Marc Granell: “Si tot s’acaba, si tot va cap a la catàstrofe, jo ho vull veure”

Avui Marc Granell fa setanta anys i ho celebra amb un nou llibre de poemes, Arran de gel  (Edicions Bromera) i, malgrat el seu jo poètic, amb moltes ganes de viure. Els seus amics músics del Col·lectiu Ovidi Montllor, a més, li regalaran un concert diumenge al Centre Cultural la Beneficència. Per a fer aquesta entrevista, el poeta ens rep al pis on ha viscut tota la vida, al barri benestant de l’Eixample de València, a tocar del mercat de Colom.

És dilluns de vesprada. Al carrer, els miracles de Sant Vicent; al despatx, tanta claror que enlluerna. En aquesta mateixa cambra, amb rajoles de flors i sostres altíssims, és on va nàixer. Literalment. Amb permís d’Estellés, ací el pariren i ací escriu, a la mateixa taula de fusta que ja hi havia a l’habitació quan hi van dormir ell i el seu germà, molt a prop de la Hispano Olivetti que era de l’avi matern.

Marc Granell acaba ara una etapa de prop de quatre anys en què la poesia l’ha envaït com quan era jove. Ell, que sap com usar les paraules, té dificultat per a expressar aquest estat en què els versos l’assalten siga on siga, on qualsevol estímul és susceptible de ser convertit en poema. En un moment de l’entrevista arriba a dir: “Quan torne de passejar em pixe, però també pixe versos i he de córrer a escriure’ls.”

—Com us trobeu?
—Molt bé. Molt content i animat.

—Feu setanta anys. Us agrada fer balanç?
—Normalment, no és que faça gran cosa pels aniversaris, però els setanta són una edat molt significativa. I quan vaig voler publicar Arran de gel ho vaig comentar a Marc Senabre, l’editor de Bromera, i allà, que són molt amables, els va fer gràcia. A més, en aquesta obra, i en l’anterior, i en el meu pensament, el pas del temps és una qüestió que m’ha incitat a escriure.

—Els músics del col·lectiu Ovidi Montllor us regalen un concert el dia 23.
—Ah, això! Estic aclaparat. Em va escriure Rafa Xambó dient-me que havien pensat de fer aquest concert pels setanta anys. I jo, és clar, estic molt agraït i molt il·lusionat.

—Parlem de festes i de balanços, però llegint aquest darrere poemari, sembla que no la celebreu gaire, la vida.
—És una cosa curiosa que jo mateix em plantege. D’una banda, el pensament que hi ha als poemes pot dur el lector a creure que sóc un pessimista nat davant el pas del temps, el camí cap a la mort, i també del punt de vista social i polític. És l’etiqueta que tinc de poeta pessimista per antonomàsia. Però, al mateix temps, em note que sóc un entusiasta de la vida. Mentre estic en la vida. Sembla que no tinc esperança. Mentida! En realitat, l’últim que mor no és l’esperança, és la curiositat. Això em ve de Cioran, que també semblava un desesperançat, però aguantà fins que se n’anà, i no se n’anà per voluntat.

—A Arran de gel, la mort hi és molt present. Heu definit la vida com una llarga mort.
—La mort per a mi és el gran tema. No solament de la poesia, sinó de tot l’art. És el gran tema del ser humà. L’acceptes, no l’acceptes, en fuges, com tots fem. En realitat, la vida és anar fugint del pensament de la mort… Cada segon vas morint. Eixa reflexió és filosòfica i em ve de molts altres poetes. Aquest llibre, estructurat en tres capítols i ple de citacions, són poemes amb aquest pensament de la mort… La vida com la mort, com anar morint. I la mort com a alliberament. Comprenc que els meus poemes són pessimistes, perquè sempre dic: quin goig, la mort, quin goig, ja seràs lliure. Però al mateix temps, humanament, en el dia a dia, no sóc eixe.

—Llavors, com us hem de llegir?
—La curiositat és el que et manté viu. Jo ara dic, de broma, que si tot s’acaba, que tot va cap a la catàstrofe, tot el que vulgues, però jo vull veure-ho [riu]. Jo vull veure com tot s’afona, i com tinc raó, perquè el món cada vegada em dóna la raó. Tinc un esperit molt actiu, molt creatiu ara, sobretot, d’ençà de fa tres o quatre anys, que m’ha tornat la poesia que havia perdut.

—Expliqueu-nos això.
—La poesia m’ha tornat d’aquella manera que tenia en la joventut. Sents quan et ve, la poesia. Les muses et vénen. Tu no busques el poema, i si el busques, però no tens les muses a favor, no hi ha manera de trobar-lo. He passat molts anys sense eixa sensació de creativitat pura que dura uns mesos. No ho sentia. Feia poemes perquè hi tinc més ofici, però eixa sensació de creativitat que t’agafa quan fas un llibre em va sorgir l’any 2019. Era una ànsia, una sensació que tot et diu i et fa poema. Una notícia, una passejada, la lectura d’altres versos que t’inciten a tu a fer versos… Això és un moment especial.

—Com us ve? El podeu provocar, aquest moment?
—No faig res. La poesia et ve, però tu has d’estar obert per si et ve. Has de fer una certa vida, molta lectura… Em va passar que vaig estar catorze anys fent poemes, però no amb eixa sensació de necessitat. I de colp, no sé per què, em va venir. Un poema darrere un altre. Vaig fer els cinquanta-vuit poemes d’Un cel de fang i el llibre ja estava acabat, però jo continuava tenint ganes de fer-ne més. Em van operar i va anar molt bé, i això encara me’n va fer venir més ganes, i era al llit de l’hospital i tenia un poema al cap. Van venir la pandèmia i el confinament, i és lleig de dir, però a mi que no m’agrada gaire eixir de casa: em va venir molt bé. Ací estem molt bé i era fantàstic, un poema darrere un altre.

—Ha fet fortuna aquell vers vostre que diu que els poetes són els éssers més inútils.
—Aquest poema era un poc irònic, però ha tingut molta repercussió.

—Continueu pensant que els poetes són inútils?
—Tal com ho dic, amb ironia, imprescindiblement inútils. La societat sí que pensa que els poetes som uns inútils… Per a què els poetes? Però la poesia és important, i tot l’art, que és el que ens ajuda a viure.

—Els poetes sou inútils, però sense la poesia no podem viure?
—Això és. I sense la narrativa, i sense la música, que per a mi és l’art més excels. I sense qualsevol art. Ja ho deia Schopenhauer, que l’art és l’única companyia que et fa veure com és la realitat.

—No hi ha cap ordinador en aquesta taula, ni cap màquina d’escriure, escriviu a mà?
—Sí. Sempre. En un quadern quadriculat, normal. Encara que el poema el faig en el cap. Sempre m’ha passat igual. Necessite els dos o tres primers versos, amb el seu ritme. I vaig fent-ho. Ara al matí m’obligue a passejar i quan estic en vena, vaig fent-ho en el cap. A vegades no se me’n va. A vegades vinc pixant-me, però a més, pixant-me un poema. No vull que se’n vaja, i el primer que faig és apuntar el que se m’ha ocorregut. A partir d’això el treballe, el corregesc. Però no sóc dels que estan dies i dies amb un poema. Algun, sí, fins i tot, al cap d’uns quants anys he trobat el desllorigador d’algun vers que tenia, però jo no sóc com Juan Ramon Jiménez, que va anar corregint els poemes tota la vida. A mi m’interessa més el que dic que com ho dic. Essent jove vaig entendre el que m’ensenyaven Jaime Siles, Josep Piera, els amics que vaig trobar al principi. Més que de la perfecció de cada paraula, es tracta de l’estructura del poema, de com emocionar amb allò que dius. És fonamental un bon principi, el millor principi que pugues, i un bon final. Que això és el que tenia Estellés. Això no s’aprèn.

—No us heu acostat a la narrativa?
—No. Per vagància, perquè la poesia et ve i és molt còmoda. Encara que a vegades passe temps i dius: oh, ja he deixat de ser poeta… Jo sí que tindria una novel·la que sempre he pensat, el segle XX d’aquesta ciutat, a partir de les dues famílies que són les que em formen a mi i que són els dos tipus de família que han format aquesta ciutat. D’una banda, la família paterna, els terratinents de Sueca, amb moltes terres d’arròs, que van a menys i han de venir a la ciutat a viure, però encara viuen de les seues terres. I d’una altra, la materna, el meu avi, que era l’amo d’aquesta casa. Era de Paiporta, son pare era representant de la casa Singer, i ell es va fer procurador dels tribunals, quan no feia falta ni fer-se advocat. Era un burgès normal. El seu fill, mon oncle, va ser un gran advocat, i cap amunt. No ho he fet. M’agradaria documentar-me, però no tinc tant de temps. Tenen molt de mèrit els novel·listes [riu]. Bé, una narració he escrit en la vida.

—Ah.
—En va tenir culpa Fuster. Era un conte. Quan em donaren el premi Ausiàs March de Gandia, tardaren moltíssim a pagar-me. Jo anava amb tren allà a cobrar, però el de l’ajuntament estava malalt. Al final, aní a sa casa… Bé, no és res extraordinari, però això és el que escric en el relat que em van publicar a l’Espill. Però una nit de les que anàvem a ca Fuster, i quan ell ja anava de banda a banda, em ve, i em diu: “Marc, quina pixarrada que has fet, eh?”

—Joan Fuster té la culpa que Marc Granell no haja fet narrativa, podríem dir.
—De broma [riu].

—No n’hi ha gaires, de poetes?
—No. Mai. Sempre hi ha hagut molts poetes que publiquen i poetes que no. Ara que els premis literaris s’han de presentar de manera digital, poden arribar centenars d’originals. Encara hi ha gent jocfloralista que després protesta a l’ajuntament perquè, diuen, sempre guanyen coses modernes. Quan comences de jovenet, la poesia és teràpia i hi ha qui es pensa que contant el que li passa ja ha fet un poema. La poesia no és dir què et passa ni dir coses boniques sobre la pau al món. El poema ha de servir al lector a través de les emocions, que li recorde coses que sent. Si no fas un artefacte artístic, fas una vulgaritat. Jo sempre he defensat els poemes socials, polítics, i m’han criticat. Jo mateix vaig callar en els anys vuitanta, entre la decepció i el desencís. Són complicats de fer perquè mai no has de fer un pamflet.

—L’actual situació social i política dóna per a escriure poesia?
—La societat està adormida, però si tu ho veus sí que dóna per a dir això mateix, en forma de poema. Això és el que intente fer.

—Parleu d’un món ferit, de les malalties del món. Té remei, el món?
—Jo crec que no, sempre dic que no té remei. Ara vindran les eleccions, votaré, però cada vegada ho veig més negre. Anem cap allí. Però no és cap misteri. No en done culpa ni al sistema, ni als polítics… Som tots… I en els poemes ho dic, quan critique cap on anem, com hem arribat on som, em pose jo davant. Hem fet aquest món i ací el tenim.

—Heu parlat de la València del segle XX, d’aquesta novel·la que no escriviu. Què és València?
—València és com s’han fet els països, les ciutats, dins la marxa del món. Ha tingut la problemàtica nacional, en un país molt obert. La història és prou tràgica. I València tingué la sort que en els anys setanta hi hagué aquella recuperació, perquè si no la llengua s’hauria perdut del tot. Però guanyar és molt difícil. Sempre ho dic: políticament, volíem una utopia que jo continue defensant, sabent que no, però continue treballant per eixa utopia [riu], que vindrà. Políticament, no hem arribat a moltes coses que volíem.

—Quina era eixa utopia?
—Era els Països Catalans, políticament i dins un sistema. Apuntàvem molt alt, era la nostra il·lusió. Jo la mantinc en la voluntat, en l’optimisme de la voluntat. Jo tinc el pessimisme del cap, de la raó, però la voluntat continua optimista.

—Va ser quan començàreu a escriure en català?
—Vam ser tot un grup de poetes que vèiem que havíem de ser coherents. Piera, Eduard Verger, tota aquella tertúlia que fèiem en castellà, ens vam passar al català. Ens criticaven perquè deien que érem mandarins. Jo vaig començar a escriure, a llegir i a parlar en català a vint-i-tres anys. Poc abans de guanyar el premi Octubre de poesia.

—I a vós, que els versos us vénen, d’un dia per l’altre van deixar de venir-vos en castellà i us van venir en català? Com ho vau fer?
—Tots em demanen que ho escriga, perquè realment és interessant. La meua poesia sempre ha tirat a ser social, i això em separava una mica del grup dels setanta. A la universitat, professors com Jenaro Talens t’ensenyaven l’estructuralisme, la poesia política, i jo tenia un pensament polític. Quan em vaig decidir a escriure en català, la idea era fer-ho tan bé com pogués. El pas al català el vaig fer perquè no em volia separar del grup, ni trencar. Però amb convenciment que era una proposta política, a banda de l’antifranquisme, de l’esquerra, hi havia el nacionalisme que volia lluitar, i la coherència era fer-ho en català. Vaig pensar que no seria un gran poeta en català perquè diuen que els poetes ho són en la llengua de la infantesa, però també sabia que no seria un gran poeta en castellà. Volia ajudar la llengua del país amb l’entusiasme dels vint-i-tres anys. L’entusiasme que Josep Piera escriu en les memòries Els fantàstics setanta. La il·lusió d’anar pels pobles. Vaig deixar la universitat sense acabar cap carrera després de set anys. Més al bar que a les aules.

—I va començar una època d’activisme on vau trobar l’eixida laboral com a traductor.
—Eliseu Climent em va demanar que fes classes al centre Carles Salvador, i jo hi posava molt de morro, perquè potser no en sabia prou. El dia abans del 9 d’Octubre del 1977, Climent en crida per si podia anar al Palau de la Generalitat a traduir un document que havien signat tots els polítics en favor del valencià [riu] i el discurs d’Albinyana. Amb un cangueli considerable vaig anar al saló daurat amb la màquina d’escriure i el diccionari. Deu estar molt malament, aquest document. Recorde que em vaig trobar amb la paraula “cauce” i no sabia com fer-ho. Però ho vaig fer… I a partir d’ací, una sèrie de coincidències va fer que acabara a la Diputació de València.

—Té futur el català? O es morirà aviat, com diuen?
—El problema és l’ús social. Ho comentàvem quan els polítics, en els primers vuitanta –com nosaltres, els escriptors–, també anaven a casa de Joan Fuster, el papa. I la idea del papa, que també ja estava molt decebut, era la importància de la introducció de la llengua a l’escola. I ha anat molt bé. La gent l’aprèn, la llengua. Una altra cosa és l’ús que la gent en fa. Tinc un poema que m’estime molt, que he titulat “Llengües”. Volia fer-lo més combatiu, però al final no ho he fet. Havia de fer un poema i no un pamflet. Totes les llengües es moren. Possiblement, jo no ho veuré, però amb aquest món tecnològic ja veurem quina llengua parla la intel·ligència artificial, per exemple.

—Per què escriviu poesia per a infants?
—També és un “cal fer”, un “fa falta”. A principi dels noranta, Rosa Serrano ens demanà de fer unes antologies de poesia en català per a nanos. Vaig veure que era molt difícil. Haguérem de recórrer molt al paisatgisme sentimental que deia Fuster: Carles Salvador, els anys trenta, però de la nostra generació no havia fet res. Jo no crec en això de la literatura feta a posta per a nanos, però ja no hi ha remei. Tota la vida hi ha hagut la gran poesia, que els pares o els mestres veuen que són més adequats… Però ara les editorials ja tenen el gran negoci amb la infantil i la juvenil… Aleshores jo acabava de fer Fira desolada. Vaig tenir una depressió mèdica que em durà uns mesos, m’encertaren la medicació. Vaig trobar-me cada vegada millor, vaig començar a fer articles en la premsa pegant a tots… I, pensant en eixa mancança, un dia em va eixir un poema raríssim, amb rima. Era un romanç, “L’arbre vell”… Sempre dic que és el poema que més m’agrada. Recorde com em va rajar des de dins.

—Són bons lectors, els xiquets?
—Jo crec que sí, són molt entusiastes. Per a mi la millor experiència és anar a les escoles. Les mestres treballaven la poesia a classe. Els nanos em coneixien i em rebien com si fos famós.

—Entre els adults també sou popular.
—Jo estic molt content. Hi ha molts poetes i molts poetes molt bons, i molts poetes millors que jo, però passa que la meua ha entrat. Alguns poemes, des del punt de vista més emotiu… Reconec que alguns poemes són encertats. Eixe país a banda, que és el professorat, és impressionant. Si entres a les escoles, ja està.

—Us agrada com us han musicat alguns cantants?
—Han sabut fer-ho, però jo sempre els he donat molta llibertat, perquè he considerat que el resultat ha de ser una bona cançó, encara que hagen de tocar alguna cosa dels poemes. Josep Lluís Valldecabres ha fet un treball excepcional en les adaptacions per a coral. I Borja Penalba, que crec que és el millor músic que hi ha ací. Vaig gaudir molt quan van fer Granell de mà en mà amb Francesc Anyó. Era com un roquer, jo anava a tots els recitals.

—Es pot passejar per València per la ruta Marc Granell.
—Jo he gaudit molt de València… Molt. M’han donat una exageració de premis, però el que em fa més feliç és això de la ruta. Com que sóc viu [riu], em van demanar que la fes jo mateix. La palmera de la Gran Via on jugava amb el meu germà, el mercat de Colom, on anava amb ma mare, el carrer de Colom… i unes quantes més, i de la que estic més satisfet és de la que hi ha davant el palau arquebisbal, amb aquell “Vesprada d’amor i única”, i jo pensava: què dirà Cañizares? [riu].

—Aquest pis de l’Eixample, els camps d’arròs: éreu un xiquet de casa bona.
—Mon pare era mecànic dentista, però venia de casa bona, els Granell Miragall de Sueca, però ell no havia volgut estudiar i s’havia agafat a oficis. Era molt culte, però un poc bandarra, també; li agradaven molt les dones… El meu pare era com si haguera estat el meu avi. Ell era del 1905. Es casà a quaranta-set anys, després d’eixa vida que tingué, i que ma mare acceptà. Es duien catorze anys. Eren majors, pares protectors. Passàvem moltes hores dibuixant, fent contes, anàvem al cine, el meu germà era molt imaginatiu… Ma mare també ens feia llegir. Mon pare ens contava la vida des de xicotets… El meu germà i jo vam estar sempre molt sostinguts i agombolats.

.