Manuel Manonelles: ‘És lògic que Suïssa tingui simpatia per això que Catalunya vol fer’

Manuel Manonelles (1975) acaba de ser nomenat delegat de la Generalitat a Ginebra. S’ocuparà de les relacions amb les institucions de la Confederació Helvètica i també amb els organismes multilaterals que han fet d’aquesta ciutat suïssa la seu de la diplomàcia mundial. Manonelles s’ocupava fins ara de la Direcció General d’Afers Multilaterals i Europeus del Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència. Per tant, coneix perfectament la matèria que haurà de treballar des de Ginebra. En aquesta entrevista explica quins són els organismes prioritaris instal·lats a Ginebra i quina relació hi té actualment Catalunya. També explorem la reacció que poden tenir aquests organismes internacionals en cas d’independència de Catalunya, a més de la predisposició del govern i del parlament suïssos a fer de mitjancers en el conflicte amb l’estat espanyol.

—Què hi aneu a fer a Ginebra?
—Hi obrirem una delegació del govern que pretén treballar en dos grans àmbits. Per una banda, cal consolidar allò que el govern ja fa actualment, però ordenar-ho i potenciar-ho més. El govern de Catalunya ja fa anys –i aquests últims anys amb més força– que té una acció en l’àmbit multilateral. És a dir, l’acció exterior a través dels organismes internacionals. Les Nacions Unides, el Consell d’Europa… Ginebra és la primera ciutat del món en nombre d’organitzacions internacionals. I és un espai privilegiat per a fer-hi aquesta mena d’activitat. Catalunya fa més de trenta anys que col·labora amb la UNESCO, que és a París; fa més de deu anys que participa en les COP, les conferències sobre el canvi climàtic; tenim una delegació de l’Organització Mundial de la Salut a Barcelona, amb la qual també col·laborem. I hi ha molts catalans que treballen i tenen papers destacats en aquestes organitzacions.

—Hi aneu a impulsar aquesta activitat?
—La tasca principal de la delegació serà potenciar i reforçar la presència de Catalunya en tots aquests organismes internacionals per participar en els debats globals i, especialment, aquells que tenen efectes directes en l’interès del nostre país. Tot això ho fem perquè hi creiem i perquè la societat ens ho demana. Demostrarem a la comunitat internacional –que no són tan sols els estats– que som un actor creïble i amb capacitat de contribuir a donar resposta als grans desafiaments globals. Aquest element és essencial per a reforçar la credibilitat com a actor internacional.

—Parlàveu de dos grans àmbits…
—Sí. La delegació de Ginebra també mantindrà la relació amb la Confederació Helvètica, que fins ara s’havia fet molt be des de París. També reforçarem aquesta presència davant les institucions suïsses. A Suïssa hi ha una comunitat catalana important. I hi ha una relació molt important en l’àmbit del turisme, dels fluxos d’inversió, en comerç… Potser no som prou conscients de l’intens entramat de relacions econòmiques que hi ha entre Catalunya i Suïssa. Em refereixo evidentment a relacions que responen a fets de l’economia real… No pas a altres aspectes que la gent podria pensar. També és un país que té un gran potencial en investigació i recerca i això ens ha d’ajudar.

—Quina diferència hi ha entre les relacions amb un estat i amb aquests organismes internacionals?
—Es diferencia per la multiplicitat d’actors amb què et relaciones. La diplomàcia multilateral permet de tenir una capacitat d’acció i de visibilitat molt superior amb una inversió relativament menor. Tots els actors internacionals són presents a Ginebra. Si treballes a l’Organització Mundial de la Salut, tens tractes directes amb tots els països del món. Si presentes Catalunya com un país d’avantguarda en qüestions de salut i ho fas a Ginebra, hi ha molts més actors que reben el missatge que no pas en una relació bilateral. Això no vol dir que les relacions bilaterals no siguin importants. Són crucials. Però són dimensions diferents. Ginebra ens obliga també a tenir capacitat d’acció en àmbits molt diversos. Hi treballarem qüestions de salut, de canvi climàtic, de propietat intel·lectual, de drets humans, de refugiats, de telecomunicacions, de recerca…

—I per què us han escollit?
—Ah… Això ho saben el conseller i el president. Fa poques setmanes vam anar a Ginebra per identificar possibles seus per a la delegació i vaig recordar que ja feia vint anys que hi anava de manera força constant. No és l’únic entorn que conec. Fa vint anys que treballo en l’àmbit de les relacions internacionals amb les Nacions Unides, amb l’OCDE, amb la UE… Suposo que hi ha una qüestió de confiança en el meu nomenament, però així mateix hi ha una experiència acumulada que també hi deu haver pesat.

—De fet, ja dirigíeu les relacions multilaterals des del Departament d’Acció Exterior… Què canviarà pel fet de ser sobre el terreny?
—Ser allà té una importància molt gran. I crec que ho hem fet amb l’ordre adequat. Vull reivindicar que fa tres anys el govern d’aleshores va decidir que Catalunya havia de preparar-se per passar de la política d’acció exterior en clau de regió a una política d’acció exterior integral. Es va crear la Direcció General d’Afers Multilaterals i Europeus per escometre una acció exterior amb mentalitat gran. Després d’aquests anys d’establir bases, ara és lògic que traslladem aquesta acció a la plaça més important de la diplomàcia multilateral. Això ha de tenir un efecte multiplicador.

—Més enllà de les organitzacions sectorials de les Nacions Unides, es podrà fer una acció més política d’aproximació a l’organització amb contingut sobiranista?
—Les Nacions Unides són un instrument clau. A Ginebra hi ha l’àmbit sectorial de l’ONU. Hi ha l’Alt Comissionat pels Drets Humans, la Unió Internacional de Telecomunicacions, l’OMS, l’Organització Internacional del Treball… Totes aquestes organitzacions són de les Nacions Unides. Veiem clar quin és el nostre paper en el context de Ginebra i veiem clara la centralitat de la nostra acció en relació amb les Nacions Unides.

—Catalunya és reconeguda oficialment per aquests organismes?
—Aquestes organitzacions són molt respectuoses amb l’status quo. I a la vegada són molt pràctiques. Són molt respectuoses amb l’status quo perquè fan allò que els seus membres volen. I els membres són estats. No ens hem d’enganyar pensant que les coses són diferents. Paral·lelament, també són pràctiques. Tenen necessitats de finançament, de coneixements tècnics, de centres d’especialització… Volen tenir incidència a tot arreu. I aquí és on ens podem entendre fàcilment. És important que en aquest terreny es demostri la seriositat de l’acció exterior catalana. I que s’entengui que Catalunya és una solució i no un problema. Catalunya està disposada a aportar solucions als grans desafiaments globals. A més, en alguns àmbits específics, hi pot contribuir a l’avantguarda i la comunitat internacional ho agrairà.

—En podem esperar res, d’aquestes organitzacions quan passi allò que s’ha anunciat per a aquest setembre?
—Jo seria molt realista, en aquest sentit. Nosaltres demanem neutralitat positiva. I la gran decisió l’hem de prendre els ciutadans de Catalunya. Segons quina decisió prenguin els ciutadans, no caldrà complicar-se més la vida… Si algú espera que la gran resposta vingui d’aquestes institucions, en sortirà decebut. Però és molt bo que estiguin ben informades de la situació. És bo que en tinguin la nostra versió, perquè n’hi ha que expliquen la seva des de fa molt temps. I, evidentment, això forma part de la tasca que tots els delegats hem de fer des de les nostres funcions.

—Ja sabem com actua l’estat espanyol contra l’acció exterior de Catalunya. Esteu preparat per a aquest combat en un lloc tan decisiu com Ginebra?
—Ja fa dos anys i mig que sóc en aquest govern i això ho hem gestionat i ho continuarem gestionant. Espero que en aquells aspectes que siguin de benefici mutu trobem espais de col·laboració. Si no, ja trobarem la manera de treballar. Compteu que l’any passat la principal aportació de fons no regulars a l’Alt Comissionat de l’ONU des de l’estat espanyol la va fer Catalunya. I el govern espanyol va córrer a apuntar que havien donat més diners. Hi va haver la batalla per posar un asterisc al document i indicar a sota que havia estat la Generalitat de Catalunya. I es va acabar posant. Jo en vaig dir la batalla de l’asterisc i la vam guanyar. Mirarem de gestionar-ho de la manera més civilitzada possible.

—Un futur estat català tindria un ingrés fàcil i ràpid a les Nacions Unides?
—El procés d’ingrés a l’ONU és molt definit i delimitat. Però jo entenc que no serà la primera cosa que haurem de fer. El segell de l’ONU pot entendre’s com la consagració final del reconeixement. Encara que formalment tampoc no ho és, perquè hi pot haver estats membres que no et reconeguin i això no impedeix que també en puguis ser membre. N’hi ha uns quants casos, d’aquests. Però sí que és una mena de consagració final de la realitat d’un estat. Aquest serà un dels grans desafiaments, quan sigui l’hora. Però quan arribem a aquest estadi ja haurem resolt qüestions que es jugaran en un altre camp. Un camp europeu. La qüestió del reconeixement i l’ingrés a organismes multilaterals com a estat passa primer per l’escenari europeu. Amb tot, establir complicitats més enllà d’Europa ajudarà molt.

—Quin valor té per a Catalunya el Consell d’Europa? El CATN el considerava prioritari en un dels seus informes…
—El Consell d’Europa és una institució estratègica per a Catalunya. I ho és en qualsevol context. En l’actual, evidentment hi té un paper molt important perquè és un espai de reconeixement políticament molt significatiu. També és cert que el Consell d’Europa passa en aquest moment una crisi molt dura. Per la situació de Rússia, amb la capacitat de vot a l’assemblea suspesa; la situació de Turquia va en la mateixa direcció… El Consell d’Europa no és ara aquell espai de promoció dels drets humans i dels principis polítics que havia estat fa uns anys. Per a Catalunya és important pel moment que vivim, però cal saber que el nostre país fa molts anys que treballa en el Consell d’Europa.

—En quins projectes?
—Per exemple, el carnet jove, que tothom coneix, és un programa del Consell d’Europa. I Catalunya hi va participar des del primer dia amb un acord parcial del Consell i amb un mecanisme particular que fa que tinguem una presència molt similar a la dels estats. I Catalunya participa en més acords parcials del Consell. Tornem a parlar d’una institució que té una dimensió política controlada pels estats i un conjunt d’activitats amb sentit més pràctic. Catalunya ja hi té una presència, que serà més gran si depèn de nosaltres.

—Dels fets ocorreguts darrerament a la Comissió de Venècia, que és un organisme del Consell d’Europa, quina lliçó n’hem de treure?
—Per una banda, una visió de realisme. La Comissió de Venècia és un òrgan que ha de merèixer tot el respecte, però no podem oblidar que és format per representants estatals suposadament independents. Però ja sabem que aquesta independència no sempre és entesa de la mateixa manera per tots els estats. Molts dels membres són membres dels tribunals constitucionals dels seus països. Per tant, tenen una visió de la justícia constitucional molt particular. Però fins i tot en aquest context, en què el respecte a les decisions dels tribunals constitucionals de cada país es considera sagrat, veiem com Espanya surt de l’última reunió en una llista acompanyant Turquia, l’Azerbaitjan, Polònia, Armènia o països d’aquesta naturalesa –i no hi tenim res en contra, però ja sabem quins en quins contextos institucionals es troben. Això demostra que Espanya no és en el context institucional que li pertocaria. Que una institució tan respectuosa amb l’actuació dels governs, dels tribunals constitucionals, acabi constatant que hi ha un problema important a Espanya ens ha de fer pensar.

—Després de Londres i Zuric, Ginebra és la tercera ciutat financera més potent d’Europa. També haureu de fer-hi feina, en aquest sector?
—Doblement. Perquè, a banda de Ginebra, també tindrem Zuric. Són dos centres financers de primer nivell. Hi ha una tasca que s’ha de fer conjuntament amb Acció [l’organisme de promoció econòmica i comercial exterior de la Generalitat], tenint en compte que no té oficina a Suïssa. La dimensió financera té una importància clau i restarem a la disposició del nostre govern per a allò que necessiti. I no hem de passar per alt que a Basilea hi ha el Banc Internacional de Pagaments. I això pot ser molt important pensant en un futur pròxim si pensem en qüestions com la renegociació del deute públic i. Mirarem de donar-hi suport des d’aquesta perspectiva.

—El govern i el parlament de Suïssa s’han mostrat disposats a fer de mitjancers si Catalunya i Espanya ho volen. Ja teniu la feina avançada…
—Per sort, a nosaltres no ens ha sorprès, aquesta disposició. Perquè respon a una idiosincràsia molt pròpia d’aquell país. Però també a una acció del govern. Amb una feina del delegat a París, que fins ara s’ocupava també de Suïssa, i d’una comunitat catalana molt activa. Hi continuarem treballant. Tenir una delegació amb presència física dins el país ens ajudarà encara més.

—I aquesta disposició a fer de mitjancers és viable?
—S’ha de partir de la base que tan sols hi ha mediació quan les dues parts en conflicte ho accepten. La nostra part no tindria cap inconvenient a acceptar aquesta proposta. Però l’altra part no sembla que ara mateix sigui un seguidor diligent d’aquesta idea. Som conscients d’aquest fet i som conscients que aquesta predisposició ve del govern suís i de més institucions presents al país. Des d’una posició de responsabilitat, el nostre govern ho treballa i ara tindrà capacitat de treballar-ho més. Suïssa pot ser una referència per a nosaltres des d’una perspectiva democràtica. És lògic que des de Suïssa hi hagi simpatia amb allò que Catalunya vol exercir en aquest moment. Però tampoc no demanem la lluna en un cove. El realisme és la base de l’actuació diplomàtica.