The Washington Post · David Feliba i Samantha Schmidt

Buenos Aires, Argentina. Per un instant, la vida a l’Argentina es va aturar. Diego Armando Maradona, considerat per molts el millor futbolista de la història, havia mort.

Milers de persones van sortir als carrers de la capital sud-americana. Els argentins van alçar memorials improvisats per tot el país. El president va decretar tres dies de dol. Però, ben aviat, el dolor dels argentins va mutar cap a la ira. I, després, cap a la necessitat de trobar-ne els responsables.

Maradona, de seixanta anys, ja s’havia enfrontat a la mort dues vegades, quan va ser a punt de sucumbir a una vida d’excessos, cocaïna i alcohol que havien posat a prova el seu cos més que no ho havia fet mai el futbol. Però es podria haver evitat, la seva mort per un atac de cor, el 2020? I, si és que sí, qui se n’hauria de considerar responsable?

Ara l’Argentina vol treure’n l’entrellat. Els fiscals federals han acusat d’homicidi vuit membres de l’equip mèdic de Maradona –un neurocirurgià, una psiquiatra, un psicòleg i infermeres, entre més– per no haver fet prou per a mantenir-lo amb vida. En cas de ser declarats culpables, podrien ser condemnats a penes de 25 anys de presó.

El primer dels dos judicis, centrat en la infermera encarregada de tenir cura de Maradona quan va ser hospitalitzat, començà amb una vista preliminar abans-d’ahir. La causa contra la resta –incloent-hi el seu metge personal, Leonardo Leopoldo Luque, i la seva psiquiatra, Agustina Cosachov– s’ha ajornat fins a l’any que ve. Asseguren que van prestar a Maradona una atenció professional i adequada, que van consultar als seus familiars en tot moment i que l’infart no tenia relació amb el motiu de l’hospitalització.

Diuen que Maradona, una persona notòriament incorregible, va negar-se a romandre a l’hospital, va rebutjar els tractaments que li oferien i va fer fora les infermeres de l’habitació. “Diego era un pacient desordenat”, diu Julio Rivas, advocat de Luque. “Es barallava amb tothom, es barallava amb Luque […] Se’n volia anar de la clínica.”

El fiscal Patricio Ferrari acusa el personal mèdic de no tenir en compte els coneguts problemes de salut de Maradona, que incloïen insuficiència cardíaca congestiva, malaltia renal crònica i símptomes d’abstinència alcohòlica, “cosa que el va deixar en una situació de desemparament i va quedar abandonat a la seva sort”.

L’acusació de Ferrari se centra en la decisió de traslladar el futbolista a una residència rural per ser rehabilitat, poc després d’haver estat sotmès a una operació cerebral. Maradona va morir quinze dies després del trasllat. Els fiscals diuen que els serveis mèdics no es van assegurar que la residència tingués els elements necessaris per a tenir-ne cura.

“No diem que els metges volguessin matar Maradona, sinó que sabien què podia passar i, tot i això, no van fer-hi res”, diu Ferrari.

La infermera Gisela Dahiana Madrid havia de comparèixer abans-d’ahir al jutjat penal de San Isidro, tot i que la vista es va acabar ajornant fins el 28 d’octubre. Madrid és acusada “d’homicidi simple amb dol eventual”.

La infermera nega haver comès cap delicte. En declaracions als fiscals, va dir que havia rebut instruccions de no fer res que el pacient no volgués. “No havíem de molestar-lo, no havíem d’entrar a l’habitació, només havíem de donar-li la medicació”, va dir. I va afegir. “Si hi entrava, [Maradona] em deia que me n’anés.”

La mort de Maradona –igual com la seva vida– s’ha convertit en tot un espectacle en un país aparentment poc disposat a acceptar que el “més humà dels déus” no fos immortal.

El procés penal és una de les disputes sense resoldre entorn de la mort del futbolista. També hi ha en curs lluites legals sobre el seu patrimoni i l’ús comercial del seu nom i imatge. Paral·lelament, hi ha la petició de la seva família de traslladar el seu cos a un mausoleu per garantir-ne seguretat.

“No deixaran que aquest cos descansi en pau”, diu el periodista esportiu argentí Fernando Czyz.

Els darrers dies de Maradona

A les 12.16 del 25 de novembre de 2020, la central d’emergències va rebre una trucada demanant una ambulància urgent a un barri de Tigre, al nord de Buenos Aires.

“Hi ha una persona que aparentment, em diuen, ha tingut una aturada cardiorespiratòria”, va dir la persona que va fer la trucada, segons documents judicials. La víctima, va continuar, era un home “de seixanta anys exactament”.

La veu de la trucada era la de Luque, que no va especificar que l’home en qüestió era la persona més famosa de tot Argentina.

Pocs minuts abans, la psiquiatra i el psicòleg de Maradona havien entrat a l’habitació amb menjar i medicines. Van trobar-lo estirat al llit, nu i sense pols, segons que va declarar el psicòleg als fiscals. Una infermera i un guàrdia de seguretat van començar a practicar-li la reanimació cardiopulmonar, però ja era massa tard.

Un grup de metges va calcular que havia començat a morir unes dotze hores abans. Un altre grup va suggerir que probablement feia molt menys temps.

En aquell moment, el món sencer havia estat testimoni del declivi de Maradona. Per celebrar el seu seixantè aniversari, Maradona va sortir del confinament per caminar per la gespa de l’estadi Juan Carmelo Zerillo de la Plata, on dirigia un club de primera divisió. Va ser la seva darrera aparició pública, i l’estrella de la selecció argentina campiona del món l’any 1986 es veia fràgil i prim, i li costava parlar. Dies després, va ser operat d’urgència d’un coàgul de sang al cervell.

Cosachov va dir als fiscals que en cap moment el personal de la Clínica Oliveres no va mostrar preocupació per l’estat del seu cor. Quan els metges van determinar que estava prou estable per a rebre l’alta, l’equip assistencial i la família van pensar quins passos fer.

L’asseguradora va suggerir que fos traslladat a un centre especialitzat on pogués rebre tractament contra l’addicció, segons que van escriure els fiscals en els documents judicials. Els seus metges personals van dir que la millor opció era una casa privada equipada i atesa per un equip mèdic especialitzat.

“La millor opció era ingressar-lo, però la voluntat del pacient era d’anar-se’n a casa. No va voler acceptar la rehabilitació”, va dir Luque als fiscals.

Maradona va ser traslladat a la casa de camp l’11 de novembre, vuit dies després de l’operació. El seu metge i el seu psiquiatre continuarien controlant-lo, però el personal mèdic de la seva asseguradora, Swiss Medical, s’encarregaria d’assistir-lo en les cures diàries. No tenia metge permanent ni ambulància.

Durant els dies següents, segons la fiscalia, el seu metge personal i la seva psiquiatra no li van prestar l’atenció mèdica que n’hauria evitat la mort. Els fiscals al·leguen que van permetre a Maradona de limitar les visites mèdiques i que van dir als terapeutes que la seva feina ja no era necessària, a més d’impedir que les infermeres entressin a l’habitació.

“El pacient se sentia envaït, aclaparat”, va declarar Cosachov als fiscals. “Això influïa en la seva resistència al tractament i podia causar-li un augment del desig de consumir, que és exactament el que no volíem.”

El personal mèdic va enviar-se missatges de text en què descrivia la deterioració de Maradona i la reticència a abandonar el llit. Cosachov va expressar el desig de cercar representació legal. “És a punt de caure’ns una bomba a sobre”, va dir en un missatge de text a un membre de l’equip.

Mesos després de la mort de Maradona, un equip de professionals mèdics, consultat pels fiscals, va concloure que l’atenció mèdica que Maradona va rebre fou “inadequada, deficient i imprudent”. “Sempre es van seguir els desigs del pacient, però li haurien d’haver posat límits, tenint en compte el seu alcoholisme”, va dir el grup.

Un desenllaç que fa temps que s’espera

Els dies posteriors a la mort de Maradona, al·leguen els fiscals, els missatges de text entre els membres de l’equip d’atenció mèdica indiquen un esforç conscient per eludir la culpa per la mort del futbolista.

“La idea és que ningú és culpable, que el responsable és en Diego”, va proposar un psicòleg.

“Diego no era un incompetent. Tenia aquesta autonomia i, com que va rebutjar el tractament, n’ha pagat les conseqüències”, va escriure Luque a Cosachov.

Ara Ferrari diu que els argentins mereixen saber la veritat.

“Per a nosaltres és tot un símbol, una de les persones més importants del món”, explica. “Creiem que tota la societat té dret de saber per què va morir Maradona i com”, afegeix.

L’estadi de Buenos Aires on Maradona va debutar com a professional a 15 anys –i que ara en duu el nom– és ple d’altars amb fotografies, creus, samarretes i notes. Els afeccionats continuen acudint-hi regularment per agenollar-se i resar.

Diego Vanucci, fillol de Maradona, dóna la benvinguda als visitants. Com molts argentins de la seva generació, duu el seu nom. Parla del seu padrí en present. I diu: “No haurien d’haver-lo deixat com el van deixar. Una cosa així no pot quedar impune.”

L’esperança per a molts és que Maradona pugui reposar per fi, diu Czyz, “i que el seu record sigui tan fidel com sigui possible a la persona que va ser realment.”

“No va ser l’heroi perfecte; no va ser l’heroi argentí més correcte”, diu el periodista esportiu, que sentencia: “Però és el més proper a allò que realment som.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb