26.09.2017 - 22:00
|
Actualització: 26.09.2017 - 23:58
La mort de Manuel de Seabra (Lisboa, 1932 – Barcelona, 2017) el 22 de maig proppassat, fou la mort d’un diccionari. O, si més no, la mort de la meitat d’un diccionari. Perquè entre les múltiples obres que va escriure i traduir aquest homenot de lletres, hi ha l’imprescindible Diccionari portuguès-català, català-portuguès, confeccionat amb la seva dona, Vimala Devi.
La mort de Seabra va passar prou desapercebuda entre el gran públic i potser hi ha poca gent que en recordi la profusa obra literària, que en català es resumeix sobretot en dos títols cabdals: Els exèrcits de Paluzie (1982) i Coneixes Blaise Cendrars? (1984), tot i que va publicar una setzena de títols, el diccionari esmentat i nombrosos treballs crítics. A més, té una llarga trajectòria de traduccions, tant de l’anglès com del rus, en què es destaca sobretot la poesia i el teatre de Maiakovski.
Però, sobretot, Seabra serà reconegut i recordat pel gran servei que va fer al país introduint bona part de la literatura catalana a Portugal, tant a través de les seves antologies de narrativa com de les de poesia, a més de traduccions directes de volums sencers de narrativa i poesia, entre els quals Salvador Espriu. Seabra també va ser cabdal per a l’estada a Lisboa de l’intel·lectual Fèlix Cucurull, l’autor de Dos pobles ibèrics, reeditat fa poc a Portugal.
Precisament, els primers reconeixements a la figura de Manuel de Seabra varen arribar a la Lisboa que el va veure néixer, on la delegació del govern català va organitzar fa unes quantes setmanes un acte d’homenatge que serví per a repassar la seva figura i també les relacions entre Catalunya i Portugal en el curs de la història contemporània i molt especialment a través de la seva literatura.
I ací, la setmana passada, hom li va retre un homenatge pòstum a l’Ateneu Barcelonès, amb una taula rodona en què van intervenir Víctor Martínez Gil, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes i el fundador de l’editorial la Magrana, Carles-Jordi Guardiola. S’hi varen repassar algunes de les seves principals activitats i Seabra hi fou definit com un veritable pont entre Catalunya i Portugal. La iniciativa va comptar amb el suport de l’Institut Camões i de la càtedra José Saramago de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va organitzar l’acte.
Víctor Martínez Gil va recordar que Seabra havia estat el traductor de La pell de brau, de Salvador Espriu, al portuguès. ‘Va arribar a Barcelona als anys cinquanta –digué Martínez–, una època no gaire fàcil per a un home que defensava l’ideari internacionalista i que volia viure en un món més just. Era un humanista que treballava indistintament en tres cultures, la catalana, la portuguesa i l’esperantista, i que tenia un interès enorme per la llengua: com a intel·lectual, com a periodista i com a escriptor.’
Un dels amics importants que va fer Seabra en la seva estada primerenca a Catalunya va ser Antoni Ribera, fill d’Ignasi Ribera i Rovira, el gran lusitanista català. L’escalf que va rebre Seabra –que venia d’un país subjecte a la dictadura més llarga d’Europa– va fer que tingués Barcelona com a ciutat de referència des dels anys cinquanta, malgrat que en alguna època visqués a Londres per treballar a la BBC o que entre el 1976 i el 1981 fos el corresponsal del diari Avui a Lisboa. ‘Seabra va esdevenir un català més i va fer tant com va poder perquè la nostra cultura i la nostra literatura fossin conegudes a Portugal gràcies a les seves traduccions i a les coneixences personals. Això va facilitar, per exemple, que Fèlix Cucurull pogués obtenir una beca de la fundació Gulbenkian i acabés escrivint Dos pobles ibèrics, una obra emmarcada dins el corrent iberista’, explicà Martínez Gil. A partir d’aquí, Seabra fou el pont entre aquestes dues cultures, desenvolupà una interessant obra pròpia i també va ser un traductor importantíssim, que curiosament no va ser mai convidat a les facultats de traducció del país.
Oriol Pi de Cabanyes va explicar: ‘Manuel de Seabra podia ser perfectament com els heterònims de Pessoa, un mateix i alhora molts, i tots complexos, novel·lescos i difícils de retratar. Ho podríem resumir dient que és un explorador de l’ànima dels pobles.’
Cabanyes va dir que Seabra no havia tingut el reconeixement que es mereixia, fet que va suscitar un acord més o manco unànime, tant de la taula com del públic que presenciava l’homenatge. ‘Si hagués fet la seva obra en castellà –va afegir– hauria estat elogiat a tot l’estat, perquè la feinada que va fer va ser brutal. I mira, ni tan sols li van posar l’esquela que li corresponia com a Creu de Sant Jordi, ni mai el van dur a les facultats de traducció. I això sé que li va doldre.’
Pi de Cabanyes va insistir a dir que la seva obra pròpia no ha estat reconeguda: ‘No era un catalanòfil erudit d’aquests que van a les societats grandiloqüents, sinó un home pont que va fer tant com pogué per entendre la realitat catalana des del seu lusitanisme i per exportar-la. Era un humanista a l’estil dostoievskià i tenia una manera pròpia de concebre el món en un moment en què l’humanisme vivia el seu naufragi a Europa. Ell creia en l’ensenyament i en la bondat i d’aquí ve la seva participació en la Revolució dels Clavells del 1974 i després en l’intent d’explicar Portugal als lectors catalans de l’Avui.’
L’editor Carles-Jordi Guardiola digué: ‘El Manuel de Seabra que jo vaig conèixer era un personatge complet i polièdric i sobretot era un tipus lleial molt per sobre de la mitjana del que passa a la tribu literària. Era un marxista de pedra picada que va treballar sempre per a la persecució de la utopia. Ens ho va facilitar molt per poder editar Els exèrcits de Paluzie, que va tenir una bona rebuda crítica. Sempre havia escrit en portuguès i de sobte teníem un autor en català i de primera fila.’
Amb aquesta visió polièdrica, la cultura catalana va acomiadar definitivament un home que, segons Jordi Cerdà, de la càtedra José Saramago, es mereix molt més que aquesta jornada: ‘Hi ha moltes coses per estudiar tant des del punt de vista acadèmic com de la història de les relacions entre tots dos països, en un període molt fosc però a la vegada molt interessant.’
