Mar Reguant: ‘Amb els diners recaptats de l’impost del carboni es podria donar un xec a tothom’

Mar Reguant (1984) és una economista de Súria que fa catorze anys que viu als Estats Units, on és professora a la Universitat Northwestern, a Chicago. Ara també forma part d’un grup d’experts en economia format fa poc que assessora el president francès, Emmanuel Macron, per pensar el món postcovid-19. Reguant, al costat de Paul Krugman i dels Nobel d’Economia Nicholas Stern i Jean Tirole, pensa en aquest moment quines mesures podrien ser útils per al futur. Per exemple, una taxa al carboni. VilaWeb s’ha posat en contacte telefònic amb la senyora Reguant per parlar-ne.

—Qui és Mar Reguant?
—Sóc una economista de l’energia. Això vol dir que estudio com funcionen els mercats energètics, com evoluciona la transició energètica i com impacten les polítiques energètiques. Sóc professora a la Universitat Northwestern, a Chicago. Als Estats Units vaig arribar-hi fa catorze anys. Vaig fer el doctorat al MIT, després vaig anar a Stanford. I ara a Chicago. M’he anat movent.

—Teniu economistes a la família?
—El meu oncle ho és. La meva parella, també. Mon pare és metge de família i la meva mare és mestra. Tots dos jubilats, a Súria. Tinc una germana bessona, arquitecta i urbanista, i un germà, graduat en ciències ambientals i professor d’institut.

—Com arribeu a formar part del consell assessor del govern Macron per a imaginar el món postcovid-19?
—Conec molt bé les dues persones que porten el projecte: Jean Tirole, a qui van donar el premi Nobel fa un parell d’anys, i Olivier Blanchard, que m’havia fet de professor al MIT. Em coneixen bé tots dos.

—D’on surt el vostre interès en l’energia, essent economista?
—A casa ens han educat a apreciar la natura i el medi. El meu germà es va graduar en ciències ambientals. A la meva germana li agraden l’urbanisme i el paisatge. Jo vaig anar al MIT a fer economia, però de seguida em vaig dedicar a aspectes d’energia.

—Potser us interessa l’energia per les mines de Súria?
—Potser hi tenen a veure les mines de Súria, sí. Això de les mines em fa ser més conscient que hauríem de deixar de fer servir el carbó, veient els efectes negatius que té. Sé perfectament que això afectarà pobles i zones, i que s’ha d’intentar pensar com eliminar el carbó sense deixar la gent completament òrfena. Ser d’un poble miner et fa ser molt conscient del dilema entre explotar un recurs i el seu impacte.

—He llegit que el president Macron us va dir: ‘Heu de canviar el món.’
—Sí. I em va sorprendre. A vegades aquestes comissions poden servir per a cobrir la papereta i prou. Però aquesta vegada em vaig animar. Veig que és una cosa més ambiciosa. Se m’ha girat feina, però crec que s’ho escoltaran una mica.

—La vostra feina concreta quina és? Pensar el món postcovid-19?
—Sí. Però la idea ja venia d’abans. Pensar el món del futur, ara que tenim, per exemple, la urgència del canvi climàtic. És evident que hem d’anar per feina, però la covid-19 ho ha fet més obvi.

—Si fos per vós, i Macron us fes cas, quina és la idea principal que s’hauria d’aplicar?
—Molts economistes diem que s’ha de posar una taxa al carboni. Perquè sempre hi ha excepcions i regles que fan que el petroli sigui subvencionat. Als Estats Units encara és més clar. S’han de posar imposts a les emissions. Això d’entrada. Per començar, seria una bona cosa.

—I què en faríem, dels diners recollits?
—Aquí hi ha la discussió. I a mi ara mateix m’és igual la política ideal, vull la política que es pugui aprovar. Per mi, els diners que s’obtenen de l’impost al carboni haurien de destinar-se als qui n’han sortit més perjudicats, de manera que sigui una política que puguem aprovar. Dit això, hi ha gent que ho presenta com si la taxa al carboni fos màgia per a tothom. I no. Si volem afrontar el canvi climàtic, necessàriament tots ens haurem d’estrènyer el cinturó. Però mirem que la gent que ja el té molt estret no en surti més perjudicada. És qüestió de fer sacrificis perquè les futures generacions puguin tirar endavant.

—Noruega és un exemple a seguir? Els diners que fan amb el petroli no se’ls queden un pocs, sinó molts, perquè al final és una empresa pública. És cert, això?
—Sí. Les propostes que fem la majoria dels economistes és que els diners que es recaptin es donin directament a la població. Donar un xec a tothom pagat amb els imposts al carboni és la idea que té més suport. Com una petita renda bàsica. Sóc molt partidària que s’ingressin diners directament a la gent. En un món ideal, serien diners només per a la gent que ho necessita. Però definir qui ho necessita i qui no és complicat. I ningú no es posaria d’acord. Per tant, una solució intermèdia és donar diners a tothom. Si amb aquesta fórmula es pot posar un impost al carboni, és un bon compromís.

—Imposts al carboni, i aquests diners donar-los a tothom. Quines altres mesures penseu?
—Ara ho hem vist amb la vacuna de la covid-19: si l’objectiu és clar, concret i amb grans beneficis, la gent s’hi posa. Per tant, com a innovació, potser es podria oferir un premi multimilionari. Però fer-lo molt concret, molt obvi, i saber explicar quin és el problema concret que es vol solucionar. I donar els diners per a allò i prou.

—Per exemple?
—Bateries. Encara s’ha de trobar la bateria que funcioni del tot. Una altra idea seria premiar qui capturi carboni de l’atmosfera directament. Hi pensem tot just ara, en una pluja d’idees, i amb premis ben grossos. Perquè tothom s’hi apunti.

—Per què lligueu tant canvi climàtic i covid-19?
—Perquè amb la covid-19 hem vist que ens hem d’afanyar i fer sacrificis. Sacrificis grans. I amb el canvi climàtic, igual. Els resultats impliquen sacrificis grans. La covid-19 pot tenir impactes en el clima. Per exemple, a llarg termini, tinc l’esperança que acabi reduint la demanda de transport aeri, ara que ja ens hem acostumat tots a les eines digitals. Tinc l’esperança que canviï la indústria dels vols. El transport aeri ha augmentat moltíssim i espero que ho freni.

—Veig que la vostra comissió és només d’economistes.
—Evidentment, el canvi climàtic és un problema econòmic, social i científic. Té molts angles. Dins la comissió ja ens han animat a tenir una visió més integradora. No tan sols una visió d’economista. Crec que és important de fer-ho. I evitar d’agafar un model gaire senzill, que potser seria perfecte en economia, però no per a la resta. Hem d’intentar veure alternatives que proposen les ciències i altres disciplines. Nosaltres seríem partidaris d’imposts al carboni, feina feta i a sopar. Ha!

—Com us comuniqueu dins el grup d’experts?
—Slack. No sé si us sona. Tenim un xat restringit i hi fem pluja d’idees. I de reunions, com que hi ha gent força important i costaria de coordinar les agendes, no en tornarem a fer fins al juliol.

—A l’estat espanyol, amb tant de sol, es fan bé les coses en termes d’energia?
—A Espanya s’ha estat ambiciós molt d’hora. I va sortir caríssim, perquè la tecnologia no estava desenvolupada. Ara el cost dels panells solars han baixat en picat, però Espanya i Alemanya ho han pagat molt més car perquè van començar molt d’hora. Va sortir tan malament que ara tot s’ha paralitzat força. El govern va deixar de pagar els subsidis que havia promès, i això ho fa complicat. Si ja t’has fet enrere, la credibilitat és baixa. Però sí que es fa, sí. Per exemple, el de l’electricitat és un dels sistemes amb més renovables d’Europa.

—L’energia solar permetria d’evitar plantes centralitzades i produir energia gairebé individual a les cases?
—No ben bé. La cosa més econòmica és fer panells solars compartits. L’escala d’una teulada sola no és gaire eficient. Surt molt car posar-ho a la teva teulada. És molt millor posar-ne unes quantes a l’hort del poble, per a uns quants, i no de manera individual.

—I en una ciutat, com ho fas?
—No cal que sigui a la ciutat. Tenim molta infrastructura perquè es pugui transportar l’electricitat des dels afores. Dit això, l’únic avantatge que hi veig, en els panells solars, és un tema de suficiència davant els desastres naturals. Als Estats Units, per exemple, on tenim tempestes molt sovint, el sistema general elèctric falla. Si els panells solars s’instal·len d’una determinada manera, aguanten. Llavors sí que hi veig utilitat. Però com a cosa generalitzada, millor els horts compartits.

—Com es viu als Estats Units de Donald Trump?
—Doncs jo veig que li hem de donar una puntada de peu. Jo ara sóc nord-americana i puc votar. I ho faré amb molta il·lusió. Ja tenia assumit que Trump tornaria a sortir elegit, però amb tot això que passa últimament, tinc un bri d’esperança que el farem fora. Penseu que Trump, en medi ambient, ha fet miques anys de feina. Dècades de legislació ambiental per l’aire en només tres anys. Sembla incompetent, però fa la feina que li interessa. Regulacions que protegien espècies, o la qualitat de l’aigua, tot això s’ha acabat.

—Aquests dies feu classes en línia?
—Sí. He fet classe tota la primavera des del soterrani de casa. Però de cara al setembre hi ha molta incertesa. Dependrà si hi ha una segona onada o una tercera. No ho sé. El cas és que hi ha molta incertesa i res confirmat.