25.04.2018 - 01:50
|
Actualització: 25.04.2018 - 12:31
‘He aixecat molta expectació. Però hi ha una dita catalana molt bonica: “Roda el món i torna al Born”. Dilluns, en un acte de Societat Civil Catalana a Barcelona, la Barcelona que el va veure néixer l’estiu del 1962, Valls no va voler aclarir si finalment acceptaria l’oferta d’encapçalar Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona. De moment es fa pregar, però declaracions com aquesta indiquen per on pot anar la cosa. El binomi Ciutadans-Valls ha causat un fort impacte mediàtic. Molts es demanen per què un ex-primer ministre francès vol esquinçar-se les vestidures i pugnar per una batllia, lluny d’on ha viscut tota la vida. La resposta és que la carrera política de Valls és en plena decadència, sense possibilitat d’assumir un càrrec de responsabilitat a l’Elisi, i Barcelona el podria redimir.
‘Manuel Valls és una deixalla, un residu, de la política francesa. Ja no serveix’, explica a VilaWeb Martí Anglada, periodista i ex-delegat de la Generalitat a l’estat francès. No es mossega la llengua per a referir-se a l’home de moda en els rumors polítics. És cert, tot i que Valls havia travat una carrera política reeixida. Va entrar de ben jove al Partit Socialista i, juntament amb Emmanuel Macron, fou un dels deixebles avantatjats de Michel Rocard, representant il·lustre de l’ala més dretana del partit. Aquesta faceta més conservadora ja l’acompanyà sempre més.
De polèmica en polèmica
De la batllia d’Évry va passar a l’Assemblea Nacional francesa. I d’ací va fer el salt al Ministeri d’Interior, on va actuar amb mà de ferro en les qüestions referides a la immigració. L’incident més polèmic va ser a final del 2013, quan va ordenar de desmantellar un campament de gitanos romanesos i búlgars. El motiu? Segons Valls, aquells campaments portaven ‘mendicitat i delinqüència’ i la solució era expulsar-los. Això va aixecar crítiques dures dins el partit. Però no se’n va penedir, i una setmana més tard es vantava d’haver expulsat cinc mil gitanos.
També és ben recordat per haver permès la deportació d’una nena de quinze anys d’origen kossovès mentre era en una excursió escolar. Les crítiques no van créixer tan solament dins el seu partit, sinó al carrer. Molts electors no entenien aquella bel·ligerància contra els immigrants, i menys des de l’anomenada socialdemocràcia. ‘Va aplicar polítiques de dreta des del PS. Va vorejar la Carta Europea dels Drets Humans’, comenta Anglada. De fet, des d’Europa van estirar-li les orelles: ‘Hi ha regles europees, signades també per França, de lliure circulació de ciutadans europeus. I no són gitanos, són persones’, li va etzibar Viviane Reding, vice-presidenta de la Comissió Europea i Comissària Europea de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania.
A cop de decret
Però l’ascens de Valls no es va aturar i el 2014 va ser nomenat primer ministre. Allí és on va començar el seu declivi. Hollande ja era a la corda fluixa i el PS, com els seus equivalents arreu d’Europa, era sotmès a una greu crisi ideològica. ‘L’onada se’l va endur i va començar a caure en picat. Macron també hi era, en aquest PS, però va desembarcar-ne a temps. No tots acaben essent deixalles’, recorda Anglada.
Però la culpa no era pas tota dels agents externs. Valls serà recordat a la política francesa per haver fet un ús indiscriminat de l’article 49.3, que permetia d’aprovar lleis sense haver-les de sotmetre a votació a l’Assemblea. I no perquè no tingués majoria, sinó perquè a les files socialistes massa diputats es giraven d’esquena envers la deriva liberal que pilotava Valls. A cop de decret és com va haver d’aprovar per decret la polèmica reforma laboral i la llei de liberalització de l’economia, coneguda com a ‘llei Macron’, que llavors era ministre d’Economia.
Valls volia que l’Elisi fos la parada següent i, amb motiu de la retirada d’Hollande, que ja no pensava presentar-se a les eleccions del 2017, va abocar-se a les primàries del PS. La presidència hauria estat el colofó d’una carrera política de manual, gairebé perfecta, però havia decebut massa pel camí i Benoît Hamon el va escombrar. Valls semblava desorientat i va barallar-se amb els seus. Va trencar una llei sagrada anunciant que votaria un altre partit, la República en Marxa (LREM), el partit del president francès actual, Emmanuel Macron.
Cercant una nova vida política, va deixar el PS, on havia militat des de jove, i va voler unir-se al partit de moda. ‘Però a la República en Marxa no el van voler i es va presentar com a independent. El partit de Macron va tenir la gentilesa de no posar-li cap opositor’, explica Anglada. Va sortir elegit, però amb moltes dificultats. La seva rival electoral, Farida Amrani, que només havia perdut per 139 vots, el va acusar de frau electoral i el recompte es va haver de repetir en el Consell constitucional. Valls va conservar l’escó, però l’oposició va mantenir que hi havia hagut ‘ombres’ en el procés.
Català sí, però no en públic
L’Assemblea Nacional francesa havia de ser la seva retirada política, però Valls sembla que ara pot cercar un reciclatge a Barcelona. És la ciutat on va néixer i on passava les vacances d’estiu. Al barri d’Horta, hi té la família del pare, el pintor Xavier Valls, que a mitjan segle passat va decidir d’establir-se a França en cerca del reconeixement que li negava la seva terra. El seu pare, igual que el seu avi Magí, van tenir un sentiment catalanista que en Manuel no ha semblat tenir mai. Fins i tot demostrava una certa recança a fer públic que sap parlar català. En aquesta visita a Perpinyà com a ministre d’Interior francès, una periodista li va fer una pregunta en català, i Valls li va respondre en francès: ‘Em poseu en un compromís, un ministre francès ha de respondre en català?’ A continuació va respondre, ara sí, en català, però amb una frase molt breu i amb el to baix, aparentment amb l’esperança que el seu coneixement de la llengua no arribés a la capital.
Sempre ha fet gala de ser culer, l’únic pòsit que sembla haver-li deixat la ciutat de Barcelona, però no pas de ser català –de fet, a divuit anys va triar la ciutadania francesa–. Fins al punt que aquests darrers temps s’ha convertit en una de les cares visibles de Societat Civil Catalana i en un ariet de l’antiindependentisme. No va censurar la repressió policíaca del primer d’octubre –‘Les imatges van commoure, però no va haver-hi morts’– i va aplaudir l’aplicació del 155, fet que li va recriminar la seva germana i tot.
El mes passat Valls va encapçalar la manifestació organitzada per SCC de la mà d’un altre antiindependentista de primera fila, Mario Vargas Llosa. Ara Valls fa un pas endavant i tot indica que reprendrà la seva vida política a Barcelona. Però no sembla que ho faci per la seva estima a la ciutat, ni per a millorar-ne el model, sinó per a tenir un rol protagonista en el serial del procés: ‘M’interessaria continuar el debat independentista i per això estudiaré l’oferta.’
