14.08.2018 - 22:00
«Marchena és un perfecte ignorant que té una mala fe absoluta»
Carlos Jiménez Villarejo, ex-fiscal anticorrupció.
Manuel Jesús Marchena Gómez (Las Palmas, 1959) és el jutge amb més poder de l’estat espanyol. Presideix la sala segona del Tribunal Suprem, l’última instància penal del poder judicial, i qui haurà de jutjar la causa contra l’1-O. Com la majoria dels integrants del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Marchena és de perfil conservador. Tanmateix, no és afiliat a l’Associació Professional de la Magistratura, la principal de la carrera judicial i que ha encapçalat el seu amic Pablo Llarena. El jutge, vist així, és un home lliure… No té cap carnet, però de vegades no calen pas. El seu recorregut professional ha anat sempre acompanyat d’unes sigles (PP) i un color (el blau).
Recentment, ha estat envoltat de dues polèmiques que han posat en dubte la seva professionalitat i imparcialitat. De primer, ha assumit la ponència de la sentència de la causa contra l’1-O, tot i que ja hi havia estat en contacte durant la fase d’instrucció. Les defenses dels presos polítics i els exiliats l’han recusat per apartar-lo del judici. Però la decisió depèn de la sala del 61 del mateix Suprem espanyol i habitualment falla en contra de les recusacions. La contaminació també l’arrosseguen alguns altres membres del jurat: Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo Gómez i Luciano Varela Castro. Tots ells formaven part de la sala que va admetre a tràmit la querella per rebel·lió, sedició i malversació de José Manuel Maza, ex-fiscal general de l’estat espanyol. De fet, Marchena fou qui va redactar la resolució d’admissió.
La darrera taca del seu expedient té flaire de nepotisme. La història implica la filla, Sofía Marchena, i Gema Espinosa, directora de l’Escola Judicial i muller de Pablo Llarena. Concretament, sembla que el CPGJ va crear una plaça a mida perquè la filla pogués estudiar com a fiscal, tot i que prèviament ja havia triat i començat la preparació de jutgessa. Una volta elegit l’itinerari professional no es pot fer el canvi, excepte si es tenen els contactes per a fer-ho. Alguns mitjans ja s’hi refereixen com a Marchenagate. L’associació de juristes Atenes ho ha definit com a ‘actuació irregular’ i ‘fraudulenta’ i ha presentat una querella contra el CGPJ, Sofía Marchena i Gema Espinosa per prevaricació.
Però reculem fins al començament.
Dins de la fiscalia general durant els anys durs de l’aznarisme
Marchena va començar la carrera com a fiscal el 1985 a Las Palmas. Set anys després es va traslladar a Madrid. El fiscal general de l’estat espanyol Eligio Hernández —nomenat per Felipe González— el va requerir per a la secretaria tècnica. Segons Hernández, el jutge es va destapar com una ‘ploma magistral’ de la fiscalia. Entre el 1994 i el 1996 va dirigir la fiscalia del Tribunal Superior de la Comunitat de Madrid. Amb l’arribada de José María Aznar a la presidència espanyola, Marchena retorna a la secretaria tècnica de la fiscalia general. Allà treballa amb Juan Ortiz Úrculo, però sobretot amb l’ultraconservador Jesús Cardenal, qui es va oposar a l’extradició de Pinochet a l’estat espanyol i va presentar la demanda per a il·legalitzar Batasuna.
Amb el final de l’aznarisme, el 2004 és nomenat fiscal del Suprem espanyol, un tribunal on ha anat escalant graons durant catorze anys. El 2007, el CGPJ el nomena magistrat de la sala penal en substitució del progressista José Antonio Martín Pallín. És en aquest període que els seus vincles amb el PP es fan més estrets. De fet, alguns mitjans el defineixen com el ‘ariet judicial’ del partit. El 2008 fou el ponent de la condemna contra l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa i dos membres de la mesa per haver-se refusat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc els havia absolt, però el Suprem espanyol va acceptar el recurs del sindicat d’ultra-dreta Manos Limpias. El president fou condemnat a dos anys d’inhabilitació i a una multa de divuit mil euros. El juny del 2017, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va desautoritzar el Suprem i va condemnar l’estat espanyol per no haver ofert un judici just als acusats. ‘El tribunal va arribar a la conclusió per deducció, sense haver escoltat els interessats, que no van tenir l’oportunitat d’exposar al tribunal les seves raons […] van ser privats del seu dret de defensa’, diu la sentència.
El 2012 fou el magistrat instructor de la causa contra Garzón pel patrocini del Banco Santander a uns cursos que impartia a la Universitat de Nova York. Malgrat l’oposició de la fiscalia, el jutge l’acusava d’un delicte de suborn impropi. Però finalment ho van arxivar perquè el delicte havia prescrit. L’actuació de Marchena, que l’ABC va definir com ‘el flagell de Garzón’, li va merèixer moltes crítiques. Mitjans de l’esquerra espanyola, com El País, li van retreure que volia humiliar l’ex-jutge de l’Audiència espanyola i deixar-lo empastifat amb una ombra permanent de corrupció. En aquest moment és quan Jiménez Villarejo es va referir a Marchena com ‘un perfecte ignorant que té una mala fe absoluta’.
Un any després va ser membre dels jurats que s’havien de pronunciar sobre dos temes realment espinosos per al PP: el cas Palma Arena i els vestits de Francisco Camps. En el primer, l’ex-president de les Illes, Jaume Matas, havia estat condemnat a sis anys de presó per l’Audiència de Palma, que l’havia declarat culpable de frau a l’administració, prevaricació, malversació, tràfic d’influències i dos delictes continuats de falsedat en document oficial i mercantil. El Suprem va explicitar que Matas sabia que ‘els seus actes eren manifestament il·legals’, però li va rebaixar la pena a nou mesos de presó. Només el va declarar culpable de tràfic d’influències. Solament el magistrat Alberto Jorge Barreiro va emetre un vot particular per discrepar de la sentència. Quant a Camps, el jurat va ratificar l’absolució de l’ex-president de la Generalitat Valenciana
Un home del PP al Suprem
Marchena es va convertir en el jutge més poderós de l’estat espanyol el 30 de setembre de 2014. La majoria conservadora del CGPJ va imposar de bell nou la seva voluntat. Marchena va aconseguir els deu vots dels vocals proposats pel PP i de Mercè Pigem, proposada per CiU. Mesos més tard, Pigem, diputada al congrés entre el 2000 i el 2013, va renunciar al càrrec després d’haver estat identificada a la frontera amb Andorra amb 9.500 euros en efectiu. En la votació Marchena es va imposar a Miguel Colmenero, també conservador, i a Cándido Conde–Pumpido, candidat del PSOE i magistrat més veterà de la sala. Al ple del Consell, Marchena va reclamar que el Suprem espanyol necessitava un ‘contacte directe, quotidià i puntual’ amb la justícia europea i els seus principals òrgans, el Tribunal de Justícia Europea (TJUE) i el TEDH.
Poc després de l’elecció, Marchena es va deixar veure en un dinar amb Ángel Acebes, ex-ministre de José María Aznar, i en aquell moment investigat pel jutge Pablo Ruz pel cas dels papers de Bárcenas. No se sap el contingut de la conversa, però els vincles amb el PP han continuat. Segons eldiario.es, el president de la sala penal va recomanar a Rafael Catalá, ex-ministre de Justícia, dos amics per a llocs clau del ministeri públic: José Manuel Maza com a fiscal general i Manuel Moix com a fiscal anticorrupció.
Maza era jutge de la sala penal del Suprem abans de ser nomenat cap de la fiscalia el 2016. Amb la designació, el govern espanyol hi col·locava algú de confiança en un moment complicat per al partit amb el judici del cas Gürtel a l’horitzó. Les discrepàncies amb la Moncloa i Gènova havien liquidat Eduardo Torres-Dulce i Consuelo Madrigal. Maza, abans de morir sobtadament a Buenos Aires, es va caracteritzar per una actuació dòcil envers el PP: en la causa contra l’1-O va presentar la querella per rebel·lió contra el govern de Puigdemont tal com havia anticipat el ministre Catalá.
Quant a Moix, Marchena el coneixia de la seva estada a la secretaria tècnica de la fiscalia general. Però l’amistat no va permetre al nou cap anticorrupció de resistir més d’una primavera al càrrec. Irònicament, posseïa part d’una empresa deslocalitzada a Panamà i va intentar entorpir la investigació del cas Lezo, que perseguia la corrupció de l’ex-president madrileny Ignacio González. Abans de dimitir, Moix, conjuntament amb Catalá i Maza, va ser reprovat pel congrés espanyol.
Però tornant a Marchena, darrerament la seva acció judicial s’ha caracteritzat per haver arxivat investigacions compromeses per al PP. El 2016 va tombar la querella de CDC i Xavier Trias contra Jorge Fernández Díaz, ex-ministre de l’Interior i Daniel de Alfonso, ex-cap de l’Oficina d’Antifrau de Catalunya, enregistrats conspirant contra l’independentisme. Anteriorment n’havia arxivat una altra contra Fernández Díaz. El Sindicat Unificat de Policia (SUP) volia que es retirés la condecoració de comissari honorífic a Francisco Marhuenda, director de La Razón. No ho va aconseguir. Marchena també en va arxivar una contra Mariano Rajoy per haver finançat l’assistència mèdica del seu pare amb diners dels serveis de la Moncloa. I en matèria de memòria històrica, va considerar que no calia investigar Rita Barberá, ex-batllessa de València, per haver rebutjat de retirar simbologia franquista dels carrers.
Abans de l’1-O, el 9-N
Si la recusació no reïx, Marchena presidirà el jurat de la causa contra l’1-O. Tanmateix, no serà la primera vegada que jutja fets del procés. El 2017 va sentenciar Francesc Homs, ex-conseller de presidència, a un any i mig d’inhabilitació per haver comès un delicte de desobediència greu per la consulta del 9-N. Arran de la condemna, Homs va haver de deixar l’escó al congrés espanyol. Però Marchena volia una sentència més dura contra l’ex-conseller. Concretament volia afegir-li els delictes de prevaricació i de malversació, aquest darrer no formulat per la fiscalia. De fet, a la sentència, el jurat va suggerir l’existència de malversació.
Tanmateix, el pla de Marchena va ser esmicolat quan el TSJC va publicar la sentència contra el president Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i l’ex-consellera Irene Rigau. El màxim òrgan judicial del Principat els va absoldre de prevaricació i havia descartat prèviament la malversació. El Suprem espanyol, doncs, no va voler fer diferenciacions entre acusats i es va adherir a la línia de la desobediència greu i la inhabilitació.
Durant el judici contra Homs, Marchena va protagonitzar un dels moments més tensos. L’ex-conseller li va retreure les interrupcions constants del fiscal. ‘A casa meva em van ensenyar, i intento practicar-ho, que havia d’esperar que l’altre acabés abans de repreguntar. Jo no voldria faltar el respecte a ningú, però voldria que em tractessin amb el mateix respecte’, va dir Homs, indignat. I Marchena va contestar: ‘Això no és casa vostra. Això és el Tribunal Suprem […] No intenteu fer una glossa sobre la pertinència o impertinència de les preguntes del ministeri fiscal.’
Un any després, el 9-N continua essent una patata calenta per al Suprem. El març d’enguany, el tribunal havia de revisar els recursos de Mas, Ortega i Rigau contra la sentència del TSJC. Sánchez Melgar era el ponent del jurat, però arran de la mort de José Manuel Maza va ser nomenat fiscal general de l’estat espanyol. La revisió ha estat ajornada sine die. De tota manera, el Tribunal de Comptes continua fent passos perquè els condemnats paguin gairebé cinc milions d’euros pel suposat cost del 9-N.
Un setembre calent
El mes de setembre, la sala del 61 s’haurà de pronunciar sobre la recusació contra Marchena i tres magistrats més. Ell, com a president de sala, té una cadira a la del 61, però en aquest cas n’ha estat apartat perquè és part implicada. Les recusacions en aquesta sala especial tenen un percentatge molt baix de reeixir. El nomenament del jutge Vicente Magro com a instructor no augura precisament un resultat feliç per als presos polítics i els exiliats. Magro fou senador del PP entre el 1996 i el 1997.
Tanmateix, la recusació no és l’únic ingredient picant del setembre per a Marchena. També haurà de decidir si investiga el nou president del PP, Pablo Casado, pel cas del màster fantasma. La jutgessa Carmen Rodríguez-Medel considera que hi ha ‘indicis sòlids’ que la Universitat Rey Juan Carlos li va regalar el títol, però depèn del Suprem investigar-lo perquè és aforat. Un escàndol semblant ja va costar la presidència de la Comunitat de Madrid a Cristina Cifuentes. El color blau i les sigles tornaran a condicionar a Manuel Marchena?
