Manuel Huerga: “Barcelona no aixeca el cap”

Manuel Huerga (1957) va ser el director artístic de la recordada cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, que dilluns farà trenta anys justs. Aquest cineasta reconegut, amb tanta obra feta a Barcelona (dels Jocs Olímpics al documentari Barcelona, la Rosa de Foc; de dirigir Barcelona Televisió al fals documentari sobre Gaudí), recorda en aquesta entrevista –feta a casa seva– els detalls artístics de la inauguració i les seves vivències; i explica per què no és partidari de fer ara uns jocs d’hivern a la ciutat i per què creu que Barcelona ara no aixeca el cap.

—Com els recordeu, els jocs olímpics? Enyorança? Orgull?
—Enyorança, la justa. I orgull, sí. Bastant. No deixa de ser una fita a la teva vida, que marca. Al principi em van penjar el cartell de mestre de cerimònies. I vaig fer els Goya, el centenari del Barça, o els premis del cinema europeu. Però no hi ha res més complicat, difícil i complex que fer unes cerimònies olímpiques. Coordines tota una quantitat d’artistes, i estàs per sobre d’artistes infinitament més famosos que tu, els més prestigiosos. Havia de tenir la visió de conjunt, i ser el zelador del guió. Les cerimònies no són d’autoria, perquè són la suma de moltíssimes variables.

—Per què es diu que la cerimònia de Barcelona 1992 va marcar un abans i un després?
—Una consigna de Pepo Sol va ser: l’última cosa que hem de fer és una cerimònia que sigui un acte marcial. Pepo Sol va ser l’autèntic far que va inspirar tothom, que va reunir tothom, que va aconseguir fer una pinya, un equip fort. Vam fugir de l’aire paramilitar, marcial. Es diu que marca un abans i un després perquè vam posar un concepte narratiu. Teníem un brífing que ens obligava a explicar que érem Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa i la Mediterrània. Tot això s’havia de lligar, perquè no fos una successió de quadres. Vam haver de buscar un expert en mitologia. La Fura ja tenia la idea d’Hèrcules, que segons la llegenda funda Barcino. I també és l’home que va fer la primera Marató, travessa el Mediterrani, i tot això podies aprofitar.

—Per què hi poseu una tela blava?
—Va ser la primera cerimònia que vam tocar un intocable: el tartan del voltant de la gespa central de l’estadi. La pista per on corren els 800 metres tanques i els 1.500 metres. Per què no cobrim tot l’estadi amb una tela blava i tapem el tartan, tan lleig?, vaig preguntar. I mira si va triomfar, la idea de tapar el terra, que a Atlanta, no, però a Atenes van omplir l’estadi d’aigua, i a Pequín van fer un mapatge a terra. Vam marcar aquesta diferència.

—Vós vau fer la realització?
—No! Que quedi clar. I no em va agradar gens. Però gens.

—Per què?
—Perquè la van encarregar als d’esports. I no és igual una cerimònia olímpica, on hi ha aspectes de música, coreografia, llum, art, que realitzar esports, que és tota una altra cosa, una altra tècnica, i una altra sensibilitat. Requeria una altra sensibilitat. I si ara la veus, la cerimònia, acaba essent una realització on maten mosques.

—Quins artistes recordeu d’aquella cerimònia?
—Recordo Angelo Badalamenti, el de la música de Twin Peaks. Pepo i jo ens extasiàvem amb Twin Peaks. O Sakamoto, que havia guanyat l’Oscar per L’últim emperador, per l’escena del mar. A Nova York el vam anar a veure. A Roma vam viatjar-hi per parlar amb Morricone. Quan ja anava per la tercera reunió, pregunto: ja heu parlat de diners? I ningú no s’esperava la xifra. No me la van dir, però es veu que era astronòmica. No hi va treballar, amb nosaltres. A Atenes vam anar a veure Mikis Theodorakis, quan era ministre de Cultura. Va fer una peça de l’arribada de la bandera olímpica, amb la soprano Agnes Baltsa. Una meravella. Preciosa. Teníem bandes sonores boníssimes. Sense la veu de Joaquín Prats i Olga Viza tapant, és tot un altre espectacle.

—Dia D. Inauguració, com el recordeu?
—Va començar plovent. I vaig dir: ja està. Tants esforços per a res. I això que havíem anat seguint les previsions meteorològiques des de feia anys. I la NASA ens proporcionava actualitzacions. I sabíem que de tot el segle XX, el dia que havia plogut menys estatísticament era el 25 de juliol. És que te la jugues molt. Doncs va començar el dia plovent! Al final, no va ploure, però el dia tampoc no es va aixecar gaire. Va ser un dia grisós.

—De problemes polítics, us en van arribar? La campanya “Freedom for Catalonia”?
—Ens arribava de retruc. Sabíem que hi havia coses. I amb els anys hem sabut més coses. Allà dins érem dins una bombolla d’informació.

—Quines coses heu sabut amb els anys?
—Doncs hem sabut que va haver-hi tortures. Oi? I que, no sé si és rumor, volien treure una estelada entre els voluntaris que ballaven la sardana al principi. Però les mesures de seguretat eren pràcticament inexpugnables. A banda de l’emèrit, o com es digui, hi havia molts caps d’estat.

—Dieu que a Barcelona tothom anava a l’una, el 1992, i ara no.
—Ha plogut molt, aquell va ser un moment amb una certa màgia. Hi havia un senyor que es deia Maragall que feia possible aquesta màgia. Segurament aquesta ciutat no ha tingut, ni sembla que torni a tenir, un alcalde carismàtic. Ho era, i quan no tenia més remei es mostrava dèbil. El veia proper. No semblava que fos postís. I allà es va aconseguir la unió, la simbiosi, la compenetració d’interessos públics i privats. Una ciutat o bé es mulla o acaba essent el negoci d’uns quants contra els interessos o les ganes dels ciutadans. Els Jocs Olímpics de Barcelona van mostrar d’una manera molt majoritària –no diré total, però sí molt majoritària– que n’hi havia ganes. Aquesta era l’excusa: amb uns jocs aquesta ciutat farà un tomb, el canvi que aquesta ciutat necessita des de fa dècades. Hi ha ciutats que no ho necessiten. Barcelona, sí.

—Van posar la ciutat al mapa.
—Tant, que ara és una de les destinacions més desitjades. I això l’ha ofegada. La gestió d’aquesta allau de turisme no es pot dir que sigui culpa dels jocs. És la gestió posterior de la fama i popularitat que ha portat a una Barcelona incognoscible. Però és que han passat tantes coses en aquesta ciutat! La ciutat ara està dividida al màxim. Seria impossible de fer-hi uns jocs olímpics. Ni una paella no faríem junts. Seria un desastre. Estem molt polaritzats. I els jocs d’hivern serien un despropòsit.

—No us agradarien uns jocs d’hivern?
—Sort que els han cancel·lat. És una idea de bomber. Són uns jocs molt forçats. Barcelona i hivern? Som seu olímpica i tot passa a centenars de quilòmetres? Apa. La cosa més important amb què hauríem d’estar d’acord, pensis com pensis, és com afrontar el canvi climàtic. Que ja el tenim aquí. I empitjorarà. I, tenint en compte aquestes prioritats, pensar ara a fer uns nous jocs olímpics d’hivern és massa frívol.

—Manuel Huerga, jocs olímpics i un pa sota el braç.
—Acabava de tenir la meva filla Maria. Març del 1990. I em truca Pepo Sol. “Felicitats per la filla, Manuel! Com va?” “Sóc l’home més feliç del món, però estic en la misèria!” I era veritat, no tenia feina. I ja ho diuen, que els fills arriben amb un pa sota el braç, quan els necessites. “Vine’m a veure demà!” I aquell dia ja em va incorporar el think tank dels que preparàvem el concurs per a guanyar la cerimònia, on ja hi havia la Fura, Xavi, Bigas, etc.

—Vau acabar fent el paper de Bigas Luna, director artístic. Per què?
—Bigas feia de director, i no era dels que fitxava cada dia a les nou. Bigas deixava anar idees molt de Bigas. Fer una paella. Voluntaris disfressats de granets d’arròs, de pebrots, cloïsses, i un helicòpter passaria per sobre a tirar la sal. “A Samaranch no li agrada la paella”, va ser el titular de l’endemà a la premsa. Fora. També va proposar un brau dins la gespa, i un colom se li posava damunt, en homenatge a la pau. Tothom esgarrifat: des dels animalistes als de seguretat. Tombat. Bigas no s’hi feia mala sang. Era un bon vivant, sabia viure molt bé. I al final va dir: m’ha sortit una pel·lícula amb el Javier Bardem i la Penélope Cruz. Jamón, jamón. I se’n va anar. Per a ell va ser com un alliberament. I ara què fem? I Pepo va dir: cony, posa-t’hi tu. Millor que tu, no la coneix ningú aquesta cerimònia. I m’hi vaig posar. Ho vam fer perquè no sabíem que era impossible.

—Teníeu trenta-tres anys.
—La temeritat dels joves.

—Per què Ovideo i Bassat treballen junts en la cerimònia?
—Sembla que Miquel Abad i Maragall van agafar en Pepo i en Lluís Bassat, i en Casanovas també, els van tancar en una habitació, van tirar la clau per la finestra, com qui diu, i els van obligar a posar-se d’acord per a fer Ovideo Bassat Sport, com es va dir la productora de la cerimònia. OBS. La meva interpretació és que nosaltres potser, a Ovideo, els fèiem una mica de por, per massa atrevits, i Bassat hi posava el seny. Nosaltres érem la rauxa i Bassat, el seny. Ho resumeixo així.

—Arsenal, BTV, la cerimònia del 92. Què us marca més?
—Una de les èpoques de què em sento més orgullós és de quan vaig dirigir Barcelona Televisió (BTV). Una de les etapes amb més satisfaccions, i alhora amb més mal regust, per la manera com acabar. Era un projecte que tenia molt futur i, com sempre, els polítics van decidir que no. Els primers tres anys o quatre van ser bestials. Amb notorietat. Vam fer càpsules. Peces de cinc minuts. Vam dissenyar un programa d’ordinador que s’autoprogramava. Vam fer el videomaton. Gent que entrava a la cabina i gravava missatges a càmera.

—Manuel Huerga, què fa ara?
—L’últim que he fet és un documental sobre els vint-i-cinc anys de la Fundació Cruyff. I no tinc cap intenció de retirar-me, però començo a ser un has been. Començo a ser una vella glòria. No sé si glòria, però vella, sí. I és natural que no sigui a primera línia. Hem de deixar pas. Aquests dies també he fet la Suite Velvet.

—La Suite Velvet?
—Per a un amic de la infantesa, Ignasi Julià, crític i fundador de la revista Ruta 66, especialista en la Velvet Underground, home que des del seu àmbit ha tocat les estrelles. Aquest abril passat presentava el seu enèsim llibre sobre la Velvet i va muntar una presentació amb Pascal Comelade i Lee Ranaldo, de Sonic Youth, a Banyoles. Comelade i Ranaldo van fer versions de la Velvet Underground. Barreja aparentment impossible, però es van entendre de seguida. I vaig gravar-ho amb la meva càmera. Vaig poder gravar l’assaig sencer sobre l’escenari. I, poques hores després, el concert, des de primera fila. Gravat amb una sola càmera. I funciona.

—Voleu afegir-hi res?
—Que em preocupa com estan les coses. Parlàvem del canvi climàtic. I hi podem afegir els àudios de Villarejo. El problema és que no passa mai res. Aguantem vergonya i indecència i no passa mai res. Ningú no fa res. Qui vols que faci? Els que haurien de fer-ho són els corruptes.

—Abans us he notat decebut amb Barcelona. Per què?
—Barcelona no aixeca el cap. Una ciutat que m’agrada, i que m’agradaria que estigués molt millor ara està feta una coca. No hi ha esme. És una ciutat sense esme, ni il·lusió, tothom va a la seva, tothom es desentén de tot. La gent se’n va perquè no poden pagar els lloguers. Com l’Ignasi, el del llibre de la Velvet, que ara viu a Banyoles, perquè aquí se li acabava el contracte i li disparaven el preu. I com ell, tants. I em sap greu, perquè gran contingut del meu treball és Barcelona.

—Recordem-lo.
—BTV. La rosa de Foc, documental en 3D, que representa que és tot el que passa en un any. Hi veus la festa Major de Gràcia, Sant Medir, Dia de l’Orgull, la Mercè, els castellers, el Camp Nou amb un Barça-Madrid, la manifestació de la Diada, tot en un pla seqüència. Tinc un fals documental sobre Gaudí on apareix la Pedrera. Tinc Macià Contra Companys, que passa tot a Barcelona. És una ciutat que m’agrada i que m’agradaria que estigués molt millor ara, de debò.