02.01.2025 - 21:40
“Nosaltres havíem de ser uns fills perfectes del franquisme”, recorda l’historiador Lluís Duran. “Havíem de ser la generació perfecta de l’espanyolització definitiva de Catalunya. Els pares ens havien d’enraonar castellà, havíem d’ignorar la nostra història i la nostra literatura, no havíem de ser del Barça…” Era el motlle preparat per als catalans nascuts entre els anys cinquanta i principi dels seixanta. El règim ja s’havia consolidat, havia sobreviscut a la Segona Guerra Mundial per la fredor del pragmatisme internacional. El final de la dictadura semblava incert i, en tot cas, llunyà. Tanmateix, el pla franquista tenia un grinyol: l’organització de la societat civil, que va poder salvar els mots i la cultura.
La voracitat de la repressió franquista va mirar de menjar-se, durant anys, qualsevol expressió cultural. De principi del segle XX al 1936 es publiquen entre 1.200 i 1.500 diaris i revistes en català; entre el 1939 i el 1960, tan sols onze. El 1936 s’editen 850 llibres en català, una xifra que no es torna a repetir fins el 1978. I l’any 1936 hi havia prop de 300 entitats excursionistes, de les quals tan sols 50 s’havien pogut refer l’any 1950. Són tres exemples que il·lustren que la dictadura maldava no tan sols per esborrar una identitat, sinó per tornar infèrtil la terra on havia de florir la cultura catalana, ja arrasada per la guerra. En lloc de resignar-s’hi, però, molts catalans van teixir una xarxa de resistència, un escampall de jardins clandestins on plantar llavors i descloure’n tantes com fos possible, una alta mar d’espigues: centres excursionistes, associacions, iniciatives culturals, esbarts, colles sardanistes, societats d’estudis, còmics infantils.
Aquest és el bocí d’història que Duran ha recollit, braç a braç amb els editors Miquel i Carles Alsina, al llibre Alçament de llum en la tenebra (Un Nouaire), de títol inspirat en els versos de Salvador Espriu. És la segona part de la sèrie Els cims del catalanisme i conté, a més a més, unes il·lustracions de Magí Puig. Hi repassen, per exemple, la importància de les classes clandestines de català al domicili de Josep Maria Folch i Torres, la creació del Premi Sant Jordi, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, l’aventura de l’Enciclopèdia, el projecte Cultura en Ruta d’Òmnium Cultural. Volien explicar de manera planera la revolta contra un silenci, com un homenatge per als qui van protegir el país i, també, en certa manera, com una proposta de futur.
“Veníem d’unes generacions que havien passat molta por, que encara en tenien molta i que preferien oblidar”, diu Miquel Alsina. El silenci era un acte instintiu de seguretat. Potser per això la resistència no era incendiària ni altisonant, sinó tenaç, constant, subtil. “Per una altra banda, la gràcia és que tot hauria pogut quedar en el silenci, però aquell silenci parlava. Els pares no t’explicaven allò que no volien que sabessis, però et donaven instruments. Així apareixia un número de Cavall Fort, o de Serra d’Or, o de la història dels catalans de l’Editorial Ariel”, diu Duran. Un camí de molles de pa com les de Polzet.
El secret era que les molles les deixava gent molt diferent. Eren molts que, pacientment, resistien. Els germans Alsina recorden la seva tia Mercè, que quan el seu fill gran tenia cinc o sis anys ja li comprava la revista Cavall Fort, i que tenia un esperit catalanista que els va saber encomanar. Duran va forjar la consciència del seu catalanisme entre els moviments de l’església, i fa memòria del pare Josep, del barri de Sant Pere de Barcelona, que a missa sempre tenia uns mots per als torturats de la Via Laietana i, quan el governador civil se n’assabentà, el va multar amb cent mil pessetes. Durant un temps, diu Duran, aquell ambient, menestral, obrer i molt català, era força alliberat de la intromissió de l’estat. Aquesta era la clau: aprofitar totes les escletxes possibles del règim. I tots tres coincideixen que, després del 2017, paga la pena de mirar enrere per recordar quines portes obria, aquesta clau.
La història de la resistència cultural de l’antifranquisme ja ha estat explicada –a casa, a l’escola, als llibres–, però el paral·lelisme amb el present, no tant. Les generacions que havien perdut la guerra ja havien passat per la sensació que Catalunya havia perdut, que eren pràcticament l’última fornada de catalans. Al llibre hi apareixen escrits de Gaziel o de Carles Riba, que, diu Duran, “ja es pensaven que havien perdut i que, en tot cas, es tractava d’endreçar bé la casa perquè les generacions futures descobrissin una cultura que feia anys havia existit”. Allò que és important és no perdre l’esperança ni el sentit històric. Com explica Carles Alsina, recordar com la nació ha sobreviscut en uns altres moments “malgrat la política” pot donar esperança i fer entendre a la gent que en moments nous també es pot sobreviure. “Hem de tornar a fer-ho ara. Tant se valen les lleis, tant se valen els jutges, ja ho sabem que no ens hi ajudaran. Hem de fer coses diferents i ser imaginatius. D’això en sabem, els catalans. Som molt bons enginyant-nos-les i ens hem de tornar a reinventar. Si no, els fem el joc”, diu el seu germà Miquel.
El llibre relliga, per acabar, dos elements especialment simbòlics de l’antifranquisme que resumeixen bé per què va perdurar la resistència. Per una banda, la Nova Cançó, com una barreja de la cultura de masses i de la recuperació de la tradició pròpia –Raimon i Ausiàs Marc, Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, Maria del Mar Bonet i Costa i Llobera o Rosselló-Pòrcel. I, per una altra, el muntanyisme, traducció física del coneixement del país i del territori: “En origen, l’excursionisme volia dir conèixer el país per entendre com era. Hi havia la idea que la llibertat l’aconseguies coneixent el país, trepitjant-lo”, diu Duran. La filla d’un d’ells s’encarrega d’un centre excursionista a la Verneda en què, avui, participen molts immigrants que volen descobrir la terra que els ha acollits, expliquen. Són receptes d’aleshores que estan convençuts que es poden tornar a aprofitar.
