La màquina de llegir

Els meus anys vuitanta no són els d’aquest llibre –i això que hi surto, quan l’autor i servidora treballàvem a l’Avui– però poc que importa: cadascú pot projectar en El rellotge verd (Llibres Anagrama) els seus anys vuitanta i, si no hi era, ací en trobarà un retrat crític desimbolt que no té la pretensió de dir l’última paraula sobre aquella dècada i la història immediata després de la dictadura. L’important de l’experiència de llegir aquest llibre és que no pots parar de llegir-lo.

No podíem imaginar, quan ens vam conèixer, que ell esdevindria, d’entrada, crític literari de referència i servidora l’escriptora que llavors no sabia que podia ser. Avui, JG és un escriptor de primera, la seva faceta de crític literari n’és només un aspecte, professional, de fet. És sobretot narrador. En tot el que fa, que no para, tot ho escriu de manera narrativa: com a investigador i crític cultural d’estudis imprescindibles sobre la nostra història cultural del segle vint i del present, com a curador d’exposicions literàries igual d’indispensables, com a memorialista agut de la pròpia experiència vital (El barri de la Plata) i de la malaltia i les seves cures, com a observador crític i retratista fi de la natura entesa com a mitja part (com a mínim) de la nostra condició humana, com a articulista sorneguer. Polièdric hiperactiu, avui treu els fruits de tants anys d’investigació històrica i lectures i d’una independència de criteri que s’arrisca més que no sembla. No para, ja ho dic. I això és el que passa a El rellotge verd, autoretrat de la joventut d’un escriptor que no pot parar d’escriure. I nosaltres de llegir. Una escriptura directa, sense eufemismes ni refistolaments, t’arrossega.

La dictadura més o menys clausurada, en aquells anys tot podia semblar possible. Allò que no diu ho puc afegir jo com a lectora, i allò que hi sobra ens ho podem saltar, som els lectors els que acabem, i fins els fem, els llibres. L’essencial d’aquest llibre important és una altra cosa, com diu el que explica i quines coses sí que explica. JG repeteix a qui el vulgui escoltar que el llibre és una farsa. Ho és, en la primera accepció de la paraula: comèdia burlesca en un sol acte. Aquí no hi ha talls ni capítols ni pàgines blanques. La segona accepció, de vegades la més utilitzada, d’engany i burla, soterrada, recorre el llibre: el que semblava nou i obert va resultar no ser-ho tant.

Com que els seus anys vuitanta no són els meus, m’interessa el tema més intern del llibre per mi, dona de la generació anterior, dels anys setanta. Una jove polititzada –es deia llavors. El tema, el fil intern més poderós d’El rellotge verd al meu entendre és el desclassament. Engega en la infància de l’autor, als anys seixanta, quan teníem ben poca cosa –quan érem pobres, li vaig dir, i hi està d’acord– i comença una època que, a gent com ell i jo, ens ha convertit en anomalies històriques, a mi des de Saidí i a ell des del Poblenou. Aquells temps de bonança econòmica foren, vistos avui, una anomalia històrica. Els joves d’ara ho saben bé. Guillamon traça la història d’un desclassament íntim, el seu, amb retrats lluminosos de gent senzilla, i la història d’un desclassament (desfasament, si voleu) col·lectiu urbà, de la Barcelona que clouria aquella anomalia històrica amb els Jocs Olímpics i l’extrema revisió del seu paper com a capital de Catalunya i com a ciutat puntera europea, quan vam passar, l’alcalde Maragall ens ho va anunciar clarament, de ser una ciutat de la indústria a ser una ciutat de serveis.

No és gens fàcil d’aconseguir, fer-se llegir d’aquesta manera hipnotitzant. Sense cap imatgeria literària manyosa sofisticada, hi insisteixo perquè de vegades l’habilitat en l’escriptura per confegir imatges sulfuroses pot amagar la falta de substància. No és el cas d’El rellotge verd. Vas passant d’una cosa a una altra sense adonar-te’n, de les descripcions a les anàlisis, i t’has d’aturar, tu sí, per mirar de veure com s’ho ha fet i on pares, si al Poblenou, a Arbúcies, a Llançà, a Gràcia, a la plaça de Sant Josep Oriol, a València, i com hem passat de parlar d’un objecte quotidià intranscendent a observacions culturals d’envergadura dites com si res. Una estructura d’eficàcia narrativa que, lliure de pretensions, esdevé retrat d’una sensibilitat i subtil art literari.