01.07.2024 - 23:00
|
Actualització: 02.07.2024 - 07:46
Durant molts mesos es va especular sobre la possibilitat que el Tribunal Suprem espanyol presentés unes qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per mirar d’entrebancar l’aplicació de l’amnistia als dirigents independentistes condemnats o perseguits per malversació pel Primer d’Octubre. Hi havia el temor que la sala penal que presideix Manuel Marchena i que el jutge instructor Pablo Llarena volguessin ajornar-ne l’aplicació i que fessin maniobres per mantenir actives les ordres de detenció contra el president Puigdemont i la resta d’exiliats. Però la decisió que han acabat prenent és molt més dràstica: no solament mantenen actives les ordres de detenció, sinó que ni tan sols adreçaran cap pregunta al TJUE, de manera que provaran de tancar qualsevol via europea oberta i que tot el litigi es dirimeixi dins l’estat espanyol, l’única jurisdicció on saben que poden guanyar, perquè les normes les reescriuen i les reinterpreten ells, per més que violentin la voluntat del legislador a l’hora d’impulsar i aprovar una llei, tal com ha passat ara amb l’amnistia.
Marchena i Llarena diuen en els seus escrits que no cal demanar res al TJUE perquè la llei és prou clara sobre què és exclòs de l’amnistia i, segons ells, la malversació atribuïda a Puigdemont i els seus consellers sobre els preparatius del referèndum és clarament fora de l’amnistia. I per això diuen que és una qüestió “aliena a les funcions pròpies del TJUE”, que es tracta “d’una norma interna que no qüestiona la primacia del dret de la Unió”, i d’un abast que “s’ha de fixar per la jurisdicció interna i a partir de criteris d’interpretació judicial habituals, és a dir, avaluant la voluntat legislativa que la va impulsar”, entre més elements.
És xocant aquest fragment de la interlocutòria de Llarena quan parla de la importància d’avaluar la “voluntat legislativa” amb què es va impulsar la llei d’amnistia per a determinar-ne l’abast. Perquè allò que acaben fent és exactament la contrària d’aquella voluntat legislativa: construeixen tot un castell argumental per mirar de justificar que la llei exclou la malversació vinculada a l’1-O; per mirar de dir que hi va haver “enriquiment personal de caràcter patrimonial” per bé que mai no n’havien parlat en les seves resolucions sobre la causa contra l’1-O, ni tan sols en la sentència de l’octubre del 2019, tal com els recorda la magistrada Ana Ferrer, l’única veu discrepant de la sala, en un vot particular contundent que esquerda per primera vegada la unitat dels magistrats en aquesta qüestió.
De la lectura de la llei se’n desprèn “l’inequívoc propòsit legislatiu d’amnistiar l’aplicació de fons públics a la celebració dels referèndums que van tenir lloc a Catalunya els anys 2014 i 2017”, adverteix Ana Ferrer als seus companys. Però Marchena i la majoria de la sala insisteixen –com feien els fiscals rebels del Suprem que van ser apartats de la causa– que finançar l’1-O equivalia a obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. I valgui com a exemple de la manera que tenen d’explicar-ho aquesta comparació que fa el jutge Llarena: “Perquè existeixi un benefici personal de caràcter patrimonial no cal que hi hagi un augment material i estable dels actius patrimonials de l’autor del delicte. S’obté un benefici d’aquesta naturalesa tant en adquirir béns privatius de permanència (un vehicle o un immoble) com quan s’obtenen béns d’exhauriment immediat (l’adquisició de marisc o els estupefaents, per esmentar només alguns exemples).”
És a dir, comparen el concepte de benefici personal de tipus patrimonial fugaç que significaria comprar marisc o drogues amb el de fer un referèndum, si en surten perjudicades les arques de l’estat…
I amb aquests arguments no és estrany que la magistrada Ferrer adverteixi del perill de retorçar els conceptes legals i de vulnerar el principi de legalitat “i de vigència de la norma”. Perquè buiden la llei de contingut i l’omplen amb la seva voluntat, que és fer dir al legislador allò que no diu amb el propòsit d’esbotzar l’amnistia als màxims dirigents del Primer d’Octubre. La sala del Suprem que presideix Marchena porta això tan al límit que arriba a dir que a la Comissió de Venècia ja li estava bé que s’amnistiés la malversació amb propòsit de benefici personal, i que “ha estat el legislador que ha procedit, amb l’exclusiu objectiu de perdonar el delicte pel qual compleixen condemna els responsables polítics del procés, a separar allò que hem anat entenent com a ànim de lucre”.
És com si els digués: “Si ara no els amnistiem és perquè vau voler dir massa clarament que no els volíeu amnistiar; si haguéssiu deixat el text tal com era abans de l’examen de la Comissió de Venècia, (potser) els tindríeu amnistiats.”
Mantenir Puigdemont dins l’autarquia judicial espanyola
El cas és que no apliquen l’amnistia a la malversació, que ni tan sols hi expressen dubtes. I això és important del punt de vista de la seva estratègia: perquè això els fa prendre la decisió de no aixecar les ordres de detenció. La llei diu, en l’article quart, que restaran sense efecte les ordres de detenció “a les persones a qui resulti d’aplicació aquesta llei”, i que s’hauran d’aixecar per més que hi hagi la suspensió del procediment judicial per la presentació d’una pre-judicial. Però el Suprem ni els considera persones a qui s’hagi d’aplicar l’amnistia per la malversació ni pregunta res al TJUE. I a qui sí que considera que s’aplicaria l’amnistia, que és Marta Rovira per la desobediència, sí que li aixequen l’ordre de detenció per més que es proposin de fer una pregunta d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional.
D’aquesta manera, tot esquivant una vegada més el propòsit de la llei, és a dir, que les ordres de detenció ja les haurien d’haver retirades quan la llei va entrar en vigor, ara fa tres setmanes, els jutges del Suprem mantenen l’amenaça de detenció contra Puigdemont, Puig i Comín i, a més, els tallen la via d’auxili europea en cas que pretenguessin de travessar la frontera i de tornar a Catalunya amb les ordres de detenció encara vigents.
Perquè sense un procediment pre-judicial obert al TJUE per part del Suprem, Puigdemont no podria demanar mesures cautelars de llibertat en cas de detenció a l’alt tribunal europeu. El Suprem reté així el control absolut sobre la llibertat deambulatòria de Puigdemont, ara ja sense la immunitat associada a la condició d’eurodiputat però sense gosar, això sí, d’enviar cap euroordre nova contra ell ni contra cap altre exiliat català. Perquè saben, arran de la sentència del TJUE del 31 de gener del 2023 sobre el GOI, que molt probablement la perdrien.
En tenen prou de mantenir l’amenaça real i viva sobre el president i els exiliats en cas de voler tornar. I juguen amb això, i amb el fet que tot plegat acabi en darrera instància en mans del Tribunal Constitucional espanyol. Amb aquest pla del Suprem, a Puigdemont i a la resta d’exiliats els resta el recurs d’empara al Tribunal Constitucional (previs recursos interns al Suprem que no és pas previsible que prosperin) perquè els sigui aplicada la llei correctament i perquè els aixequin les ordres de detenció. És un camí que pot ser relativament llarg, de força mesos, i pot no encaixar amb el calendari per al retorn i per a una possible investidura que Puigdemont pugui tenir al cap, ni ara ni en cas de repetició electoral.
I en cas de detenció?
Puigdemont pot tibar la situació amb un retorn, tal com va anunciar, en el moment que hi hagi una sessió d’investidura, sigui de qui sigui. Ara, amb aquesta argúcia del Suprem per fer dir a la llei allò que no diu, podria reeixir, per exemple, la presentació d’un habeas corpus en el cas hipotètic que Puigdemont fos detingut si tornés amb les ordres de detenció vigents? Quin jutge podria entendre que és retingut i privat de llibertat de manera il·legal vista la interpretació de la llei que fa el Suprem? Qui gosaria? I en darrera instància, novament, hi hauria el recurs d’empara al Tribunal Constitucional.
Tot restaria a les mans de la institució presidida per Cándido Conde-Pumpido, un home del PSOE, enemic declarat de Manuel Marchena. Un Tribunal Constitucional amb majoria dita progressista que hauria de ser, teòricament, guardià de la lletra de la llei tal com ha estat concebuda, que per alguna cosa els partits independentistes es van acabar empassant les línies vermelles dels socialistes espanyols. La qüestió serà veure si haurà servit per a res, o per a acabar de revestir la presó judicial per a l’independentisme que ja fa anys que la cúpula judicial espanyola ha construït.
