14.09.2023 - 21:50
La darrera vegada que vaig parlar amb en Manuel Cuyàs ens vam trobar a la Rambla. A pocs metres de casa seva, tot fent un cafè al Bar Iluro, que vam allargar sopant plegats. Ja li havien diagnosticat la malaltia que se l’havia d’endur i mostrava algun signe de feblesa, però mantenia la moral alta i la convicció que el tractament faria efecte. Si això era el mes de febrer, la maleïda pandèmia va fer que només poguéssim continuar el contacte per missatges a distància. Recordo que aquells mesos d’obligada reclusió pandèmica em deia que llegia la novel·la premiada d’un autor jove i la trobava especialment dolenta. Estava indignat i jo mirava de relativitzar la seva fúria, que no deixava de ser un signe d’optimisme. Finalment, el 15 de juny em va tocar escriure el seu obituari i, per indicació de la família, vaig conduir el seu funeral a porta tancada, amb un nombre exigu d’assistents, mentre a fora es concentrava una gernació de companys de professió i amics.
En Cuyàs podia haver estat el meu pare –de fet, els seus fills, Núria i Manuel, són de la meva generació–, però, en canvi, era el meu amic. També el meu mestre, tot i que sempre s’intentés desempallegar d’aquesta etiqueta i evitava tant alliçonar com ser reverenciat. Potser parlàvem de tu a tu, sense distàncies, perquè a l’un i a l’altre ens havia agradat trencar les converses generacionals. Parlar amb els més grans i amb els més joves. Ell ho practicava militantment, encara que li hagués costat algun disgust, i per això suposo que va tenir curiositat de parlar amb mi la primera vegada. També penso que ens vinculava una cosa, de la qual m’he adonat retrospectivament: Tant l’un com l’altre vam arribar a la professió del periodisme a base de giragonses.
Mataró, una discussió entranyable
Així doncs, Cuyàs, amb el bagatge de la Biblioteca Popular, del Racó, del Film Ideal Club i de les classes de català clandestines del senyor Clariana, es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Barcelona. Va ser professor de l’escola Freta i va entrar al món de la gestió cultural dirigint el Patronat Municipal de Cultura, treballant a l’Olimpíada Cultural i impulsant el I Congrés de Cultura del Maresme. Paral·lelament, ja havia format part del nucli impulsor de la reaparició del Maresme, un setmanari que el franquisme havia clausurat anys enrere. Hi va començar a publicar crítiques de cinema, una de les seves grans passions, però aviat acabà escrivint reportatges, entrevistes i, sobretot, articles d’opinió, sota l’epígraf “Ull nu”, substituït posteriorment per “Senyors i senyores”, que és com en diem a Mataró de les galetes dures que roseguem per Diumenge de Rams i que acompanyen palmes i palmons. No era un periodista fet a les redaccions del Tele/eXpres, El Noticiero Universal, El Correo Catalán ni el Diari de Barcelona sota el mestratge de noms il·lustres, com alguns altres companys de generació, sinó algú que va fer les primeres passes al periodisme local.
Precisament, amb els articles del Maresme comença l’antologia El Mataró de Cuyàs (Ed. Gavarres), a cura de Neus Pinart, membre actiu de la Comissió d’Homenatge, i que porta per subtítol Retrat d’un temps a través del seu articulisme. Retrat d’un temps i, especialment, d’una ciutat mitjançant el periodista que més en va parlar. En va parlar al Maresme i al Mataró Escrit, record d’una època on la ciutat encara podia pensar en projectes editorials i periodístics a l’altura de la seva població de cent mil ànimes, i especialment al Punt, posteriorment, Punt Avui, on fins el 15 de maig de 2020 –un mes abans de morir-se, en vigílies del trasplantament de medul·la que li havien anat ajornant a causa de la covid-19–, va mantenir la columna fixa “Vuits i nous”, on Mataró sempre va ser un tema destacat. Aquest darrer article clou l’antologia.
Contra una societat poruga, mesquina i rància, però sense nostàlgia
Cal dir aquest no és el primer llibre que aplega els articles de Cuyàs sobre la ciutat. Ell mateix va preparar el volum Mataró suau i aspre, l’any 1982. “Mataró suau perquè hi ha dies que fa bo de viure-hi. Dies en què descobreixes un racó que enamora gràcies a una llum especial o a una pluja que l’afavoreix. Mataró aspre perquè hi ha moments que et revoltes veient com la ciutat es degrada i no pas inevitablement.” Aquest és el to de la seva relació amb la ciutat on va néixer i on va viure tota la vida. Entre la seducció i el rebuig. Entre l’enamorament i el desengany. Entre l’esperança i donar-ho tot per perdut. Entre el somni i el no hi ha res a fer. En el nou volum, nodrit majoritàriament d’articles datats als vuitanta i a partir del segle XXI, no hi ha manquen les barrabassades urbanístiques i les pèrdues patrimonials que hi hagué a la transició –Can Xammar, el teatre Clavé, la Torre Llauder…– al costat dels nous hàbits i costums de la nova societat de consum –amb notable presència gastronòmica– i les dèries renovadores i revulsives dels ajuntaments democràtics. Al costat del calendari festiu, amb l’article dedicat a la missa de les Santes puntualment escrit, hi ha espai per a les oportunitats perdudes, el caràcter derrotista, aixafaguitarres, perepunyetes i llepafils dels mataronins; o la ridiculesa, poruga, mesquina i rància d’una determinada classe dirigent, amb el millor exemple en la desapareguda Caixa Laietana, presència constant en les seves diatribes, que salpebren una mirada, en general, amable i irònicament benvolent. “Mataró fa olor de frànkfurts, xurros, patates fregides i benzina cremada a l’hivern, i put a clavegueres i aigua morta a l’estiu”, escrivia l’any 1980. Caram!
Cuyàs va ser testimoni i notari d’un temps de canvis, però en cap cas no va voler-se plànyer ni alimentar una literatura de nostàlgia. Ell mateix m’ho va dir en una entrevista que li vaig fer per a Núvol, fent memòria sobre la seva infantesa. “Tot era lleig i de mal gust, res funcionava, res estava en condicions. Hi ha gent que ho enyora, i jo penso: però si era horrorós!” De fet, no s’estava d’esmenar la plana a alguns altres títols memorialístics: “Érem feliços, i responc a en Rafel Nadal, perquè érem joves, teníem tot el món per davant i tots els qui surten als àlbums de fotos eren vius: avis, pares, tiets… No enyoro res d’aquella època, només que era jove.”
I això que al seu locus amoenus predilecte, la Rambla, l’Escola Pia del segle XVIII on va estudiar, va ser enderrocada per fases i reconstruïda també per fases, i el passeig per on passava el tramvia i després circulaven els cotxes ara és de vianants. A la plaça de Santa Anna, plena de terrasses, no hi ha rastre dels antics urinaris que s’obrien com una improbable boca del metro, i la Biblioteca Popular de la fallida Laietana es va traslladar fa anys a un altre emplaçament. A la Riera, bona part dels comerços i botigues han tancat; els veïns de sempre s’han traslladat i no queda cap cinema al centre de la ciutat. Ni l’antic Cine Serra, que ara és un bingo, ni el Teatre Clavé, que avui acull oficines de notaris i agents de la propietat immobiliària. De fet, el recull l’encapçala, de sobte, un article de 1978 que comença dient: “Hi ha rumors que diuen des de fa temps que el bar Canaletes té els dies comptats.” El fet és que aquest històric establiment va acabar tancant i els de la meva edat no en tenim cap record, malgrat que els nostres pares –com hauria fet Cuyàs– continuïn fent servir aquest nom per referir-se a la cantonada de la Riera amb la Muralla de Sant Llorenç, a la plaça de Santa Anna.
De la ciutat al món
A banda les memòries del Nét del pirata, Cuyàs va publicar quatre llibres encapçalats amb el topònim Mataró: el referit suau i aspre, Mataró, una ciutat; Mataró sota teulada i Mataró verd i blau. Va biografiar dos mataronins secundaris de la cultura, en Terri i Pere Casanovas, l’escultor dels altres, i quan va perpetrar l’única incursió al gènere de la novel·la –negra, per més indicació–, Taques al marge, ho va fer convertint la seva ciutat en Tres Rieres, com efectivament té la vella Iluro. No li calia anar-se’n lluny, ni practicar un cosmopolitisme provincià. Lector dels clàssics del periodisme català, de Sagarra a Gaziel, sabia com Josep Pla que calia un paisatge essencial des del qual escriure per al món. I ell el va trobar a Mataró. Parlant de Mataró es podia parlar de qualsevol cosa. O és que no és veritat que arreu on vagis del món, sempre, sempre et trobaràs “el de Mataró” –o el de Vic, o el d’Alzira o el d’Inca–, amb qui d’habitud no et dius res i allà, dalt de tot de l’Acròpolis, a l’interior d’una piràmide o navegant amb góndola, és impossible de no encetar-hi conversa.
“Escolta, hem parlat tota l’estona de Mataró!”, s’exclamava Cuyàs al final de l’entrevista referida. I quan li vaig amollar que ell mateix deia que les coses interessants depenen de com s’expliquin, va donar-me una resposta contundent: “Això que explico és aplicable més enllà de Mataró i de la meva generació. Si això en comptes de ser a Mataró fos a Gràcia, em faries aquesta pregunta?” Davant del balbuceig inconnex de l’entrevistador, l’enèrgic Cuyàs es responia: “Oi que no? Doncs, els de Gràcia, de Sabadell o de Terrassa que s’hi posin.” Au!
