18.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 18.03.2021 - 21:51
El senyor Manuel Valls se’n torna a França, després d’haver mig fracassat en la seua etapa barcelonina. Ha fracassat personalment, perquè no ha estat el batlle que volia ser ni ha estat capaç de crear un moviment entorn de la seua figura, però ha estat útil al nacionalisme espanyol perquè, gràcies a ell, i al pacte amb els Comuns, Ada Colau és la batllessa i no hi ha un batlle independentista malgrat la victòria d’Ernest Maragall i Esquerra Republicana.
Valls pretén tornar a ser algú en la complexa i intel·lectualitzada vida política francesa. I per això emprèn un retorn, suau i calculat, que comença amb un llibre que s’acaba de posar a la venda. Un llibre de títol inequívoc, Pas une goutte de sang français. Mais la France coule dans mes veines, que ressegueix, doncs, la cèlebre definició de Romain Gary.
El títol i la campanya, el contingut mateix del llibre, té un punt visible d’expiació. Valls sent la necessitat de ser el francès més francès de tots els francesos, segurament perquè l’aventura cap al sud, que adés anomena “espanyola”, adés “catalana” i encara adés “barcelonina”, se l’ha de fer perdonar. La va començar assegurant que ell era un nou model de polític europeu, capaç de tenir responsabilitats importants en dos estats i l’ha haguda d’acabar anant-se’n com aquell qui diu amb la cua entre cames. No solament perquè no ha aconseguit la seua ambició personal –recordeu que, a més de batlle, va haver-hi un moment que s’insinuava que podia ser ell el president del govern espanyol. Sinó també perquè el seu valedor, Ciutadans, ja és un producte destruït i fora del mercat, o encara perquè els seus comptes de campanya no són clars i els han començat d’investigar.
Res millor, doncs, que passar per alt aquesta etapa i tornar-se a abocar a l’entusiasme jacobí i tricolor. Bescantant i tot, si això hi ajuda, el projecte nacional espanyol que en algun moment va pensar-se que li podia servir per a fer una rentada d’imatge. I així, en aquest vídeo publicat com a complement d’una llarga entrevista sobre el llibre que li fa el setmanari Le Point, Valls –entre més raons per a explicar el perquè del seu retorn a París– afirma, sense despentinar-se, que “Espanya ja no parla al món mentre que França sí que vol tenir pes en el futur d’Europa i el món”. No crec que l’esment, que equival a dir que Espanya no pinta res, haja fet gaire gràcia als qui li han pagat, ben pagats, aquests dos anys o tres en què ha intentat l’aventura del sud, que al final, si hem de fer cas del llibre, sembla que només li ha servit per a adonar-se “de fins a quin punt sóc francès i com em manca França [si no hi sóc]”. És clar que, sincerament, tampoc no crec que a Valls el preocupe ja massa què pensen d’ell per ací. Bon viatge de retorn, doncs, i que no siga res. No el trobarem a faltar.
PS. Si teniu ganes de seguir les novetats editorials franceses, més que llegir el volum de Valls us recomane de llegir La grande confusion, un text nou de Philippe Corcuff en què explica molt bé com el món, i particularment l’esquerra, cedeix cada dia més a les lògiques de l’extrema dreta. Amb un apartat ben curiós, que m’ha deixat pensarós, sobre Les Guignols de L’Info i que potser mereixeria un debat paral·lel sobre el paper que ha tingut el Polònia de TV3.
