Marcel Vivet i Adrià Catasús: “No hi ha sancions per als policies que menteixen obertament”

Marcel Vivet definitivament no haurà d’entrar a la presó. Després de la rebaixa de la condemna del TSJC a un any i mig, l’activista confirma en aquesta entrevista que la sentència ja és ferma perquè ni la fiscalia, ni l’advocat del mosso que l’acusava ni la seva defensa hi han presentat cap recurs. Ens trobem amb ell al parc de Diagonal Mar de Barcelona, acompanyat d’Adrià Catasús, que serà jutjat dimarts, amb qui han teixit una relació de complicitat i confiança d’ençà que van saber que tots dos eren acusats d’haver fet el mateix cop al mateix agent. La fiscalia demana que el condemnin a vuit anys de presó, però el final del procediment judicial de Vivet el fa ser optimista. I quan tot hagi passat, diuen, tocarà de continuar treballant per la independència i per exposar les pràctiques repressives dels Mossos d’Esquadra.

—Marcel, què vau sentir quan vau saber que us rebaixaven la condemna a un any i mig de presó, en compte dels cinc del començament?
—Marcel Vivet [M.V.]: Em vaig sentir com si pesés menys, com si m’haguessin tret un pes molt gran de sobre. Deixo de pensar en moltes de les possibilitats que fins aleshores eren reals. Podria haver arribat a un punt que s’hagués decretat un ingrés a presó i veure com certs anys de la meva vida es truncaven del tot. Les primeres impressions van ser molt bones personalment, però alhora queda el regust amarg pels gairebé quatre anys de procés judicial, de lluita i patiment.

—La sentència a partir del recurs no us absol, tampoc. Us rebaixa la pena perquè eliminen els agreujants, però manté la condemna pels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions.
—M.V.: Una absolució tampoc no hauria estat una victòria, perquè podrien haver-me absolt a mi i condemnar l’Adrià, en Joel, en Carles Herèdia o la Xènia, a qui jutgen el 2025. La victòria absoluta serà quan l’estat espanyol deixi d’existir. Hi ha molta gent amb processos així, l’amargor continua. Em sento alliberat personalment, però tinc el deure d’exposar això que m’ha passat i que és una causa col·lectiva.

—Com us ha canviat, veure’s enmig d’aquest procés judicial?
—M.V.: M’ha fet sentir lligat de braços i mans i haver d’estar sempre preparat per a respondre als intents d’humiliació del sistema judicial i els polítics espanyols, que s’atreveixen a parlar de nosaltres sense conèixer-nos per provar de destruir-nos. M’ha donat una consciència renovada de la constància que hem de tenir: hem de tenir sempre al cap que en qualsevol moment ens poden enganxar a nosaltres o al del costat. Fins que no aconseguim un món més just i eradiquem l’estat espanyol de la Terra, continuarà essent així.

—Per com parleu sembla que us ha fet més fort.
—M.V.: Podria ser, però la força l’he trobada en el col·lectiu. No crec que personalment sigui més fort, és que ens hem enfortit la família, els amics i els companys. Hem descobert aquesta foscor i la injustícia de l’estat, i ens ha fet adonar que moltes coses són irrellevants si es comparen amb unes altres, com ara fer-nos costat, teixir xarxa i construir en positiu.

—La sentència ja és ferma?
—M.V.: Ara sí. Teníem la possibilitat de fer un recurs de cassació a la sala segona del Tribunal Suprem, presidida per Manuel Marchena, però hem decidit no fer-lo. En la sentència del meu recurs, el TSJC es cura en salut i evita que puguem arribar a l’absolució amb un altre recurs. El Suprem hauria valorat si s’han garantit els meus drets judicials o si hi ha hagut una desproporció. És evident que hi ha estat, perquè aquest procés no hauria d’haver existit mai, però el fet que no se’m decreti un ingrés a presó és lapidari. És un argument molt fort perquè el Suprem digui que m’han garantit els drets.

—Adrià, tenint en compte com ha estat el procés judicial d’en Marcel, com veieu el vostre judici?
—Adrià Catasús [A.C.]: Sóc bastant optimista. La sentència d’en Marcel ens dóna una garantia que en el cas que les coses surtin malament, com a molt serà un any i mig. El problema és que som davant una justícia en què n’hi ha prou amb una fotografia o amb una declaració, com va ser el cas d’en Marcel, per a portar-te a judici. Potser tens la garantia que no entraràs a la presó, però també tens un sentiment d’impotència perquè et fan passar un procés judicial de molts anys solament per haver-te manifestat.

—En el vostre cas, quan va començar aquest procés judicial?
—A.C.: Em van identificar a la manifestació del 21-D del 2018, quan el govern espanyol va fer un consell de ministres a Barcelona, i em van obrir una investigació. Pensàvem que m’atribuirien qualsevol cosa d’aquell dia, tot i que va ser una manifestació molt tranquil·la, i uns mesos després em van citar perquè declarés voluntàriament. M’hi vaig negar, però vam recollir l’atestat i vam descobrir que era pel dia del holi. Això va ser el març-abril del 2019, però vam trigar molt a saber que hi havia una duplicitat amb el cas d’en Marcel. Hi va haver un moment que vam començar a veure moltes similituds, els companys d’Alerta Solidària ho van investigar i ens vam trobar per parlar sobre què podia passar.

—Va ser abans o després del judici d’en Marcel?
—M.V.: En els nostres grups de suport ja havia començat a haver-hi sospites abans, però és després del meu judici que els advocats d’Alerta Solidària hi treballen a fons. Amb el temps que triga a arribar la meva sentència asseguren el tret perquè la idea no és solament llançar el titular, sinó que tingui fonament. Quan surt la sentència, tenen l’oportunitat de dir que pels mateixos fets que m’havien condemnat a mi volen portar a judici l’Adrià.

—Com vau reaccionar quan vau saber que passava tot això?
—A.C.: És una estratègia repressiva més. Que en una manifestació hi hagi agents amb càmeres de vídeo en llocs determinats per a identificar i buscar indicis de culpabilitat en els manifestants ja demostra el context repressiu en què vivim.
—M.V.: Constata que als grups d’antiavalots hi ha agents especialitzats a inventar-se causes contra activistes. Esgarrifa pensar que nosaltres ens n’hem adonat, però que potser ha passat en molts casos més. Hi ha moltes sentències que demostren que els policies mentien i les seves versions no eren reals, però mai no hi ha cap mena de repercussió contra ells. No hi ha sancions per als policies que menteixen obertament.

—No us va sorprendre gaire.
—M.V.: Al final, tant l’Adrià com jo som activistes de fa temps. Ja ens ho esperem tot, d’aquests cossos policíacs que bàsicament defensen el règim.
—A.C.: Ens va sorprendre, però com sabem en quin sistema democràtic vivim, ho comprenem. Al final, és per això que sortim al carrer.
—M.V.: Ens va donar esperança pensar que podíem sumar forces entre totes dues causes per mostrar evidències d’aquesta corrupció policíaca i perquè la repressió no aconseguís el seu objectiu. Que on ens vol dividir, ens unim més.

—La denúncia pública de la duplicitat d’acusacions ha tingut molt de ressò, però quan la defensa d’en Marcel la va incloure en el recurs contra la condemna, el TSJC va dir que no hi havia cap duplicitat i que l’agent va rebre uns quants cops durant la manifestació.
—M.V.: És clar, el sistema judicial mira de defensar la seva legitimitat, igual que el cos policíac. Menteixen i, després, defensen les mentides. La duplicitat d’acusacions és evident i els invents, tant en el meu cas com en el de l’Adrià i molts casos més, també són evidents. No esperem que aquesta gent de cop quedi desarmada per una evidència quan cada dia els recorden que són en un estat en què s’ha de garantir el dret de l’habitatge, surten a arrencar la gent de casa seva. Són gent que viu en una contradicció evident i la porta sorprenentment bé, d’una manera una mica inhumana.

—Les vostres campanyes antirepressives han posat molt l’accent en la denúncia de la corrupció dins la policia i la persecució de l’activisme.
—A.C.: La policia és una peça més de l’estructura de l’estat, així com el poder judicial i el poder mediàtic. Hi va haver un procés independentista molt gran i els seus organismes es van defensar.

—De la Generalitat, què n’espereu?
—A.C.: Entenc la Generalitat com un òrgan més de l’estat espanyol, malauradament. És una estructura sota els seus tentacles i la fan servir com volen. Quan veuen que es descontrola una mica, la posen a ratlla mitjançant la repressió, aplicant el 155 o empresonant representants polítics.
—M.V.: Els grups feixistes són una pota més de l’estat que compta amb molta impunitat, ho hem vist en molts casos vergonyosos des de la transició. Dins els cossos policíacs el feixisme està organitzat: els principals sindicats de policies tenen tendències d’extrema dreta i espanyolistes. No és tan estrany que els Mossos, veient que el govern de la Generalitat últimament posa una mica d’ull en els casos, busquin la seva pròpia defensa per anar fins al final per perseguir els activistes, el seu objectiu personal i polític.

—Crida molt l’atenció la petició de vuit anys de presó per a l’Adrià que fa la fiscalia. Com ho justifiquen?
—A.C.: La nostra teoria és que per a decidir la petició de pena juguen amb daus. Això, o que van al màxim, a veure què poden gratar. Després hi entra el joc judicial dels jutges i, si hi ha un recurs, ja l’aniran rebaixant. La fiscalia és una institució que representa l’estat espanyol i mira de posar a ratlla tota la gent que considera que ha sortit de la línia. Potser fa quatre anys haurien demanat tres anys, però com que veuen que la gent continua manifestant-se, en demanen vuit. I si veuen que ni així la cosa s’atura –esperem que no s’aturi–, potser hi haurà un moment que en demanaran més i començaran a forçar entrades a la presó.

—Malgrat tot, dèieu que sou optimista.
—A.C.: El cas d’en Marcel ha anat més o menys bé, tot i la desgràcia d’haver de celebrar una condemna d’un any i mig de presó. El mosso que va acusar-lo i va testificar en aquell judici en teoria no pot dir en el meu que va rebre el mateix cop, o almenys no pot identificar qui és l’autor del cop perquè van fer una segona minuta policíaca dient que en va rebre molts, però que no va ser capaç d’identificar d’on venien.

—Què ha passat? Originalment, us acusaven d’haver fet el mateix cop al mateix canell, però després ho han mirat de canviar.
—A.C.: N’he sentit tres versions diferents. La primera és a l’atestat policíac, que parla d’un cop al canell. Més tard van demanar al mosso que anés a declarar per fer una expansió de la minuta, i diu que va rebre un cop al canell –pel qual persegueixen en Marcel, però també em va obrir el procediment a mi– i que en va rebre força més, però que no pot recordar qui els va fer perquè van ser molts.
—M.V.: A la meva minuta, en canvi, descriu fins i tot el color dels cordons de les meves sabates. La minuta la va escriure molt tard, després de la manifestació, quan n’havia pogut veure imatges en alta definició.
—A.C.: Quan vam fer la denúncia de la duplicitat va sortir en Joan Ignasi Elena i va dir que en el meu cas no va ser un cop al canell, sinó al cap. Després, un altre membre del Departament d’Interior van dir que el cop era al coll. Depèn de qui testifica i com evoluciona el fet, van rectificant.

—A la sentència del TSJC pel recurs d’en Marcel, quan diuen que no hi ha una duplicitat d’acusacions, diuen que el cop va ser a l’espatlla.
—A.C.: Una més.
—M.V.: Al cap i a la fi, el precedent que els nostres casos han marcat no és tan tècnic com saber que no hem de portar els processos judicials polítics en silenci, sinó que hem de sortir a dir-ho i exposar-ho clarament. Hem de posar nerviosos aquests polítics per les mentides que diuen i per la impunitat que donen als policies que menteixen. La justícia espanyola sempre s’acaba traient asos de la màniga per intentar de fer-nos més mal.

—Marcel, la resposta que heu donat a aquest procés judicial ha tingut molta força i ha arribat a moltes orelles, però també us ha donat una visibilitat mediàtica que no sé si havíeu volgut mai. Quins plans teniu ara que ha arribat al final?
—M.V.: La lluita entra en una altra fase, però no s’acaba. Ara toca continuar exposant el meu cas com una història de repressió política i lligar-ho a molts casos més. No podem oblidar mai el coneixement que hem acumulat, igual que no oblidem la repressió que el moviment independentista i uns altres han passat durant anys. Ara que es parla tant dels jocs olímpics, no hem d’oblidar la repressió que va rebre l’independentisme pels Jocs de 1992. Més de cinquanta detencions d’independentistes pel sol fet d’haver-se organitzat, i molts dels quals van passar anys de presó. Ara hem d’aprofitar la força mediàtica i de mobilització que hem aconseguit per transmetre-la a més moviments, especialment l’antirepressiu.