21.10.2023 - 21:50
|
Actualització: 23.10.2023 - 08:15
Aquesta setmana s’ha celebrat un seminari de presentació del projecte Fire Wine-Vins de Foc, a l’auditori del VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (llegiu l’article sobre el projecte). La sessio inaugural va anar a càrrec de Marc Castellnou, inspector dels Graf dels Bombers de la Generalitat, que es va conectar per videoconferència de la la Universitat de Davis (Califòrnia), i el sommelier del Celler de Can Roca, Josep Roca, sobre el paper de la vinya i el vi com a fre contra els incendis forestals. Us oferim la transcripció de la sessió, que va moderar la periodista Cati Morell.
—Quin paper té la vinya i, en conseqüència, el sector vitivinícola en la conservació del paisatge?
—Marc Castellnou [M. C.]: El paper de les vinyes en el manteniment d’un paisatge divers és clar. Mirem el Priorat, per exemple, un terreny a Catalunya clarament vinculat al vi, que té una diversitat forestal sense precedents, i que la presència de la vinya fa que no s’hi hagin produit grans incendis com ha passat a altres zones de Catalunya. No podem deslligar la diversitat i el paisatge del motor que ha dinamitzat aquest paisatge, que en aquest cas ha estat la vinya. La vinya és una protecció contra aquests grans incendis forestals. Fa que el foc no es pugui propagar i, a més, dóna molta oportunitat als bombers per poder apagar l’incendi. Aquest és un dels valors principals. Però és un valor pel qual el pagès no rep cap benefici. O sigui, és un servei social que el pagès presta sense que se’l remuneri. Això fa que aquesta ceguesa sobre el fet de considerar el sector primari gairebé com un sector terciari, porti molts dels problemes que té el pagès per seguir mantenint aquest territori.
—Josep Roca [J. R.]: Les condicions econòmiques del pagès són complexes. La realitat del dia a dia, del preu del quilo de raïm també, ho fa difícil, i no només les condicions econòmiques, les socials i culturals de mantenir una tradició, sinó també les geoclimàtiques són molt més complicades. El paisatge de la vinya és un paisatge que ens pertoca, que ens identifica, un paisatge que està arrelat de fa milers d’anys al nostre indret. I marca una riquesa, una connexió amb la natura, una intel·ligència vinculada a l’agricultura i on el gest importa molt. I tot això crea uns reptes que fins ara no ens havíem plantejat d’aquesta manera fins que no va entrar el desenvolupament industrial, de l’èxode rural i d’aquesta nova realitat. Els camps no tenen la vitalitat que tenien, la vida al camp no és tan preuada, ja no és tan comuna, i aquesta mecanització, que va portar al monocultiu i a una agricultura extractiva, també al món de la vinya, ha fet que hi hagi molts reptes oberts. Per exemple, amb aquestes temperatures més elevades, el paper que té la vinya avui, que té a veure amb aquesta funció de tallafocs, com deia en Marc no remunerada, i menystinguda per les administracions, pel valor que representa. Hi ha un altre repte, que és el de preguntar-nos què ha de ser avui una vinya.
—La idea de mosaic agrícola que es planteja com a solució.
—M.C.: Sí, el mosaic és la solució. Però també un tema que hauríem de parlar és el dels fums i l’impacte que té el fum en les vinyes que han patit un incendi. És evident que una vinya que opera en un incendi acaba produint un vi amb un regust diferent, i no podem vendre aquest concepte de “vinyes de foc” si no acceptem que el vi tindrà aquest regust diferent. Que és un gust que havia tingut tot la vida, però que en els últims anys havíem perdut. Recordem que fa 150 anys la vinya ocupava pràcticament el 90% del territori de Catalunya. En l’àmbit de la comercialització, al vi amb aquest regust li hem de buscar aquesta oportunitat. Ens hem d’adaptar a les realitats noves i hem de ser capaços d’adaptar-nos a aquesta nova economia.
—Perquè, quan un incendi arriba a una vinya, des del punt de vista dels bombers, què passa?
—M.C.: Els primers ceps de la vinya tindran un impacte directe del foc. Però, evidentment, la presència d’una vinya ens permet delimitar l’abast de l’incendi. L’incendi de Portbou de començaments d’agost, d’aquest estiu, si empenys l’incendi cap a les vinyes podràs controlar l’incendi i evitar molts més danys al sector del Cap de Creus i al Parc Natural, a Colera, Llançà i Roses, etcètera. És això: fas servir una vinya per parar un incendi. La vinya paga el cost del benefici que crees a tota la resta. Com a bombers celebrem que hi hagi una vinya, però el propietari d’aquesta vinya, que fa una tasca cap a la resta de la societat, no es troba remunerat per haver-ho fet i, com aquell qui diu, estarà penalitzat. Un altre tema és la nova manera de conrear les vinyes. La manera més ecològica, on no es llaura la terra i es manté una coberta vegetal, ja no és una barrera per frenar l’incendi sinó que l’incendi pot entrar tranquil·lament a tota la vinya i causar danys importants. En aquest cas, continua essent més fàcil treballar l’incendi amb una vinya, però la presència d’una vinya ja no suposa una frenada segura. Tot això és el que s’ha d’articular. Insisteixo: la vinya ha estat considerada una activitat productiva pel tipus de raïm que produeix, però produeix moltes més coses: produeix oportunitats d’extinció d’incendis, produeix biodiversitat, produeix un paisatge de qualitat, i tots aquests aspectes són els que s’han de mirar. Per exemple, en l’incendi de Roses del març del 2022, unes vinyes van servir per frenar l’incendi d’una urbanització. Però el propietari de les vinyes no rebrà el benefici de la defensa d’aquella urbanització. En canvi, aquella urbanització de Roses no haurà de fer la franja de vint-i-cinc metres de protecció que costa 3000 euros l’hectàrea, perquè hi ha aquelles vinyes. Però si no hi fossin ho haurien de fer i pagar. Per tant, tot això s’ha de posar damunt del mapa. Si no és molt difícil que comencem a generar sinergies positives sobre un paisatge. Bàsicament, el que generem són herois d’un paisatge, però no sinergies positives ni un creixement com a país.
—Josep, què passa quan un foc arriba a una vinya?
—J. R.: Entenc que des del món de la vinya primer hi ha tristesa, desolació, una gran preocupació, un gran greuge anímic, després també econòmic, paisatgístic i cultural. Fins i tot pot arribar a l’angoixa. És un moment de gran dificultat i de dol. I més enllà a les conseqüències vinculades a l’economia, també hi ha aquesta part de comprensió del que representa aquest paisatge en relació amb altres paisatges; de l’aturament que pot fer d’aquest foc abrivat i com de resilient és la planta de la vinya. Cal entendre que aquest paisatge que es cuida té a veure amb una fortalesa de la natura, que es mostra en poques plantes. De manera que hi ha també aquest sentit d’orgull intern, de tenir el paisatge més preparat davant d’una envestida del foc, probablement amb l’alzina surera, que també té aquesta mena de cuirassa natural que fa una mena d’escut en el tronc. Per tant, és una dualitat, entre la part d’acceptar-ho, però també del convenciment del fet que hi ha fortalesa. I el que cal com a repte per a les administracions és una nova mirada, un nou paradigma, sobre el que avui és l’ètica del paisatge. L’hem de considerar no només sobre la idea que són els últims preservadors de la biodiversitat, sinó també que són els primers que s’enfronten a unes dificultats i això ha de comportar unes compensacions més enllà del preu del quilo de raïm.
—I com s’explica un vi que ha estat afectat per un incendi?
—J. R.: Aquest vi és avui més que mai una oportunitat per explicar el paisatge; per poder explicar el vi des d’una mirada cultural més enllà de la cultura dels gustos, que té a veure amb una mirada de consciència ecològica. També des de la mirada fantàstica de la transparència d’un moment concret; d’una fotografia que ens pot servir de memòria per a un futur. Recordo molt bé els incendis de l’Empordà del 2015, on vaig incentivar alguns dels vins que en varen sortir perquè fossin memòria d’aquell foc. També el 2012 vaig comprar tot el raïm cremat d’una vinya de Capmany, per poder-ne fer un vi. En vaig dir Vi fumat i va estar molt de temps al nostre restaurant. El vam fer servir per diferents celebracions. Però també celebracions vinculades a ser conscients del que ens ve, a ser conscients que també és una manera de gaudir-ne, que davant d’un defecte o d’un problema pot haver-hi una virtut, que és el record, el record de tot allò que en els vins vinculem a sinergies moleculars. Per exemple, vam fer un plat d’albergínia fumada que anava perfecte amb un vi fumat. Menjant uns plats de cuina a la brasa no ens hauria de molestar combinar-los amb un vi en brasa. En tot cas, fer-ne una virtut. He tingut l’oportunitat de fer uns tasts vinculats a aquesta consciència de vins i incendis, i he anat recuperant vins de llocs que han patit incendis, com un valor per a mi molt interessant per poder aportar. Perquè està molt bé explicar a la gent el que passa a la natura des d’una taula, des d’un cant a la felicitat, perquè és un restaurant i nosaltres venem felicitat, busquem aquesta part de donar plaer, però en algun moment una pinzellada d’altres coses també està bé, perquè nosaltres tenim la possibilitat de comunicar i compartir. I hem donat a tastar misteles del Bages, moscatells del Penedès, carinyenes de l’Empordà, garnatxes del Priorat i també garnatxes de Sierra de Gredos o del Valle del Maule i del Valle de Itata a la regió de Biobío, de zones realment molt preocupants pel que fa als incendis, i també vins de Califòrnia, on hi va haver 400.000 hectàrees cremades i 40 mort.
—M.C.: Aquestes hectàrees cremades i més i tot. Però és que és el règim d’incendis que vivim i seguirem vivint. A Xile van cremar centenars de milers d’hectàrees el 2017 i enguany el país s’ha tornat a cremar i només han passat sis anys. I les vinyes de Califòrnia, les de Napa, van estar un mes i mig sota el fum el 2020 i a tot arreu anem amb aquest ritme. I buscar l’oportunitat més que el drama és l’únic camí. Tots ens hem d’adaptar. Hem de veure néixer i renéixer el nostre paisatge acompanyant-lo d’uns valors com a societat. I el que no expliquem d’un vi que ha nascut d’una vinya fumada és de quin paisatge ve i quin paisatge està protegint o provocant. No és el mateix consumir un vi enmig d’una plana extensa on tot és conreu agrícola que consumir un vi que es troba enmig d’un mosaic agrícola forestal, que gestiona una diversitat i un territori. Tots quests aspectes hem de ser capaços de fer visibles per connectar la gent amb el territori, no només amb el producte, sinó també amb el territori d’on surt aquest producte que li dóna aquests gustos, qualitat i fins i tot memòria.
—Marc, com a bombers viviu a primera línia també la desolació del pagès d’una vinya afectada pel foc. Què li dieu? Què us diu?
—M.C.: Hi ha diferent tipologia de gent. N’hi ha que és del territori i que entén el que passa i, per tant, és capaç d’entendre la vinya que para l’incendi, que s’endú l’impacte i que protegeix la resta. I la gent que no està connectada al territori no entén el que passa i busca més la part de drama. Les grans corporacions es troben en aquesta part i els petits productors a l’altra. Però el que hem d’entendre és que la manera que tenen els nostres boscos d’adaptar-se al canvi climàtic és renovant-se. En aquest procés de renovació, els incendis juguen un rol. Els boscos es renoven a base de pertorbacions i tenir aquestes pertorbacions contingudes, en espais petits, els mosaics agrícoles, facilita que aquest territori sigui més ric i més divers. L’absència de la vinya faria perdre biodiversitat. Nosaltres fem un esforç per explicar aquesta dinàmica, aquest procés de regeneració que és part d’aquest procés de regeneració. Però també és part castigada, perquè hi ha un greuge pel pagès, a qui minva la capacitat de gestionar aquesta vinya perquè es troba en un entorn forestal o se li limita la capacitat d’acció perquè ha de protegir aquesta biodiversitat. O sigui, com a societat, des del món global, imposem sobre el pagès que conrea aquesta vinya unes limitacions per la presència d’aquest ecosistema, perquè gràcies a la seva vinya aquest ecosistema és com és. Per protegir l’ecosistema penalitzem la vinya. I si perdem la vinya, perdem l’ecosistema. Aleshores, més que viure el drama de l’emergència, el que intentem explicar és la interconnexió amb tot allò que passa per entendre en quin lloc es troba casdascú per poder canviar els rols. Aquest canvi de rols passa perquè el producte de la vinya sigui valorat pel que produeix, no només pel preu del vi, sinó per tot el que comporta. I això és el que és difícil i que ens costa moltíssim que s’entengui. Nosaltres com a catalans no hem estat educats per valorar el vi per tots els valors que conté sinó bàsicament pel preu. I això és complicat de gestionar. Per això, en la línia de foc, el drama no és l’incendi en si, sinó la complexitat de mantenir un territori i veure com vas perdent aquest territori, no per uns incendis sinó perquè tens una pèrdua de potència rural, de societat rural. L’incendi és el drama visible, no és la causa estructural de fons.
—La gent entén el valor i el compromís que hi ha al darrere de tastar un vi fumat?
—J. R.: Sí. A més, el vi sense un context històric i cultural, social, paisatgístic, no s’entendria. I un vi sense relat és més complicat d’assaborir. Actualment, la societat ens ha donat una notorietat als restaurants i l’hem d’aprofitar per crear consciència global. I des del sector primari podem ajudar a difondre altres elements que tenen a veure, no en aturar el foc, però sí en preservar i promoure el pastoreig, per exemple. De fa dos o tres anys tenim al Celler un plat que és el ‘Xai-Ramat de foc’. En el menú també posem senglar, perquè aquest animal genera unes complexitats i unes complicacions en el treball agrari que també cal mesurar.
—Tots aquests elements que s’han posat sobre la taula canvien la idea que tenim del bosc?
—M.C.: Preservar els nostres boscos com si fossin un museu porta a la pèrdua dels nostres boscos. Necessitem viure els nostres paisatges per poder-los preservar. I la forma de viure’ls és tornar-los a posar a taula i apreciar-los i saber que són part d’un territori i que amb aquest territori evolucionem, envellim i creixem tots. I això és un procés clau que hem hagut d’aprendre. De fet, ho reaprenem després d’haver negat el coneixement ancestral al món rural i haver dit: nosaltres des del món urbà us explicarem com es preserven aquests ecosistemes. I l’única manera de preservar és gestió. Vull dir: gestió amb mosaic agrícola, gestió amb ramats, gestió i integració. Al final, nosaltres com a societat som part intrínseca d’aquest paisatge, no només som usuaris d’aquest paisatge. O gestiones o el bosc es crema. Perquè no hem d’oblidar que aquests boscos són un ecosistema que necessita créixer i renovar-se i en aquest context de canvi climàtic ho fa a un ritme molt més ràpid del que molts ecosistemes i societats poden aguantar. De manera que la gestió és més necessària que mai per poder acompanyar els nostres boscos en aquesta evolució. I haurem d’aprendre també a mirar els nostres boscos cremats com una oportunitat de renovació. I en comptes de mirar un bosc cremat com un final, mirar-lo com el principi del nou bosc. I molts d’aquests boscos, si els haguéssim modelat amb pastures i mosaics agraris els tindríem més diversos i més sans. Perquè si tenim els paisatges sans, tenim els paisatges vius. I “la taula” forma part d’aquests paisatges vius.
—Podem dir que Catalunya té paisatges sans?
—M.C.: No tenim boscos sans, però com a mínim, com a pacient, Catalunya i el seu paisatge ha entès que està malalt i s’ha de posar en forma. És el principi d’un viatge. Hem d’assumir que els nostres boscos no han d’estar nets, han d’estar sans, que són dos conceptes diferents. I sans vol dir que són vius, diversos, que són gestionats i creixen. El que hem fet els últims anys és penalitzar el pagès que vol tocar el bosc. El que hem de fer és tornar a crear aquesta sinergia també d’intercanvi de ramats al bosc, a la vinya, en diferents èpoques de l’any. També hem d’entendre que els nivells de calor han estat més temperats en les vinyes que es troben en aquest mosaic forestal, davant de com han patit les onades de calor les vinyes que no es troben en aquest mosaic forestal. Per tant, també per a la vinya té beneficis el fet de trobar-se en zones forestals. Fa poca estona han anunciat que es destinaran setanta-cinc milions d’euros al Pla de Prevenció d’Incendis forestals de Catalunya. Ara ens hem de plantejar quants d’aquests milions d’euros es destinaran al pagès que fa gestió i manté el territori. Si això no passa, és que no entenem res. El pagès ja fa prevenció i se li ha de remunerar aquesta prevenció que fa. I això ha de servir per incloure la sinergia forestal dins la sinergia agrícola. Hem de tornar a construir aquest saber, aquesta cultura, que s’ha destruït quan hem industrialitzat aquest procés. En aquest sentit, hem de canviar el model de país, perquè el model que ara hi ha no s’aguanta i el canvi climàtic ho posa amb més cruesa damunt de la taula.
