Marchena i Llarena es queden sols amb la decisió extravagant de no aplicar l’amnistia a la malversació

Els magistrats Manuel Marchena i Pablo Llarena resten sols en la decisió de no aplicar la llei d’amnistia als condemnats o perseguits pel delicte de malversació relacionat amb el Primer d’Octubre. Ningú no els segueix. La seva interpretació forçada de la llei per a excloure’n el delicte de malversació, per a evitar d’amnistiar el president Carles Puigdemont i la resta de dirigents del referèndum tot afirmant que amb els diners suposadament malversats van enriquir el seu patrimoni, de moment no ha estat seguida per cap jutge més. Per exemple, els tres de la secció cinquena de l’Audiència de Barcelona que han amnistiat Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de Puigdemont, de la malversació i de la prevaricació de què l’acusaven pel viatge al referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia del 2018. Però n’hi ha més.

L’Audiència de Barcelona ho fa fàcil, perquè és senzill: primer exposa allò que diu la llei sobre la malversació: que aquest delicte és amnistiable “sempre que estigui únicament orientat a finançar, sufragar o facilitar la realització de les conductes descrites a la llei, i sempre que no hi hagi hagut cap propòsit d’enriquiment, tot assenyalant que ‘no es considerarà enriquiment l’aplicació dels fons públics a les finalitats previstes […] quan no hi hagi hagut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial’”.

Segons Marchena i Llarena, hi va haver enriquiment patrimonial, amb l’argument que, tot i que no augmentés el seu patrimoni, el fet que no es veiés reduït per haver d’entomar la despesa d’un referèndum com aquell ja implica un benefici patrimonial.

Però els jutges de l’Audiència de Barcelona defugen aquesta explicació; ni l’esmenten. I això que l’acusació contra Alay és més gràfica respecte del suposat ús particular d’uns diners aliens: la fiscalia li demanava tres anys de presó i disset d’inhabilitació perquè considerava que l’objectiu del viatge a Nova Caledònia no encaixava amb les funcions que es pressuposaven al responsable de l’oficina d’ex-president i que els 4.580 euros que va costar no s’haurien d’haver pagat amb fons públics.

El judici s’havia de fer el 26 i 27 de setembre, però Alay ja ha estat amnistiat. Han fonamentat la decisió no pas en els arguments del Suprem, és clar, sinó en la decisió que va prendre la sala d’apel·lacions del TSJC, presidida per la magistrada Àngels Vivas, quan va amnistiar l’ex-conseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà per la protecció de Puigdemont. L’Audiència de Barcelona recorda la resolució del TSJC quan diu: “Si la destinació dels diners públics malversats és exclusivament per a finalitats a les quals es refereix l’apartat a) [de la llei d’amnistia, és a dir, la realització dels referèndums i l’impuls del procés d’independència] s’haurà de consignar com a malversació compresa dins l’àmbit objectiu de l’amnistia i, si contràriament les excedeix, s’haurà de consignar més enllà de l’amnistia. Una altra interpretació deixaria sense contingut l’amnistia en els casos de malversació de diners públics […]. Per tant, és procedent l’amnistia total dels actes constitutius dels delictes dels quals s’acusa Josep Lluís Alay.”

Hi ha més casos: la jutgessa Carmen García va amnistiar fa poc l’ex-conseller Francesc Homs, que era a un pas de judici acusat de malversació per la suposada concessió de subvencions i contractes a dit –per un import 58.000 euros– per a promocionar la independència. En aquest cas, la jutgessa va contradir l’altre argument del Suprem per a no aplicar l’amnistia al delicte de malversació, perquè va concloure que no es podia dir que aquella malversació afectés els interessos financers de la Unió Europea, que és una de les exclusions que preveu la llei.

Resta pendent de saber què decidirà l’Audiència de Barcelona en relació amb els ex-alts càrrecs del govern que són investigats per diversos delictes, entre els quals, la malversació, per haver organitzat el referèndum del Primer d’Octubre. El jutjat número 13, que durant set anys els ha tingut sota amenaça, se n’ha rentat les mans i ha traslladat la decisió sobre l’amnistia a l’Audiència de Barcelona.

I qui podia estar més arrenglerat amb Marchena i Llarena, per la seva hostilitat amb l’independentisme, que ja li va costar una recusació reeixida en el judici contra la mesa de Roger Torrent i Josep Costa, Jesús María Barrientos, tampoc ha pres la mateixa decisió. S’ha estalviat, això sí, d’amnistiar els dirigents d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, acusats també de malversació per l’1-O; però vol traslladar el cas al TJUE o bé al Tribunal Constitucional espanyol pels dubtes que té sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió i sobre la constitucionalitat de la llei.

Ningú no segueix Llarena ni Marchena amb la malversació. La incògnita ara és qui els pot aturar en la no-aplicació de la llei. Hi haurà una primera opció de comprovar-ho quan els recursos dels exiliats i els condemnats en el judici contra l’1-O arribin a la sala d’apel·lació del Suprem: la majoria dels tres magistrats que la conformaran s’arrengleraran amb la tesi extravagant de la sala de Marchena? O bé seguiran el criteri de la magistrada Ana Ferrer, que amb el seu vot particular va deixar en evidència els arguments barroers dels seus companys? “Podem discutir la constitucionalitat de la llei, o la seva adaptació al dret comunitari, però allò que no podem fer els jutges és fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma”, deia Ferrer.

Quan Llarena i Marchena desbloquin els recursos dels afectats, que tenen encallats de fa setmanes, podran recórrer a instàncies superiors, i, finalment, al Tribunal Constitucional espanyol.