22.06.2023 - 13:35
|
Actualització: 22.06.2023 - 18:20
Després d’una pandèmia, amb una crisi climàtica que sembla irreversible i una guerra al bell mig d’Europa, la literatura de ciència-ficció i la distopia sembla que tornen. Una de les darreres obres en català que exploren mons alternatius és L’edat dels vius, de l’escriptora Mar Bosch Oliveras, editada per Univers, guanyador del premi Crexells a la millor novel·la de l’any anterior.
El guardó degà de la literatura català, que enguany celebra el noranta-cinquè aniversari de la primera convocatòria –que va ser declarada deserta–, ha volgut destacar “una distopia original i agosarada, però sense dramatismes”. Una distopia amb apocalipsi inclosa, tal com l’ha definida Valèria Gaillard, representant del jurat, format per ella mateixa, Francesco Ardolino, Anna Ballbona, Andreu Gomila i Eva Piquer, amb la vice-presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Lluïsa Julià, amb veu i sense vot.
El jurat també subratlla la perícia narrativa de l’obra, atès que presenta un punt de vista canviant: de la protagonista a una rata, les dues supervivents de la catàstrofe planetària. Per a Gaillard, la novel·la destaca per l’originalitat, ironia, vivesa i punt de vista divertit. L’edat dels vius s’afegeix al que Julià ha definit com “el parnàs de la literatura catalana”, en el qual han estat distingides obres de Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Carme Riera o Jaume Cabré. L’escriptora ha rebut el premi com un reconeixement, que la relliga amb la tradició: “A mesura que et fas gran és més difícil escriure lliurement. Cada vegada tens més lligams amb el passat.”
Un món eternament jove
L’any 2406, la humanitat ha estat capaç d’abolir la vellesa i la mortalitat. Aquesta societat ideal té com a centre la Ciutat-Jardí, on els qui hi viuen han signat un contracte amb la Fàbrica, responsable de la planificació fins al detall de la societat i d’oferir-los tot el que necessiten: menjar, casa, roba, estudis… Fins i tot amics. En canvi d’això, s’han de mantenir sempre joves. Un somni construït sobre la manipulació dels ideals epicuris, fins que en un segon tot canvia: els joves es moren de vells sense possibilitat de fer-hi res. El món s’ha acabat i només hi han sobreviscut l’Elisa Neri i una rata.
Després d’aquest naufragi, serà la responsable de trobar un altre paradís aparent, l’illa de Sant Pere, habitada pels vells que han estat foragitats i que han construït una societat d’ancians estoics cristianitzats que tenen com a himne La isla bonita de la cantant Madonna. La paradoxa és que els únics vius que queden al planeta són els vells de l’illa, que tenen data de caducitat i que Elisa ha d’anar enterrant, d’un en un.
La relació entre Elisa i la rata té un pes decisiu a la novel·la. Com explica l’escriptora, a la Ciutat-Jardí la humanitat ha fet les paus amb la natura. És un paradís on no falta res, i els animals viuen pertot arreu. “Les rates i les cuques s’amaguen a les clavegueres, on la protagonista intenta descobrir què hi ha. Per això mitja novel·la se la passa parlant amb una rata.”
Referents filosòfics i literaris
Escriptora i periodista cultural, llicenciada en filosofia, Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) va començar a escriure durant la postpandèmia aquesta novel·la de ciència-ficció basada en una lectura revisitada, desimbolta i escèptica respecte de les grans utopies filosòfico-polítiques, que comencen amb Thomas Moore i s’allarguen fins a la contemporaneïtat. Per a fer-ho, hi ha barrejat referents com La república dels filòsofs de Bernard Le Bovier de Fontenelle –que va editar el seu mestre, Ramon Alcoverro–, el Robinson Crusoe de William Defoe, el Gargantua i Pantagruel de François Rabelais, les obres de Pere Calders i el Mecanoscrit del segon origen Manuel de Pedrolo.
Durant la conferència de premsa de presentació del guardó, Bosch ha volgut destacar alguns dels temes sobre els quals reflexiona a la novel·la, com ara la idea de la vida digna, que sovint vol dir patiment i dolor, la vellesa com a part de la nostra vida i l’absurditat de la lluita per mantenir la joventut i la bellesa. En relació amb això, ha dit que és una denúncia de la gerontofòbia, “una de les estupideses de la nostra societat, que nega i combat la seva mateixa naturalesa”. La narradora ha reconegut que si fos el seu cas, esperaria la fi del món bevent i fumant, perquè la seva misantropia li fa pensar que potser la millor solució per la humanitat seria la seva destrucció. “Intento mantenir un escepticisme cínic, perquè els cínics eren els que s’atrevien a dir les coses a la cara dels governants i clavar-los, si calia, una escopinada.”
L’humor com a joc
Una de les qualitats del llibre que el jurat ha volgut destacar és l’humor. Bosch ha explicat que la seva voluntat era fer una novel·la, no un tractat filosòfic ni un recull d’acudits, però que per la manera que té de veure el món no podia deixar de ser ella mateixa: “La meva manera d’expressar-me és a través del joc amb el llenguatge.”
Després de debutar amb Beldmam: darrere les hores càlides, premi Just Manuel Casero, de 2012, Bosch ha publicat Les generacions espontànies (Edicions del Periscopi), Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra), La dona efervescent (Univers) i El dia de l’esquerda (la Galera). Actualment, és la cap d’estudis de l’aula de lletres de Girona, on li va tocar rellevar el desaparegut Vicenç Pagès Jordà, a qui també ha volgut recordar avui. L’enyorat escriptor també va guanyar el Crexells l’any 2009 amb Els jugadors de whist.
