Manuel Baixauli: castells de gamma extra

Alapont té cinquanta-cinc anys i treballa de fuster. No és un professional qualsevol: endreçat, metòdic, creatiu, detallista i complidor és considerat el més bo del seu ram a tota la comarca. Més enllà del tracte amb els clients no se sap si té més relacions socials, fa nou anys que és vidu i tots els seus esforços els centra en Arístides, el fill de quinze anys. Amb l’entrada a l’adolescència, els problemes amb el noi han començat: rendiment escolar baix, conflictes amb els professors, un caràcter com més va més esquerp i, sobretot, l’alarma dels caps de setmana quan torna a casa de matinada amb símptomes inequívocs d’haver fumat marihuana.

Alapont, desconcertat, assaja unes quantes tàctiques per fer entrar el noi en raó: recull informació a internet sobre els estralls de la droga, organitza una trobada amb la metgessa de capçalera, li regula la paga setmanal, el tanca amb clau perquè no surti… Però tot és en va. El fill és cada dia més lluny i el pare no sap què fer per recuperar-lo.

Fins aquí el lector pot pensar que estic descabdellant la trama d’una novel·la generacional sobre conflictes entre fills adolescents i pares angoixats com tantes se’n publiquen cada temporada. Però no és exactament així. Seguint el relat de les tribulacions d’Alapont –que protagonitzen la primera part del llibre– ens assabentem, també, d’unes quantes coses més que s’escapen del que podríem considerar convencional. Per exemple, que té el taller en una planura poc habitada i inundada de cafè. Un cafè que quan comença a evaporar-se forma uns tolls enganxosos al voltant dels quals els camins per a circular-hi canvien, s’acosten o s’allunyen talment com si aquella terra disposés de vida pròpia. Aquí i allí uns estranys elements arquitectònics –meitat monument, meitat abocador– que recorden la forma d’un nas gegant de formigó clavat a terra puntegen un paisatge en el qual no falta un enigmàtic casalot amb torreta oberta als quatre vents que corona la part superior de la teulada. Tampoc hi falta la figura d’un home que passeja sol en la llunyania i sense aturar-se i l’aparició d’individus idèntics els uns als altres que es desplacen en grups de vuit o nou vestits amb xandall i que, quan veuen el fuster, tot i saber que no fuma, sistemàticament li demanen tabac.

Geografia Baixauli

Si algú comencés a llegir aquest llibre a cegues, sense saber qui n’és l’autor, estic segur que uns quants dels elements que he descrit fins aquí orientarien el lector cap a un nom molt concret: Manuel Baixauli, valencià nascut a Sueca l’any 1963 i, a parer meu, autor d’una de les obres més consistents que s’han publicat a casa nostra en els darrers anys. Un autor amb una geografia pròpia i summament personal.

El llibre que tenim a les mans es titula ‘Cavall atleta ocell’ (exactament així: sense comes i amb el mot central en cursiva; caprici insondable de dissenyador, sospito, ja que la frase original –del cineasta Robert Bresson– les porta) i l’acaba de publicar Periscopi, la mateixa editorial que fa quatre anys va treure Ignot, amb què Baixauli va guanyar el Premi Llibreter de 2020.

Les cabòries d’Alapont el porten a cercar solucions gairebé a la desesperada. Algunes que, fins i tot, freguen el ridícul com, per exemple, comprar una disfressa de guàrdia civil, amb bigoti inclòs, per intimidar durant la nit els nois que ocupen magatzems abandonats per fumar d’amagat. I és en aquest procés de cerca de solucions que comencen a sentir-se ressons d’obres anteriors de Manuel Baixauli en forma de situacions i de personatges concrets. Em refereixo a llibretes escrites amb lletra diminuta, arxius d’onades tancats i inaccessibles, parets atapeïdes de dibuixos, veus que sonen com grava remoguda, els últims autoretrats de Rembrandt, els albats i els deu segons finals de Ordet, el film clàssic de Carl Theodor Dreyer; i em refereixo, també, a gent ja coneguda com ara Mateu, Crisòstom, Ivor, Risto i Ferragut que tindran una presència més o menys episòdica al costat d’uns altres personatges, també coneguts, però amb un protagonisme molt més accentuat. Parlo d’Orofila Martí i les seves arquitectures que respiren, desapareixen i canvien de lloc (La cinquena planta en va ser l’apoteosi) i de Màrius Monturiol, conferenciant de temes insòlits i col·leccionista d’ones que orientarà Alapont en la direcció correcta que resoldrà finalment els problemes amb el seu fill. Una resolució que es desenvolupa durant la resta de la novel·la per mitjà d’un procediment absolutament ‘baixaulià’ que, lògicament, m’abstindré de detallar.

Com ja sabem d’obres anteriors, l’interès de Manuel Baixauli pel cinema, la pintura, l’arquitectura, la música, la malaltia i la mort –a part, és clar, de la passió per l’escriptura que és, de fet, la clau de volta que articula tota la seva obra– opera la transformació d’aquests temes –una transformació gairebé alquímica després de passar per les seves mans– en perdurable matèria literària.

La respiració del món

Cineastes com ara Bergman i Bresson li ensenyen a Baixauli que el gran secret és saber captar la respiració del món. I els límits. A la pàgina 158, l’arquitecta Orofila Martí diu: “La creativitat brolla als límits, en la indefinició on acaba una cosa i encara no en comença una altra.” El paràgraf és una explicació de la manera com concep ella l’arquitectura, però em sembla que descriu de manera molt precisa el mapa físic del que en dic ‘geografia Baixauli’, aquell indret on el món respira sense pors. Un altre personatge, la saxofonista Margaret, ho explica encara millor quan descriu l’indret on viu la música que aspira a fer: “El que faig comença on ho va deixar Coltrane.”

Cada vegada que un escriptor publica un nou llibre, sorgeix la lògica pretensió de situar-lo en el context de la seva obra anterior. Si és un pas endavant, o cap enrere, o si obre una porta cap a camins inexplorats encara. Amb Manuel Baixauli, però, em confesso incapaç d’entrar en aquest joc perquè considero l’obra d’aquest home com un ambiciós i sòlid castell de gamma extra en el qual cada nou pis no només recolza sinó que es nodreix dels anteriors i es projecta imparablement cap amunt. Cap al territori insondable i estimulant dels límits.