08.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 09.01.2019 - 13:06
Manuel Valls va intervenir ahir en una trobada amb socis de l’Ateneu Barcelonès, organitzada per la tertúlia Espai Ateneu. L’home va aixecar aplaudiments, va rebre un autèntic ditirambe del president de l’entitat, elogis en el torn d’intervencions i també una crítica molt contundent sobre el seu pacte amb Ciutadans –i de Ciutadans amb Vox– i sobre la polèmica intervenció del premi Nadal. L’acte, de cap a cap, va demostrar que la suposada fractura de la societat catalana no és pas cap anàlisi, és un objectiu. I objectiu no aconseguit. Ahir, al costat de socis amb el llaç groc, hi havia gent fervorosament partidària de Valls. De fet, un dels homes de Valls actualment, que ahir el va acompanyar juntament amb Albert Montagut, és Joaquim Coll, home clau dins Societat Civil Catalana (en va arribar a ser portaveu), entitat unionista fundada per assistents a actes franquistes com Josep Ramon Bosch, o participants en homenatges a la División Azul com Javier Barrayoca. El senyor Coll va ser membre de la junta de l’Ateneu presidida per Oriol Bohigas. I ahir Coll va seure, juntament amb 51 persones més, per escoltar Valls i menjar, durant dues hores curtes, crema de carabassa amb llet de coco, melós de vedella amb salsa i iuca cruixent, i brownie amb nous i xocolata desfeta; tot plegat regat amb vi del marquès de Sarnella, servit pels cambrers del restaurant ATN, amb el característic davantal amb inscripció (‘Sóc la pera’).
La millor manera de veure la rebuda que va tenir Manuel Valls a l’Ateneu Barcelonès és centrar-se en les set preguntes que va rebre dels assistents, i la intervenció del president de l’entitat. Fractura, allò que se’n diu fractura, no se’n va veure.
D’entrada va començar Francesc Granell, català de llarga carrera a l’ONU, alt càrrec de la Comissió Europea, i vallista de pro:
«Estàs una mica decebut de com han acollit la teva candidatura transversal certes persones, o grups, que et volen encasellar d’una manera que no és la que proposes?»
Després va parlar Montserrat Pinyol, advocada. Pregunta llarga, crítica i per a sucar-hi pa:
«Jo el vaig conèixer, senyor Valls, presentat pel meu gran amic Toni Vilacasas, en una exposició del seu pare, magnífica exposició on vostè anava amb la seva mare. Em va semblar una persona molt interessant. Un republicà, socialista, demòcrata. Per això em va estranyar molt el dia que es va presentar sota l’aixopluc d’un partit com Ciutadans. Un partit que en aquests moments, per molt que vostè ho intenti –o ho vulgui– evitar, pactarà amb Vox a Andalusia. Vostè m’ha agradat molt quan en el seu discurs ha fet esment de la manifestació del 8-M, feminista. Hem lluitat tant per parlar de violència de gènere, perquè ara aquest partit parli de violència domèstica! Vostè podrà evitar tot això? També una segona pregunta breu: el dia de Reis vostè va assistir al premi Josep Pla, que va rebre Marc Artigau. Vostè que tant ha parlat de la llibertat d’expressió amb Charlie Hebdo, etcètera, en aquell moment no va acceptar la llibertat d’expressió d’aquell literat, que va fer una referència als presos polítics o als polítics a l’exili.»
I la resposta de Valls va incloure l’únic moment en què va perdre una miiiica els estreps. Res greu, però sí que va aixecar el to quan va dir la paraula ‘EXILIATS’. I això que havia començat amb elegant i punyent sarcasme («Moltes gràcies per les seves primers paraules. Hi haurà una exposició molt bonica del meu pare aquests dies a París, organitzada per l’Institut Cervantes.») En tot cas, la resposta de Valls també va ser llarga i per a sucar-hi pa:
«Jo sóc un republicà. Francès. I penso que Espanya és una gran democràcia. Una de les més avançades. I que té una de les constitucions més democràtiques. Que té problemes polítics? Segur. És una monarquia? Sí. Com la Gran Bretanya, que és una gran democràcia. Com Dinamarca, Suècia, Noruega. Grans democràcies. I es pot ser republicà i elogiar el que és Espanya, una monarquia democràtica i parlamentària. He estat socialista durant molts anys. Trenta-set anys. Progressista. Però sé que el rumb de la socialdemocràcia s’ha acabat. Que s’han d’inventar nous partits o nous espais. I amb això Ciutadans, un partit nou, que va néixer aquí, contra els independentismes, contra la corrupció, representa aire fresc. Però tinc principis molt potents. Molt potents. L’aliança amb l’extrema dreta, o el populisme, amb mi, mai. Mai. Mai perquè sé què és el racisme, l’antisemitisme, la desqualificació de l’altre. Sóc clar i contundent amb tothom. I ja veurem què passa a Andalusia. Però jo sempre tindré els mateixos principis. I sóc candidat independent. Líder d’una plataforma. Tinc un projecte amb Barcelona.
»I ara, allò que va passar diumenge. Jo respecto totes les opinions. No crec que hi hagi presos polítics en una democràcia, sinó polítics presos. Però entenc l’emoció de la gent, de les famílies, dels amics i els companys. Jo ho entenc perfectament. Encara que sé per què són a la presó. I ells ho saben. Sabien què podia passar després de la declaració d’independència. Ho sabien tant que uns van marxar perquè no volien… Entenc la reivindicació. Però diumenge passat Marc Artigau va parlar dels presos, dels que són a la presó i els que són exiliats. I va dir que això ens faria vergonya d’aquí a quaranta anys. I és en aquell moment quan vaig dir prou. No vaig interrompre ningú. No era ni a la sala. Era en una altra sala. Era una pantalla. Ell té tot el dret de dir-ho. Tothom ho diu. Però jo també tinc el dret de dir que NO HI HA EXILIATS. Que sé què és un exiliat. Els exiliats són els de 1939, que van anar a França. No són els mateixos exiliats. I perdó de dir-ho. Jo vaig defensar la llibertat d’expressió de Charlie Hebdo. Però, senyora: van matar tretze persones. Va haver-hi morts. No parlem de les mateixes coses. Però jo reivindico la possibilitat de donar amb el caràcter la meva opinió. No em fa vergonya això que passa aquí a Catalunya. Perquè uns van violar la constitució. És així.»
La pregunta següent no va aconseguir la intensitat d’aquesta i, neutral com era, va ajudar a abaixar la mínima intensitat, sempre tan necessària en els debats:
«Hola, sóc Manel Urnai. M’he dedicat a l’escultura i la joieria. I volia fer-i una pregunta. Quines diferències veu, i quines qualitats i defectes, entre els governs, la política i els polítics, de Franca, Espanya, i Catalunya?»
La quarta pregunta va ser aquesta:
«Felicitats per les seves paraules. Sóc d’Horta. Un tema que m’afecta de manera fisiològica, que és l’àrea metropolitana: com es gestiona. I un segon aspecte, la Mediterrània: Barcelona i el mar.
I ací Valls va deixar anar, sense venir a tomb, un dels titulars que va repetint sempre que pot:
«Diran que Valls vol destruir el Liceu i construir un Liceu al mar. És l’home de les elits. Jo em reivindico del talent. Una ciutat necessita elits. En tots els espais. Polítics, econòmics, socials. Quan es va en contra de les elits es va contra la societat.»
La penúltima pregunta va ser sobre la visió de Valls respecte de la relació entre les institucions religioses de la ciutat, i en concret amb l’Església Catòlica, cosa que va permetre-li de donar aquesta dada tan interessant: he estat batlle d’Évry, l’única ciutat de Franca que va construir una catedral el segle XX.
I la darrera pregunta va començar amb un elogi:
«Gràcies per la seva conferència. Especialment perquè he vist que té un projecte de ciutat. De gran envergadura de futur, que jo crec que no existia a Barcelona des de l’època de Pasqual Maragall. La pregunta que li volia fer no té res a veure amb Barcelona. Jo sóc, era, professor de ciència política. Ara jubilat. Vostè ha citat que la socialdemocràcia estava en crisi. Jo veig que davant la crisi del món actual progressa l’extrema dreta populista, l’últim a Andalusia. En canvi l’extrema esquerra –Podem, a Grècia, Franca, Alemanya…– és una mica acotada. I els socialistes viuen una crisi. I voldria que ampliés una mica per què tenen aquesta crisi.»
En fi, només faltaria afegir, per acabar de copsar el sufocant ambient que es va trobar el perseguit Manuel Valls a l’Ateneu, el discurs final del president de l’entitat, Jordi Casassas. Va dir això:
«Agraeixo la claredat d’exposició i la riquesa d’anàlisi i vull dir-te que per aquesta tertúlia i per aquesta casa hi passa gent molt diversa. I això que has reivindicat, tolerància i diàleg, aquesta casa intenta fer-ho, seguint la seva trajectòria. I després vull agrair-te que hagis triat avui, 8 de març, per venir. Ai, 8 de gener. Jo sóc historiador, i no m’haig d’estar de dir que un dia com avui, un 8 de gener, el president Wilson va presentar als europeus els seus 14 punts, que indiquen als europeus un camí d’unitat. I que tal dia com avui Fidel Castro entrava a l’Havana amb la seva revolució. I el mateix any, De Gaulle inaugurava com a president la Cinquena República. Després ja ve la teva intervenció en aquesta tertúlia, que t’agraïm moltíssim. Moltes gràcies a tots.»
Davant aquest ambient tan irrespirable, tan opressiu, tan de societat fracturada, el candidat independent de Ciutadans a Barcelona, partit que de la fractura n’ha fet ideari, el senyor Valls, va acabar signant en el llibre d’honor de l’entitat cultural catalana.
