Manuel Delgado: “La festa és, per definició, un espai de conflicte”

L’antropòleg Manuel Delgado (1956) és l’home ideal per a parlar de l’acarnissament que hi ha hagut contra la colla dels Blaus de Granollers (Vallès Oriental), després d’haver fet un taller durant la festa major en què es practicava el llançament de còctels Molotov ficticis, de broma, contra ninots que simulaven ser policies. Delgado ha teoritzat de fa anys sobre la festa i explica que el ritual d’atacar metafòricament l’autoritat no se l’han inventat pas els Blaus. De fet, agredir de broma l’autoritat, de manera no lesiva, és precisament una característica de la festa, explica Delgado en aquesta entrevista. Parlem d’un dels temes de què ha teoritzat més: la relació entre festa i revolta, el paper de la violència ritual i el dret que tenim tots al carnaval.

—Dieu que amb el taller de còctels Molotov ficticis els Blaus han demostrat que entenen el sentit profund de la cultura popular i tradicional i que no hi ha res més idiosincràtic que el conflicte.
—L’àmbit de la festa és l’àmbit de la llibertat de manifestació i d’expressió. La festa és una mena de territori en què es poden dir i fer coses que no són les habituals i que no necessàriament impliquen una dimensió literal d’allò que representen. I, evidentment, pot fer-ho, com sovint passa, contra instàncies que són més poderoses que la gent. En aquest sentit, seria difícilment acceptable que l’objecte d’agressió ritual en una festa major fossin les persones cegues, per exemple, perquè el mateix sentit comú ho faria desqualificable. Ara, que adrecis la violència simbòlica, ritual, no lesiva, contra instàncies que són més poderoses que tu és acceptable. Encara més, és freqüent i, a més, no pot ser delicte. Hi ha hagut casos en què s’ha intentat de portar als tribunals (amb el cas del ninot del president Puigdemont, i també quan van cremar ninot d’Urdangarin el 2014) i la cosa no va prosperar. Una festa major és un àmbit en què és permès i en què sol ser freqüent d’agredir simbòlicament objectes que encarnen els poders, fins i tot, evidentment, la policia.

—Dieu que han entès perfectament el sentit profund de la festa.
—El nostre grup de recerca fa vint anys, l’any 2004, va publicar un llibre que es deia Carrer, festa i revolta. Amb el suport de l’inventari del patrimoni etnològic de la Generalitat de Catalunya, justament explicàvem aquest continu que hi ha entre festa i revolta. La diferència entre festa i revolta sovint és solament d’intensitat. Hi ha una matèria primera que és bàsicament la mateixa en la festa i en la revolta. Això és el que defensàvem en aquest llibre. Volíem fer una recerca a propòsit d’un dels elements més nostrats, més característics, més singulars de la cultura popular i tradicional catalana: les barricades. I la lògica era bàsicament el següent. Si únicament acceptes que cultura popular i tradicional és el que la gent fa vestida en trànsit regional, la visió és ben curta. La cultura popular bàsicament són coses que la gent fa al marge i sovint contra el poder.

—Hem vist que els Blaus feien còctels Molotov falsos contra la policia. Quins altres exemples  de festa lligada a revolta hi ha a la història?
—La gent la nit de Sant Joan feia barricades. La tècnica d’interrompre un carrer aixecant una muralla de foc era justament el que feia la canalla la nit de Sant Joan. La tècnica de dir, els carrers són meus, els carrers són nostres, és la mateixa.

—I sempre és el poder? Sempre s’ataca la policia, el rei, Urdangarin?
—Evidentment que pots atacar qui vulguis, però en un context festiu els objectius preferents són aquells de qui la gent es considera víctima d’una manera o una altra. I, per tant, és el poder qui rep. I no ho dic jo, ho diu la llei, no te n’oblidis. Hi ha hagut judicis que s’han resolt en aquest sentit. S’entén que agredir simbòlicament, des d’un punt de vista no lesiu, una instància de poder no és un delicte. Ni en contextos festius. No oblidis, per exemple, que ha quedat clar que cremar la fotografia del rei no era un delicte. Entenem que cremar una fotografia del rei no és cremar el rei. I que, efectivament, tirar-li un còctel Molotov de broma a un policia de broma no és cremar ningú. No implica una lesió, no implica dany. Agredeixes simbòlicament una instància que, d’una manera o una altra, trobes que en condicions ordinàries t’ofèn.

—També és un punt d’impotència, no? No pots fer-ho de debò i ho fas durant la festa metafòricament.
—Evidentment. No hi ha pràcticament cap festa en què no es mati res. Les festes impliquen sempre un grau de violència continguda i d’ordre ritual. Al meu barri, per exemple, a la foguera de Sant Joan van cremar una efígie d’Aznar i ningú ens va denunciar per haver-ho fet. S’expressin sentiments, malestars, neguits que tenen una funció en certa manera alliberadora. Tal com intueixes, la festa és una oportunitat en què les contradiccions, els malestars socials, afloren. Afloren en un àmbit contingut, limitat i efímer.

—I no s’apunta mai cap al feble, no s’apunta mai cap al cec, que dèieu abans?
—És clar que sí. Per exemple, la festa de matar jueus. I aleshores hem d’acceptar que matar jueus és contingut ofensiu cap a un grup vulnerable. No sé com va la tradició de matar jueus a Catalunya ara com ara, però dubto molt que hagi subsistit. La festa implica bàsicament llibertat. Però això no vol dir que s’hi valgui tot. A les festes, per exemple, hi ha punts lila. Qui organitza la festa es dota d’elements d’autocontrol. Però són exemples d’autogestió. No ho sé, que hi hagi maltractament d’animals: no tot es pot fer en una festa i hi ha una dimensió moral que la festa no eximeix. L’altra cosa és que la prohibició vingui de fora, que és una altra qüestió. El raonament és el següent: persones que s’han vist víctimes aprofiten l’oportunitat que la festa els dóna, entre cometes, per venjar-se en el pla simbòlic. Una mena de revenja que només pot ser adreçada legítimament contra instàncies de què pots sentir-te víctima.

—Per mi també és bastant paradoxal que, a sobre, el poder organitza la festa. Això sempre ha estat així? O abans les festes les feia la gent pel seu compte sense la institució?
—Totes les festes, fins i tot les alternatives, impliquen alguna mena de paper de la institució, de l’ajuntament, encara que sigui per a tallar el carrer i per a posar-hi lavabos. També, tota festa, inclosa la més institucionalitzada, implica sempre expressions d’espontaneïtat que la institució ni preveu ni controla. Pots promocionar un correfoc, però al final no tens mai la garantia que tot sortirà com preveus, d’una manera ordenada, previsible i monitorada. Vés a saber què pot passar. No hi ha cap festa institucional de què les institucions puguin refiar-se.

—Us llegiré una frase que acaba de piular el sociòleg Salvador Cardús, perquè vegeu que hi ha gent que no ho veu així: “Munten un taller per a menors per a aprendre a tirar còctels Molotov amb ossos i fer barricades amb mobiliari urbà i diuen que s’ha malinterpretat? A més d’irresponsables, són uns covards.”
—El problema és que hi ha qui creu que actuar d’una manera simbòlicament violenta, no lesiva, contra alguna cosa equival, bàsicament, a aplicar la violència real contra les persones. I no és així. De fet, del punt de vista, diguem-ne, moral, és molt més discutible que la policia, la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra facin tallers perquè els nens aprenguin a fer servir armes, fins i tot antiavalots, que no tot el contrari. Una cosa es fa de broma, l’altra cosa és de debò. Mira, si de sobte jo arribés a la facultat, com a professor, com a institució (que també reparteixo, no cops de porra, però sí suspensos) i de sobte descobrís que al mig del pati de la facultat cremen una imatge meva, què hauria de fer? Aguantar-me. No se m’acudiria denunciar-ho. Acceptaria que és el preu que he de pagar pel poder que exerceixo. Això, digues-ho, que si no sembla que tinc mania als Mossos. I jo, com a bon roig, no estic en contra de la policia en abstracte.

—Els Blaus a X no s’han excusat pas, però han lamentat la mala interpretació.
—És una festa, tu, què passa? Una festa, diguem-ne, és com una mena d’entrenament de guerrilla urbana seriós. Hi ha certs excessos que s’espera que estiguin autoregulats des de dins, però que no es poden evitar. Ni es poden evitar, ni s’han d’evitar.

—És molt curiós que el poder sempre acusa de violents els altres quan el violent és el poder.
—Ui, no, no. La policia no fa servir mai la violència. Fa servir la força. (Això era una ironia.) Tu no sentiràs mai que la policia fa servir la violència. Fa servir la força. Sovint per evitar la violència. Llenguatge oficial. Però, escolta’m, si a la gent no li dónes el dret de riure-se’n, què li deixes?

—A les societats més autoritàries hi ha més comportaments d’aquests i a les societats més tolerants la gent no té necessitat de fotre’s de l’autoritat. És així?
—No home, no: què és el carnestoltes? El carnestoltes no implicava la possibilitat de fotre’s del poder i de subvertir-lo i de criticar-lo i d’actuar-hi violentament en contra en el pla simbòlic, sinó que era obligatori. La festa és un espai de subversió i el paradigma és el carnaval.

—Creieu que tot això acabarà amb no res, que la justícia dirà que això era una festa i, per tant…
—Evidentment. Ara, no t’oblidis que no sé què han dit dels infants vulnerables. A part d’aquesta mena de forat que la fiscalia pot trobar, és claríssim que el que ha passat correspon a la lògica carnavalesca, que bàsicament implica el permís, inclús l’obligació, de subvertir, criticar, fotre-se’n, fins i tot actuar d’una manera violenta, però no lesiva. Ja està. És el dret al carnaval.

—Com llegiu la prohibició a les festes de Gràcia dels correfocs?
—La festa és, per definició, un espai de conflicte. On el conflicte apareix. O sigui, diguem-ne, a la vida tot funciona de manera més o menys tranquil·la, entre cometes. Però això és mentida. Hi ha permanentment ajornats una mena de conflictes, d’antagonismes i d’incompatibilitats. La festa és justament quan acaben sortint. Per això hi és. En aquest cas de Gràcia, què ha passat? Aquí el que apareix darrere de tot, bàsicament, és el problema de la massificació, de la turistificació i, especialment, la mena de conflicte, la mena de contenció, crònica, que hi ha entre institucions i colles de cultura popular. Tot això ha implicat que el conflicte surés, que és pel que serveix la festa.

—Que suri i, per tant, continuem essent pacífics quan s’acabi la festa. Tot en ordre.
—És clar que sí. La relació entre festa i revolta. A les festes, els grups humans, les comunitats, no només proclamen la seva identitat. Les festes impliquen tècniques d’apropiació de l’espai urbà, en què la gent pren el carrer i el fa seu. Aquesta mena de caos dura una nit, una setmana, però després la gent torna a casa. Torna a la normalitat. Però de vegades, no. De vegades, no. La moral de la festa és dir a qui correspongui, mira què som capaços de fer: això que fem aquesta nit de festa, podríem fer-ho altres nits. I s’hi assemblarà bastant. La plaça d’Urquinaona era una festa. Aquesta és la teoria de carrer, festa i revolta. És l’apoteosi que els carrers són nostres, sempre que ho volem. I les autoritats què han de fer? Doncs les autoritats s’han d’aguantar. Les autoritats, que s’aguantin. Recorda les festes de la Mercè de fa dos anys. L’alcaldessa Ada Colau diu, enguany no hi haurà festes del carrer per la Mercè. Doncs 40.000 joves borratxos a Maria Cristina. Les institucions, inclús les que paguen la festa, no tenen mai garantida la tranquil·litat. Vés a saber què passarà. I punt.

—Res a afegir?
—Posa-hi el que vulguis, però l’únic que et demano que posis és allò del professor a la universitat. Bàsicament perquè s’entengui que puc donar-me per al·ludit, com a autoritat que sóc.