Manuel Carceller: “L’actitud dels turistes madrilenys va ser totalment fora de lloc”

Aquestes darreres hores s’ha fet públic un nou cas d’intolerància lingüística al País Valencià: un grup de turistes madrilenys va interrompre un espectacle humorístic a Moncofa (Plana Baixa) per reclamar que es fes en castellà. “En espanyol, que som a Espanya”, van exigir a una de les humoristes que hi actuava, Maria Zamora. No és l’únic cas que ha transcendit aquestes darreres setmanes. A principi d’agost, una cambrera del restaurant Suquet de Rap, de Grau de Castelló, es va negar a atendre en català un veí de Xàtiva: “Això és Espanya i si vols que t’atenguem, ho demanes en castellà”, va dir-li. Parlem de tot plegat amb el delegat de la Plataforma per la Llengua al País Valencià, Manuel Carceller, que no creu que aquests casos hagin augmentat darrerament, sinó que s’ha aconseguit que es denunciïn més i que tinguin més ressò mediàtic.

—Com valora Plataforma per la Llengua l’incident ocorregut a Moncofa?
—Es tracta d’un espectacle anomenat “Riures en valencià”, fet en la nostra llengua i programat dins les festes que organitza l’ajuntament, que és del PP. Ja se sabia que era en valencià perquè se n’havia fet difusió, però uns quants turistes madrilenys que hi eren van demostrar mala educació i manca de respecte pels artistes, tot retraient-los que l’espectacle fos en valencià. Parlant d’un acte gratuït i organitzat per un ajuntament. Si no t’agrada, no hi vas. Per tant, l’actitud dels turistes madrilenys va ser totalment fora de lloc. La resta del públic els va retreure l’actitud i van marxar. Els artistes van mantenir la dignitat i van dir que continuarien en valencià. En aquest sentit, la reacció i el final de l’episodi van ser positius.

—A més de la mala educació hi havia la voluntat d’imposició lingüística.
—Sí, és allò que s’anomena supremacisme. Però és que a més parlem d’una llengua que és oficial i pròpia del territori, i que per tant és normal que s’hi parli. Això és una anècdota més que demostra la manca de reconeixement del plurilingüisme de l’estat espanyol, tant legalment com vivencial, d’una part de la ciutadania espanyola, sobretot del centre d’Espanya. Però és una cosa que no és nova. A l’estiu, com que hi ha contacte amb gent que ve del centre d’Espanya, sempre ens expliquen casos similars. Però qui queda sempre amb la mala imatge és qui fa això. Nosaltres hem donat suport als artistes i ens ho han agraït. Ha estat tot kafkià…

—Fa poc van transcendir uns quants casos similars. Fa unes setmanes, per exemple, també es va fer públic un cas d’intolerància lingüística en un restaurant de Castelló en què no van voler atendre un client en català. 
—Tant en el cas de Castelló com en el de Moncofa es manifesta la intolerància lingüística, però són casos diferents. En aquest cas parlem d’una empresa del país que ofereix un servei. L’Estatut del Consumidor diu clarament que els consumidors tenen dret de ser atesos i d’expressar-se sempre en valencià. Això de Moncofa és diferent perquè no es tracta d’una empresa i d’un consumidor, sinó d’un espectacle de lliure accés que organitza un ajuntament. A més, en el cas del restaurant eren valencians, aquí són turistes. No és igual quan les qüestions lingüístiques es produeixen per una relació entre persones que viuen al País Valencià que quan es produeixen per part de turistes. Per això en el cas de Moncofa hem volgut destacar la mala educació i les males maneres d’unes persones que no saben conviure. En el cas dels restaurants, aquestes empreses poden ser sancionades segons la legislació valenciana.

—Creieu que passarà en aquest cas?
—L’Estatut del Consumidor recull una infracció per la manca d’atenció als desigs del client o per la manca de respecte al client, en aquest cas pels drets lingüístics. L’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat (ODL) ha enviat una comunicació al restaurant. No té poder sancionador, tan sols li diu que trasllada el cas a la Direcció General de Comerç i Consum de la Generalitat, que emetrà un veredicte. Però l’ODL els ha dit que això que han fet és sancionable i que la sanció pot arribar fins a 3.000 euros. Els han comunicat el marc legal, però l’aplicació que finalment se’n faci és una altra cosa, perquè hi ha normes que en teoria hi són, però que no s’apliquen. A Catalunya passa amb el cinema en català, per exemple, que no s’aplica la Llei de Llengües.

—Malgrat les diferències entre casos, heu notat un augment d’aquestes situacions d’intolerància lingüística? 
—Tots sabem que a Espanya hi ha un sector de la ciutadania que fa turisme als Països Catalans i que no respecta la llengua pròpia. Això no és nou, però ara és notícia perquè hi ha més gent que explica les coses que passen. A Plataforma per la Llengua sempre atenem bé la gent que denuncia. Fem un tracte de seguiment, assessorament i suport a les víctimes de casos de discriminació lingüística o manca d’ús de la llengua. En el cas de Castelló vam fer un seguiment, hem insistit a la Generalitat… Fins ara cap entitat ni administració no en feia un seguiment correcte.

—Hi ha algun patró similar en tots aquests casos que us arriben? 
—Sí, hi ha molts casos relacionats amb l’hostaleria i amb la sanitat, ara que hi ha molta gent que hi treballa de manera provisional i que sovint ve d’unes altres zones de l’estat espanyol o de fora. Han estat contractats de manera provisional i no els han informat de res. En l’àmbit sanitari aquest darrer any n’hem atès quinze casos, molt variats, no sempre relacionats amb la covid. Molta gent ho justifica dient que es tracta de treballadors que són de fora, però què passaria si no entenguessin el castellà? Per què han d’entendre el castellà i no el català? Les relacions professionals amb un sanitari són de paraules bàsiques i converses simples. Ningú no ens podrà fer creure que no entenen “tinc dolor al peu”. Si no ho entenen és que tenen un punt de vista ideològic i no de desconeixement lingüístic. Hem vist que de vegades ja hi havia una predisposició abans que el malalt parlés… Quan no entens una cosa demanes que t’ho expliquin, no reacciones amb intolerància.

—En l’àmbit sanitari, el juny un home va denunciar que al punt de vaccinació de Mislata no tenien el consentiment escrit per a vaccinar-se amb AstraZeneca en català. Passa sovint?
—Hi ha gent que ens ha dit que a l’Hospital la Fe de València documents com ara els relacionats amb la campanya de vaccinació contra la grip, o simples instàncies per a tenir l’alta mèdica, estaven només en castellà. Ho hem posat en coneixement de la Generalitat, que ens ha dit que intentaran posar-hi remei. En alguns casos hi ha hagut una resposta positiva després d’haver-ho denunciat. Per exemple, els missatges que s’han enviat a la ciutadania per la vaccinació. I el cas de l’Hospital Central de València: vam fer un seguiment fa dos anys d’un cas escandalós d’una ginecòloga d’origen mexicà que era intolerant lingüística i després d’això l’hospital va decidir de crear un protocol d’atenció en valencià.

—Quines mesures ha de prendre encara l’administració?
—Per a l’àmbit de la sanitat hem proposat un protocol d’actuació d’usos sanitaris. Les normes legals són molt genèriques i cal concretar. Com fa tot el moviment cívic valencià, nosaltres també donem suport des d’abans del 2015 a la creació de la Llei d’Igualtat Lingüística, un projecte que és damunt la taula. Fa uns mesos es va aprovar l’Estatut de la Funció Pública Valenciana, que sí que inclou el deure del funcionariat de saber la llengua i atendre en català. Però amb això no n’hi ha prou. Cal una llei que no tan sols afecti l’actuació dels funcionaris, sinó també la relació amb les empreses privades, que també atenen tota la societat i que per tant també tenen el deure de fer servir la llengua pròpia. A diferència de Catalunya, al País Valencià no hi ha cap normativa clara sobre l’ús de la llengua al sector privat del comerç i del consum. En aquest sentit, Plataforma per la Llengua també proposarem aviat que totes les cartes de bars i restaurants al País Valencià siguin també en valencià, cosa que ara no passa. A diferència de les Illes i Catalunya, aquesta norma general no hi és.