Marc Martínez: “Fa poc que he sortit de l’armari de les altes capacitats”

Marc Martínez (1966) és un dels actors catalans més establerts, i amb una carrera de dècades en cinema, teatre i televisió. Per a alguns, és l’actor que va dirigir Ken Loach a Terra i Llibertat; per a uns altres, el “mataiaies” de la sèrie Nit i dia de TV3; o el director de Mal Martínez… En aquesta entrevista biogràfica, Martínez, nascut al Raval de Barcelona, parla no solament de la seva carrera d’actor, i del seu pas per l’Institut del Teatre, sinó també de la descoberta de les altes capacitats que tenen ell, el seu pare i el seu fill. I com això pot marcar, per bé o per mal, la vida d’una persona. VilaWeb va entrevistar Marc Martínez la setmana passada a Barcelona, en un dia que recordarà per la bona notícia que va rebre al mòbil, i que de moment s’estima més de no fer pública.

—Fill de Raval. Pare fuster?
—No! Mai. Mon pare era tallista. Feia aquells quadres amb relleu, animals, banys, fruita, cadires amb respatller amb talles. O a les potes del moble. No el sant, ni l’estàtua, que seria escultor. Havia treballat per a polítics i gent amb diners, com Miquel Roca. Després va deixar de fer la talla i van tenir una fàbrica de mobles amb vint treballadors o trenta. Va fer aquell moble de rebedor. La mare era perruquera, va tenir els tres fills i ho va deixar. I quan van ser grans, hi va tornar. I el pare li va muntar una perruqueria, la més moderna del barri. Va fer una clientela fantàstica, amb les gitanes del carrer de la Cera. Tot això s’explica a Mal Martínez. La meva mare cantava de nassos, i el seu oncle la va trobar en un estudi, preparant-se per ballar, se la va endur agafada pel monyo, la va hostiar i aquí es va acabar la seva carrera. Ma mare havia vingut d’Andalusia, de Màlaga. Però és més catalana que tu i jo junts. Indepe. Mon pare era liberal, molt polititzat, catalanista.

—Diferències entre el Raval d’aleshores i el d’ara?
—El concepte de pàtria no el vaig entendre fins molt tard. Jo no era de Barcelona, era del Raval. Vivia en un àtic del carrer del Carme. L’aristocràcia del barri, érem. I quan vam baixar al carrer de la Cera, a dotze anys, al pare les coses ja no li van anar bé. Ma mare va començar a treballar i mon pare va caure en picat. I jo vaig descobrir el carrer. Abans era un poble, el Raval. I els meus pares se’n van anar fa tres anys. És el que interessa. Que no hi quedi ningú amb arrels. Sense arrels és més fàcil de tombar l’arbre.

—Quina llengua parlàveu a casa?
—Jo amb els pares parlava castellà i amb els fills parlo català.

—Per què sou actor?
—Em dedico a això per la sort que vaig tenir amb els professors al col·legi, un de privat al Raval. Perquè al col·legi Miquel Taradell, el públic, el meu pare hi havia patit molt. Baralles i hòsties. L’acadèmia on vaig anar no era res de l’altre món, però van arribar-hi uns professors fugint de l’Uruguai i la dictadura del 1973. Gent molt culta. Literatura, música. Els professors uruguaians eren uns bitxos, i sense ells potser ara atracaria bancs. Penseu que jo flirtejava amb els col·legues quinquis del barri. I amb junkies. Però sabia que no me la podia jugar, i mon pare m’havia dit: estima’t, eh?, no facis l’imbècil. Jo he picat gent al braç. He picat. Era obra social. Sóc fundador del casal d’infants del Raval. Això és una altra entrevista. De les èpoques més boniques de la meva vida.

—A quin institut vau anar?
—Milà i Fontanals. En aquells temps feien proves d’altes capacitats. I vaig sortir molt disparat. Tinc el record de dir al pare: “Mira què diuen a l’escola.” I ell va fer: “Molt bé. Digues a la mare que porti l’amanida.” És la millor cosa que es pot fer. El meu fill també ho és. Al meu fill li ho va detectar un senyor quan el va veure recitar Miquel Martí Pol a cinc anys. Jo fa poc que he sortit de l’armari de les altes capacitats. En diuen així. És un tema. Què va passar? Que el meu pare en té, també, d’altes capacitats. Mon pare dibuixa molt bé, sense haver estudiat, que venia d’una família humil. Però tots tenien una mena de do, deien, com el meu avi. És heretat. I veies, a la família, el que no. A l’obra ho explico, a casa només hi havia onze llibres (Dios tiene la ultima palabra, Los gozos y las sombras, Nacida libre. Cruyff, una leyenda, etc). Doncs quan li vaig dir que tenia altes capacitats, el meu pare no hi va donar importància. I endavant.

—Altes capacitats, qui més ho va veure?
—Els professors. Destacava, perquè penseu que la gent de la meva classe eren molt animals. A mi tota la vida m’havien dit monyes. Vaig de rosa, encara. Jo tinc cinquanta-cinc anys. Sóc heterosexual perquè sóc heterosexual, però podria ser… Per la meva manera de ser. Ara és diferent. Els nanos que ara tenen vint anys i escaig diuen: “Quines preocupacions que tens, no?” Abans era l’estigma. Jo, tot i no anar a classe, tenia notes molt bones. Tenia deus. I els professors, molt inclusius. De seguida et clissaven. El meu fill no l’han tractat així. I hem hagut de buscar ajuda. Ens parlen d’escoles especials. No. Mestres especials. El meu fill Leon té altes capacitats artístiques. Em van dir que l’ajudarien. I no han ajudat gaire.

—He llegit que es veu que les persones amb altes capacitats tenen el mateix percentatge d’èxit o fracàs que les qui no, quant a la feina, diners, barri on viuen, família que creen, etc.
—Sí. És la primera cosa que et diu la gent que s’hi dedica. Hi ha molts cabronassos que se n’aprofiten. Jo ara ja no en vull saber res. Ni de 120, ni de 200, ni res.

—La pressió que rebeu deu ser que heu de ser Einstein i, si no, fracàs.
—En el cas del meu fill, sí. En el meu, no. Tot va ser discret. El meu pare ho va fer molt bé. Ell va veure que tenia mà pel dibuix, com ell. Jo venia quadres a mil pessetes a dotze anys. Vaig fer un quadre a l’oli d’Alfons XII. I després anava a la perruqueria i feia dibuixos dels nens de les clientes. Me n’havien pagat mil pessetes.

—Per què feu teatre?
—El teatre, a la sang. Vaig fer un Yvonne, princesa de Borgonya amb els professors uruguaians. Teatre polític. A sis anys. Edgaro Valerio, el meu àngel, el meu mentor, ja va veure que a mi m’interessava la literatura. Encara guardo el paper d’en Valerio: “Senyor Martínez, es podria quedar a assajar, el vostre fill, de sis a nou?”

—Bona experiència, a l’Institut del Teatre?
—No. Vaig ser-hi en la pitjor època de l’Institut. Al carrer de Sant Pere Més Baix. Un nivell infrahumà de professors, amb alumnes rock-and-roll: Eduard Fernández, David Bagés i jo. I en Pep Navarro, que es va suïcidar. I un dia que ens van agafar per a una feina d’actor, me’n vaig anar i ja no vaig tornar. No tinc estudis.

—Quina paradoxa. Altes capacitats i sense estudis.
—Doncs, sí. Primer, no em vaig presentar a la Selectivitat. La vaig acabar fent, però perquè em van venir a buscar, que era en una plaça. Vaig començar a estudiar la carrera de Biologia, perquè no vaig entrar a Medicina per Josep Camprubí, íntim amic de Lluís Llach. I Flotats, ell em va dir “aquest és actor”: vaig veure dinou vegades Cyrano. I em vaig enamorar de la seva figura i de tot allò que representava. Encara no havia decidit que volia ser actor. Ho vaig decidir anant a la facultat, al totxo de Biologia. Vaig veure que feia riure molt la gent. Heu vist Merlí? El personatge de Carlos Cuevas està una mica inspirat en en Marc. Jo tinc aquesta frustració, que em va veure la meva terapeuta, que ho va ser també d’en Leon, i que és qui em va fer sortir de l’armari amb les altes capacitats. Em va ajudar molt, no us ho podeu ni imaginar. I no havia fet mai teràpia. Perquè jo he tingut molta frustració. A mi m’hauria agradat estudiar. Mon pare m’hauria d’haver dit, “xaval, fes teatre, però fes medicina”. I sóc molt obedient. Però a mon pare el vaig agafar en un moment.

—Passem a Ken Loach? Us va dirigir a Terra i Llibertat.
—És l’amo. Molt forta, va ser l’experiència. Per a mi en Ken és família. Té la mateixa edat que el meu pare. Tot va ser màgic. No volia presentar-me pel meu anglès, que el parlo molt malament. I la meva companya d’aleshores, la Mònica López, em va dir: vés-hi, perquè t’agafarà. I em va agafar. Una de les experiències més importants de la meva vida. La coherència. Quan venia un cambrer, Ken Loach s’aixecava. Jo plorava veient aquesta humanitat i coherència. La coherència que vull a la meva vida. De Loach recordo un tracte exquisit. I amb els actors, molt manipulador. Manipulator, li dèiem. Perquè és trampa, tot el que fa. Ell té el guió fet, i a tu et fa improvisar. Baralleu-vos. I baralleu-vos així. Els més caps quadrats els fa fer de trotskistes. I els més bons venedors, fatxes. Vam fer les trinxeres nosaltres. El fill de puta ens va fer fer les trinxeres. Tot un mes. Tots érem cràpules, activistes, un terrorista italià de la Bandiera Rossa, okupes. Jo era dels més finets. I dels únics actors. A mi a la prova em va dir: ensenya’m les mans. Volia veure si les tenia endurides. I les hi tenia. Però perquè he fet molta gimnàstica esportiva, i barra, i en tinc les marques. Li vaig dir que era de treballar fort. I quan ja s’ho havia cregut li dic, no, no és de treballar, és de jugar al futbolí i fer-me palles. Veia que això li agradava. I em va agafar. Vaig aprendre anglès per la pel·lícula.

—També heu dirigit teatre.
—Super Rawal, per exemple. Ho vaig petar. Tots els actors cobraven igual. Dels paquistanesos i algerians que començaven fins a les estrelles. 3.000 euros al mes. Per què pagues tant, em deien? Doncs perquè he aconseguit la pasta, i perquè m’agradaria que paguessin això si fos actor. Ara, sabeu com va acabar? Com el rosari de l’aurora. Al començament, érem una cooperativa. No ens mouran. Feia un any que triomfàvem, i grans crítiques, però els qui tenien més paper van dir, ei, en vull més. I es va espatllar molt. Vaig patir molt. Perquè quan fas coses amb consciència de classe i et surt el tret per la culata…

—Per a alguns, Marc Martínez és el “mataiaies” de la sèrie de TV3 Nit i dia.
—La fama té una durada, com l’escuma del cava. I dura cinc anys, set. Del “mataiaies” em queden un parell d’anys. I s’acabarà perquè o tothom s’haurà oblidat de mi, o perquè un altre paper famós substituirà el “mataiaies”. Ara per a molta gent sóc l’Arístides d’Hache, de Netflix. Passa que el “mataiaies” el van veure un milió de persones a Catalunya.

—I ho viviu bé, això de la fama canviant?
—A mi no m’interessa tota aquesta cosa que em coneguin. A mi m’interessen els diners. M’agraden molt. El sacrifici que s’ha de fer, no tant. No m’agrada treballar. El meu Déu és Rubianes, per allò que va dir: “El treball dignifica (a ta puta mare)”.

—Ara hi ha hagut la polèmica, a l’Institut Teatre.
—Hi estic implicat indirectament.

—Per què implicat indirectament?
—Perquè jo ho he vist. I jo n’era còmplice. Jo, i tots. Però potser sóc dels pocs que diu, ei, què passa, com que l’Institut? L’Institut, i tu també. Tu també has vist les vexacions que feien aquests professors. I tota aquesta merda als anys vuitanta. Ho sabíem tots. I tothom callava com un puta. I no només per por. No és només la por. També per ambició. Egoisme. Manca d’empatia.

—Abús d’homes amb homes. Falta que apareguin les denúncies, aquí.
—I tant que hi és, aquest abús, també. Però no tenen collons, encara. Les dones els tenen més ben posats.

—Molts actors no es mullen políticament. Sou una de les excepcions.
—No es mullen. A mi m’ha vingut a buscar la política. Quan ha tocat, també els he dit: no em colleu tant. Però, al final, presentant mítings i Onze de Setembre. He signat manifests.

—Us ha afectat?
—És clar. Diria que més aquí que no a Espanya. Jo a Espanya tampoc no m’he prodigat. Vaig tenir la meva carrera espanyola fa vint anys, ja. Ara hi torno. Jo parlo de política amb els meus amics de Madrid. I sóc didàctic. I com que sóc un xarnego, parlo castellà i entenc molt Espanya i l’estimo, doncs potser m’escolten més.

—Els defenseu la independència o el referèndum?
—La independència. M’agrada, m’agrada. Jo vaig fer el clic, com la meitat d’aquest país, a la manifestació del 2010. Jo era catalanista, però no independentista. El Primer d’Octubre vaig ser a la Sedeta. I vaig fer-hi molta feina. Perquè m’agrada el merder. S’ha de donar un cop de mà. Jo em vaig dedicar a calar els secretes, aquell dia. Amb la meva visió d’ulleres d’Andorra. Anàvem cap allà, l’interpel·làvem. I com una rata, se n’anava. El seguíem. Per mi era com una pel·lícula. També vaig fer intendència, perquè m’agrada molt cuinar.

—On heu passat la pandèmia?
—A Argentona. Tenia la sort que vam fer una sèrie i la productora Weekened Studio i Netflix ens van continuar pagant tot i l’aturada. Em vaig sentir molt considerat. Una cosa molt important a la vida: la con-si-de-ra-ci-ó. A mi el confinament m’ha agradat molt. Que no veieu que imbècils que som i com de malament tractem la terra? Això és un assaig.

—I per què Argentona?
—Perquè hi ha la família de la Sara. Quan va arribar el tercer, li vaig dir, jo un altre nen, si no tenim família i tribu, no. Tinc en Bruc, un nen d’un any i quatre mesos; la Mia, de sis anys i tres mesos, i en Leon, de disset anys i tres mesos, d’un matrimoni anterior. Jo tinc cinquanta-cinc anys. La Sara en té trenta-set o trenta-vuit.

—El fill es diu Leon. Per què?
—Per Trotski. Bruc, pel timbaler. Ara té any i poc. És un senyor gran, ja. Un botiguer d’un any i mig. Li diem senyor Bruquelles. I la Mia perquè tenia una amiga, la Mia Esteva. Em semblava una dona tan maca i moderna. Quina dona més ben parida i ferma.

—Res a afegir?
—M’agradaria tenir dues carreres. La terapeuta m’ha ajudat molt. Un dia has de venir tu sol, em deia. He fet teràpia, i m’he tret taps.