Marcel Lázara: ‘Teníem la necessitat de retornar tot allò que ens havia donat la gent del Brasil’

Marcel Lázara era cantant i guitarrista de Txarango fins que un dia va decidir de canviar de vida. Se’n va anar al Brasil amb la seva parella, Júlia Arrey, i tots dos van emprendre una aventura de dos anys amb bicicleta pel nord-est del país. D’aquest viatge, n’ha nascut Pedalant endins, un disc on es fusiona la riquesa musical de la regió amb la dolçor i l’optimisme de la parella, que el 7 de juny comença al Cercle de Gràcia de Barcelona una ronda de presentació d’aquest primer treball. Parlem amb Marcel Lázara d’allò que més els ha colpit del viatge, dels motius que el van dur a deixar Txarango i d’aquest disc que, a més d’haver estat enregistrat a casa, és 100% solidari.

—Com neix Pedalant endins?
—Aquest projecte neix arran d’un viatge que vam fer al Brasil. Fa uns tres anys vam anar a viure-hi i, quan ja feia uns quants mesos que hi érem, vam decidir d’agafar unes bicicletes i anar-nos-en sense saber on. Sense tenir-ho planejat, vam acabar fent un viatge que va durar uns dos anys, en el qual hem aplegat experiències, melodies i lletres que al final han acabat desembocant en aquest disc. Ens agrada destacar que és molt casolà perquè l’hem enregistrat a casa, i no pas en un gran estudi. És la primera vegada que ens hem atrevit a fer-ho així perquè volíem que fos natural, transparent i orgànic, per a reflectir el tarannà del viatge.

—Per què vas decidir d’abandonar un grup d’èxit com Txarango i anar al Brasil?
—Txarango ha estat un fill meu, l’hem fet des del començament i no és pas fàcil deixar una cosa així, però, com tot a la vida, són etapes, res no és per sempre. El projecte (no tan sols la part visible) ja tenia molts anys de recorregut i jo sentia que s’havia acabat, que havia de fer una altra cosa. Va coincidir amb un moment de necessitat de fer aquest canvi amb la meva companya i vam decidir d’anar a viure al Brasil.

—Per què al Brasil?
—Perquè la mare de la Júlia és brasilera i fa uns quaranta o cinquanta anys que viu a Catalunya. Vam voler anar a començar una nova vida al poble on va néixer, que és a l’interior de Bahia, al nord-est del Brasil. Vam agafar un bitllet d’anada sense saber què ens hi trobaríem. Va ser un cop de cap.

—Què hi heu fet, concretament?
—No hem pogut veure tot el país perquè és descomunal. Quan vam decidir que ens n’anàvem, ens vam construir uns carros, vam agafar dues bicicletes i uns instruments i ens vam anar sense saber on anàvem, amb la idea que cada persona que ens trobéssim ens anés indicant, deixant-nos portar. No sabíem ni quan temps hi estaríem ni res. Vam anar d’una banda a una altra coneixent gent i, finalment, la història ha durat dos anys.

—La gent us obria la porta de casa seva allà on anàveu?
—Sí. Als països més pobres és molt comú que la gent t’obri les portes molt fàcilment, cosa que aquí no sol passar. És brutal. Passàvem per llocs on no havien vist mai gent de fora i de seguida que ens veien arribar ens acollien. El nord-est del Brasil és una regió molt pobra, però la gent ens deia que dormíssim a casa seva, que dormiríem millor que a fora. Tothom ens acollia molt de pressa.

—És una de les coses que més us ha colpit?
—Sí… Deu sonar molt tòpic, però allà aprens a desprendre’t de coses. Sobretot al principi, quan has d’anar-te’n amb bicicleta, perquè sospeses què agafes i què deixes. Al principi penses que hi ha coses que són imprescindibles, però mesos després t’adones que no ho són tant. Moltes coses les vam acabar deixant pel camí o regalant. Aprens a desprendre’t de les coses i a no ser tu qui domina el moment: menjàvem quan podíem, no quan volíem; dormíem quan podíem, no quan volíem… És un canvi que et porta a gaudir més de les petites coses i deixar-te portar una mica.

—Cap anècdota en particular?
—És difícil de triar-ne una! [Riu.] Ens ho demanen molt, però ha estat molt de temps. Per a lligar-ho amb el disc, l’anècdota més bèstia va ser la col·laboració que vam fer amb tota una colla de músics cap al final del viatge. Nosaltres vam resseguir un riu, que és el segon riu més gran del Brasil, el San Francisco. Les hidroelèctriques el fan malbé i hi ha una associació de músics que treballen per defensar-lo. Nosaltres li vam dedicar una cançó perquè vam anar coneixent aquesta història a mesura que ens l’explicaven durant el viatge. Quan vam ensenyar el tema a la resta de músics, els va agradar molt, i entre tots vam fer arranjaments i el vam enregistrar allà amb una enregistradora de mà. És una cançó inclosa en el disc: ‘Olha o Chico’. L’associació també es diu així i els beneficis del disc hi van destinats íntegrament perquè tenim la sensació que aquest disc no l’hem fet nosaltres. Teníem la necessitat de retornar, d’alguna manera, tot allò que ens havia donat la gent del Brasil.

—Al disc s’hi intueixen influències evidents del viatge al Brasil: algunes cançons són en portuguès i el títol fa referència a les bicicletes que vau fer servir. Té cap més influència del Brasil?
—Aquí ens arriben molts tòpics, com la samba i la bossa nova. Abans d’arribar al Brasil pensava que aprendria i sentiria aquests dos estils, però no els he sentit enlloc! A la regió on vam estar no existeix, aquesta música. El país és tan gran que hi ha molts Brasils dins el Brasil. A la regió que nosaltres estàvem, la música tradicional és el baião i el forró, i al disc hi ha molts ritmes que beuen d’aquesta música tradicional; la cançó ‘Olha o Chico’ n’és un exemple. De fet, l’instrument que toca la Júlia és una zabumba. És un instrument de percussió típic de la regió i d’aquest estil de música que ja forma part del nostre projecte, no tan sols d’aquest disc.

—Aquesta heterogeneïtat del Brasil us ha influït també a l’hora de triar temes per compondre les cançons? Com definiríeu el disc, en aquest sentit?
—És un recull de tot allò que ha passat durant aquests dos anys. Ens agrada explicar que aquest disc no l’hem fet nosaltres, sinó que la gent que ens hem trobat, les experiències viscudes… és un disc que s’ha fet sol. És un diari de viatge, pràcticament. No vam fer el viatge amb la intenció que s’acabés convertint en un disc, però portàvem una llibreta on anàvem escrivint. Van anar apareixent melodies, relats, escrits… Amb el pas dels mesos ens vam adonar, mirant enrere, que hi havia coses molt maques. Vam agrupar-les i vam adonar-nos que hi havia un disc.

—De fet, el videoclip de ‘Sabor mestizo’ sembla ben be això: trossos del vostre viatge aplegats i duts a la música.
—Exacte. És producte de l’avorriment també. Érem en una regió tan gran que a vegades trigàvem tres dies a anar d’un poble a un altre. Ens passàvem dies sencers enmig del no-res i al final la imaginació aflorava, perquè no teníem res més a fer.

—Aquest no-res ha canviat la vostra relació amb la natura?
—Sempre ens ha agradat molt, però en un viatge com aquest tens temps de sentir-la. La diferència és aquesta: aquí, a Europa, anem sempre atrafegats d’un lloc a un altre i no ens adonem de què passa al voltant. Allà teníem temps de tot, fins i tot de veure créixer les flors, per dir-ho d’alguna manera.

—Quins plans teniu ara?
—Ara mateix, acabem d’estrenar el disc i tenim moltes ganes de tocar. D’això, ens n’enyoràvem moltíssim. Més enllà, no hem planificat res perquè fa poc que vam tornar i encara ho anem paint. De moment, tenim el concert de presentació del disc el 7 de juny al Cercle de Gràcia de Barcelona, tornarem a casa pel festival Clòwnia i serem a festivals com l’Acampada Jove i el Bioritme.

—Aneu al Clòwnia. Això vol dir tornar a cantar amb Txarango?
—Home, sí! Sempre acabem fent-la grossa d’alguna manera o una altra…!