24.06.2023 - 21:40
En Gabriel és un nen simpatiquíssim. Fa ben poc que el coneixes i ja ve cap a tu. L’envaeix la curiositat i corre alegre d’una banda a l’altra amb aquella energia viva d’un infant d’un any i mig. I els seus pares es desfan quan el veuen. Fa tan sols dos mesos que en Marcel Mauri, ex-vice-president d’Òmnium Cultural, i el seu marit, Zuber Abezic, van adoptar-lo, però ja els veus fets uns pares de primera. Diuen que en Gabriel els ho ha posat fàcil, però també és cert que el procés que fan les famílies adoptives les prepara per donar resposta a les necessitats especials d’aquests infants, rebutjats pels pares biològics.
L’adopció és un camí llarg, de més de quatre anys, que posa a prova la paciència dels futurs pares, i que els obliga a planificar la vida amb una previsió més llarga que no pas la d’un embaràs. Però els homes gais no tenen aquesta possibilitat si no és que recorren a procediments com ara els ventres de lloguer, sovint descartats per ètica o pressupost. I malgrat que pràcticament l’única opció que resta és l’adopció, encara hi ha un gran desconeixement entre el col·lectiu gai sobre com és el procés i què cal per a fer el camí.
—Com esteu?
—Zuber Abezic [Z. A.]: Molt bé. Contents, i molt cansats. La nostra vida ha canviat, però és molt divertit. Hi ha moments entranyables en què gairebé arribes al 100% de felicitat.
—Marcel Mauri [M. M.]: És addictiu. Ara he tornat a treballar després de les sis setmanes de permís i l’estona que estic sense ell, solament penso en ell. És un nen que ens ho ha posat molt fàcil. S’ha adaptat moltíssim. La nostra vida ha canviat, però continuem vivint al mateix lloc. Ell ho ha canviat completament tot i s’ha adaptat. És un nen fantàstic, un supervivent. I es nota.
—Els homes gais que volen ser pares han de ser molt més pacients que no pas les parelles heterosexuals per la llarga llista d’espera de l’adopció. Com ho vau viure?
—Z. A.: Quan ens vam inscriure a les llistes de les adopcions, tenia 26 anys o 27, i sabia perfectament que no em trucarien l’endemà. El primer dia que tens la reunió, et diuen que els nens que avui neixen a Catalunya i que es donen en adopció, són a famílies que es van inscriure quatre anys enrere. Presentes els papers, el procés es congela i al cap d’un temps tot s’activa. Aleshores tot passa de 0 a 100, et truquen i et diuen que tens un nen. Has d’adaptar-te mentalment i preparar l’habitació, si més no.
—Encara que sabéssiu que l’adopció trigaria, va ser un inconvenient engegar el camí per a ser pare en un moment vital en què encara no volíeu nens?
—Z. A.: Adoptar un fill és la decisió més meditada de la meva vida. Primer, t’hi has d’inscriure, i després ve un curs de pre-adoptius en què et diuen tot allò que pot sortir malament. Ho fan molt bé, perquè hi ha molta gent que després es fa enrere.
—M. M.: La primera entrevista la vam fer el setembre del 2017. Jo no comptava que la vida em canviaria com em va canviar i vam veure que en aquell moment era impossible. Mentalment no teníem capacitat per a assumir el que significava i ho vam aturar. Va ser després, el 2018, una vegada ja ens havíem estabilitzat una mica més, que vam començar a tirar-ho endavant. És un procés molt llarg perquè a Catalunya hi ha més famílies que demanen nens que no pas nens que hagin de ser adoptats.
—Vau valorar l’adopció internacional?
—M. M.: No, perquè en aquell moment tan sols es podia fer al Brasil amb nens més grans de cinc anys, i no era el que buscàvem. Tècnicament, a Mèxic també, però feia molt de temps que no obrien expedients d’adopció internacional. Quan nosaltres vam començar, no ens van parlar de Colòmbia, però després hem vist que també s’hi pot adoptar. A més, per qüestions ètiques tampoc no vam valorar la gestació subrogada.
—Amb Jordi Cuixart a la presó, en Marcel es va convertir en la cara pública d’Òmnium, i això en certa manera el posava a la diana de la repressió. Podria haver fet que no us consideressin aptes?
—M. M.: Tenir antecedents penals fa que no puguis adoptar, però no ens en vam preocupar gaire quan vam reprendre el procés d’adopció perquè sabíem que no ens en dirien res fins al cap d’uns quants anys. Quan ens van trucar era el moment que els presos tenien el tercer grau i jo ja tenia menys presència pública. Tot va acabar encaixant.
—Pas a pas, com comença una adopció?
—M. M.: Nosaltres vam anar a l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció, però pots anar a qualsevol registre civil.
—Ompliu uns papers i us criden per fer una primera entrevista?
—Z. A.: En el moment en què vam omplir els papers ja van entrevistar-nos. Jo venia del desconeixement total, necessitava informació. A vint-i-sis anys sortia de farra, que era el que tocava. Després es congela i durant aquest temps no en saps absolutament res, però ho vam portar molt bé, molt tranquils. Fins que un dia t’avisen per fer el curs de pre-adoptius, que és molt intens. T’entrevisten i t’analitzen tota la vida.
—En aquest interludi, quan us hi heu apuntat, però sabeu que encara trigareu a saber-ne res, vau explicar-ho o vau preferir de ser discrets perquè no us demanessin recurrentment si hi havia novetats?
—Z. A.: A la meva família, que viuen lluny i no són tan efusius, li podíem dir. Però amb la d’en Marcel vam dosificar la informació perquè no es tornessin bojos.
—M. M.: Amb aquestes coses sóc molt reservat, però ho vaig voler explicar perquè el procés era molt llarg i els meus pares són grans. Estan superbé, però no ho sé, la vida… De la meva colla d’amics, sóc dels pocs que tinc el pare i la mare vius, i volia que sabessin que hi havia un nét que arribaria. No hi ha cap alegria més gran que els meus pares el vegin i juguin amb ell.
—Com ho vau anunciar?
—M. M.: Va ser un dia de Reis, que a casa meva és un dia molt especial. Hi va haver molts plors i molta emoció, i els vaig dir: “A partir d’aquí, no pregunteu res més.” Ho van complir. No els en vam dir res fins que ens van donar la idoneïtat.
—Què és?
—M. M.: Primer fas tot el curs de pre-adoptius, que dura dos mesos o tres. És molt intens, et remou moltíssim, surts bastant tocat. T’expliquen que pots arribar a ser pare, però que el teu fill sempre portarà a sobre unes motxilles. Tots els nens en tenen, però el teu fill ha patit un abandonament perquè els pares biològics no l’han pogut cuidar. Això tard o d’hora sortirà. Vam veure molts casos de famílies amb fills adoptats adolescents en què tot era molt dur. Quan s’acaba el curs, assumeixen que no vols continuar, per entendre’ns. Has de tornar a fer papers i reafirmar que continues.
—Tot aquest malestar emocional no el compartíeu?
—Z. A.: Ens teníem l’un a l’altre. Pensaves en tot allò que podia passar, però és veritat que són coses que s’han de dir. No hi són per dir-te: “Hi haurà un nen que et mirarà i et caurà la bava”, les coses boniques ja te les faràs tu, aquí van de cara a barraca. Amb la família vam dosificar molt la informació fins que ens diuen que som idonis. Aquí no et pots aguantar més. Llavors era maig i ens van dir que potser al setembre ja tindríem una proposta de nen per a adoptar, però la cosa encara es va estirar fins a l’abril. En aquest temps, moltes vegades pensava: “Per què ho he dit?” Tothom em mirava com si em demanés si ja m’havien trucat. M’angoixava. Fas la teva vida amb el pensament que en qualsevol moment et trucaran per dir-te que seràs pare, vam embogir una mica. Els últims mesos ja era molt dur.
—Suposo que és com un vuitè mes de l’embaràs, però allargat durant mesos.
—M. M.: Pràcticament un any, en el nostre cas, quan ens havien dit que calculéssim quatre mesos o cinc. Aquest temps ha estat el pitjor. Ho vaig portar bastant malament, perquè hi havia una angoixa. No saps si estàs de vuit mesos o estàs d’un mes. Però en el nostre cas, estàvem de menys dos. Cada dia esperava una trucada que em digués que em canviaria la vida i que seria pare. A més, la proposta que ens havien de fer havia de ser un nen de primera infància, que pot ser de zero a quatre anys. Però, és clar, no és el mateix tenir quatre anys que tenir-ne zero.
—Com funciona? Quan fas les entrevistes demanes què prefereixes?
—Z. A.: Un dia ens donen un paper amb uns requadres per marcar. Volem germans, no volem germans. Acceptem segons quina edat, graus de discapacitat, que els pares hagin estat a la presó, que hagin pres drogues… Òbviament, tens un sentiment de culpa, tots tenim un rerefons. En Marcel va tenir un oncle amb discapacitat molt estimat per la família. Sap greu dir que no a unes criatures que són estupendes i magnífiques. Però també has de ser realista i saber que segons quines necessitats tinguin els nens, tu no les pots cobrir. Va ser un dels dies que et quedes més tocadet, penses que som fatals com a humans… No ho hauria de decidir jo, això, però trobo que en les adopcions està molt bé que es facin uns perfils dels pares que s’encreuen amb les necessitats dels nens per trobar qui les pot cobrir més bé.
—M. M.: És desagradable. Nosaltres ens vèiem capaços de moltes coses, però, per exemple, no crèiem que poguéssim adoptar dos o tres fills. La franja d’edat del nen ve determinada per l’edat dels pares, del més jove de tots dos, en aquest cas, d’en Zuber, tot i que fins a quaranta-cinc anys pots adoptar en primera infància. Després, augmenta l’edat de la criatura que et proposen.
—Volíeu un nen petit?
—M. M.: L’edat d’un any i mig, que és com ha arribat, és ideal. En Zuber hauria volgut un nen més petit, encara, però a mi ja m’anava bé. Sóc molt patidor, i mai no saps exactament què ha passat durant l’embaràs. Quan ha passat un temps, hi ha un seguit de respostes sobre el seu desenvolupament que els pediatres ja ens han pogut donar. Després, la vida és com és, no? Però també és veritat que és una edat molt bonica, no para quiet.
—Quina és la història d’en Gabriel?
—M. M.: La història d’en Gabriel és la de la majoria dels nens que donen en adopció: té uns pares que no se’n podien fer càrrec. No ha tingut mai contacte amb la seva família biològica, va estar un temps a l’hospital per uns problemes, que per sort ja ha solucionat, sense cap família de referència. Al cap d’un mes i escaig, se’n va anar amb una família d’acollida i va estar-s’hi un any i mig. Ens feia molta por, però no va ser conscient quan tenia un minut de vida que no tenia uns pares biològics de referència, i tampoc no recordarà que a un any i mig va venir amb nosaltres. Però tot això és una motxilla que porta.
—Com es fa la separació?
—M. M.: Hi ha una setmana d’acoblament, cada dia anàvem amb la família acollida. El primer dia el coneixes i hi estàs una estoneta, l’endemà ja dines amb ell i amb la família acollida, un altre ja estàs tot el dia amb ell i encara amb la família, després ja estàvem sols amb ell en el seu entorn. Hi ha dos dies que el portes a casa perquè conegui on viurà, però torna a dormir amb la família d’acollida, i l’últim dia el vas a buscar amb els tècnics de Generalitat, i ja te l’endús a casa. Aquell dia és dolorós. La família d’acollida ho ha fet superbé, s’estima molt en Gabriel i els estarem agraïts eternament. Per ells era un dia complicat i per nosaltres també, evidentment. Traiem el nostre fill –que ja ens el sentíem així– del seu espai de confort, i empatitzem amb el dolor d’aquella família. Tot i que ells ja estaven preparats i en Gabriel ens ho va posar molt fàcil. Vam plorar tots menys ell, una mica com el dia que el vam conèixer.
—Com va ser?
—M. M.: Aquell dia conduïa jo i estava tan nerviós que no era capaç de prémer l’accelerador amb el peu. Mira que he viscut situacions de patiment i nervis al llarg de la meva vida. He pujat a escenaris amb un milió de persones, he defensat la meva tesi a la universitat, m’he casat… Moments de molts nervis, de repressió… Però aquell era un sentiment que ens superava, tots dos estàvem com un flam. T’imagines que serà com a les pel·lícules, que et trobaràs el nen plorant en un racó, però era un nen supercuidat i estimat. La família d’acollida, que són meravellosos, van fer que la porta s’obrís i el primer que vam veure va ser ell, que va sortir i va començar a jugar amb nosaltres.
—Què sabia de vosaltres?
—M. M.: Havíem enviat unes fotografies a la família acollida i les havien imprès, i cada dia li ensenyaven: “Aquest és el papa, aquest és el baba…” A mi em diu papa i a ell, baba, com es diu en àrab. De seguida va venir amb nosaltres i va jugar tan tranquil·lament. L’últim dia igual. Era un dia amb molta emoció i ho va posar ben fàcil. De fet, ens ho ha posat superfàcil des del primer dia. Som en un núvol, és un nen que no para, en tota l’entrevista no hem pogut estar tranquils ni un segon, però és un nen meravellós, un nen preciós.
—Quin vincle té ara amb la família d’acollida?
—M. M.: Recomanen que hi hagi un temps de separació perquè ell entengui que els seus pares som nosaltres. Tenim un grup de WhatsApp i de tant en tant enviem fotografies. De fet, vam estar un mes i mig aïllats a casa, no hi podia entrar ningú, perquè ell havia d’entendre que casa seva era aquesta i els pares som nosaltres. Els avis, els oncles i més, els coneixia pel carrer, perquè tampoc no podíem anar a casa de ningú. Fa tres setmanes ens van dir que tot anava molt bé i ja podem anar a casa dels avis i que vingui gent a casa.
—Voldreu que en Gabriel creixi tenint cert contacte amb la família d’acollida?
—M. M.: Sí, perquè és la seva història. Volem que conegui tot el que forma part de la seva vida, de la mateixa manera que a divuit anys tindrà dret de veure l’expedient, a conèixer la seva mare i el seu pare biològics, i si ell vol tenir-hi relació, endavant, només faltaria. Tindrà tot el nostre suport.
—Z. A.: En Gabriel comença la seva vida amb una cosa anormal, l’abandona la persona que l’ha tingut. Pel que fos, no la jutjo. Però després té la sort de trobar una família que l’ha estimat moltíssim. Això ha fet que tinguem un nen que sap estimar. La família va treballar moltíssim per ell, perquè, a més, va néixer amb uns problemes digestius que feia que no dormís bé, que estigués irritable… Són molts mesos de patiment. A més, no era la primera vegada, en Gabriel és el quart nen que tenien en acollida. Fan una feinada espectacular, però és duríssima. El moment de comiat és molt dur.
—És veritat que se’l veu molt bé, però el procés d’adopció és una loteria i hauria pogut portar unes motxilles molt més pesants que no pas les que porta. Com us imaginàveu que seria?
—Z. A.: Crec hi ha preocupacions que depenen molt de què hagis viscut o no. Al curs sovint veia molta preocupació d’home blanc benestant. Li sortirà alguna cosa o tindrà una motxilla que carregarà més per una banda que per l’altra? Potser sí o potser no, però com a pares, hi haurem de ser.
—M. M.: La perspectiva d’en Zuber ajuda a relativitzar les coses. No solament en l’adopció, en la vida en general. Els problemes de la seva família i del seu entorn, tant d’allà com aquí, són molt durs. Amb l’adopció, molts dels problemes que ens plantejaven semblaven insuperables, però en realitat… Mira, el dia que vam fer la primera trobada amb la família, ens preguntaven què li podien regalar. I dèiem una cosa, que sona a tòpic però no ho és gens: “Aquest nen, el regal que necessita i que ha tingut és una família que se l’estima.” De veritat que no li cal res, només uns pares que l’estimin, uns avis que l’estimin, uns tiets, cosins i una família àmplia que l’estimi. És el millor que li ha pogut passar a en Gabriel.
—I vosaltres esteu encantats.
—M. M.: Per nosaltres també és el millor que ens ha passat. Ens ha capgirat la vida, però estem encantadíssims, cansadíssims i enamoradíssims. Està meravellosament bé, és un nen que no para i que demana atenció, però ara que ja han passat aquests dos mesos, juguem, i de cop i volta t’abraça i et fa un petó. Et cau la bava. T’oblides de l’angoixa que hem passat.
—Zuber, en una altra entrevista em vau dir que quan tinguéssiu un fill se us faria difícil d’anar al Marroc perquè ja no podríeu passar per dos amics. Com va?
—Z. A.: Crec que mon pare, que viu al Marroc, s’ha inventat alguna versió de tot plegat. No s’ha pogut estar de dir que té un nét, el va veure en una fotografia i li va caure la bava. Estava encantat i volia ensenyar-lo. Quina història deu haver dit? No ho sé del tot. No sé d’on pensa que ha caigut en Gabriel, la meva família al Marroc. En totes les fotografies o vídeos apareixem amb el Marcel. I bé, en Gabriel és ros amb ulls blaus, com a marroquí, serà difícil de colar. Però bé, no m’afecta gaire. M’afectaria no dir-li a la meva mare, que viu aquí, a un germà, al meu cosí, que a més té nens i que vull que tinguin un contacte. Al Marroc trigarà molt de temps que hi puguem anar. El meu pare, que faci i desfaci, però un nen et treu de l’armari. I jo, quan vagi al Marroc, òbviament que no faré martingales.
—M. M.: Allò personal també és polític. Nosaltres representem moltes coses que generen rebuig en una part de la societat. No solament a la marroquina, també la d’aquí. Aquí, a Badalona, ha guanyat el missatge xenòfob, que persegueix la diferència. No volem que en Gabriel creixi en una societat així. Ens agradaria poder-lo educar en una societat en què tothom pugui ser lliure, més enllà de com pensis, com sentis, com estimis, la llengua que parlis o el país que vulguis. Som una família independentista, gai, marroquina i amb orgull. A casa nostra es parla català i es parla àrab.
—Patiu per si pateix una homofòbia indirecta pel fet de tenir dos pares?
—Z. A.: Jo sí, però pateixo per com pugui reaccionar jo. Tu pots resistir certes coses, però quan és el teu fill… Hauré de fer molta meditació per no atacar tothom. Pateixes per una societat que pugui canviar en unes coses que, en principi, ja teníem guanyades i tan refermades que estàvem relaxats. Suposo que en algun moment de la vida li tocarà això, segur. Però a casa ho treballarem molt, parlarem de les diferents menes de família, de la diversitat. Haurem de treballar tant les coses més polítiques com que es renti les dents cada dia.
—Comptant el temps que triga un adopció, heu pensat a donar-li un germà?
—Z. A.: De fet, en Marcel havia tingut més d’una vegada la temptació que adoptéssim germans, però no.
—M. M.: Ara he tornat a canviar d’opinió. Hem passat dos mesos i ens ho ha posat superfàcil, podríem tenir un altre fill. Però bé, també és una qüestió d’edat. Sóc molt jove, però ja començo a tenir edat, i el procés dura molt. Un dels aprenentatges més importants del curs de pre-adoptius és que els nens tenen dret de tenir uns pares, una família. Però els pares, nosaltres, no tenim dret de tenir fills. Nosaltres dos podem acompanyar en Gabriel, i l’estimem amb un amor tan gran que no saps d’on surt. Però un procés d’adopció nou ja em situaria que acabaria gairebé a cinquanta anys. No tindria sentit, no seria posar l’infant al centre, sinó a tu.
—Z. A.: Quan ja has fet una adopció, no engegues des de zero el procés. Et remiren una altra vegada, però no des del començament. Ara, la veritat és que amb un en tinc prou. Sé la feina que és, i s’ha de ser realista, fins on pots arribar i fins on no. Si quan en Gabriel té una rebequeria o plora, hagués de negociar amb ell i amb un altre, pararia boig.
—M. M.: Però ho faríem. No ho farem, però ho faríem.
