29.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 01.03.2016 - 01:57
Senyors, senyores, seieu. Regaleu-vos una estona. Obriu el llibre ‘Ningú no ens espera’ de Manuel Baixauli (Edicions del Periscopi) i deixeu-vos endur per la mirada d’aquest escriptor. Hi trobareu una gran quantitat d’idees, sovint fruit de preguntes incòmodes, difícils, i molt del nostre temps, del nostre avui i aquí i del sempre universal. Baixauli cerca en l’altre, en l’exemple de l’altre, per trobar alguna resposta pròpia, per trobar el model. Aquest és una mica el mètode que recorre els noranta-set articles (si no m’he descomptat) aplegats a ‘Ningú no ens espera’, que durant set anys (entre el 2007 i el 2014) ha publicat al Quadern, que era el suplement cultural del diari El País al País Valencià. Avui ja no s’edita, l’han desmantellat.
Aquest és el llibre que fa cinc de Manuel Baixauli. Els altres: ‘Espiral’, ‘Verso’, ‘L’home manuscrit’ i ‘La cinquena planta’. Novel·les i relats, fins ara. ‘Ningú no ens espera’ l’insereix en la tradició d’escriptors que han escrit articles d’opinió que són peces literàries. Una tradició que inclou noms del primer quart de segle XX com ara Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra o Joan Fuster, que és el gran referent de Baixauli. I des del valor literari cal prendre aquest volum, que l’autor defensa que es pot llegir com un dietari. Unes proses que, també cal dir-ho, ha reescrit amb motiu de la seva publicació en llibre. I Baixauli reivindica aquest gènere, amb voluntat també d’incidir en una premsa, aportant texts que transcendeixin l’actualitat i, d’aquesta manera, elevin la qualitat dels periòdics.
Baixauli diu que totes les proses del llibre tenen en comú que parlen de la vida. I que el repte a l’hora d’escriure-les és que siguin peces que es puguin llegir bé d’ací a trenta anys. Per això deixa anar amb rotunditat: ‘Jo escric contra un monstre en majúscules, que és el pas del temps.’
—Ningú no ens espera, però, i què?
—El títol del llibre ve d’una frase de Faulkner que diu: ‘Ningú no espera el teu proper llibre.’ I jo l’aplique a la vida. Què aporte jo a la història de la humanitat? Cal prendre consciència de la nostra insignificança. És la lucidesa de saber-se insignificant. Un no res ens distrau i un no res ens ocupa. I, tanmateix, hi ha la voluntat de lluitar contra aquesta insignificança de la vida quotidiana. Jo escric contra un monstre en majúscules, que és el pas del temps. El temps ho devasta tot. I és una lluita absurda però no inútil. Em manté viu. Manoel de Oliveira deia quan tenia cent dos anys: ‘A mi el que m’esgota és estar parat.’ Per això no és inútil la lluita.
—Quines diferències observeu entre el fet d’escriure una novel·la i el d’escriure un article?
—En els articles utilitze més la frase curta, perquè han de ser més contundents. Un article és com un discurs curt. Ara, jo enfoque igual tota l’escriptura, simplement m’adapte al format. Els articles que més m’agraden són els que escric com un conte. Com per exemple el que llig per a l’Escriptors.TV: ‘Resurrecció’, que comença d’una manera prou informativa i a mesura que avança es va convertint en un conte.
—Tot i que dieu que us agrada el món de l’art i que no teniu talent per a tractar el tema polític, en aquest recull hi ha molta política, entesa com una presa de posició sobre alguns aspectes en crisi de la contemporaneïtat. Preneu riscs, us comprometeu.
—Sí que sóc crític amb moltes coses, però no sóc malhumorat. Jo tot ho he fet quasi sense voler. Abans era un pintor que escrivia alguna cosa i ara sóc un escriptor que pinta alguna cosa. Trobe que he tingut sort, no m’esperava que a la vida tot m’eixís amb tanta facilitat. Ara, certament, hi ha un compromís amb la cultura: vivim una època de banalització de la cultura, s’imposa allò de menys profunditat.
—En molts articles del llibre hi ha una reivindicació de l’excel·lència.
—Estic en contra de fer una política sobre el que el poble demana. No, hem de posar el llistó ben alt, tant en la programació cultural com en el paper de l’educació. I perquè la cultura que prestigia un país és l’alta cultura: Praga s’associa amb Kafka i Dublín amb Joyce, oi? Això és el que queda.
—Això lliga amb la banalització de la cultura, que dèieu.
—La cultura de qualitat és gairebé inaccessible. On pots veure pel·lícules de qualitat: Tarkovski, Bergman, Dreyer, De Oliveira? O llibres de qualitat? Al meu entorn és dificilíssim i no m’agrada comprar per internet.
—Denuncieu el desmantellament de la cultura, la precarietat del creador, que és la baula més feble de tot el sistema cultural.
—Et posaré un exemple: hi ha molts clubs de lectura que et proposen que els faces una sessió. A Catalunya, aquestes sessions sempre les paguen, a través de la Institució de les Lletres Catalanes o algun altre organisme. Al País Valencià no et diuen mai res. Però, és clar, a mi assistir a una sessió d’aquestes em costa diners: el cangur dels nens, la benzina, la preparació d’uns primers vint minuts de la intervenció (on expose com vaig fer el llibre i què ha passat una vegada publicat)… I no volen pagar res. Fa un cert temps que he decidit que si les sessions no són remunerades, no hi vaig. Amb algunes excepcions (dic no si hi ha un ajuntament o una institució al darrere; si no, només demane que em paguen 50 euros per a les despeses). Doncs fa pocs dies vaig enviar una carta amb aquests arguments a un club de lectura que em volia convidar sense pagar res. La resposta fou aquesta: «Lamente dir-te que la majoria dels membres del Club de lectura han decidit que no, que volen continuar com fins ara, que pagar honoraris als convidats no s’havia fet fins ara i que aquell escriptor o escriptora que vulga vindre, doncs encantats i catifa vermella, qui no vulga vindre, doncs adéu-siau i demà serà un altre dia.» Així, doncs, l’excusa és que fins ara tots han vingut sense cobrar. Home, que fins ara les dones hagen fet les feines de casa no vol dir que no s’haja de canviar, oi?
—La cultura, la creació, ha perdut tot valor en la nostra societat.
—I més si és en català. Imagine que si criden Manuel Vicent, segurament li pagaran.
—Amb la crisi econòmica aquesta situació s’ha agreujat fins a una situació inadmissible. Perquè ara el creador ja forma part dels col·lectius més precaris de la societat.
—Hi ha una esquerra que es mira la cultura com un luxe. Amb tot, pense que és una cosa de temps, que la gent s’anirà mentalitzant. Ho compare amb el reciclatge. Abans ningú no reciclava i la conscienciació i l’educació fa que ara tothom ho haja incorporat com un hàbit.
—En un dels articles afronteu amb lucidesa i valor (segurament, a contracorrent) la dificultat de dir català al català, ‘un terme avui condemnat que ha esdevingut tabú’, reflexioneu.
—A vegades no sé què pense d’un tema fins que no ho escric. Això em va passar amb el tema del nom de la llengua. Però, fixa’t: si em pregunten en quina llengua he escrit el llibre, en català o en valencià, he de dir en valencià, perquè si no sé que no el compraran. Quan una paraula la converteixes en un tabú és molt difícil de recuperar. I en aquest cas, a més, la confusió és molt nociva, perquè a molta gent li pot semblar que es tracta de dues llengües diferents. El centralisme del Principat no ajuda tampoc, és clar. Però hi ha d’haver una convergència: els escriptors valencians hem d’assumir l’estàndard (jo ja ho he fet) i el IEC ha d’incorporar més variants valencianes i balears. Per altra banda, faria molta feina que les televisions catalana i balear (i quan es recupere la valenciana) es poguessen veure a tots els territoris.
—Sou de Sueca, com Joan Fuster, com Josep Palàcios. Tenir bons escriptors ha marcat d’alguna manera la vostra ciutat?
—Sí que afecta. La gent de Sueca parla català, els cartells de les botigues es troben en català… És un poble molt normalitzat. Fins i tot els ‘pijos’ parlen català, a Sueca. Hem nascut en un entorn propici. Jo sóc un nét de Joan Fuster. No sé què seria sense Fuster. Ell és el volcà, a partir d’ell comencen moltes coses. I Palàcios tampoc no seria sense Fuster. I jo no seria sense Palàcios ni Fuster. Ara visc paret amb paret de la casa de Joan Fuster. Encara sent la seua màquina d’escriure a les nits…
—Com viviu el moment de canvi en la política al País Valencià?
—Hem començat a posar-nos nerviosos. Hem tornar a posar en marxa la tradició valenciana. I després de sis mesos, el nou govern no posa en marxa la maquinària. Ja se sap que quan manen els nostres les decepcions són més grans. Però és que està tot molt parat. En la vida quotidiana no hi ha cap canvi. Ni tan sols podem tornar a escoltar i a veure Catalunya Ràdio i TV3. Això és una llibertat que el PP ens va llevar i que encara no ens han retornat. I Canal 9! La televisió és molt necessària: hem de veure la Rita i en Camps entrar a declarar, si no, el PP pot tornar a guanyar.
—En l’àmbit de la cultura, ho van trinxar tot.
—La cultura valenciana, en la situació que està, no és cap prioritat? Encara tinc la sensació que ho fem tot nosaltres, els creadors, que no tenim cap suport de les institucions. I passa en tots els àmbits de la cultura. Mira el teatre, per exemple. I, després, cal anar amb compte. Recorde un titular d’una notícia de VilaWeb que deia: ‘Per fi la cultura valenciana entra al teatre Principal.’ Parlava d’un concert de Miquel Gil i de Botifarra. Estan molt bé, però la cultura valenciana és molt més. No podem caure només en el folklore. El que dóna nom a un país és el que s’ha anomenat alta cultura, tot i que dit així queda pedant i no saps com dir-ho.
—Per acabar, canviant de punt de vista, fa l’efecte que els escriptors valencians i balears sovint a Catalunya són tractats com a guetos. Costa molt la normalització en aquest sentit. I us ho dic a vós, que en sou una excepció.
—Els escriptors valencians i balears topen amb un mur ací dalt, que és on hi ha els mitjans. Hi ha molta miopia des de Barcelona. També tenen problemes els escriptors de Lleida i del Priorat. Doncs imagina’t si véns del País Valencià. Barcelona és molt centralista. Un jove barceloní que publica un primer llibre sense haver demostrat res, surt a tots els mitjans. En canvi, hi ha molt bons escriptors al País Valencià que tenen molta dificultat per treure el cap.
—Teniu cap idea per a capgirar la tendència?
—D’entrada els mitjans hi tenen una certa responsabilitat. Sovint fan amiguisme. Dediquen pàgines senceres als de la colla. Aquests comportaments es reprodueixen a tot arreu, però a València no hi ha mitjans que tracten els escriptors en català. Aquest amiguisme contamina l’ambient cultural i això no és sa. A mi no m’agrada que la crítica d’un llibre meu la faça un amic. És tot molt insà. Mira’t els premis literaris. La primera cosa que vaig aprendre quan vaig tenir agent literari va ser que els premis estan arreglats. Tot està molt viciat.
