Marcel Mauri: ‘No hem d’esperar les sentències’

L’estat espanyol en va tenir prou amb tres setmanes i mitja per a tancar a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. És el temps que va passar entre el 20 de setembre, quan la Guàrdia Civil va assaltar la Generalitat, i l’empresonament dels dirigents d’Òmnium i de l’ANC. A mitjan mes vinent, coincidint amb el primer aniversari de l’entrada de Cuixart i Sànchez, Òmnium activarà una campanya internacional de denúncia contra la repressió de què és víctima el seu president. El vice-president i portaveu, Marcel Mauri, és conscient de la situació d’amenaça en què es troba encara l’entitat, i ell mateix. Però el reconforta la capacitat de mobilització de la gent i l’enorme suport social que reben, que fa que en aquests moments tinguin cent vint mil socis. Mauri demana que hi hagi unitat política i acció.

—Què us ve al cap quan penseu en el 20-S?
—Recordo molt els últims moments. Quan vaig dir a en Cuixart que no hi havia res a fer amb aquells policies, que no hi havíem de fer res més, allà, que havíem desconvocat i que anéssim cap a casa. L’havia d’anar estirant, perquè en Jordi continuava parlant amb la gent, dient-los que vigilessin, que ens volien parar una trampa… Quan ens en vam anar, quedava molt poca gent. I just quan ens n’anàvem arribaven els tractors, que havien estat blocats a l’entrada de la Gran Via, i van saludar en Jordi. Va ser el final d’un dia molt intens.

—Ja vèieu aleshores que allò era un parany?
—No ens podíem imaginar que fos aquesta mena de parany. Sí que crèiem que era el dia que volien crear un relat de violència. I que volien que la nostra gent fes actes violents. I vam anar a dormir tranquils pensant que novament havíem aconseguit sortir-ne molt bé: amb una situació de setge a les institucions catalanes, amb molts detinguts, amb una operació contra l’independentisme a gran escala, però la ciutadania havia tornat a respondre de manera multitudinària i cívica. Aquell dia va marcar molt el to. I és molt greu allò que va passar, i ens n’hem oblidat. Ja aquells dies es van vulnerar drets fonamentals. Com que després hi va haver la repressió dura, amb gent a la presó i la violència del primer d’octubre, ho hem oblidat. Però és que van entrar a mitjans de comunicació, a impremtes, van segrestar revistes com la d’Òmnium, van tancar webs, com la nostra, sense haver rebut mai cap ordre judicial ni cap explicació de què va passar. Va ser molt fort, allò que va passar.

—A Òmnium heu estat objecte de la repressió, durant mesos. Han entrat a la seu i us han intimidat. Heu pogut respirar una mica, últimament?
—En la resposta que hem tingut com a entitat, hi influeix molt el paper d’en Jordi. I som una entitat que té memòria, que va ser víctima de repressió i exili. Va haver d’obrir una oficina a París. No es van atrevir a ficar el nostre president a la presó, i ara sí. La repressió durant enguany no s’ha aturat. Ja n’havíem sofert; nosaltres, que ens vam negar a pagar les multes que ens van posar del 9-N fins ara, ens van embargar gairebé mig milió d’euros. No ens van poder vèncer perquè tenim molts socis i, per tant, molta fortalesa. Primer van intentar liquidar-nos econòmicament, i després amb la repressió contra en Cuixart, amb les amenaces de la Guàrdia Civil, amb la intimidació, amb membres de la junta hagin hagut d’anar a declarar com a testimonis, treballadors nostres, i el fet que jo mateix aparegui en molts informes de la Guàrdia Civil amb moltes mentides. Sí que és cert que aquella sensació que teníem durant mesos que al matí valia més llevar-se d’hora pel que pogués passar, aquella sensació de persecució, ara ja ha baixat una mica. Hi fa el fet que el jutge del Suprem pràcticament hagi tancat la instrucció. Ens mantenim alerta, perquè sabem que som a l’ull de l’huracà, que podem rebre’n conseqüències com a entitat. I el nostre president continua a la presó.

—Teniu por d’acabar empresonat?
—Sé que això pot dependre de les decisions que prenguem com a entitat i com a país, ja ho hem vist. Per haver defensat drets fonamentals, pots acabar a la presó. Em pot passar a mi i a molta gent d’aquest país. Aquest element que fins fa un any no era a les nostres vides, ara hi és incorporat. Però després, en la mesura que això afecta molta gent i ho socialitzes, i hi ha una part molt important del país darrere, som més forts, i això es fa suportable. En un dels darrers discursos d’en Cuixart abans d’entrar a la presó, citava aquells versos de Sèneca: ‘El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.’ Pesen més aquests valors de fortalesa i de suport. L’estat volia posar aquests límits amb la por i l’amenaça i ha vist que no ens hem aturat, que això no són límits, per a la ciutadania d’aquest país.

—I per als polítics? L’amenaça sembla que faci efecte.
—M’agrada pensar que, més que aquests sentiments, que poden ser-hi i que són legítims, hi ha la voluntat de fer les coses amb més rigor que no en alguns moments durant l’any passat. Hi havia decisions que es van prendre, o escenaris, que no es van acabar de madurar prou bé.

—Voleu dir després del primer d’octubre?
—Sí, clarament. Del primer d’octubre al 27. La manca de rigor en algunes decisions. Perquè també s’exploraven terrenys en què mai ningú no havia arribat i no s’havien previst totes les opcions, que l’estat pogués reaccionar d’aquella manera. Aquesta manca d’unitat, de vegades el partidisme mal entès en un moment de repressió. A Òmnium sempre defensem que tothom faci el que vulgui i ens agrada molt la diversitat que té el catalanisme, però entenem que en una situació com la que ens trobem ara cal unitat d’acció. Pensem que han tingut més efecte les batalles entre partits i potser no voler repetir segons quines decisions amb poc rigor que no pas alguns sentiments de por.

—Esteu decebuts amb els partits?
—Estem més bé que no fa un parell de mesos. Ja sé que això es fa difícil de sostenir quan veus les batalles entre JxCat i ERC per decidir què passa amb els diputats suspesos. Valorem, per exemple, la carta conjunta que van fer tots els membres del govern legítim i l’article que van fer tots els presos i exiliats per la Diada. Vol dir que hi ha diferències que es van eliminant. Creiem que alguns dels discursos es comencen a arrenglerar. No passa res si s’admet que hi ha estratègies diverses, però cal posar-les damunt de la taula i fer-ne una de conjunta, amb el màxim d’elements comuns. Algun dia caldrà dir que ningú no s’aixequi de la taula fins que no hi hagi un acord sobre com encarar els mesos que vénen, amb el judici i amb l’objectiu pendent d’aconseguir la República. No pot ser que per qüestions tàctiques es presenti aquesta imatge de tanta desunió.

—Unitat i acció política, dèieu en el discurs de la Diada. Com es fa aquesta acció?
—Cadascú hi té la seva funció. Les entitats, amb tota la diversitat, han de fer la part de mobilització. I els partits han de construir l’estratègia compartida. I hi ha una acció que ha de fer l’exili, i que la fa, perquè hem aconseguit uns grans triomfs gràcies al president Puigdemont, als consellers i a Marta Rovira i Anna Gabriel. I alhora l’actitud que tenen els presos, de dir que no treballen per sortir de la presó, sinó per construir un país on ningú no vagi a la presó per aquests fets. I després hi ha el govern i el parlament, que han de governar en la mesura que sigui possible amb la màxima ambició política per assolir aquests objectius de voler construir una República. L’estat espanyol té un únic projecte per a Catalunya: la fractura social. Hem d’anar als grans consensos: el del 80% que no vol que hi hagi presos polítics, que creu que la solució sempre ha de ser democràtica i que no vol la monarquia, sinó una república.

—Quan s’ha d’actuar, doncs? Cal esperar les sentències?
—No. Pensem que no hem d’esperar les sentències. Nosaltres no tenim fulls de ruta. I creiem que davant un estat que utilitza la violència no podem renunciar a cap estratègia ni a cap situació pacífica. No podem renunciar a res. L’estat es comporta d’aquesta manera, i cap de les estratègies que s’han posat damunt la taula no ha tingut concreció. Per això demanem rigor. Hem de ser més gent? Fantàstic, com ho farem? Qui fa que siguem més gent en aquesta causa? Hem de fer efectiva la República demà? Perfecte. Ho tenim tot a punt? O estem com l’octubre passat? Parlem d’això. Participarem en els consensos que hi hagi, en les decisions compartides que hi hagi. Però demanem seriositat. Perquè si no hi ha la sensació que algunes propostes no se sostenen. Creiem que d’ací a la sentència passaran molts mesos, i no podem estar deu mesos més així, amb la sensació que no hem fet res, i que no és cert, que es fan coses: internacionalitzar la causa, treballar per la Diada, etc. Però és evident que no hem fet tota la feina que hauríem pogut fer conjuntament. Quan l’independentisme ha anat unit amb un sol objectiu hem vist de què som capaços. La sentència serà important, segur, però abans hi haurà el judici, i abans hi haurà la fiscalia i l’advocacia de l’estat que s’hauran de pronunciar. Anem pas a pas. Per a cada acció hi ha d’haver una resposta.

—Quina mena de respostes? Quines imagineu i proposeu?
—De respostes de mobilització pel que pugui passar, en pensem, i hi treballarem. I les explicarem quan correspongui. No ensenyem totes les cartes. Són coses que va bé de coordinar-les. Però les accions de desobediència civil pacífica, que és on segurament ens mourem, ja han estat inventades, i ho vam veure l’1-O, el 3-O, el 8-N. Són accions que s’han fet a Catalunya, en molts llocs del món. I segur que no renunciarem a res. Sempre accions pacífiques, és clar. Això ha d’anar acompanyat d’una estratègia política. Per què va funcionar el primer d’octubre? Perquè l’objectiu polític era clar. I és cert que la repressió de l’estat en forma de judici és una nova oportunitat per a confluir en l’estratègia, ens hi obliga.

—Necessiteu un element de catarsi, com l’inici del judici, per a activar la mobilització?
—El fet que hi hagi gent a la presó i a l’exili i tota la repressió de què som víctimes fan que ja hi hagi els elements de catarsi. Sí que és cert que comença un curs polític en què segur que hi haurà esdeveniments prou importants perquè tinguem a punt aquestes respostes necessàries.

—Què espereu que passi al judici?
—Estem convençuts que la sentència, sigui quina sigui, acabarà pesant més a l’estat que no als nostres presos. D’un punt de vista jurídic, sabem que, malgrat que no hi ha cap delicte, tenen la sentència escrita. I farem que els costi molt de signar-la i defensar-la al món. Per tant, no n’esperem res, de la justícia espanyola.

—Com hi enfocarà la defensa i el discurs, Jordi Cuixart?
—Això es va preparant encara. Però sí que donarà valor a algunes qüestions: primer, que ell segur que no és cap polític pres, perquè és el president d’una entitat cívica i cultural, amb 125.000 socis, víctima de la repressió franquista, encarregada del Premi d’Honor, del Premi Sant Jordi; que jutgen un president d’una entitat cultural, que això no passa en cap país democràtic, que hem d’anar a Turquia per trobar casos similars. I alhora, l’actitud: no ens defensarem de res perquè no hem comès cap delicte. I en tot cas us diré que en aquesta farsa que heu muntat jo no seré un titella més, al contrari, ensenyaré les vostres vergonyes, diré què feu, que és vulnerar els drets fonamentals. Després les estratègies concretes es van treballant amb els advocats i en coordinació amb la resta d’equips de defensa de presos polítics.

—L’advocat Aamer Anwar deia en aquesta entrevista a VilaWeb que el govern hauria d’obrir les presons. Hi esteu d’acord?
—Estem convençuts que si el president Torra ho pogués fer ja ho hauria fet. Si no ho ha fet és perquè el govern no deu tenir capacitat per a fer-ho. Essent el president Torra, que ens l’estimem molt i que estima molt en Jordi Cuixart i la resta de presos polítics, estem convençuts que ho faria. No n’hem parlat mai, d’aquesta qüestió concreta, i tant de bo fos possible. Però ens costa de pensar que el govern ho pugui fer.

—La capacitat material de fer-ho sí que la té. Una altra cosa és la capacitat o la conveniència política de fer-ho.
—No ens consta que el govern ho hagi valorat. Si mai, amb totes les estratègies, això es posa damunt de la taula, sempre diem igual: en la mesura que totes aquestes decisions –aquesta o qualsevol altra– es prenguin formant part d’aquest pla que necessitem, estic d’acord amb el que deia l’advocat de la Clara Ponsatí. Hi estic d’acord en el sentit que ara mateix és difícil de veure un horitzó o un pla i això ens desorienta. Des del primer d’octubre no tenim pla. No hi és. Hi ha diverses idees sobre la taula. Això fa més urgent la necessitat de traçar aquesta estratègia compartida.

—Del fòrum cívic pel procés constituent que va proposar el president Torra, n’heu parlat?
—No n’hem parlat. De les coses que va dir el president en aquella conferència, n’hi ha moltes que ens van agradar. Perquè hi ha l’ambició republicana amb grans consensos. Aquest fòrum cívic i social precisament és per a explicar que volem fer una república, que la necessitem per a resoldre els problemes de la gent del país. És un element imprescindible. Perquè amb tants mesos de repressió hem oblidat la tasca d’anar a compartir el projecte de la República amb els nostres veïns. No podem renunciar a anar a tots els carrers del nostre país a explicar la República. Perquè, si no, els que tenen com a projecte la fractura social i construeixen aquest relat, sí que tenen una capacitat de penetració gràcies a grans mitjans de comunicació que nosaltres no tenim. Hem de tenir la capacitat de diàleg, de parlar amb els nostres veïns. Hi ha un 80% de la gent d’aquest país que no es creu les mentides de la tele, i és aquí on hem de continuar treballant.

—Hi ha perill que s’ho creguin? Que se’n surtin, amb el discurs de la fractura social?
—No. Fa quaranta anys que esmercen molts diners a atacar el model d’escola catalana i n’han obtingut un resultat pèssim. Fins i tot l’estat pagava diners si no trobaves una escola que escolaritzés només en castellà. Quanta gent s’hi va acollir? Cinc o sis? A l’hora de construir aquests grans consensos de país som imbatibles. Sí que és cert que poden causar molta tensió social. Però no passa res perquè hi hagi tensió política, perquè en les societats democràtiques això es resol en unes urnes.

—Heu posat en funcionament la nova seu d’Òmnium a Brussel·les?
—Forma part de l’estratègia d’internacionalització. Però també hi ha una part que té a veure amb el fet que som una entitat amenaçada per l’estat espanyol. Si a algú se li acudís de tancar Òmnium, la tasca la continuaríem fent. A part això, acabem de definir els objectius estratègics i tota l’estratègia de comunicació d’abast internacional que farem amb motiu del judici. Formalment l’oficina la vam presentar, però encara no s’ha inaugurat. Ho farem aquests mesos vinents.