Manuel Delgado: ‘No podem confiar el futur a aquell que representa la pitjor part del passat’

‘Hi ha coses que algú hauria de dir’, reclama Manuel Delgado abans de començar l’entrevista. M’espera una estona entretinguda. No em defrauda: té ganes de parlar, com sempre, i, ara que la tensió política és tan i tan forta, encara més. Delgado, militant de Comunistes de Catalunya i simpatitzant de la CUP –sense militar-hi–, és una veu autoritzada per a parlar dels moviments socials i populars del país. Creu que el sobiranisme necessita aquests sectors per a poder-se eixamplar i superar la barrera del 50%. Per això troba indispensable de deixar enrere la figura de Mas: ‘Continua essent l’obstacle.’ Òbviament, també parlem de la divisió interna de la CUP i de les probables eleccions de març, per a les quals proposa una coalició d’esquerres.

—L’enteneu, el gest de renúncia d’Antonio Baños?
—La coherència de la CUP es va repetint com un elogi. La coherència del no. Però és que el no es tan coherent com el sí. Els partidaris del no, no són més coherents que els del sí. Igual que els del no, no són menys independentistes ni els del sí són menys anticapitalistes. Això no és veritat. Bàsicament, hi ha una actitud diferent sobre què cal fer. Baños i jo, posem per cas, crec que pensem igual. Encara més, et diré que sentim la mateixa cosa. I estic molt orgullós de gaudir de la seva amistat. L’única diferència és que ell pensa que s’ha de fer una cosa i jo penso que se n’ha de fer una altra. Aquesta és la diferència. Però no és un problema de coherència. La seva posició és tan coherent com la d’aquells que han votat que no. Baños ha estat coherent amb allò que interpretava que era el programa que representava.

—Si més no, aquesta diferència d’opinions deixa al descobert la divisió interna. Això pot influir el partit amb vista a unes possibles noves eleccions?
—La CUP està unida perquè està dividida. Perdó, ja sé que sembla un joc de paraules, però és impossible d’unir una cosa que no estigui dividida. La CUP és una unitat, la qual cosa vol dir que és composta per maneres diverses de veure les coses que estan juntes. O sigui, les coses poden estar unides sempre que siguin divisibles, sempre que puguin ser distingibles les unes de les altres. Si no, no estarien unides i serien la mateixa cosa. Això no és una paradoxa lògica. La CUP és una unitat. Sempre ha estat dividida, en el millor sentit de la paraula. Sempre ha tingut formes diferents de veure les coses.

—Amb tot, aquesta divisió es pot traduir en una pèrdua de força considerable si finalment hi ha eleccions el març.
—És possible. La CUP té un doble risc. D’una banda, que els qui han votat pel sí puguin acabar dissolent-se dins ERC. De la mateixa manera que alguns, subratllo alguns, que han votat pel no, finalment acabin dissolent-se dins En Comú Podem. És clar que és possible. Però passa que alguns creiem que el projecte CUP encara té vigència i que li correspon de superar aquesta mena de crisi que és resultat d’una opció, però també d’una campanya d’insults que són inconcebibles en el nostre context social que tantes vegades hem qualificat d’exemplar. En vista d’això, és normal que hi hagi una mena de neguit. Però jo estic convençut que no passarà ni l’una cosa ni l’altra i que la CUP com a projecte sobreviurà. Evidentment, és clar que em puc equivocar. També t’explico molt més els meus desitjos que els meus pronòstics.

—Quan el consell polític de la CUP decidí que no investiria Artur Mas vàreu dir: ‘No hi ha res més perillós que un moviment de masses de classe mitjana.’ Però Catalunya és un país en què, tradicionalment, la classe mitjana ha protagonitzat els canvis.
—Sí, si no hi ha cap inconvenient que la classe mitjana continuï assumint un paper protagonista. Però bàsicament ha de comptar que no tothom és de classe mitjana. Ja sé que bàsicament vivim en un model social en què qualsevol persona que no sembli de classe mitjana sembla condemnada a l’estigma. Cal pensar que una part de la població no és de classe mitjana i que fins i tot podria ser identificada amb allò que en una altra època hauríem anomenat classe obrera o senzillament classes populars. Això que ha passat aquests últims anys ha estat un moviment de masses, en el sentit històric de la paraula. El protagonisme i l’aliment bàsic ha estat essencialment la classe mitjana. Històricament, aquests moviments poden tenir certes derives que de vegades no deixen de ser inquietants, tal com alertava Ortega.

—Per tant, voleu dir que caldria compartir més el protagonisme amb les classes populars.
—El problema ha estat sempre el mateix, i en això la CUP tenia raó, perquè sempre que n’ha tingut l’oportunitat ha advertit de la importància d’eixamplar el procés per l’esquerra. I és claríssim que aquesta és la mancança que tenim. És claríssim que l’escorament polític que fins ara ha tingut el sobiranisme ha estat bàsicament del centre-esquerre cap a la dreta. En aquest país hi ha hagut mobilitzacions importantíssimes que han estat clau en la història recent, relacionades amb les protestes contra les retallades o contra l’abús immobiliari, de les quals l’expressió màxima i més notòria va ser el 15-M. I aquells sectors, d’alguna manera, hi han d’estar presents. Per no parlar de què significa aquesta part de la població que viu als barris del nord i a l’extraradi de Barcelona. Aquesta gent existeix.

—La fórmula la teniu clara: eixamplar l’independentisme a través de les classes populars. És això?
—El que hem de fer bàsicament és ser més.

—I com es fa això?
—Home, doncs portar la dinàmica on era abans del 9-N. En un moment determinat en què, de sobte, la lluita per l’emancipació nacional es va convertir en una lluita per a defensar Mas. Va ser en aquest moment quan es va produir un trencament perquè una part dels sectors favorables al procés sobiranista van espantar-se. Una part important de la població va desenganxar-se del procés, bàsicament, perquè veien inacceptable la presència de Mas al capdavant.

—Així doncs, vós creieu que el problema és Mas.
—És clar, Mas continua essent l’obstacle. És a dir, no podem confiar el futur a aquell que representa la pitjor part del passat. És que és una incongruència absoluta.

—Diagnostiqueu que l’independentisme no pot créixer més per l’esquerra per culpa de Mas. Fem política-ficció i imaginem-nos que Mas s’enretira i que Junqueras es converteix en president. Això faria créixer el suport a l’independentisme?
—Jo crec que sí. De la mateixa manera que si fos amb en Romeva, que d’una altra banda seria normal si tenim en compte el paper que va tenir a la llista electoral de Junts pel Sí. D’una altra banda, ERC ha governat molts anys als ajuntaments, com el de Barcelona, i un altre grapat d’anys també al país sencer, justament amb forces amb les quals podria construir el pont. Per exemple, tot allò que seria ICV i, per extensió, aquesta mena de galàxia que conforma En Comú Podem. Diguem que ERC seria un pont natural perquè ja ha governat amb l’esquerra.

—Veieu amb bons ulls, doncs, una aliança entre En Comú Podem, la CUP i ERC.
—Un testimoni personal: els mesos posteriors a allò que va ser el 15-M em vaig fer un fart d’anar a reunions de tota mena de plataformes que sorgien i en les quals hi havia tots els qui havíem estat al carrer protestant. I quan dic tots em refereixo a una esquerra que es pretenia transformadora. Essencialment, des de sectors més bel·ligerants d’ICV i evidentment d’EUiA, fins a allò que ara seria l’esquerra més radical i que podria ser la CUP. Estàvem plegats, parlàvem plegats i sortíem plegats. Aquesta perspectiva, fins i tot va tenir un nom, la ‘Syriza catalana’. Aquesta perspectiva d’un front d’esquerra transformador i trencador, sempre va existir, perquè el 15-M va existir. Després va haver-hi tota mena d’assaigs de confluència que finalment no van reeixir per causes diverses. Però aquesta mena de perspectiva, d’il·lusió, hi era.

—Ara, en canvi, creieu que aquesta unió de forces es podria articular amb vista al mes de març?
—I tant que podria articular-se, perquè evidentment hi ha moltes coses en comú. Començant per l’evidència que En Comú Podem no és Catalunya Sí que es Pot. Podem ha entès la lliçó que li van oferir les eleccions del 27-S. A En Comú Podem hi ha gent independentista igual que hi ha gent radicalment unionista, però aquest projecte de confluència tindria un argument que és el que comparteixen tots, des de la CUP fins a En Comú Podem, que és essencialment la perspectiva d’un procés constituent que acabi concloent amb un referèndum unilateral. És que sempre han coincidit. I el referèndum sempre ha estat la font de legitimitat del procés.

—I posaríeu ERC al mateix sac?
—És clar que sí, perquè, a més a més, amb ERC ja s’hi ha estat. Bàsicament és un sistema de connexions. La gent d’En Comú Podem i de la CUP han estat juntes, plegades, barrejades en moltes mobilitzacions. És a dir, que es coneixen. Ni tan sols es consideren rivals. Tenen perspectives distintes, però d’una manera o altra provenen d’aquesta mena d’estat d’ànim que es va crear a les grans mobilitzacions a la primera dècada d’aquest segle. De la mateixa manera que ERC té una experiència de govern ben dilatada al costat d’ICV i EUiA.

—Somnieu d’unificar les esquerres.
—Sí, és clar. Era el sentit que tenia que donés suport a la CUP quan encara era militant de Comunistes de Catalunya. No era un acte de transfuguisme, i la prova és que el partit no ho va interpretar així. Va ser una salutació; com cedir un jugador a l’equip contrari. Jo estic a favor de la unitat popular. Jo, com molts, anhelo restaurar la unitat perduda. No volem una cosa que no ha existit, sinó que volem recuperar una cosa que ja existia en els millors moments, els moments de les lluites socials. Aquest és l’esperit que volem recuperar per a les urnes.

—Fer noves eleccions debilita el procés?
—No. Jo crec que és claríssim que no hi haurà cap independentista que deixi de ser-ho. Pot ser que deixi de votar, però no que deixi de ser-ho. En canvi, es produeix un fenomen ben interessant. Que és que un nombre de persones –difícil de calcular– que van votar una opció tan radicalment unionista com Ciutadans el 27-S, a les eleccions espanyoles van votar una opció inequívocament sobiranista, partidària del dret a l’autodeterminació, com és En Comú Podem. És molt probable, i faig només una càbala, que la presència d’En Comú Podem acabi absorbint un nombre importantíssim de votants que fins ara havia votat Ciutadans.

—En Comú Podem pot ser la peça que falta a l’independentisme per a superar el 50%?
—És clar que sí. El número màgic de la CUP era el 55% i tampoc no falta tant. Tu creus que si Mas se’n va hi haurà cap independentista que deixi de ser-ho? Evidentment, la resposta és no. I no creus, com jo crec, que si Mas no hi és, alguns que no són independentistes si més no podrien acostar-se a postures autodeterministes? Doncs això.

—Parlant de Mas. Confieu en un tomb d’última hora i que s’aparti?
—No ho sé. Qui hauria de tenir més interès a canviar d’opinió a última hora seria Mas. Bàsicament per a evitar allò que seria el seu calvari electoral el mes de març. A qui més interessa unes eleccions al març és a En Comú Podem, que té claríssimes opcions de guanyar, i potser a ERC. Però és clar que ni a la CUP ni a Democràcia i Llibertat no els interessa de fer eleccions.

—He llegit que creieu que darrere una part de la ‘revolució dels somriures’ hi ha fanatisme, racisme i nacionalisme reaccionari. Per què ho penseu?
—Doncs ho penso i ho dic perquè ho pateixo, no fotem. Sempre hem cregut que el nostre país era com un foc de camp colossal, en què tot era fet amb harmonia, amb somriures i que entre tots ho faríem tot. No. Ara es va veient que a un sector d’aquesta mena d’esfera que conforma Junts pel Sí, particularment de CDC, se li escapen rampells d’odi. Per entendre’ns. Hi ha un sector de votants de Junts pel Sí que sembla que hagin entrat en convulsió. De la mateixa manera que tenim la nostra caverna mediàtica catalana. I que tenim la nostra Marhuenda. Aquesta insistència, aquest to que ens és tan estrany en la nostra tradició tan flegmàtica de fer les coses que, francament, demostra una vegada més una cosa: que hi ha un sector de qualsevol nacionalisme que pot entrar en qualsevol moment en situació d’histèria. I crec que això que veiem és una histèria nacionalista.

—Segurament perquè molts veuen que es pot escapar una oportunitat d’or per a assolir la independència.
—És igual. En els moments complicats és quan es veuen les coses. A mi també em feia molta il·lusió! Però de debò que aquesta mena de convulsions en què entren tantes persones… Sembla que estiguin posseïts. Que l’amabilitat s’esfumi de cop i aparegui un rostre desencaixat i rabiós que adverteix justament això que dic. La forma histèrica del nacionalisme té un nom: feixisme.