27.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 27.10.2024 - 22:38
Feia pocs dies que un senador del PP, Ignacio Cosidó, havia evidenciat que Manuel Marchena era un dels seus; perquè en el missatge de WhatsApp que va fer arribar als seus companys de files i que es va acabar filtrant deia que estiguessin tranquils, que el pacte entre el PP i el PSOE per a repartir-se l’òrgan de govern dels jutges era bo perquè, malgrat que hi hagués una majoria de vocals afins als socialistes, Marchena presidiria el CGPJ i el Suprem, i els permetria de controlar “per darrere”, la sala segona del tribunal. L’escàndol era enorme, i Marchena va haver de renunciar a presidir el CGPJ. La reacció de Pedro Sánchez, aquell 20 de novembre de 2018, fou de lloar-lo: “Em sembla que la seva renúncia demostra que encertat que era el nom, perquè quan s’ha vist que posaven en qüestió la seva imparcialitat i la seva professionalitat ha renunciat a aspirar a aquest càrrec.” I va lamentar que s’hagués perdut “una persona de tant de prestigi i categoria per a presidir l’òrgan dels jutges”.
L’operació Marchena va servir perquè tant el PP com el PSOE emblanquissin un jutge, el president de la sala penal del Suprem, que ja tenia un historial sinistre sobre el respecte als drets humans, just abans del començament del judici contra el procés que ell mateix havia de presidir. Si hagués estat president del CGPJ, hauria acabat fora d’aquell “judici històric”, com el denominava ell, i l’hauria substituït un altre dels magistrats que també van formar part d’aquell tribunal que va condemnar a cent anys de presó els dirigents independentistes, Andrés Martínez Arrieta.
És aquest jutge qui té més números ara de substituir Marchena, que el 8 de novembre vinent acabarà el mandat com a president de la sala penal després d’una dècada marcada sobretot per una estratègia obsessiva de càstig i humiliació vers els responsables de l’1-O, i per la implantació d’una doctrina del Suprem com a punta de llança judicial de la política de dretes que ha arrelat entre molts dels seus companys de sala. De manera que Marchena plega (no pas com a magistrat, continuarà formant part de la sala penal) però el seu llegat i la seva ànima romanen.
I ara això esdevé un perill per a Pedro Sánchez, que ha vist com aquell magistrat “de tant de prestigi i categoria”, que va dictar una sentència duríssima contra els dirigents independentistes que “s’havia de complir íntegrament”, en paraules del president espanyol, se n’anirà havent pres una decisió inèdita, de conseqüències encara difícils de calibrar: ha encausat per primera vegada un fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, un dels escuders de Sánchez, per suposada revelació de secrets en la causa contra la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. I Marchena ho ha fet en un cas inèdit, i amb una càrrega política tan gran, per unanimitat; no solament això, sinó que ha aconseguit que qui signés la ponència que obre la investigació fos la magistrada Susana Polo, una de les considerades més afins al PSOE dins aquesta sala segona del Suprem.
En efecte bumerang per a Sánchez
Pedro Sánchez va beneir Marchena en un moment en què l’estat exigia de fer pinya per castigar els responsables del Primer d’Octubre, i ho van aplaudir barons i tropes socialistes. El va lloar malgrat l’historial, malgrat haver estat el responsable d’una de les taques més vergonyoses per al Regne d’Espanya davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans, com és la condemna per haver inhabilitat l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa per vulneració del seu dret de defensa; el va lloar malgrat haver estat el responsable de la implantació d’una doctrina tan perillosa per a l’exercici del dret de reunió i la llibertat d’expressió com la de la “violència ambiental”, quan va condemnar els acusats d’Aturem el Parlament; malgrat (o precisament per) haver participat, com a membre de la sala 61 del Suprem, en la il·legalització de partits de l’esquerra abertzale. Malgrat, en definitiva, el seu conegut tarannà conservador i restrictiu amb l’exercici dels drets fonamentals.
Però en el tombant del 2018 al 2019 a Pedro Sánchez li interessava d’exhibir mà dura contra l’independentisme, i quan es va fer pública la sentència contra el procés, ara fa cinc anys, va exigir el compliment íntegre de la condemna als presos polítics. Més endavant, el president espanyol es va veure obligat a virar, tant per necessitats polítiques internes com per la pressió europea que va culminar en l’informe del Consell d’Europa que exigia la fi de la repressió contra l’independentisme català. Aleshores Sánchez va veure com Marchena no l’acompanyava, sinó que s’hi regirava, contra els indults, primer –amb un informe desfavorable que passarà a la història pel seu grau d’agressivitat verbal i insòlita càrrega política–, i contra la reforma de la sedició i de la malversació, després, i finalment contra la llei d’amnistia.
La revenja de l’amnistia
Marchena deixa el càrrec no havent aplicat solemnement una llei aprovada per la majoria dels diputats del congrés espanyol, la d’amnistia, contravenint-ne tant l’esperit com la literalitat, i l’ha combatuda amb una qüestió d’inconstitucionalitat en què fins i tot esmena la seva obra culminant, la sentència contra el procés. Perquè aquella sentència del 14 d’octubre de 2019 era una condemna per sedició, no pas per la rebel·lió que exigien aferrissadament els fiscals del Suprem; era una sentència que desestimava la tesi del cop d’estat com a expressió del delicte de rebel·lió, perquè no hi concorria la violència necessària. Ho va deixar en una sedició que fos una mica més digerible internacionalment –l’acusació per rebel·lió ja havia servit, combinada amb la presó preventiva, per a deixar fora de la circulació els dirigents polítics.
Cinc anys després, Marchena i els seus magistrats signaven aquesta qüestió d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia en què tractaven directament de “colpistes” els dirigents independentistes. Tot allò que va fer Marchena després d’haver dictat sentència –després d’haver-se inclinat per la sedició i no per la rebel·lió– fou reescriure-la perquè a la pràctica el càstig als presos fos equiparable al d’una rebel·lió: els va denegar els beneficis penitenciaris que les presons els concedien, els va revocar el tercer grau, els volia negar l’indult, als condemnats també per malversació els va mantenir tots els anys d’inhabilitació malgrat la derogació de la sedició, els ha negat l’amnistia i ha recorregut contra la llei qualificant –ara sí i de manera inequívoca– el referèndum del Primer d’Octubre com “el cop d’estat secessionista que es va emprendre a Catalunya”. Més encara: als condemnats a qui es va extingir la pena perquè “solament” havien estat condemnats per sedició i no tenien pendent cap pena de malversació, ara Marchena i els seus magistrats els diuen que no els pensen esborrar els antecedents penals, tal com estableix la llei d’amnistia, fins que el Tribunal Constitucional espanyol no hagi resolt el recurs sobre aquesta llei.
La sala del Suprem que presideix Marchena encara té pendent de resoldre el recurs d’apel·lació dels exiliats contra la negativa a amnistiar-los, i ho haurà de resoldre una sala d’apel·lació que hauran de formar tres magistrats, cap dels quals no podrà ser ni Marchena ni la major part dels quinze jutges que integren la sala penal, perquè estan tots contaminats de tanta persecució contra el procés. I la sala segona sense Marchena de president haurà de decidir, molt probablement, què fa amb l’exposició raonada del jutge Joaquín Aguirre sobre la causa de la trama russa contra Puigdemont i més investigats per alta traïció.
Però Marchena ha llaurat prou perquè, sigui qui sigui que el rellevi, el tarannà de la sala penal del Suprem canviï ben poc. Els dos candidats més ben posicionats són Martínez Arrieta, que serà qui assumirà la presidència de la sala de manera interina quan Marchena plegui perquè és el magistrat més de més edat; i Ana Ferrer, que recentment ha trencat la unanimitat en les decisions sobre els condemnats pel procés perquè va fer dos vots particulars molt durs contra la decisió de la majoria de no amnistiar-los. Ferrer, la preferida del PSOE perquè presideixi la sala, té pocs números, perquè es requereix una majoria qualificada de tres cinquenes parts dels vocals del Consell General del Poder Judicial. Sigui qui sigui que vingui després, Marchena –amb aquella empenta providencial de Sánchez fa més de cinc anys– ja ha guanyat.
