Marc Joly: “Emmanuel Macron és incapaç d’imaginar-se el final del seu poder”

D’ençà de la crisi desfermada per la dissolució de l’Assemblea Nacional francesa, el 9 de juny proppassat, l’exercici del poder d’Emmanuel Macron ha mostrat més que mai com és realment: autoritari, tòxic, caòtic, desmesurat. El sociòleg Marc Joly li ha dedicat un llibre sencer, amb un títol que resumeix perfectament la crítica que fa: La pensée perverse au pouvoir (‘El pensament pervers al poder’) (Anamosa, 2024).

Hi aporta la seva experiència en l’estudi de la perversió narcisista (és l’autor d’una tesi sobre aquest tema) per a comprendre per què Macron no pot deixar que l’esquerra governi i per què farà servir tots els mecanismes legals per imposar-se. No solament per la seva “funció objectiva com a president al servei del capital”, sinó també per una “concepció de l’exercici del poder completament centrada en ell mateix”, que el priva d’entendre l’altre.

—Aquesta moció de censura d’ahir contra Michel Barnier, no penseu que deixa atrapat el president de la República en aquella “responsabilitat” que volia evitar d’ençà de la dissolució de l’Assemblea Nacional francesa?
—Macron no havia imaginat que el Nou Front Popular (NFP) pogués guanyar les eleccions legislatives. I quan va passar es va trobar en un carreró sense sortida: obligat a cercar subterfugis per evitar que aquesta coalició revertís sense demora les seves reformes principals. És a dir, una fiscalitat que afavoreix les grans empreses i els més rics, i una reforma de les pensions injusta i rebutjada per una immensa majoria de la població.

—Però aleshores per què va dissoldre el parlament?
—No ho sabrem mai exactament. I tinc dubtes que ell mateix ho sàpiga. Potser provava d’evitar que es fes evident la seva responsabilitat, en vista del fracàs estrepitós de la seva política en tots els àmbits: industrialització de façana, desocupació maquillada artificialment, dilapidació de fons públics amb ajuts i exempcions fiscals no dirigits i captats pels grans grups, explosió del dèficit i del deute, etc. I afegim-hi encara la pobresa o el desassossec dels funcionaris. I és precisament perquè viu en el negacionisme –negació de la seva fal·libilitat, negació de la seva impostura– que no ha deixat d’animar els seus a complicar la tasca com a primer ministre de Michel Barnier, rebutjant qualsevol mesura de justícia fiscal o qualsevol qüestionament de les reduccions de les cotitzacions patronals.

—Macron ha estat molt criticat del punt de vista del “narcisisme”, però això que vós expliqueu és més complex. Què ha conduït al blocatge democràtic actual?

—No solament és més complex, sinó que és una mica massa còmode d’assenyalar únicament el “narcisisme” de Macron, com fa per exemple Alain Minc. Tots els mentors de l’actual president –Minc, Attali, Jouyet– tenen responsabilitats sobre les condicions que van permetre l’arribada de Macron al poder. Macron va ser introduït en el joc polític per una oligarquia que tenia un objectiu: crear una “esquerra” a la seva mida, per dir-ho així, i desfer-se, per tant, d’una esquerra que pogués perjudicar els seus interessos. Cap al 2016, la dreta estava en procés de normalització liberal i europea. Calia que passés això mateix amb l’“esquerra”: això explica el suport que Macron va rebre dels mitjans de comunicació controlats pels poders econòmics ja a partir del 2014-2015. El fracàs de Fillon, l’ascens de Marine Le Pen i la influència creixent de Mélenchon sobre l’esquerra van portar l’oligarquia a abandonar l’ideal d’una alternança “pacífica” entre esquerra i dreta i a adoptar, de fet, un ideal de partit únic que relegava definitivament els “extrems” a l’oposició. Aquesta implicació antidemocràtica es va fer plenament evident amb Macron: per més solidari i dependent que sigui del capital privat que en va facilitar la irrupció, Macron adopta literalment el fantasma monàrquic de la Cinquena República. Per això és força irònic llegir les lamentacions d’Alain Minc. Com es podia dubtar de la bogeria narcisista i de la força de la seva denegació perversa quan un candidat declarava: “Com que vull ser president, us he entès i us estimo”?

—Per quina raó és inversemblant que Emmanuel Macron decideixi de cridar l’NFP a governar, fins i tot en els termes exposats pel Partit Socialista, que advoca per un «parlamentarisme renovat»?
—Per a Macron, nomenar avui a Matignon una personalitat procedent de l’NFP equivaldria a reconèixer que ha fet perdre prop de cinc mesos al país i que tots els arguments que va presentar per no fer allò que la lògica imposava no eren res més que pobres excuses, maniobres dilatòries força grolleres. Tot el problema és aquí: no ha fet les coses en ordre, perquè la seva funció objectiva és impedir que una coalició com l’NFP governi, i perquè la idea grandiloqüent que té d’ell mateix no tan sols s’oposa al reconeixement d’aquest fet, sinó també a la “normalització” de la seva política com una variant poc original de la dreta liberal-autoritària. En aquestes condicions, tan solament pot enfonsar-se més en la negació. Més enllà del macronisme, això té repercussions en tota la nostra vida política. Tot està desvirtuat.

—Entre les “opcions estratègiques” presentades per a un nou primer ministre, torna a aparèixer el nom de François Bayrou. En parleu en el vostre llibre. Què tenen en comú tots dos que faci versemblant aquesta elecció?
—Sí, cito, de fet, el testimoni exclusiu de l’historiador Patrick Weil. Va parlar per telèfon amb Bayrou pocs dies abans que aquest es reunís amb Macron, el 22 de febrer de 2017. Les paraules que li va dir el batlle de Pau no permetien aleshores de presagiar un suport com aquell: “Sé que és un pervers narcisista”, va dir. Al llibre dedico llargues reflexions a la relació entre Bayrou i Macron. Comparteixen la mateixa visió simplista, megalòmana i autocentrada del “sistema polític” francès i de la funció presidencial. També comparteixen el verbalisme, especialment en relació amb el mite d’una “sobirania europea”. I el seu fantasma comú de la “superació” deixa igualment a l’ombra la qüestió de l’alternança democràtica. La seva relació té alguna cosa de força insà. Bayrou viu per delegació allò que hauria somniat de fer: enderrocar les “ciutadelles” del PS i de la dreta. Macron sap que l’ha de “gestionar”. En una versió intermèdia del meu manuscrit, apuntava que, si tan sols en restés un al vaixell a la deriva del macronisme, seria ell, Bayrou.

—Sou molt contundent a l’hora d’afirmar que Emmanuel Macron no dimitirà mai voluntàriament. Per què?
—Perquè és incapaç d’imaginar-se el final del seu poder i perquè, en el seu interior, encara es pregunta com podria aconseguir un tercer mandat consecutiu o com preparar un retorn el 2032. Aquesta és la seva obsessió personal. I això va més enllà de la dificultat habitual de qualsevol persona de poder per a cedir el lloc. Té a veure amb una incapacitat profunda d’inscriure’s en la història, en una tradició; de teixir vincles amb el passat i amb els altres, si no és de manera teatral, en commemoracions de gran pompa. N’hi ha prou de llegir i escoltar els macronistes: sembla que el món hagi començat amb Macron. El seu buit és vertiginós.

—Si l’esquerra no es fragmenta, com Macron esperava que passaria després de les europees, encara té cap possibilitat de resistir-se a l’empresa destructiva del president?
—L’NFP, que representa un conjunt d’aspiracions relativament homogènies i potencialment més interclassistes que qualsevol altre bloc, no té futur sense la França Insubmisa. Això és poc discutible. Aquest és el primer punt. Hi insisteixo perquè resistir a “l’empresa destructiva” de Macron, com dieu, és primer de tot posar-se d’acord en una estratègia comuna per a resistir al corró dels mitjans de comunicació dominants i a tots aquests deliris, clarament interessats, que qualifiquen la França Insubmisa com el “primer partit antisemita de França”. Si intento de sintetitzar les aspiracions mitjanes de l’electorat favorable a l’NFP i a la unió de l’esquerra al voltant d’un programa de ruptura amb el macronisme i tot allò que simbolitza, també diria que hi ha un pre-requisit: sortir del presidencialisme. Per tant, cal proposar immediatament reformes constitucionals en aquesta línia i comprometre’s a posar fi, si més no, al poder de dissolució de l’Assemblea pel president i a l’article 16, que li atorga poders excepcionals. Em sembla inconcebible que algú pugui presentar-se a l’Elisi sense assumir aquest compromís. Fins i tot es podria imaginar un tàndem amb una personalitat designada per a Matignon, que es comprometés a no utilitzar l’article 49-3, que és una mesura excepcional que deixa el parlament sense cap més opció que una moció de censura. Seria hora, per tant, de reclamar un veritable règim parlamentari per a França.

Aquesta entrevista ha estat publicada originalment en francès a Mediapart i VilaWeb la distribueix amb l’acord d’aquest mitjà.