06.06.2022 - 21:40
Al meu despatx de la redacció de VilaWeb tinc des de fa molts anys un dels primers llibres de Manuel Valls. És un volum publicat per Robert Laffont el 2006, titulat Les habits neufs de la gauche. Recorde bé la sorpresa de trobar-lo i l’interès amb què vaig llegir-lo. Valls era en aquell moment una persona encara bastant desconeguda, batlle socialista d’Évry i poca cosa més. Òbviament, el fet de ser català, condició que ell reivindicava aleshores, em va cridar molt l’atenció, però també em va interessar especialment aquell llibre, malgrat ser un poti-poti d’articles, perquè proposava debats innovadors i parlava obertament de problemes que l’esquerra més aviat no volia mirar. Alguns dels seus enfocaments reconec que m’incomodaven, però en aquell moment encara no vaig saber detectar exactament per què. Tinc el vici, la mania, que m’interessa molt escoltar i pair bé allò que diu la gent que pensa diferent de mi.
D’aleshores ençà, he seguit amb atenció la carrera meteòrica que va portar aquest home a ser primer ministre de la república francesa, el moment del seu màxim triomf personal –per dir-ho així–, i d’allí a l’infern. Certament cada vegada més incòmode amb ell i la seua degradació personal i intel·lectual. Crec que avui ja tots som conscients que la seua ambició personal voreja el ridícul i que té massa eixides de to capricioses i absurdes. Però la cosa que trobe més interessant d’aquests anys, si ho puc dir en termes gairebé entomològics, ha estat d’observar i documentar la constant degradació del personatge, que fins a un cert punt és un reflex i alhora una mostra exagerada de la degradació intel·lectual de l’esquerra francesa i europea.
I dic això d’aquesta manera perquè, des de la perspectiva del temps passat, veig cada dia més clar que el seu creixent autoritarisme no sols l’ha destruït políticament –fent malbé allò que podia tenir d’interessant encara el 2006–, sinó que també l’ha destruït personalment. A ell mateix. I observar com la deriva autoritària d’algú pot arrossegar-lo personalment és una cosa que, tot i no ser nova en la història, sempre m’impressiona molt.
Siguem clars: Manuel Valls avui és un ninot patètic, un home esmicolat en mil bocins, una deixalla personal i política. I si ha arribat a aquest punt estic convençut que en bona part és a conseqüència del mal que fa l’autoritarisme, del mal que et causa, que ens pot causar a qualsevol, arribar a aquesta convicció que la imposició i el domini sobre els altres no sols és possible sinó que és convenient. Com més autoritari políticament ha anat esdevenint Manuel Valls menys persona ha estat –menys original, per tant– i més s’ha enfonsat en el seu fangar.
Ja fa dècades que Erich Fromm o Theodor Adorno ens van fornir eines per a comprendre què els passa, a la gent com Manuel Valls. Fromm va establir que en la mentalitat d’una persona autoritària no existeix el concepte d’igualtat i el món simplement es divideix entre els qui tenen poder i els qui no en tenen, entre els qui són a dalt en l’escala social i els qui són a baix. I d’això Manuel Valls n’és un exemple paradigmàtic. Ell vol formar part com siga, compulsivament, del primer grup i que no s’oblide mai que n’ha format part. Ho diu tot aquesta imatge de Valls –arrossegant-se d’una manera indigna de qui ha estat primer ministre– en la festa de la victòria de Macron, colant-se literalment en una celebració a la qual ningú no l’havia convidat i donant colps de colze per aparèixer en totes les fotografies.
Però Adorno va anar més lluny, sobretot en el llibre Authoritarian Personality, i crec que ens serveix per a entendre’l encara millor. Jo no tinc prou preparació per a parlar-ne en propietat –i, per tant, ja em disculpareu l’atreviment i espere que algun subscriptor ho explique millor que no ho podré fer jo. Però sí que recorde la tècnica per a discernir els autoritaris –aquella “escala F”, en què la lletra venia de “feixisme” i en la qual Valls cau de ple– i la tesi que diu que la gent agressiva, plena de ressentiment, redirigeix políticament i socialment l’agror interna cap a allò que caracteritzen com “els altres”, cap a aquells qui no són com ells. Especialment contra les minories.
I he de dir que la carrera de Valls, en aquest cas, és de manual. Gitanos, catalans i musulmans, entre més però sobretot, hem estat objecte de la seua ira descontrolada i víctimes de les seues maniobres. I no deixa de ser especialment aclaridor sobre la seua jerarquia de principis que ell, amb els seus vots, fes possible que Ada Colau fos batllessa –robant la batllia a Ernest Maragall– mentre que ara, en el moment del comiat, ha dit adeu demanant als votants que impedesquen la victòria del “cartel mélenchoniste”, és a dir, dels qui serien l’equivalent dels comuns a l’estat francès. Per això és lícit de demanar-se com pot la mateixa persona posar els seus vots al servei del qui ell creu que és l’extrema esquerra a Barcelona i en canvi avisar que cal fer mans i mànegues per a frenar l’extrema esquerra a l’estat francès. La resposta és allò d’Adorno: per damunt de tot hi ha l’odi, irreductiblement personal però transformat en polític, i la creença autoritària que ell i els qui són com ell han d’imposar-se, si cal menystenint la voluntat de la gent.
PS. Molts records a Enric Juliana.
