10.03.2017 - 22:00
L’autodeterminació, lluny de quedar limitada als processos colonials, com alguns havien volgut, és cada dia una força més determinant al món. De fet, en mitjans diplomàtics es parla de la ‘moda’ autodeterminista. Us oferim un mapa i un repàs dels casos que ara mateix són sobre la taula, bé per la voluntat de fer un referèndum, bé perquè hi ha partits autodeterministes al govern, bé perquè la comunitat internacional proposa l’autodeterminació com a solució a problemes importants.
No és estrany que sigui precisament a Europa on hi hagi més països amb voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació. El fet que es proposin solucions democràtiques als conflictes nacionals i l’existència mateixa de la Unió Europea com a entitat supranacional fan possible la irrupció d’un seguit de casos que se situen en la primera fila del debat sobre l’autodeterminació.
Evidentment, els casos d’Escòcia i Catalunya, amb els referèndums respectius, són els primers i els més importants. Ben a prop d’Escòcia, Irlanda intenta aprofitar el Brexit per reunificar l’illa, invocant el dret d’autodeterminació, tal com va fer Alemanya en ocasió de l’absorció dels land de l’antiga RDA.
Dins d’Europa, però, hi ha governs amb partits independentistes o autodeterministes al capdavant. És el cas ben conegut de Flandes, però també de Còrsega. L’estratègia flamenca consisteix a fer inviable l’existència mateixa de Bèlgica com a estat, mentre que Còrsega treballa, primerament, en la reunificació administrativa de l’illa.
Un cas molt especial és el de les Illes Feroé. Aquestes són unes illes que formen part del regne de Dinamarca però que tenen una gran autonomia; tanta, que no formen part de la Unió Europea. L’any vinent hauran de votar la nova constitució que consagra de manera explícita el dret d’autodeterminació, fet que ha portat Dinamarca a aconsellar que proclamin directament la independència, si així ho volen.
Un altre cas molt especial dins la Unió Europea és el de Xipre del Nord. La República Turca de Xipre del Nord és un estat només reconegut per Turquia, que ocupa el nord de l’illa. Ara hi ha converses intenses entre Xipre del Nord i Xipre per a reunificar-se, sota els auspicis de l’ONU. I aquesta reunificació és invocada basant-se en el dret d’autodeterminació.
En els marges de la Unió Europea hi ha àrees molt més complicades de gestionar. És el cas de Crimea, annexionada per Rússia, que va invocar el principi d’autodeterminació després de la votació en referèndum dels seus ciutadans rebutjada per la comunitat internacional. Les regions russòfones de l’est d’Ucraïna també invoquen el dret d’autodeterminació per unir-se a Rússia.
La República Srpska i el Nagorno Karabakh són dos casos, de diferent intensitat, de territoris que, en funció del dret d’autodeterminació i invocant-lo, volen abandonar l’estat del qual formen part per unir-se a l’estat on hi ha la majoria dels connacionals: Sèrbia, en el cas de la República Srpska, i Armènia, en el cas del Nagorno Karabakh. En tots dos casos, els governs propis controlen efectivament el territori.
Fora ja d’Europa, trobem alguns dels casos més importants del món. Concretament, els de Palestina i el Sàhara Occidental, amb dos estats proclamats i reconeguts per part de la comunitat internacional. L’estat de Palestina ha aconseguit un estatut especial dins l’ONU. Pel que fa a la República Àrab Sahrauí Democràtica, l’ONU hi manté una missió destinada a fer un referèndum d’autodeterminació, que el Marroc vol impedir.
A l’Àfrica, Somaliland i Azawad són els dos casos més importants que hi ha ara. Somaliland és un estat de fet, creat amb la invocació del dret d’autodeterminació i que, tot i no ser reconegut oficialment per cap estat, manté en el seu territori importants missions internacional, bàsicament perquè és l’únic punt estable de l’antiga Somàlia. A Azawad hi va haver una important rebel·lió contra el govern de Mali per a intentar crear un estat de majoria amazic. La rebel·lió ha estat sufocada però es podria reactivar en qualsevol moment.
A Amèrica, els casos d’autodeterminació són menys nombrosos, precisament per l’intens debat sobre com aplicar l’autodeterminació als pobles indígenes, que sovint manifesten una escassa voluntat de crear estats a la manera europea.
Malgrat això, hi ha situacions imminents com la de Puerto Rico. Aquest estat associat als Estats Units té un referèndum d’autodeterminació convocat, en què haurà de tornar a opinar sobre si vol continuar amb la situació actual, si vol convertir-se en un estat més dels Estats Units, o bé si vol ser independent. El referèndum es farà l’11 de juny.
Grenlàndia, una part del Regne de Dinamarca, és governada per un partit independentista que també planteja l’exercici del dret d’autodeterminació de manera immediata. El 2008 Dinamarca va aprovar una reforma de l’estatut de l’illa que reconeix explícitament que és una nació diferent i té el dret d’exercir l’autodeterminació.
Ben a prop, al Quebec, la nova plataforma sobiranista marca com a objectiu arribar al govern el 2018 i fer un tercer referèndum d’autodeterminació el 2022, quatre anys després. El Quebec ja ha fet dos referèndums d’independència, el segon dels quals es va perdre el 1995 per una diferència de l’1% dels vots.
Un cas semblant al de Grenlàndia és el de les tres zones del Carib que formen part del Regne dels Països Baixos: Aruba, Curaçao i Sint Maarten. Totes tres tenen reconegut el dret d’autodeterminació i el poden exercir en qualsevol moment. De fet, el seu grau d’autonomia és tan gran que les Nacions Unides van haver de demanar explicacions als Països Baixos per entendre si eren territoris del tot independents o no. Una cosa semblant passa amb les Illes Cook, un territori que depèn de Nova Zelanda però que té dret de representació internacional pròpia i que, de fet, és l’únic estat no independent del món amb el qual Espanya manté relacions diplomàtiques.
Entrant cap a Oceania, hi ha dos territoris francesos on la qüestió de l’autodeterminació és sobre la taula. Són Nova Caledònia, que farà un referèndum sobre la independència el 2018, i la Polinèsia Francesa (Tahití). Aquí, les forces sobiranistes proposen de convertir l’elecció presidencial francesa de l’abril en una elecció plebiscitària.
No són els únics casos de la regió del Pacífic on es planteja l’autodeterminació. A Papua hi ha un intens moviment en pro de l’autodeterminació per a reunificar-se amb la resta de l’illa, ara independent. És el cas també de Tamil Eelan, on els tamils de Sri Lanka proposen la reunificació amb els tamils de l’Índia, d’acord amb el dret d’autodeterminació que, precisament, l’Índia va exercir per fer-se independent.
En aquesta zona del món hi ha alguns dels casos més enquistats pel que fa a l’exercici del dret de’autodeterminació. És molt clar el del Tibet i, encara que té tot un altre to, també ho és el de Taiwan. Al seu costat, i vinculats sempre a la República Popular de la Xina, els darrers mesos ha emergit el moviment independentista d’Hong Kong, que ha sorprès amb la seva potent irrupció al parlament defensant el dret d’autodeterminació de l’ex-colònia britànica.
De tots els casos que hi ha al món, però, el que podria ser més imminent és el del Kurdistan. El govern regional kurd de l’Irac negocia amb diverses potències occidentals quina seria la seva reacció si proclamava oficialment la independència els mesos vinents. I compta amb importants suports que veuen els kurds com el factor d’estabilitat de la zona.
Els referèndums d’autodeterminació que vénen
En aquest moment, hi ha sis referèndums d’autodeterminació convocats o anunciats al món:
– Puerto Rico: 1 de juny del 2017.
–C atalunya: setembre del 2017.
– Ossètia del Sud: abans de final del 2017.
– Nova Caledònia: 2018.
– Bouganville (Papua Nova Guinea): 15 de juny del 2018.
– Illes Feroé: 2018.
