Marcela Topor: “Si les víctimes fossin unionistes, ara hi hauria detencions”

Marcela Topor (1976) és periodista, filòloga anglesa, filòloga francesa i una de les víctimes d’espionatge del programari Pegasus, tan sols accessible per als governs. Per mitjà del seu mòbil, volien espiar-la a ella i al seu marit, el president Carles Puigdemont. Segons Citizen Lab, fou espiada el 2019 i el 2020, però ella creu que no solament l’han espiada ara, ni únicament en aquest telèfon. VilaWeb va entrevistar divendres la senyora Topor per parlar-ne i es va trobar amb una persona combativa, indignada, que qualifica aquesta situació de nou terrorisme d’estat. Topor vol veure els autors de l’espionatge pagant pels seus actes.

—Senyora Topor, quan vau saber que hi havia indicis que havíeu estat espiada?
—La prova forense documentada és de fa poc. Però, evidentment, ja pensava que alguna cosa no anava bé perquè rebia molts missatges sospitosos a Catalunya i a Bèlgica. En el meu cas, rebia missatges de text com si vinguessin de diaris catalans, amb notícies enllaçades sobre política catalana o sobre en Carles. Esperaven que hi fes clic. Eren en moments àlgids, com ara la sortida dels presos.

—Sabeu si ara com ara el vostre mòbil és espiat?
—No ho sé. Tan sols ho poden saber els tècnics. Però després de tot el que ens ha passat, algú pot dir que està tranquil? Algú pot dir amb seguretat que no l’espien? No necessàriament mitjançant Pegasus. Hi ha moltes maneres de convertir el teu mòbil en una càmera o un micròfon pel qual t’escolten. Després de tot aquest festival, ningú no pot estar tranquil.

—Citizen Lab diu que us van entrar al mòbil el 7 d’octubre de 2019 i el 4 de juliol de 2020, si més no. Heu recordat on éreu? Per què van triar aquests dies?
—He mirat el calendari i era a Bèlgica. Quan vaig rebre els missatges sospitosos que em van infectar, no solament era amb en Carles, sinó amb més membres de la família, amb amics, persones que no tenen res a veure amb la política. Per tant, no solament ens van espiar a nosaltres sinó a gent i familiars del nostre entorn. Van violar la intimitat i el dret de la privacitat de molta gent. Algunes d’aquestes persones viuen en un estat d’angoixa i temor permanent. Qui respondrà davant la llei per tot això? I això no vol dir que tan sols m’espiessin aquells dies. Tinc aparells anteriors. I sé que han estat infectats, també. Parlem d’un període més gran de temps. Ara n’ha sortit una petita part. I no tan sols en el meu cas. La llista de persones és la punta de l’iceberg. Estic segura que hi ha més gent afectada que encara no ho sap. O encara no han sortit a la llum. Tot això esclatarà, i és d’unes dimensions que no ens podem imaginar. Amb les proves d’ara, ja és el més gran amb Pegasus. Imagina’t quan surti tot. Dimensions brutals.

—Si us han espiat a Bèlgica, ho denunciareu allà?
—Això és en curs. I no parlem només de Bèlgica, sinó de més països, també. Ja sortirà. És en mans dels advocats.

—Us han espiat el mòbil. I pel carrer?
—És molt possible. Saps què passa? Quan dius que tens la sensació que t’espien, no vols semblar paranoica. Un dels objectius és que la gent tingui por, com en qualsevol dictadura. La força que tenen es basa en la por de la gent. Però no vull cedir-hi. Ja vinc d’una dictadura. Fins a catorze anys, sota el règim de Ceaușescu. I allà sabíem que tothom poder ser espiat. Espiaven sistemàticament. Podia espiar-te el teu veí, el teu cosí, el capellà. Era una xarxa increïble d’espionatge. Ja vaig viure l’espionatge en dictadura i em pensava que no ho tornaria a viure. Hi estic entrenada. No tinc por perquè no tinc res a amagar. Ara hem de lluitar perquè deixi de passar. Ens vigilen il·legalment, violen la nostra intimitat. Som víctimes. I cap responsable de l’estat no m’ha trucat. Som davant una cosa molt grossa, molt bèstia, i no veig ningú que atengui a les víctimes com jo. Ningú no m’ha trucat per preguntar-me com estic. Si necessito ajuda. Sóc víctima d’un abús i de la violació dels meus drets fonamentals. I els ciutadans hauríem d’estar protegits. Per tant, on és l’ajuda de l’estat espanyol a les víctimes com jo?

—Qui us ha espiat? Què li respondríeu?
—Totes les sospites apunten que l’espionatge il·legal ve d’Espanya i el govern espanyol, i, de fet, les proves de Citizen Lab indiquen el mateix. El silenci del govern espanyol al respecte parla per si sol, és evident que Espanya n’és responsable i còmplice. Com a víctima directa i afectada, denuncio la doble vara de mesurar d’Espanya, que maltracta Catalunya mentre critica estats com Hongria i Polònia. Si les víctimes fossin unionistes, ara hi hauria detencions i la fiscalia ja hauria obert una comissió d’investigació. Però ja veus les reaccions: ningú no ha espiat, ningú no sap res, no ha passat res, Espanya és una democràcia sòlida i consolidada, com tots sabem. Repetir aquest mantra fins a l’infinit, a veure si cola i si tothom s’ho creu. No veig que cap país europeu hagi de repetir-ho constantment. No els cal. Digues-me de què presumeixes i et diré què et manca. Això és una amenaça en massa a la democràcia. És el nou terrorisme d’estat. No sóc política. Sóc la parella d’un polític català independentista, que resulta que avui dia és el pecat més greu que pots cometre. Ens tracten de ciutadans de segona. O de tercera. Sembla que no tinguem els mateixos drets que la resta. La senyora Calvo ha dit que això de Puigdemont, al final, què vols, és un fugitiu. Però això que és? No tenim dret de la nostra intimitat? No passa res si els nostres drets han estat violats? Qualsevol cosa s’hi val? No tenim la possibilitat de gaudir dels drets democràtics. Quin serà el següent pas? Potser Calvo ha llegit George Orwell, a La rebel·lió dels animals, quan diu: “Tots els animals són iguals, però uns més iguals que els altres.” És el resum d’això que ha dit.

—Reaccions que sí que us hagin agradat?
—Quina bona pregunta. No n’hi ha prou amb les que hi ha hagut. Que algú digui frases políticament correctes no és suficient. “Això és inadmissible”, diuen. Molt bé. I després, què? On són els fets, la fiscalia, les accions? Per mi no n’hi ha prou.

—Com heu vist aquest cas amb ulls de periodista?
—Considero molt positiva la reacció de la premsa internacional, com ara l’editorial de The Washington Post, que ho identifica com un atac a la democràcia. En canvi, per la premsa espanyola el cas és absolutament ignorat. És molt decebedor. Mentre tota la premsa internacional en parla, sorprèn que part de l’espanyola ho minimitzi o ho silenciï directament. Espanya s’ha convertit en una amenaça al dret de la llibertat d’expressió i d’informació. S’espien periodistes mentre fan la seva feina, les seves fonts, els vulneren de manera flagrant el secret professional –i, per cert, n’ha dit res, el Col·legi dels Periodistes? Però mira, si més no, els mitjans europeus ho han sabut identificar com el que és. Hi ha esperança.

—Per què?
—Hi ha esperança perquè no estem sols. Com a ciutadana, necessito que defensin els meus drets. I si a Espanya no li importa perquè sóc parella d’una persona que segons ells no cal que tingui els drets respectats, doncs buscarem la justícia en uns altres llocs.

—Com afecta el fet de ser espiada la vostra relació amb la gent i la tecnologia?
—És un rotllo, parlant en plata. A vegades les converses són molt absurdes. Vius sabent que sempre et poden escoltar. És evident que no parles amb total llibertat i que t’has de contenir. Molta gent del meu entorn ha après a viure amb aquesta amenaça constant. És molt trist.

—Com porteu la nova vida a Bèlgica?
—Ara visc entre Bèlgica i Catalunya, sí. I estic contenta d’estar una altra vegada més temps amb en Carles. Feia tres anys que agafàvem avions cada dos caps de setmana, almenys ara tenim una mica més de temps junts. Ens calia.

—I ara deveu poder fer servir el vostre estimat francès?
—Ha! Sí. Un idioma que m’encanta.

—Aprendreu neerlandès?
—M’encantaria. Tinc molt d’interès pel flamenc. He començat a estudiar-lo pel meu compte, de moment. Em fascina, el neerlandès. Ara ja començo a trencar el gel i veig com funciona internament la llengua. Em fa molta il·lusió, aprendre’l. No solament perquè m’agraden els idiomes, sinó per deferència i respecte.

—Europa del nord, com la veu, una mediterrània?
—El canvi és molt flagrant i es veu a simple a vista. Li tinc tota l’admiració. Societat civilitzada, respectuosa, molt més oberta que no es pensa al sud. M’he sentit molt ben acollida. Només tinc paraules d’agraïment. Hem conegut gent que ens ha ajudat, sobretot al començament, quan la situació era molt precària. Gent que es va mullar quan tocava. És quan penso que Déu existeix, perquè realment unes persones increïbles ens han ajudat quan ho necessitàvem. Aquesta societat ha estat una sorpresa molt agradable. Només tinc paraules d’agraïment. Vull acabar amb una nota positiva: per sort, no tot és tan negre. Hi ha esperança. Som víctimes. I hem de lluitar fins al final perquè surti tota la veritat i perquè els culpables paguin per això que han fet. I perquè no es normalitzi una situació anòmala, perillosa i injusta. Si cedim ara, no em vull imaginar què vindrà després. Espero fets, i no declaracions. De moment, les reaccions són decebedores, i fins i tot insultants, com ara la de la senyora Calvo.

—Una qüestió més frívola. He vist al vostre Twitter que mireu Total Control. Sèrie sobre dones de la política australiana.
—De fet, la tinc pendent. Però la vida supera la ficció, tal com veiem aquests dies.

—Potser caldria una sèrie sobre Pegasus.
—Espero que sigui amb final feliç. Si no, acabarem confirmant els temors de 1984 i La rebel·lió dels animals. Potser algú hauria de llegir-los, aquests dies, i veure cap a on ens porten.

—Us veig molt…
—… Combativa. Sí. Enfadada. És injust viure d’aquesta manera. Ja havia viscut amb aquesta por, i ara un altre cop? No penso acceptar-ho. I s’haurien de prendre mesures, fets. Necessito que la gent que ho ha fet surti a la llum i pagui pel que ha fet. Són fets delictius. I s’han de castigar. I punt. No penso parar i no tinc res a amagar. No he fet res mal fet, no he mort ningú. A vegades dic que si m’escolten s’avorriran molt. Han invertit molts diners a espiar-nos. Això que fan costa molts diners. M’agradaria saber d’on surten per espiar una persona com jo que no ha fet res mal fet, ni és terrorista, ni assassina, ni ven drogues. I no parlo més perquè no pararia. No pararia.