26.02.2023 - 21:40
Marcelo Brodsky (Buenos Aires, Argentina, 1954) és un dels artistes actuals que més ha creat i reflexionat sobre la memòria individual i col·lectiva, bàsicament a partir de fotografies d’arxiu d’uns altres fotògrafs, la major part, fotoperiodistes, que selecciona i intervé fent servir el color i el text. Brodsky fa art polític per causar impacte estètic i ideològic en l’espectador i subratllar les concordances i ressonàncies entre les grans lluites socials i protestes populars dels nostres temps.
En l’exposició, hi ha una bona mostra de les principals sèries temàtiques que, com si fossin assaigs visuals, l’artista ha treballat al llarg de la seva carrera. Del seu exili a Barcelona, fugint de la dictadura argentina, a les víctimes de la dictadura, les lluites internacionals de l’any 1968, la repressió, els genocidis i el paper que tenen els activistes i el valor de la imatge en els grans fets socials històrics.
Quan intervé les fotografies amb colors i escrits periodístics o notes personals a mà, multiplica els significats de les obres, les estén, les posa en relació amb uns altres fets contemporanis, del passat o del futur. Quan reflexiona sobre la imatge, també reexplica i qüestiona els fets, els insereix en una època i un moviment universal de lluita social i resistència poètica. “Les fotografies sempre queden obertes a interpretacions múltiples, i les meves intervencions a les imatges suggereixen una direcció. Els textos i colors afegits construeixen una forma alternativa de llenguatge, una poètica de la resistència. El que intento fer intervenint imatges històriques i recuperant el seu context és llançar fletxes cap al futur, que és el nostre present”, explica l’artista.
Brodsky és un artista visual destacat, compromès i activista pro-drets humans. És membre actiu de l’organització de drets humans Associació Bona Memòria i de la Junta Directiva del Parc de la Memòria de Buenos Aires, dedicat a les víctimes del terrorisme d’estat. Les seves obres han estat exposades en institucions de prestigi, com ara el Metropolitan Museum of Art de Nova York, el Museum of Fine Arts de Houston, el Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, la Pinacoteca de l’Estat de São Paulo i el Museu del Banc de la República de Bogotà.
El 2014 va fundar Visual Action/Acción Visual, una organització que actua per incorporar la cultura visual en campanyes de drets humans i es dedica a treballar i aprofundir en l’educació visual. Tal com diu, el jovent d’avui es comunica amb imatges; si li vols explicar una història, has d’utilitzar la imatge com a recurs principal. Allò que no s’expressa en imatges, no existeix.
De l’exili barceloní a les víctimes de la dictadura argentina
Marcelo Brodsky es va exiliar a Barcelona el 1976, a vint-i-dos anys. A l’Argentina, el seu germà i ell s’havien fet activistes, com tants joves més que, a partir del 1968, arreu del planeta van voler canviar el món. L’any 1979, el seu germà Fernando va ser segrestat per un grup de militars i va desaparèixer per sempre més. Es va convertir en una de les víctimes de la dictadura argentina, un episodi històric que va condicionar per tota la vida l’activisme, l’expressió i la investigació de l’artista.
A Barcelona, va estudiar economia a la universitat i fotografia amb Manel Esclusa. D’aquells anys prové la sèrie Exili, una reflexió i, alhora, una crònica sobre la condició i les vides dels exiliats. Són unes fotografies profundes, reveladores, de què hi ha una petita mostra a l’exposició. Les claus de les cases que han deixat enrere i les de les noves. Figures i rostres desdibuixats, o a contrallum, gent que mira de recompondre’s, formar noves famílies… És especialment impactant la fotografia Autorretrato fusilado, feta a la plaça de Sant Felip Neri l’any en què va desaparèixer el seu germà. L’autor veu que molts dels seus amics exiliats de l’època s’havien fet fotografies semblants. Com si la imatge actués per reconèixer allò que tots havien passat i superar la por.
Els texts i reflexions de l’autor són fonamentals, com en tota la seva obra posterior. Sobre l’exili, escriu: “De tots els ‘ex’ possibles, l’exili potser és el més antic. Emprat com a càstig a l’antiguitat, en el nostre cas va ser un salconduit cap a la vida. Vam aconseguir de sobreviure, i era això el que volíem. Si va ser un exili amb dolor o daurat no és pertinent. Cadascú va tenir el seu, i va formar part de la construcció d’una persona nova, definitivament diferent de l’anterior.”
Després de quinze anys d’exili a Barcelona i Madrid, Brodsky va tornar a l’Argentina l’any 1985. Allà va obrir una agència d’imatges, Latinstock, que va estar en actiu durant trenta anys. Necessitava una activitat que li generés guanys, atès que de l’art polític en aquella època era impossible de viure. No va abandonar mai l’activisme, ni la lluita per la memòria individual i col·lectiva.
Memòria íntima i col·lectiva
En aquest sentit, ocupa un lloc destacat en l’exposició i en la seva carrera artística l’obra Buena memoria, el millor exemple i el punt de partida de tota la seva obra posterior. Allò que va començar com una indagació íntima, personal, va acabar esdevenint una obra d’art clau en la denúncia de la dictadura i en la reivindicació de les víctimes assassinades o desaparegudes. És un assaig visual extens i contundent sobre la repressió i la memòria.
A partir de la fotografia del 1967 dels nens i nenes de la seva classe de l’escola secundària del Col·legi Nacional de Buenos Aires, Brodsky va engegar una investigació sobre què havia passat amb cadascun d’ells en tots aquells anys. És la típica fotografia escolar amb cares somrients. Ell tenia tretze anys. Tots són feliços. No tenien ni idea de què els esperava en el futur. A mesura que anava esbrinant coses, Brodsky feia anotacions a la fotografia amb bolígrafs de diferents colors. Els morts i desapareguts, els guixava amb un cercle vermell i una ratlla diagonal.
Hi ha inscripcions com ara: “En Martín va ser el primer que es van endur. No va arribar a conèixer el seu fill Pablo, que avui té vint anys. Era el meu millor amic. El millor.” “Jo sóc fotògraf i enyoro en Martín.” “L’Erik se’n va cansar. Viu a Madrid”, “L’Eudardo va ser empresonat però es va salvar i avui és analista”, “En Jorge ho va passar molt malament i això el va fotre malbé”, “L’Ana se’n va anar a viure a Israel”, “L’Etel es va casar amb el xicot de l’escola i els seus fills tornen a ser-ne alumnes”, etc.
És impressionant perquè en una sola fotografia hi ha explicada la història de la dictadura Argentina. En la cosa més íntima hi ha la universal. A la seva classe hi va haver dues víctimes mortals. En tot el col·legi, cent tretze. Un cinc per cent dels estudiants. Segons les xifres dels historiadors, la dictadura va matar un de cada vint estudiants de la seva generació.
Aquesta peça actualment és en els principals museus del món. La primera exposició de Buena memoria es va fer al Colegio Nacional de Buenos Aires (CNBA) el 1996. Durant un acte anomenat “Puente de la Memoria”, que Brodsky va enregistrar i va convertir en peça audiovisual. La cerimònia va ser organitzada per les entitats de drets humans (Madres de la Plaza de Mayo, mares i pares de les víctimes del col·legi), els companys de les víctimes i el Centre d’Estudiants del Col·legi del 1996 en memòria dels ex-alumnes desapareguts. L’acte de nomenar els noranta-vuit alumnes i anunciar-los com a “presents” pretenia de revertir de manera simbòlica la desaparició de les víctimes i l’esborrat de la seva memòria. Podeu veure un fragment del vídeo.
Resistència al franquisme
Hi ha unes obres dedicades a la resistència al franquisme, quan Franco encara no era mort. Forma part d’un projecte que l’autor té en marxa i que, quan el pugui dur a terme, el farà recórrer tot Espanya a la recerca d’imatges i fets a recordar i explicar. Les obres i les intervencions de l’artista posen de manifest detalls interessants. No va ser fàcil de documentar-se. Una de les característiques de les dictadures és esborrar l’arxiu per eliminar la memòria.
“M’ha costat molt de trobar imatges de la resistència al franquisme quan el dictador encara vivia”, escriu Brodsky. La sensació general és que Franco es va morir al llit, i no hi ha gaires situacions de resistència que pervisquin en la memòria col·lectiva, més enllà dels maquis de després de la guerra del 1936-1939. “M’he proposat d’investigar i trobar imatges de la resistència al franquisme dels anys seixanta i setanta.”
Va trobar algunes imatges a l’agència EFE, a la Fundació Primer de Maig de Comissions Obreres, i a l’Arxiu Iconogràfic de la Universitat Complutense de Madrid. Hi ha un detall que troba molt significatiu: “Un tret comú en la majoria d’aquestes imatges, excepte la del recital de Raimon a la Complutense, és que no es veuen els rostres dels manifestants. Hi ha por. S’oculten els rostres davant els cavalls amb quaderns i abrics, es tapen els ulls dels exiliats espanyols a Utrecht per evitar que siguin reconeguts (eren així, a l’arxiu), les preses de les marxes llampec mostren els manifestants d’esquena… Les imatges de les lluites i protestes internacionals de l’any 1968 mostren els joves de cara als carrers del món. A Espanya, els joves sortien als carrers, però es cobrien la cara.”
1968. El foc de les idees
Marcelo Brodsky tenia tretze anys l’any 1968. Els fets que passaven al món el van implicar profundament en l’activisme i el compromís polític i social: “El 1968 va ser un moment d’esperança en què estàvem segurs que canviaríem el món per millorar-lo, des d’Europa fins a l’Amèrica Llatina i més enllà. El futur semblava prometedor: més llibertat, més igualtat, més possibilitats per a les noves generacions, més llibertat sexual, més ments obertes… En aquell moment, el 1968 no era un símbol sinó una realitat d’alçaments als carrers i noves idees a tot el món. Si avui dia ens preguntem què va passar amb aquelles idees, veiem que alguns dels objectius es van aconseguir parcialment, però molts continuen pendents, tal com ho demostren Black Lives Matter o el moviment feminista.”
La desaparició d’un grup de quaranta-tres estudiants segrestats a Iguala l’any 2014 (el cas Ayotzinapa) el va afectar molt. Li recordava, inevitablement, la matança de centenars d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco, a Mèxic, l’any 1968, un fet que l’havia impressionat. Cercà una fotografia dels fets del 1968 i la va intervenir, amb referències a Ayotzinapa. “Si Tlatelolco s’hagués jutjat, Ayotzinapa no hauria passat.” Amb aquesta obra engegava, sense saber-ho, una feina de tres anys que el va portar a localitzar cinquanta-cinc fotografies de manifestacions i protestes arreu del món en aquell any.
El resultat és la sèrie 1968. El foc de les idees, un recorregut panoràmic per mitjà de les seves obres sobre l’esperit internacional d’aquell any. Un treball que connecta les revoltes d’aleshores amb les assignatures pendents actuals. Què se n’ha fet, de tot aquell esperit de revolta? Què s’ha aconseguit i què resta pendent? Alhora que ens mostra la multiplicitat de lluites que se sobreposaven al món aquells dies contra el colonialisme i el capitalisme, contra el racisme i el patriarcat.
L’exposició de les obres ens proposa un viatge a voltant del món. París, Tlatelolco, Dakar, Praga, Tunísia, Líban, el Caire, Belgrad, Tòquio, Bonn, Washington, Tucumán, Toronto, Amsterdam, Madrid, Rio de Janeiro, Bogotà, Montevideo, Kaunas, Sidney, Milà, Londres, Kingston, etc. Tots els eixos de les lluites i reivindicacions d’aquells temps circulen entre les obres. Hi conflueixen el feminisme, el moviment pels drets civils, les reivindicacions mineres, la Primavera de Praga, la guerra del Vietnam, el situacionisme, el rastafarisme, les independències colonials… Impressiona i qüestiona subjectivament els temps que ara vivim.
L’exposició és molt completa. També hi ha sèries d’obres sobre el genocidi de Namíbia, l’apartheid, o l’aturada nacional de Colòmbia, l’any 2021.
Les intervencions amb texts i colors que Marcelo Brodsky fa sobre les fotografies d’arxiu, que són la matèria primera i el suport de la seva obra, desperten les emocions, causen impacte, ganes de saber-ne més, aporten elements de reflexió. Brodsky sap provocar una tensió entre passat i present, entre allò que es mostra i allò que no es veu. En definitiva, entre la memòria latent, o que ell ressuscita, i la nostra experiència i pensament actual. O entre el document històric i la imaginació. Són un antídot contra l’amnèsia imposada i la desmemòria inevitable. Art polític poètic i contundent en uns temps en què, tal com remarca, la imatge és tan important com el fet.
