31.08.2021 - 21:33
|
Actualització: 31.08.2021 - 23:13
Manuel Valls torna a París per a reciclar-se després de tornar a Barcelona per a reciclar-se. Venia de fracassar allà, ha fracassat aquí, i res no fa pensar que no fracassi a l’estat francès una volta resituat. Però ho ha intentat. El 2018, la seva carrera política passava una crisi, es trobava en plena decadència: el mandat del president francès François Hollande s’havia acabat amargament, amb els índexs de popularitat a mínims històrics, i Valls mateix, que n’havia estat un primer ministre especialment protagonista, s’havia contaminat de la mateixa mala imatge. El setembre d’aquell any era el tercer polític més mal valorat de l’estat francès, darrere Marine Le Pen i Florian Philippot. El 39% dels francesos en tenien una imatge molt negativa, segons un gran sondatge.
La participació en els grans actes espanyolistes
La seva dissort pública, el seu fracàs, no casaven amb l’ambició desmesurada de Manuel Valls. I va creure que la suposada prestància d’un primer ministre francès faria un cop d’efecte en les eleccions municipals del 2019. Pretenia ser el gran candidat contra la batllessa Ada Colau i l’independentisme, i va començar a moure posicions dins Ciutadans, on Albert Rivera, embriac d’uns sondatges que li prometien la presidència del govern espanyol, necessitava revertir el seu mal paper a les municipals del 2015. Llavors, Ciutadans no havia aconseguit cap de les 947 batllies del Principat, i Rivera difícilment es podia permetre un mal resultat a Barcelona, on tenien cinc regidors de quaranta-un, si es volia consolidar com un valor a l’alça dins la política espanyola.
Per a mostrar que es preocupava per l’estat espanyol, Valls va fer unes quantes incursions en la política del país abans de venir-hi a raure. Primer va participar en diverses manifestacions organitzades per Societat Civil Catalana. Abans no l’acollissin públicament les elits, de fet, l’ex-primer ministre francès era el convidat estrella permanent de Societat Civil Catalana, juntament amb l’escriptor Mario Vargas Llosa. Però a poc a poc, Valls va creure que a qui s’havia d’acostar si volia tenir cap ambició política aquí era a Ciutadans. El seu primer gran acte amb el partit va ser una conferència el 16 de desembre d’aquell mateix any, en homenatge als quaranta anys de la constitució espanyola. Va dir que quan es toquen les fronteres “el nacionalisme és guerra” i que “la gent s’oblida que la història pot repetir-se i és tràgica”.
Les crítiques per l’absentisme
Valls va trigar setmanes a fer pública la seva candidatura, alimentant l’interès mediàtic i els rumors entorn de la seva figura, però a l’estat francès tothom va clissar-lo ben de pressa. Sobretot perquè, el 21 de setembre, va publicar una fotografia dels seus peus sobre les rajoles de l’Eixample de Barcelona. Però aleshores encara era conseller d’Évry, vila d’on havia estat batlle, i diputat a l’Assemblea francesa. I ben aviat van començar a créixer la indignació popular i les crítiques pel seu absentisme. Un grup de veïns van obrir una petició a internet perquè dimitís dels seus càrrecs a l’estat francès, i ràpidament van aconseguir més de 27.000 signatures. Quan Valls finalment va anunciar que se n’anava, un grup de diputats francesos enmig d’un ple de l’Assemblea van dedicar-li uns rètols ben vistents que deien: “Quin descans!”
Barcelona… pic.twitter.com/6IAsPznecP
— Manuel Valls (@manuelvalls) September 21, 2018
La duresa de la premsa francesa
Una volta Valls va fer el pas i va anunciar públicament que es presentava, la premsa francesa va ser duríssima. “Marginat a França, s’espera que l’ex-primer ministre anunciï aquest vespre que prova sort a… Barcelona. Un paracaigudes inèdit”, deia el diari Libération. El diari Le Monde criticava l’absentisme de Valls a l’Assemblea francesa i a l’ajuntament d’Évry i relatava el malestar per tot plegat entre els diputats, que li demanaven que dimitís per coherència. “No es pot ser elegit a l’Assemblea francesa i alhora fer una campanya a Barcelona”, deia la presidenta del grup socialista, Valérie Rabault, ex-companya de partit de Valls.
La mala maror amb Carina Mejías
L’aterratge de Valls va originar suspicàcies i mala maror dins Ciutadans. La que fins aleshores era cap de llista i regidora de la formació, Carina Mejías, havia anunciat públicament la intenció de ser candidata. Durant setmanes, Mejías va fer pressió per ser candidata, però la decisió ferma d’Albert Rivera i els diners que hi havia rere la candidatura de Valls la van fer caure. Mejías, en públic, va dir que s’enfilava al carro de Valls, però el fet és que l’ex-primer ministre francès, segons que van dir llavors diversos mitjans de la premsa espanyola, va oferir a Mejías el segon lloc de la seva llista, però Mejías ho va declinar. Mejías va començar llavors un procés de distanciament amb Ciutadans que va culminar un any i mig més tard, quan se’n va donar de baixa.
L’emblanquiment i la condemna del TDEH
Abans de ser primer ministre, Valls havia estat ministre d’Interior, un dels més polèmics de la història. L’incident més criticat del seu mandat va ser a final del 2013, quan va ordenar de desmantellar un campament de gitanos romanesos i búlgars perquè considerava que portaven mendicitat i delinqüència. En va arribar a expulsar més de cinc mil. Malgrat tot, en una maniobra per a revalorar-ne la imatge pública, l’escola de negocis ESADE el va fitxar, abans que anunciés la seva candidatura, per a impartir l’assignatura “Processos migratoris i geografia urbana” en un dels graus.
Un temps després, mentre ja era regidor a Barcelona, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’estat francès per les expulsions ordenades per Valls. El tribunal va dir que havien violat l’article 8 del conveni europeu de drets humans, que protegeix el dret de respecte de la vida privada i familiar i la llar, i l’article 13, el dret de recurs judicial efectiu.
El pacte de Ciutadans amb Vox a Andalusia
Tot i que s’hi havia aliat plenament, perquè en necessitava els drets electorals i el suport logístic, Valls va mirar d’amagar Ciutadans de la seva candidatura per poder vendre-la com una candidatura de centralitat. Però ben aviat l’essència de l’aliança es va palesar, i això li jugà una mala passada: poc abans de les eleccions municipals, Ciutadans va decidir de pactar amb l’extrema dreta de Vox a la Junta d’Andalusia.
Valls i la directiva de Ciutadans es van desautoritzar mútuament unes quantes vegades, i l’ex-primer ministre francès va arribar a titllar el pacte de Ciutadans amb els ultres d’incongruència moral, però va continuar en la candidatura del partit. La disputa va arribar fins a l’extrem que el diputat de la formació Nacho Martín Blanco va desacreditar públicament Valls i va dir que Ciutadans no tindria cap problema a pactar amb Vox a l’Ajuntament de Barcelona.
Les escridassades i la polèmica al premi Josep Pla
A banda nombroses escridassades dels veïns abans, durant i després de la campanya electoral, una de les polèmiques més fortes es va originar quan va perdre els estreps durant el lliurament del premi Josep Pla a l’escriptor Marc Artigau. Artigau va afirmar que sentia tristesa i ràbia per la repressió i per la situació dels presos polítics. Després de sentir aquestes paraules, Valls va esclatar, escenificant una forta indignació. “És un pesat!”, va cridar. Segons la periodista Pilar Eyre, que compartia taula amb ell, el polític es va adreçar al president Artur Mas, també present a la mateixa taula, per a dir-li: “Tu en tens la culpa. I què passa? Ningú no dirà res?”
La patacada electoral i els vots a Colau
Tot i que Valls havia fet campanya contra Colau (“Si voleu fer fora Colau, voteu Valls”, reblava un dels seus eslògans), la patacada estrepitosa que va rebre a les eleccions va alterar el panorama. Barcelona pel Canvi, la seva candidatura, va aconseguir sis escons, tan sols un més dels que Ciutadans havia aconseguit amb Carina Mejías quatre anys abans. I Esquerra, amb deu regidors, havia passat davant de Barcelona en Comú (també amb deu) i del PSC (amb vuit). Per a ser batllessa, Colau va acabar acceptant els vots de Valls. I ell, ben orgullós, va justificar el suport a Colau adduint sentit d’estat: “No s’ha de fugir la responsabilitat: és sí o no. El més important era evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista“, va dir.
En aquell moment, Colau va assegurar una vegada i una altra que els vots de Valls eren a canvi de no res. Però el soci de govern de Colau, el socialista Jaume Collboni, va revelar que havia negociat amb Valls per aconseguir que “a Barcelona hi hagués un govern de coalició amb el PSC que s’ocupés dels problemes de la gent i que no estigués condicionat pel procés”.
El trencament amb Ciutadans i l’adeu final
Ciutadans va trencar el seu pacte amb Valls després del pacte amb Colau i d’aleshores ençà el paper de Valls en la política catalana, també en la barcelonina, esdevingué del tot residual. Valls tan sols va protagonitzar un parell més de polèmiques i escàndols, quan va negar la mà al president Quim Torra en la recepció dels regidors barcelonins al Palau de la Generalitat, i quan va assistir a la manifestació del febrer del 2019 a la plaça de Colón de Madrid, on va coincidir amb neonazis i feixistes, cosa que va causar un fort astorament a la premsa francesa.
La carrera política de Manuel Valls sembla del tot estroncada. Exhaurida a l’estat francès, ara deixa l’Ajuntament de Barcelona, “orgullós d’haver frenat l’independentisme” però amb les mans políticament buides. I a Évry no sembla que pugui remuntar. Un any i mig després de marxar-ne, encara era el polític més deplorat a l’estat francès.
