Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles: “El conflicte social i lingüístic a València pràcticament ha desaparegut”

El 16 de setembre de 1998 les Corts Valencianes van aprovar la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta llei era pràcticament una còpia del dictamen que feia pocs mesos havia aprovat el Consell Valencià de Cultura després de moltes setmanes de discussió, reunions i algunes renúncies. Allò havia de ser, per als promotors de l’entitat, el final de la mal anomenada batalla de València, el final del conflicte lingüístic atiat pel blaverisme més recalcitrant, una part del qual era representat al Consell Valencià de Cultura.

Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles n’era membre i secretari, i mentre va durar la negociació va anar escrivint un diari. Ara ha repassat algunes d’aquelles notes per a escriure Gènesi de l’AVL. El debat (Denes).

A la primera plana d’aquest volum de poc més de cent vint planes, l’autor fa referència a un altre llibre publicat ara fa dos anys pel periodista Sergi Castillo. Diu Sanchis-Guarner que li fa l’efecte que aquella obra és escrita al dictat per a major glòria d’algunes persones, en referència a Rafael Alemany, catedràtic de la Universitat d’Alacant.

Sanchis-Guarner, fill de l’il·lustre lingüista del mateix nom, publica també una carta que va escriure l’any 1997 al seu amic Francisco Camps que llavors era el conseller de Cultura d’Eduardo Zaplana. En aquella lletra, Sanchis-Guarner esbossava alguns trets d’allò que llavors va ser l’AVL.

—Heu escrit aquest llibre com a reacció o resposta al de Sergi Castillo?
—No és cap reacció, ni resposta ni venjança. Si ell no haguera dit ni una paraula, jo m’hauria guardat el meu diari per a sempre, però no pot ser que només hi haja un llibre sobre el tema i que conte una versió molt personal que crec que té poc a veure amb la realitat.

—Sembleu decebut amb Rafael Alemany.
—No, no. Al Consell Valencià de Cultura vam convidar la Universitat d’Alacant. Andrés Pedreño n’era el rector i va venir acompanyat per qui havia de venir, Rafael Alemany, que era el cap de català. Vaig anar a dinar amb ells i vaig muntar un sopar a ma casa perquè m’havia dit que volia conèixer Camps. Vam fer aquell sopar a la cuina de ma casa i estigueren allí fins a les dues de la matinada. Van fer un bon contacte i, a partir d’això, ell entrà en la negociació, però no sé què va passar amb el llibre de Castillo, que diu que tot li ho ha inspirat Alemany. Jo no ho sé.

—Dieu que fa molts anys que sou amic de Francisco Camps. L’ha llegit, el vostre llibre?
—Sí. Li’l vaig enviar i em va telefonar per dir-me que li havia agradat molt.

—Dibuixeu Camps com la persona clau per a resoldre el problema lingüístic valencià. Més important que Eduardo Zaplana?
—No. Fan papers diferents. Camps era el conseller i era qui es reunia i parlava amb uns i altres. Camps informava Zaplana i Zaplana hi donava el vist-i-plau.

—Zaplana és castellanoparlant, d’origen murcià. Què el va moure a resoldre el problema de la llengua?
—Jo crec que amor a la llengua no en tenia, però el conflicte social per la llengua el molestava per governar amb comoditat. No vaig parlar mai amb ell d’aquest tema, però crec que ho va gastar per a llevar-se Unió Valenciana de damunt. Unió Valenciana era un partit d’extrema dreta i això molestava Zaplana i li llevava vots.

—Al llibre dieu que allò de la pressió de Jordi Pujol sobre Zaplana per a acabar el conflicte és una llegenda urbana.
—Jo dic fins on sé. No n’hi ha cap prova escrita, d’eixa pressió. De paraula tothom parla, però jo no veig que s’haja escrit enlloc.

—Mentre es gestava el dictamen que va afavorir la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no la vàreu notar, eixa pressió?
—No. Que jo sàpiga, no hi hagué cap pressió. Personalment, vaig parlar amb Manuel Castellet, que era el president de l’Institut d’Estudis Catalans i es va oferir a venir unes quantes vegades. Ho vaig preguntar a Joan Romero, que era el meu superior polític, però ell era partidari que no intervinguera cap català en el procés. Que jo sàpiga, eixa reunió no es va fer. Una altra cosa és que alguns membres del Consell Valencià de Cultura també eren membres de l’Institut i tenien els seus contactes privats. Però, oficialment, cap català.

—Citeu Joan Romero, que era amic vostre i era el líder del PSPV en aquell moment. Va dimitir pels problemes que li va causar la creació de l’AVL?
—No. Ell va dimitir perquè li rebutjaren la llista de les eleccions generals. L’acadèmia era acceptada per tots, excepte per Esquerra Unida que, passats els anys, van admetre que s’havia equivocat.

—Un dels documents que adjunteu al llibre és una carta que l’any 1997 envieu a Francisco Camps amb una mena d’esbós d’allò que després seria l’AVL.
—Quan entràrem al CVC, el pacte ja havia estat fet prèviament. La carta amb aquella solució que propose a Camps és, en un 90%, allà on es va arribar. Les negociacions eren secretes?

—Dieu que abans que entràsseu al CVC ja s’havia pres la decisió de crear l’acadèmia?
—La decisió, no. La solució ja s’havia pactat. Una cosa és prendre la decisió i una altra pactar la solució. Camps i jo negociàrem privadament, amb sopars, telefonades i entre amics, quina pensàvem que podia ser la solució del valencià. Jo vaig informar Ramon Lapiedra sobre aquesta negociació que era secreta. També Joan Romero. Quan vam entrar al CVC, la negociació pràcticament ja s’havia acabat. L’única cosa que no coincidia era quin havia de ser l’òrgan normatiu del valencià. Com a nouvinguts, vam arribar amb la solució feta i els que eren allà van dir que érem bojos. Allà van sortir els conflictes.

—Quant a l’entitat normativa, la majoria dels membres optava per crear una entitat nova. Vós, en canvi, volíeu que es creàs una branca dins el CVC. Per què?
—Perquè el CVC ja tenia una seu, un pressupost, uns funcionaris… Em semblava més fàcil i més econòmic fer una mena de secció filològica. Grisolia s’hi va oposar rotundament. Tots volien una institució nova. Potser perquè pensaven que la podrien controlar, mentre que el CVC el controlava Grisolia absolutament.

—Quin paper va fer-hi Santiago Grisolia, en tot això?
—Va fer-hi un paper que jo admire molt. Sense saber ni una paraula de valencià, sense que el valencià li importara gens, i dient públicament que el valencià era una ximpleria, va dirigir el debat de manera magistral.

—Coneixent com coneixíeu el vostre pare, penseu que aquesta solució de l’AVL l’hauria satisfet com a mesura per a resoldre un conflicte que a ell li va fer tant de mal personalment?
—No li hauria agradat massa, però s’hi hauria conformat. Mon pare va passar de ser un lingüista valencià a ser un pancatalanista. Havia tingut una joventut molt difícil. Al final de la seua vida, qui el va reconèixer i qui li va retre homenatges va ser més Catalunya que València. I ell era molt agraït amb Catalunya. Per tant, li hauria agradat, probablement, que s’haguera acceptat la unitat de la llengua, que se n’haguera dit català i que haguera sigut un òrgan català l’òrgan normatiu de tota la llengua.

—Si en cap moment del procés d’elaboració del dictamen s’haguera pres la decisió de donar-li el nom de català, a la llengua, què hauria passat?
—Que hi hauria hagut molts conflictes a València. El problema no era filològic. El problema bàsic és que al poble valencià no li agrada i no vol que la seua llengua es diga català. Vol que es diga valencià. I és una cosa que pot ser infantil o immadura, però és absolutament respectable. Vostè consentiria que de la llengua que vostè parla en digueren llemosí? S’han buscat noms estranys…

—Vós sou científic, i la ciència diu allò que diu. No es pot discutir la llei de la gravetat, dèieu, i la ciència diu que…
—És clar! Per això vaig dir que això era un problema onomàstic i no científic.

—El nom oficial de la llengua és valencià perquè ho diu l’estatut, això és una decisió política, no científica.
—Crec que el poble d’ací té una llengua que és la seua i vol que en diguen valencià. Ho ha volgut sempre i el que ha fet el feixisme és aprofitar-se d’eixe sentiment, que és identitari, i manipular-lo i convertir-lo en un sentiment polític. Unió Valenciana tenia com a base això que acabe de dir, era l’única idea que tenien, i al final va resultar ser un partit feixista. A Zaplana el molestava, com ara molesta Vox al PP. Sempre he defensat que el valencià era un problema polític, per això el vam poder resoldre.

—Actualment, el valencià és un problema lingüístic?
—Actualment és un problema de supervivència amb uns governants d’extrema dreta. Tanta sort que tenim l’acadèmia! El PP s’ha inventat un valencià administratiu. Què volen? El resultat és que cada volta es parla més castellà, que és el que volen els anticatalanistes.

—Expliqueu al llibre que vàreu recuperar un concepte del vostre pare que és el “policentrisme normatiu convergent”, per a justificar la creació d’un ens normatiu.
—El concepte diu que si una llengua o un sistema lingüístic es parla en diversos territoris polítics, en diversos països, no hi ha cap problema amb el fet que cada país tinga la seua entitat normativa, sempre que eixes entitats tendesquen a la convergència. Si tendeixen a la dispersió, el resultat sempre és la desaparició de la llengua.

—A parer vostre, l’AVL i l’IEC tendeixen a la convergència?
—Tenen un conveni signat on es reconeix la unitat de la llengua i un conveni de col·laboració per a convergir.

—Papers a banda, en la pràctica, convergeixen?
—En la pràctica és variable, perquè els convenis els apliquen les persones, i les persones tenen les seues tendències o creences. En els vint-i-cinc anys que han passat dels fets que analitza el meu llibre fins avui, el conflicte social, lingüístic a València pràcticament ha desaparegut. Aquesta era la finalitat de l’AVL. L’acadèmia convergirà o no convergirà amb Catalunya o amb Balears, i manarà aquest o l’altre, però tenim una solució al conflicte que era la voluntat dels que vam intentar el pacte.

—Un pacte que es va signar amb una part del personal que atiava el conflicte.
—Sí, és clar. Políticament, Zaplana es va llevar el problema i el va enviar al Consell Valencià de Cultura. Pràcticament, el decret de creació de l’acadèmia és una còpia exacta del dictamen. Amb Joaquín Calomarde vam acordar que no se’n tocaria ni una coma, perquè volien canviar-ho una altra vegada. I al final va eixir el pacte. Hi havia molta política personalista i això va ser molt desagradable, més que no es conta en el llibre.

—El paper de Xavier Casp, quin va ser?
—Xavier Casp era un bon amic de mon pare. Jo el coneixia de tota la vida. El retrobament en el Consell Valencià de Cultura va ser molt emocionant. Érem dues persones que defensàvem postures oposades, però ens entenem molt bé. Xavier Casp era una mena de presoner de la part més extremista del blaverisme. Era una persona intel·ligent i bon poeta i sabia perfectament quina era la realitat de la llengua, però políticament s’havia embolicat. El problema de la llengua no ha sigut mai un problema filològic, sinó un problema polític.

—Ell no ho era, de radical?
—Crec que ho era en la forma, però no el fons. En política pots discutir fins a la nàusea, però no pots discutir la llei de la gravetat. El problema és que Casp i jo tocàvem la llei de la gravetat i ell deia coses que a mi no em pareixien correctes, però que eren una mena d’eslògan que repetia tot sabent que no era cert allò que deia.