26.09.2023 - 21:40
No sé quants lectors de VilaWeb han estat atents als afers de la selecció espanyola de futbol femení dels últims mesos. Ho dic perquè no cal ser aficionat al futbol per tenir-ne coneixement: la cosa ha transcendit l’aspecte estrictament esportiu i s’ha convertit en un episodi polític de primera magnitud; en un cas de reivindicació feminista de ressò internacional.
Ja feia temps que hi havia hagut preses de posició fortes per part d’algunes jugadores de futbol, fins al punt d’excloure’s elles mateixes de ser seleccionades per jugar per Espanya. I, arran de l’actitud prepotent de Luis Rubiales, amb el petó forçat a la jugadora Jenni Hermoso, tot va esclatar. Ara sabem una cosa que es podia intuir: que la Reial Federació Espanyola de Futbol és un antre de corrupció, d’extorsions, de perfums (i violències) masclistes. Una federació en la qual participen també les federacions “regionals”, com la catalana, presidida per Joan Soteras, un altre personatge vingut de les cavernes, d’unes cavernes fètides i d’interessos bastards.
A partir d’aquell petó de poder, quan Rubiales va agafar el cap d’Hermoso amb les dues mans, que encara devia tenir suades de tocar-se els genitals, vam veure que tothom havia pres posició. Especialment, tot un seguit de jugadores que van avantposar la dignitat a l’èxit professional. I els que van mirar de no manifestar-se, ho van fer igualment, com va dir fa uns dies Alèxia Putellas (els catalans sabem molt bé que l’equidistància no existeix; quan no dius una cosa, t’arrengleres amb la contrària): l’entramat del futbol masculí ha callat o ha fet unes declaracions tan tèbies que ho deien tot sense voler dir res; alguns han anat més enllà, com l’entrenador Luis Enrique, defensant Rubiales amb aquest to que té, arrogant i masclot; alguns altres han posat en dubte que aquell petó fos cap agressió, potser perquè això no és res punible per a ells, en la seva balança de valors, si la posseeixen o la tenen en compte… Quanta mancança de compromís o, pitjor encara, quantes mentalitats retrògrades i cavernícoles que pul·lulen pel món de l’esport!
En tot aquest episodi, en què s’han trencat totes les normes, en què s’han destapat els comportaments masclistes de tot un sistema, voldria posar l’èmfasi en el paper de la jugadora Mapi León. La prenc a ella d’exemple de compromís en uns temps en què les actituds valentes abunden cada vegada menys, es guarden a les calaixeres de l’oblit, en l’esport i en tots els ordres de la vida. Mapi León és un exemple que va més enllà del seu virtuosisme com a jugadora de futbol: és conscient del seu protagonisme públic i, en comptes d’amagar-se, com fan habitualment els esportistes professionals, procura normalitzar allò que surt dels consensos heretats, com el seu lesbianisme, fent bona aquella dita que tot allò que és personal també és polític. En el cas de la selecció femenina, sempre ha tingut una posició radical: que netegin l’antre de la federació espanyola perquè elles puguin desplegar la seva professió. Si no, ha dit i diu prou. Al seu costat, hi ha dues jugadores més, no me’n vull oblidar, que també han pres aquest compromís d’abandonar la selecció espanyola fins que no sigui neta d’abusos, corrupció i masclisme: Patri Guijarro i Clàudia Pina. (Totes tres juguen al Barça, però jo no em faig gaires il·lusions que això sigui determinant, cal recordar que Joan Laporta va trigar dies a arrenglerar-se inequívocament amb la revolta de les 39 jugadores del futbol espanyol que no volien ser seleccionades.)
Alguns lectors es poden preguntar per què he agafat aquest tema, si jo solc parlar d’assumptes culturals. Jo mateix m’ho he demanat. Tinc al cap alguns articles que voldria activar, però els he deixats per a més endavant per elogiar el compromís d’una futbolista (sí, d’unes futbolistes). I m’he respost que em costa de rememorar comportaments de similar intensitat en el meu camp d’acció. Ara mateix recordo que, fa uns quants mesos, l’actriu Mònica López es va negar a visitar el plató del programa El hormiguero, perquè, abans que promocionar una sèrie on havia participat, amb aquesta submissió que envolten les indústries culturals, volia que la seva absència esdevingués un acte de compromís. Fa anys, l’artista Núria Güell em sembla (jo no hi era) va anar a recollir un premi dels galeristes catalans, però va deixar-lo allà com a acte de reivindicació. Un altre artista, Ferran Garcia Sevilla, ha protagonitzat diversos episodis de contestació que han posat en evidència alguns consensos nobiliaris del món de l’art. Molt més enrere, hi va haver diverses renúncies a premis o distincions que havia concedit el Ministeri de Cultura presidit per José Ignacio Wert: Jordi Savall, Colita, Jan o Josep Soler. Segur que n’hi ha més casos, però no gaires. Perquè no tenen el ressò de l’esport en els mitjans, és veritat; però això també passa perquè, inversemblantment, costa molt que la gent de la cultura faci denúncies col·lectives que vagin en contra dels qui atorguen encàrrecs, subvencions i premis. La gent que treballa en el sector cultural ens hem tornat molt més dòcils que no érem; és la sensació que tinc.
D’altra banda, si escric sobre l’esport és perquè també és cultura. I no ho dic perquè els polítics l’entaforin en els ministeris o les conselleries de Cultura; no saben on més posar-lo. Potser aquest és un dels problemes: l’esport professional no té cap control, mou molts diners, hi ha infinitat d’intermediaris i de comissionistes; hi ha molts interessos corporatius i es creen les condicions òptimes perquè els menys preparats acaparin un poder nepotista, sectari i dictatorial. És per això que la protesta d’aquelles trenta-nou futbolistes ha causat tant d’impacte: han trencat l’ordre establert. I això sempre és una alenada d’aire fresc. Sobretot si, com ha fet Mapi León, deixes la finestra oberta una bona temporada.
PS: És molt llunyà aquella presa de posició d’Oleguer Presas, el jugador del Barça que no va voler representar la selecció espanyola de futbol. Això no ha tornat a passar, ni en homes ni en dones: sembla que de moment no hi ha cap futbolista que es plantegi un compromís com el de l’Oleguer, des de la perspectiva nacional, ai las!
