Marc Recha: “Em considero més artesà que no pas autor o artista”

A molts directors, les entrevistes promocionals els fan mandra. Han de repetir sempre el mateix moltes vegades i, de fet, el que ells volen dir ja ho han expressat amb la seva obra. Tanmateix, a Marc Recha, les entrevistes li agraden. Diu que sempre n’aprèn alguna cosa i que ha trobat gent que escriu texts molt bonics. No entén l’entrevista com una persona que li fa preguntes, sinó com un diàleg, a la manera de Josep Pla.

El seu novè llargmetratge es diu Ruta salvatge i vol ser un homenatge al cinema de gènere que veia de petit i el va dur, de manera autodidacta, a aprendre els secrets de l’ofici. Després de quaranta anys de dedicació, Marc Recha ha creat una marca pròpia en el món del cinema català, amb films intimistes i reflexius, un punt afrancesats, que cuiden els petits detalls. Les seves obres són un cant a la vida i a la llibertat, en què la natura i el paisatge comparteixen protagonisme amb els actors.

La ruta promocional de Ruta salvatge va començar dimecres a Barcelona, va continuar dijous a Puigcerdà i els dies vinents el durà a Sant Pere de Ribes amb Sergi López, a la Garriga, Montblanc, Girona, Lleida… Són dies de carretera i manta, i per això aquesta entrevista la fem divendres per telèfon mentre condueix. Diu que sobretot deixi clar que té activat el mans lliures.

—Avui s’estrena Ruta salvatge. Suposo que esteu content, no?
—Anit vam fer la preestrena a la Cerdanya, al cinema Avinguda de Puigcerdà, que és l’únic que hi ha a la comarca. Va ser molt màgic, amb el cinema ple, cinc-centes persones, hi havia tots els qui es van abocar amb el rodatge i van col·laborar, les institucions, els ajuntaments, la gent que viu el dia a dia d’aquesta regió, va ser molt especial.

—Per què vau decidir de situar l’acció del film a la Cerdanya?
—Amb els meus films sempre necessito habitar primer els llocs i després els personatges neixen a l’ombra del paisatge que he estat observant i sobre el qual he construït una mirada personal. El meu germà Pau, que és el compositor de la música, fa més de trenta-cinc anys que hi viu, i per tant tots els paisatges que surten al film són viscuts i volguts. El projecte va començar cap al 2010 o 2011 i les primeres versions del guió són d’aleshores. A mesura que el guió avançava, a vegades amb en Pau fèiem broma i dèiem que estaria bé fer un western i així va néixer Ruta salvatge.

—A banda la Cerdanya de postal, al film també mostreu la Cerdanya dels xalets i apartaments de cap de setmana.
—Això és una cosa que sempre m’ha fascinat, aquesta mena de parcs temàtics que emulen el que la gent imagina que és la vida al camp. I en lloc d’anar a viure directament al camp, es construeixen una casa al costat de l’altra, amb els seus jardinets tots iguals. És com una mena de Catalunya en miniatura. Són llocs molt deshumanitzats, que gran part de l’any són buits. En general, no hi ha serveis: ni farmàcies, ni fleques, ni carnisseries… En tos cas, era el paisatge ideal per al film que volia fer.

—Per al film i per als personatges.
—Això vull dir, sí. És un lloc de frontera, amb les fronteres desdibuixades, on en teoria no hi ha controls policials, però encara queda alguna cosa. És com un cul-de-sac on va a parar gent desarrelada, com ara l’Ona, la protagonista, i els seus dos amics. I on de cop apareixen una parella de gàngsters serbis que han robat una joieria, uns Pink Panthers, que és el nom que van posar als ex-combatents de les diferents guerres de l’antiga Iugoslàvia.

—Entre les etiquetes per encasellar Ruta salvatge he vist que guanyen la de western i la de thriller rural.
—Jo em sento més a la vora de la de western. Una de les idees motrius i originàries era fer un homenatge als films que jo veia durant la dècada dels 70 els dissabtes en sessió doble, a l’Hospitalet i a Sants, films de gènere, westerns… Volia fer reviure aquest cinema.

—Passen els anys i canvieu la butaca per la càmera. Com és en Marc Recha director?
—Jo sempre he dit que em considero més artesà que no pas autor o artista, com un ebenista o un flequer. El film és fruit d’aquesta premissa. Aleshores, hi ha tota una feina amb les òptiques, amb el sistema panoràmic, que és semblant al de l’època del Cinemascope, el tipus de llum, la composició… [Pausa]. Un moment, que passo un peatge.

—Si ja no en queden, de peatges!
—No em facis riure, que tindré un accident. Queden els peatges de la Generalitat: els Túnels del Cadí, els del Garraf, l’autopista de Manresa…

—Teniu raó. Continuem. Parlàvem del vostre paper de director…
—Sí. A mi m’agrada molt portar la càmera i controlar els moviments, com si fos una coreografia. És com agafar un llapis i posar-te a escriure i a adjectivar. Als rodatges riuen i diuen que és el Recha. És una mirada de 360 graus: si veig que passa una àliga, potser me n’hi vaig, l’enfoco un moment i després torno a l’actor. M’agrada obrir finestres, tot i que estigui tot molt pautat.

—Així, esteu obert a la improvisació?
—Els guions estan molt elaborats. I les localitzacions estan més que fixades. Són bàsiques per a mi. Em conec pam a pam el territori on filmo i sé per què sóc allà. Això ja em dóna molt avantatge. Després vénen els assaigs amb els actors, que és on sí que es pot improvisar i els personatges creixen, s’enlairen, perquè passem del guió en paper a la persona de carn i ossos. Entra en joc la veu, la gestualitat, el llenguatge no verbal. Després, al rodatge ja no es canvia res, es fa el que hem assajat, i com que jo porto la càmera, reescric el film visualment. A Ruta salvatge hi ha molta grua i molt de travelling i això, evidentment, ha d’estar molt calculat, perquè muntar una grua costa temps i diners. Ara bé, com que som artesans i coneixem el terreny, un cop col·locada la via i la grua, a vegades pots aprofitar per fer més d’una seqüència o diferents tirs de càmera. A Ruta salvatge hi ha molt d’això, de feina de formigueta de tot l’equip. No oblidem que un rodatge és una gran aventura humana col·lectiva que fa emergir la creativitat.

—A Ruta salvatge retrobem Sergi López, un clàssic als vostres films, també el vostre germà Pau, i us havíeu plantejat de tornar a fer-hi sortir el vostre fill… Us agrada treballar amb gent propera i coneguda?
—La veritat és que, com més complicitat hi ha, més fàcil és tota la part creativa, que emergeix de manera natural. I l’objectiu final és que els personatges siguin naturals. Si treballes amb gent que ja ha fet tres o quatre films amb tu, tens molta feina feta. Alhora, fa anys que m’agrada agafar gent del lloc on vaig a rodar i els poso a treballar amb els actors. A Pau i el seu germà això era molt clar. Es crea un joc de miralls, d’aprenentatge mutu, d’anada i tornada, que fa créixer la veritat de cada personatge. Per tant, m’agrada treballar amb gent coneguda, però el millor és aquesta barreja.

—Després de veure Ruta salvatge ens podem refermar en la idea que les relacions humanes són complicades?
—El que és difícil, i això és un tema universal, és la gestió dels sentiments i de les emocions. A molts nivells. Crec que en aquest film això és molt evident, tot i que es presenti des de la subtilitat, sense fer-ho explícit. En aquests llocs de frontera, que són plens de personatges desarrelats, això encara es veu més. També em vaig plantejar el tema de la violència i de com mostrar-la. Com s’ensenya la violència entre éssers humans sense caure en les imatges estereotipades del cinema de mastegots? I quan els personatges s’encallen hi ha un element que fa de desllorigador, que és el paisatge, els arbres sobretot, que tot ho observen i tot ho escolten. La força magnètica de les roques i del Cadí esclafa els personatges, els condiciona, els perfila…

—Una volta el film està fet i estrenat, amb tot el que hi heu invertit, i no em refereixo només als diners, què n’espereu exactament?
—Després d’estar dos anys construint un film, i en aquest cas dècades elaborant el guió, has de fer un acte de generositat enorme, que és donar-lo al públic perquè el facin seu, i tu només pots fer d’acompanyant. És com amb els fills, que també arriba un moment en què has de ser generós i deixar que aprenguin a volar sols. Això és meravellós, un dels moments més màgics de tota creació, tot i que el cinema òbviament és una indústria. Però per a mi el cinema encara conserva aspectes d’art popular, de quan els anys 20 i 30 els films eren unes peces artesanes magnífiques.

—Fa anys em vau dir que un dia faríeu un film comercial, en el sentit que arribés a molta gent. És aquest?
—No ho sé. Jo sé que tinc un públic fidel i crec que aquest film també pot arribar a un públic nou, però no ho sé, depèn de moltes coses.