Mar Bosch: ‘Seria capaç d’escriure les etiquetes del xampú i tot’

Mar Bosch Oliveras va néixer a Girona el 1981, però viu a Vilablareix. Es va llicenciar en filosofia i és escriptora. Amb la novel·la Bedlam, darrere les hores càlides guanyà el premi Just Manuel Casero i es féu coneguda a Girona. El 2016 va publicar amb Periscopi Les generacions espontànies, de què s’han fet quatre edicions i que l’ha convertida en una de les escriptores prometedores. Sobretot gràcies a les aventures de la protagonista, que en una llarga entrevista de feina palesa les febleses del sistema i la precarietat absoluta. Tot plegat és amarat d’una gran dosi d’humor que no estalvia pas la cruesa del contingut. Forma part d’una generació de narradores, al costat, per exemple, de Bel Olid, Tina Vallès, Marta Rojals, Alba Dedéu, Mònica Batet, Anna Carreras i Lucia Pietrelli (si féssim la llista amb poetesses no acabaríem mai); una generació, tanmateix, unida per poca cosa més que la cronologia natal i la lluita per la supervivència des de diversos prismes de l’escriptura. Té dues criatures, ha escrit i escriu gairebé de tot per pagar factures i es defineix com una picalletres inquieta. Entre els seus escriptors preferits, hi ha Nietzsche. Fa uns quants mesos que va deixar la feina de periodisme per dedicar-se a la literatura en sentit ampli: dirigeix clubs de lectura, participa en projectes culturals i prepara llibres tan sorprenents com 1001 curiositats sobre Girona i el Gironès, que va publicar el 2015. La trobareu sovint –si pot escapar-se i la feina i les criatures li ho permeten– a les presentacions literàries que es fan a Girona, perquè li agrada aprendre coses dels companys. Aspira a arribar a final d’any sense haver-se mort de gana.

—Com valorau l’èxit de Les generacions espontànies, passada l’embranzida inicial del llibre i què us ha representat?
—Amb la primera novel·la, Bedlam, més enllà de les hores càlides, que va guanyar el premi Casero, em vaig donar a conèixer a Girona, mentre que publicar amb Periscopi és sortir de casa per conèixer una realitat molt més gran i serveix per a acabar de confirmar el que ja sabia, que aquest món és boig i alhora molt complex. Jo encara tinc la percepció de ser una novella absoluta.

—En canvi, alguns crítics i molts lectors diuen que és en aquesta obra que us heu consolidat…
—És cert, hi ha hagut molta gent que ho ha dit, però la meva sensació encara és que acabo de sortir de l’ou. El dia abans de Sant Jordi hi havia una festa a l’Espai 22, per a autors emergents, a la qual m’havien convidat. Algú m’hi va veure i em va demanar què hi feia allà, que jo ja no era una autora emergent. Però tinc la sensació que hi ha molts aspectes que encara no controlo; no em considero consolidada ni de bon tros.

—Hi havia més pressió, amb aquesta segona novel·la?
—Una mica més sí. Jo vaig escriure el primer llibre i no tenia ambició de publicar-lo. El vaig presentar al Casero per provar-ho i va agradar. El segon l’escrius amb molta por i fent un salt al buit, perquè tenia l’esperança de publicar-lo i que agradés a algú. A més a més, volia trobar una veu pròpia i també havia tingut en compte les crítiques que s’havien fet a la novel·la i sabia que no volia encasellar-me en una recreació contemporània del realisme màgic…

—Uf, quantes coses…
—Sí. Amb Les generacions espontànies volia fer una cosa absolutament diferent, més planera i divertida i àcida i amb menys tenebra. I hi havia el perill que el tret sortís per la culata i, com que volia fer tot això, no me’n sortia. Fins que després vaig trobar el fil dels personatges. Hi havia moments en què reia mentre l’escrivia perquè a la fi havia trobat la llibertat.

—Quina llibertat?
—Havia entès que no has d’escriure per agradar a ningú ni perquè t’estimin més. Has de fer el que et roti, escriure el que realment vols sense pensar en la gent, ni en el crític, ni en ningú que no siguis tu. I jo volia fer una obra descarnada i dura però divertida a la vegada. Això, però, ja ho han de jutjar els lectors, però a la fi m’havia tret la pressió de sobre.

—I vau anar a raure a un bon editor, Aniol Rafel, de Periscopi…
—Sí, Les generacions espontànies va tenir la sort de tenir un editor molt bo que t’ajuda a créixer. És un text que Aniol Rafel ha ajudat a millorar i aquesta experiència encara no l’havia tinguda amb ningú. L’acollida de Periscopi em va fer pujar molt la moral, sobretot perquè em van dir que sí molt de pressa. Vam fer una feina en equip que m’ha agradat molt.

—No fa gaire temps que vau decidir de ser només escriptora. Enhorabona per la valentia. Com va ser aquest procés?
—Tenia moltes ganes de fer un canvi. Treballava de comunicadora a la Bisbal de l’Empordà i veia que el contracte o s’acabaria aviat o es renovaria en condicions pitjors, com ens passa gairebé sempre en aquests darrers temps. Durant la campanya de promoció de Les generacions espontànies em va arribar un encàrrec de l’editorial Comanegra per escriure una novel·la i evidentment els vaig dir que sí. Però la feina, les criatures i la novel·la era un tot massa de cop i vaig decidir de deixar la feina per poder fer bé aquesta novel·la.

—Tot un risc…
—Sí, però, és clar: he de lliurar aquesta novel·la al juliol i sortirà al gener. I em vaig veure en aquell moment en què has de decidir coses. Potser en aquell moment, quan vaig prendre la decisió, la situació familiar no era tan arriscada com ara, però he decidit de provar de veure si enguany no ens morirem tots de gana. Seria maco poder-te dedicar a allò que t’agrada i que realment saps fer. I ara ho fem, amb totes les misèries, però també amb la llibertat absoluta: he comprat la llibertat per a aquest any i estic acollonida però molt feliç d’haver-ho fet. I és paradoxal dir que has comprat la llibertat quan resulta que, de fet, t’han encarregat una novel·la. Però com que d’alguna manera m’han dit que fes el que volgués he decidit agafar el repte. Potser això de ser l’autora jove i femenina d’aquest projecte tan gran de Comanegra funciona…

—Per tant, reconeixeu que hi ha quotes?
—No sé si es busquen i es miren de compensar, però n’hi ha. Potser en clau estrictament gironina no passa tant perquè hi ha poques dones que escriguem, si més no de la meva generació, però sí que és veritat que en general quan es fan projectes grans s’intenta compensar una mica tot plegat i potser sóc una doble quota, la femenina i la generacional; o triple fins i tot, potser també sóc quota gironina.

—Com us relacionau amb la resta d’escriptors que us heu anat trobant aquests anys….?
—Molt bé, la veritat. Aquí a Girona ens relacionem molt i ens coneixem tots. Comencem coneixent-nos a través de les xarxes socials i la mantenim, aquesta relació. Però també ens veiem sovint als actes i en general m’ha sorprès que hi ha molta companyonia i ens avenim molt bé. Potser és perquè això és petit i sempre hi ha hagut fair play. Ara, d’escriptores en som poques, Anna Carreras i jo, de la nostra edat, i poca cosa més. I això no ha conduït a una literatura carregada de feminitat i en femení i crec que tampoc no ho busquem, sinó que volem fer literatura i prou. Potser hi ha alguna voluntat de fer-ho perquè la literatura en femení no és prou reivindicada, però si més no a les contrades gironines manquen més escriptores perquè tot això es pugui veure.

—La vostra protagonista, Eva Botet, viu en una precarietat absoluta: salta de feina en feina per mirar d’aconseguir el seu objectiu que és l’estabilitat… Però d’alguna manera la feina de l’escriptor contemporani també sembla abocat a aquest estatus precari. Si més no, ho heu denunciat alguna vegada.
—La inestabilitat és molt d’ara, perquè jo recordo perfectament quan ens queixàvem pel fet de ser mileuristes amb feines fixes i no fa pas tant d’això. El meu marit, per exemple, va sortir de la universitat i sempre havia tingut feina estable i ara ha viscut el precariat en segona instància i des d’una inestabilitat en què la gent que no és de lletres sovint s’ensorra. És cert que en les humanitats el mercat sempre ha obrat d’aquesta manera i ens hi hem insensibilitzat o ens hem acostumat a viure així. Però és grotesc i groller aquest fet, fa molta ràbia perquè sembla que t’adaptes al discurs neoliberal que de les crisis surten les grans oportunitats i tot això. No és cert, passa que en cap cas no ens han donat l’oportunitat de conèixer aquesta estabilitat que hi havia en altres àmbits.

—Heu estudiat filosofia, periodisme, heu treballat en comunicació i en l’ensenyament de tota mena… Quin paper hi tenen, les humanitats i la literatura, en aquesta societat contemporània?
—Sí, he fet tot això que dieu, però en realitat l’ofici d’escriptora ha vingut sempre després de la recerca de sortides professionalitzadores a la filosofia. Vaig passar una temporada a l’ensenyament i també l’assessorament polític i et professionalitzes una mica a tot arreu. Ara bé, la filosofia et dóna un pòsit cultural i ajuda a estructurar-te el pensament; i el periodisme t’atorga el ritme i la fluïdesa en l’escriptura, mentre que l’ofici d’escriptor serveix per a canalitzar tot això i aquesta transversalitat és un del grans encerts de les Humanitats.

—Sempre heu dit que podríeu escriure qualsevol cosa que us demanassin…
—I tant, per viure d’escriure seria capaç d’escriure les etiquetes del xampú i tot. Sé que sóc capaç d’escriure sobre qualsevol cosa i puc fer-ho amb dignitat.

—Etiquetes de xampú, no, però el celler la Vinyeta va etiquetar un vi blanc amb un text vostre, de Bedlam…
—Sí, va ser una experiència molt bonica perquè vàrem fer una bona festa per presentar-lo. Són gent que fa la feina molt ben feta i a més a més el vi era força bo. Va ser tot un èxit poder maridar un text meu amb un vi com el de la Vinyeta.