Manuel Baixauli: “Amb cada nou llibre tinc la intenció de fugir de mi, però quan s’acaba ja sóc a casa”

És el primer dia de setembre i són festes a Sueca (Ribera Baixa). La processó és a punt de començar i cau el xàfec perfecte de final d’estiu: sobtat, intens i breu. Manuel Baixauli ens rep a “L’exili”, el pis de la infantesa que ha convertit en estudi. Restes de la cuina de fòrmica, una galeria que pinta el capvespre dels colors més diversos, estances a diferents nivells i totes les parets folrades de quadres de l’autor. Hem quedat amb Baixauli per parlar de Cavall, atleta, ocell, la novel·la que acaba de publicar a Periscopi i que ja té els lectors i la crítica fascinats.

És una obra construïda a partir de capítols breus i on el lector entra mig enganyat. Però no cal confiar-se, perquè en poques pàgines quedarà enganxat dins l’univers de Manuel Baixauli. I s’hi sentirà còmode, perquè anirà trobant-se vells coneguts i paisatges familiars. És, com diu l’autor, un capítol més de l’obra que va escrivint i reescrivint tota la vida i que, al remat, es pot llegir com un tot. “A Espiral, jo ja hi era”, diu. I per ací comencem l’entrevista.

—Com a lectora, us he de confessar que a les primeres pàgines em teníeu ben despistada. El començament de la novel·la és tan convencional que sembla que no fa per vós.
—Amb cada nou llibre tinc la intenció de fugir de mi per no repetir-me, però tinc comprovadíssim que, a mesura que el llibre avança, vaig retrobant-me, i quan s’acaba ja sóc a casa. És inevitable. Però faig eixe esforç perquè, si ja de primeres, comences a casa, fent allò que ja domines, allò que ja controles molt, al final, acabes fent-te un autoplagi, i no tindria gràcia. Sempre intente de fugir de fer sempre el mateix. Em vaig plantejar que volia un protagonista que no fos artista, que no fos pintor o escriptor, però al final apareix l’art. Però al final, ha aparegut el cinema. És inevitable. No ho tenia previst i ha anat passant mentre escrivia.

—Quan arribeu a casa, us n’alegreu, o penseu que no hi volíeu arribar?
—És un bon moment, perquè has anat a casa per un camí diferent. No has fet el que havies fet sempre, sinó que has fet una altra cosa, i si vas a casa és perquè és inevitable retrobar-te, perquè tots tenim una vida, unes vivències, una personalitat, i no en pots defugir.

—És aquella teoria vostra segons la qual al llarg de la carrera literària aneu escrivint el mateix llibre, que aneu publicant a fragments.
—A vegades, quan torne a mirar Espiral o L’home manuscrit, i tot el que he escrit, m’adone que tot és com un mateix llibre. Jo ja hi era, a Espiral. Tot el que faig de nou acaba essent una branca del mateix arbre. No és una cosa deliberada. Quan vaig començar Ignot, no pensava a introduir res dels llibres anteriors i, al final, vaig acabar fent-ho. Quan començava Cavall, atleta, ocell tampoc no ho pensava, però acaben apareixent. És com un llibre i vas fent-ne capítols. Sóc d’aquells autors, com la majoria, com un García Márquez, salvant les distàncies, que sempre té eixe món. Vas aprofundint-hi i fent-ne ramificacions.

—Crec que el lector us acompanya en el camí i s’alegra quan veu que és a ca Baixauli, però en aquesta novel·la hi ha una mena de depuració, d’esporgada estilística.
—És deliberat. Si agarràrem tots els meus llibres, les novel·les, van en eixa direcció, cada volta més depurat. Més fàcil de llegir, però intentant que no perda profunditat. És una cosa que m’agrada trobar-me com a lector. Evitar efectismes. Per exemple, en aquest llibre, fins a última hora hi havia fotografies i dibuixos, i finalment els he eliminat, perquè vaig veure que no eren del tot imprescindibles.

Podeu comprar Cavall, atleta, ocell de Manuel Baixauli a la botiga de VilaWeb

—Han començat a aparèixer comentaris i ressenyes sobre el llibre, i tots són elogis. Fins i tot, hi ha qui diu que “Baixauli ha tornat”. D’on ha tornat? On éreu?
—No ho sé, però crec que Ignot ja era molt jo. No sé a què es refereixen. Supose que al fet que em costa de publicar llibres. M’ha costat quatre anys, perquè no escric cada dia i quan ho faig, no escric més de dues hores. Si em dedicara a això professionalment, potser els acabaria abans, però no sé si això és bo o dolent. Em va molt bé deixar-lo un temps en la nevera, pensar mentre escric, i no escriure’l tot d’una tirada.

—Hem entrat a l’entrevista parlant de ple de l’estil. Fixem-nos ara en el contingut. Un pare té problemes amb el seu fill adolescent. És un punt de vista no tan habitual com el cas d’una mare. On heu pouat? És una història viscuda?
—L’espurna és antiga i, aparentment, insignificant. Naix d’una anècdota. Jo era en un museu, amb els ulls cremats de veure art durant tot el matí. Vaig anar a la cafeteria a descansar i davant meu hi havia un home amb el seu fill, que devia tenir dotze anys o tretze. Es notava que volia ser artista, i vaig pensar que era com jo a eixa edat, que ja volia ser pintor. El pare pegava cabotades de fatiga o d’avorriment, però quan el fill li deia alguna cosa, se’l mirava amb una estima, que em va commoure eixa asimetria. El xiquet era inconscient de la protecció i l’estima del pare i el pare se’l menjava amb els ulls. Eixa asimetria jo no l’he compresa fins que he sigut pare i l’he viscuda. Hi ha també una pel·lícula que em va afectar molt, que és Hi havia un pare, de Yasujirō Ozu… Jo no sabia què en faria, d’això, si un conte, una novel·la, un relat… A partir d’una anècdota, comences a traure material, a obrir calaixos i l’arxiu mental. Viatges, pel·lícules, records… I vas enriquint-ho, i acaba essent una novel·la.

—La vostra experiència com a pare, la veiem, en algun moment de la novel·la?
—Supose que hi és implícita. Jo no faig autoficció, ni ficció realista i autobiogràfica, entre més, perquè tinc una vida molt rutinària. Però m’agrada imaginar, i si la meua vida exterior és extremadament insulsa, la meua vida interior és prou intensa.

—Una altra marca de la casa és la recuperació dels personatges d’altres novel·les. Són ells que no us abandonen, o sou vós que no els voleu deixar anar?
—Em sap greu deixar-los, perquè ja has arribat a un punt de familiaritat amb ells… Si t’hi fixes, la majoria de directors de cinema gasten sempre els mateixos actors i les mateixes actrius. Jo he fet un poc això, ja que el tens a mà, el coneixes, i a més, t’agrada com actua…

—Sueca, la marjal, el cafè, uns personatges més de la novel·la.
—El cafè és pura intuïció. No sé com explicar-ho, em passa amb moltes coses, també quan pinte. I el paisatge… Supose que no es pot evitar el lloc que es xafa cada dia, els paisatges que veus. Hi fiques coses teues. Hi ha un personatge que va amb bicicleta per la marjal, i jo vaig amb bicicleta per la marjal. Quan ixen viatges, pose viatges que he fet… Llocs on he estat, cases on he viscut. Tot ho aprofites.

—El fuster és una persona molt perfeccionista. És l’espill en què us mireu?
—No sóc exactament jo, però és el meu ideal de persona. Tinc una ètica respecte de com han d’actuar les persones, i és que hem de fer les coses tan bé com puguem. I això sembla una obvietat, però no ho és. Ara com ara, moltíssimes coses es fan malament. Només cal veure com funciona Renfe. Quan vas a un metge, a urgències, no t’explora, és davant l’ordinador i et pregunta què tens, però no et mira. En aquesta situació de desemparament del ciutadà, les persones que fan bé la seua faena, que fan un bon pa o un bon cafè, són revolucionàries. Per això el personatge del fuster que al principi pot semblar una ànima de càntir, és un home subversiu i revolucionari, perquè va en contra de la facilitat, de la negligència, de les coses a mig fer…

—A la novel·la té un paper molt important aquesta cosa que anomeneu “l’artefacte”. Aquest giny no tan sols dóna corda a Aristides, un dels protagonistes, sinó que sembla que dóna corda al món. Quin és l’artefacte que fa funcionar Manuel Baixauli?
—L’artefacte que em fa funcionar és l’art. La pintura, la música, la literatura, el cinema em fan funcionar. És la meua religió, l’art. És una cosa que consumesc diàriament. El necessite i em proporciona aquella part d’espiritualitat que crec que és necessària per a l’individu. Crec que serveixen per a l’engranatge del pensament i de les emocions. M’interessava que l’artefacte no es concretara, no descriure’l, no mostrar-lo, perquè pensava que cadascú se’l poguera imaginar, que fos una cosa indefinida.

—L’artefacte marca el ritme.
—Una cosa molt important que recorre tot el llibre és el tempo. El tempo és una cosa importantíssima en la literatura i en el cinema. I en la vida, també. Fer les coses amb un cert ritme, amb un cert tempo, és molt important perquè les coses vagen bé. En el cas d’un relat o d’una pel·lícula, crec que és el que fa que estigues a gust mirant-la. Igual que amb la música, els silencis, el tempo, són molt importants. I el títol de la novel·la, Cavall, atleta, ocell, està basat en una frase de Robert Bresson que fa referència a això. Hi ha gent que va descompassada, i hi ha gent que agafa el ritme.

—En què treballeu ara?
—Tinc un projecte que em fa molta il·lusió perquè és bastant diferent. És un llibre de fragments curts, de proses curtes. Hi haurà molts contes, hi haurà aforismes, assajos molt breus, d’una pàgina o de dues… Serà una cosa molt variada, amb dibuixos, una acumulació de tot, i trobe que em sentiré molt identificat amb eixe llibre, perquè hi sóc tot, també la part plàstica. Serà com una autobiografia artística, amb records, memòries, contes que, tot i ser fantàstics, parlen de la meua vida.

—Fem l’entrevista envoltats de quadres que heu pintat durant la vostra carrera, el que teniu darrere té un text que diu: “La cultura només serveix per a tot”.
—És que pense això, que la cultura serveix per a tot. I en aquests temps, la cultura i moltes coses perillen. Vivim un procés de banalització en què les coses una mica difícils, una mica exquisides, més elaborades, cada volta són menys presents. En canvi, hi ha molta presència de les coses fàcils, populistes. També és cert que, com que ara ho tenim tot a l’abast, qui busca, troba, i qui vol consumir art de qualitat, el té a l’abast. Cada vegada hi ha més opcions per a veure cinema de qualitat, hi ha més traduccions de llibres. Encara que imagine que, si vas a la FNAC, només hi trobaràs les coses més comercials, al mateix temps, hi ha llibreries independents que tenen les contràries.

—La cultura com a element de redempció, en cas d’Aristides.
—Eixa és la idea.

—Aquest mateix quadre diu que el vàreu començar el 1989 i l’heu acabat enguany. No pinteu cada dia perquè no en teniu necessitat, o perquè els quadres us demanen repòs?
—Les dues coses. D’una banda, com que m’he de guanyar la vida, no puc pintar cada dia. D’una altra, perquè són quadres que demanen temps. Tinc dues maneres de pintar molt diferents. L’una és l’habitual, quan apareix una idea que m’agrada, faig dibuixos, l’elabore, en faig diverses versions i quan m’agrada la plasme en el quadre o en un dibuix més gran. És el mateix procediment que per a fer un conte, són idees molt potents. Si és així, treballe de pressa. Però l’altre procediment, que també el faig en les novel·les, és començar sense saber on vaig, a partir de l’espurna i anar fent. Com que això és una aventura, de cada cinc quadres, tres o quatre fracassen i acaben tapats. Però el que se salva em du a llocs on no hauria imaginat mai que arribaria. I són imatges que no em canse de veure perquè són coses que no hauria pogut imaginar d’una manera premeditada. Són etapes molt diferents de la meua vida, és com una acumulació, com un palimpsest.

—La literatura i la pintura són dos llenguatges a favor d’una espurna, o cada llenguatge us serveix per a expressar coses diferents?
—La pintura és pensament visual, pensament plàstic. És molt diferent. La literatura és pensament narratiu, és contar una història. Quan pinte, no conte cap història, són formes.

—Amb el canvi de govern, vàreu ser un dels primers actors culturals censurat. Quin balanç en feu, d’aquest primer any del govern de Carlos Mazón?
—Vaig ser el primer artista censurat. Ara pense que ja no censuren. Potser l’escàndol els frenà un poc, però ja vaig tenir clar que no es podia esperar res de l’actual govern. Ni ganes, tampoc. Però la veritat és que amb l’anterior govern tampoc no vaig notar cap influència positiva, perquè continuem demanant les beques a la Institució de les Lletres Catalanes perquè ací, a l’escriptor valencià, no li donen res. O jo no me n’he assabentat. Vuit anys manant els “nostres” i ni una beca ni res, ni una beca per a un club de lectura. I continuen enviant-te propostes de clubs de lectura que no paguen. Continuem depenent de Catalunya totalment. Hi veig un buit enorme. En l’àmbit local, sempre hi ha les colzades i entre unes coses i unes altres, jo respire molt més a Catalunya que ací.

—Colzades?
—Quan veig que en el jurat del Premi de la Crítica hi ha algú del meu poble, ja sé que no el puc guanyar de cap manera. És perquè la gent és molt grisa, molt mediocre, però t’hi acostumes.

—Això només passa al País Valencià? Al Principat no?
—Potser sí que passa a tot el món, però veus el teu entorn i és trist que hàgem de continuar demanant les beques a Barcelona.

—Hi teniu molts més lectors, allà.
—En tinc molts més, sí. A vegades t’endús sorpreses. Fa poc, vaig ser a la Casa del Llibre i a la Finestres, i en un estant vaig veure el meu nom. Això no ho havia vist en la vida. Ací vaig a l’Abacus i no veig ni un llibre meu. Mai, ni els antics. És una cosa que em xoca molt.