30.09.2016 - 06:00
Marcel Casellas és inconfusible. Bonhomia a la cara, pipa de fumar als llavis, i un somriure de noi espavilat de la classe. Fa molt temps que ens coneixem i són moltes les converses que hem tingut entorn la música i el país. Un concepte que pocs com ell, penso mentre escric aquestes línies, ha contribuït a eixamplar. Durant la seva carrera, Casellas sempre ha volgut demostrar que la música és un espai de fusió i que la barreja estilística entre gèneres tradicionals i moderns no només és possible, sinó també molt atractiva. L’últim dels seus projectes, la Cobla Catalana dels Sons Essencials, està preparant una col·laboració amb l’Agrupament d’Esbarts Dansaires. Els catalans estem oblidant les nostres formes de ball, es lamenta. Els dansaires les coneixen, es consola, però no ho saben.
Com vas viure el moviment de la “Nova Cançó”? Que creus que n’ha perdurat?
La Nova Cançó va ser un moviment importantíssim en les darreries del franquisme, i jo em sento molt afortunat per haver pogut treballar amb cantautors molt bons que cultivaven aquest gènere. Malauradament, malgrat que la qualitat artística dels cantautors no va davallar, hi va haver una badada per part dels primers representants de la democràcia. Existia la percepció, del tot falsa, que la Nova Cançó s’havia encallat. Actualment, el gènere de la cançó ha tornat a revifar i ha sabut ocupar el seu espai.
Tirem enrere amb el temps. Juntament amb molts altres, a finals dels setanta vas participar en la recuperació de la música tradicional catalana. Com recordes aquella època?
Recordo aquells anys com una etapa molt efervescent. Vam viure el retrobament de la festa al carrer i un canvi de model festiu molt engrescador, que es va estendre com la pólvora. Aviat van començar a sorgir tot tipus de figures. On n’hi havia hagut, es van recuperar; on no n’hi havia, es van crear de nou. També hi va haver una gran recuperació de músiques, especialment a cavall dels anys 70 i 80. Per altra banda, cal admetre que no hi havia models marcats. La gent interessada a practicar la música popular desbordava la capacitat d’ensenyar-ne. Si pensem en el món graller, era molt habitual que una persona que mai havia tingut una gralla entre les mans, assistís a un curset i immediatament comences a instruir nous practicants.
Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu, fent clic aquí.
