Manual per a llegir els resultats del 23-J

Els resultats de les eleccions espanyoles no tan sols serà decisiu per a la configuració del govern espanyol. La que passi condicionarà el futur més immediat de la política al Parlament de Catalunya, especialment la governabilitat de l’executiu de Pere Aragonès, i posarà a prova la capacitat de mobilització de l’electorat socialista i de Sumar al País Valencià després de la configuració del govern de Carlos Mazón i Vox. També a les Illes Balears, després de la configuració del govern de Marga Prohens, sustentat parlamentàriament per l’extrema dreta. Quines seran les claus de la nit electoral de diumenge?

La suma de PP i Vox

La primera suma a fer serà la dels resultats que obtinguin el PP i Vox. Si sumen majoria absoluta –és a dir, si arriben a 176 diputats– la més probable és que arribin a un pacte. Vox pretén d’entrar en un possible govern d’Alberto Núñez Feijóo, però és probable que el PP intentés, abans, que el PSOE s’abstingués en la investidura per no haver-ne de dependre. Si els socialistes no cedissin, el PP arribaria a un acord amb Abascal, com ha passat al País Valencià i a les Illes, i caldria veure si és per a formar un govern de coalició o perquè Vox en garanteixi la governabilitat de fora estant. Per això serà important de comprovar quins resultats obtenen tots dos partits de dretes: els sondatges pronostiquen que el PP necessitaria els vots favorables de Vox per a ser investit perquè no en tindria prou amb una abstenció d’Abascal en segona votació, no arribaria a la majoria simple. Per tant, això podria encarir el suport de l’extrema dreta.

Podria ser investit Sánchez amb majoria simple?

Si el PP i Vox no arriben a la majoria absoluta, caldrà mirar els resultats de l’altra suma possible: si Pedro Sánchez, que previsiblement quedarà segon, podria obtenir prou suports amb Sumar i els socis de l’anterior investidura, amb majoria absoluta o simple. La idea dels socialistes seria de repetir el govern de coalició actual i negociar els suports o les abstencions d’ERC, EH Bildu, el PNB, el BNG i Teruel Existe, com el 2019. Però els sondatges apunten que, en aquest cas, també podrien ser decisius Junts i la CUP, que han afirmat que no investiran Sánchez si no és a canvi d’un referèndum. Els sondatges no han pronosticat que el PDECat pugui obtenir-ne representació. Si fos el cas, serien una força disposada a negociar igualment amb Sánchez.

Es podrien repetir les eleccions?

Si Junts i la CUP fossin decisives per a investir Sánchez i mantinguessin la paraula, el blocatge podria portar a una repetició electoral. Seria la tercera vegada seguida que l’estat espanyol ha de repetir unes eleccions per la incapacitat dels partits d’arribar a acords.

Els vots independentistes

A Catalunya, serà clau si ERC obté resultats electorals més bons que Junts, com ha passat aquests anys en les espanyoles, o si passa la contrària i Míriam Nogueras queda per davant de Gabriel Rufián. Perquè si s’invertís l’ordre, en quedaria afeblit el govern de Pere Aragonès, que se sustenta amb els 33 diputats d’ERC. El fet que sigui Feijóo o Sánchez el futur president espanyol també podria fer variar la predilecció d’Esquerra per a intentar que el govern de la Generalitat es mantingui amb el suport de Junts o del PSC. Serà determinant si ERC és decisiva a Madrid o no, i per tant es poden reproduir les aliances a Catalunya com va passar amb el darrer pressupost, o si un govern de dretes empeny els dos vells socis de govern a entendre’s. Però la salut electoral de l’independentisme també s’avaluarà segons si la CUP obté representació al congrés espanyol o no, i quin percentatge de vots i nombre total obtenen els partits independentistes respecte de les eleccions del 2019. Serà una manera d’examinar si l’electorat els ha castigat o no.

L’abstenció, el vot blanc i el nul, a Catalunya

Un altre possible càstig que podrien rebre els partits independentistes és en forma d’abstenció. Però hauria de ser massiva perquè es reflectís en els resultats globals. Per a comprovar-ho caldrà veure si a Catalunya hi ha més abstenció que a la resta de l’estat espanyol. Igualment, s’haurà de comprovar si creixen el vot blanc i el vot nul.

El retorn al vot dual i el resultat del PSC

Una particularitat d’aquestes eleccions és que retornarà el vot dual. Així ho detectava, per exemple, el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. És possible que alguns votants d’ERC, Junts i la CUP es decantin ara pel PSC. De fet, ho podria fer un independentista de cada cinc. Els socialistes quedaran primers al Principat, segons que coincideixen a pronosticar els sondatges, però també serà clau veure quin és el creixement de diputats. El PSC pujarà, però també es dóna per fet que quedarà lluny dels resultats històrics més bons: els 25 diputats del 2008 i el 1982, i la vintena del 1986 i el 1989.

El PP reflotarà?

També és possible que el PP continuï la línia electoral ascendent que ja va experimentar en les eleccions del 28-M. El 2019 va obtenir els resultats més dolents, amb un escó l’abril i dos el novembre. Però ara podria arribar-ne a vuit, molt a prop d’ERC i Junts. Es podria convertir en segona força al Principat?

I què passarà al País Valencià i a les Illes? L’electorat socialista es mobilitzarà després de les formacions dels governs del PP i del paper decisiu que ha tingut Vox en la configuració dels nous governs? O el PP serà primera força? Es consolidarà el canvi de cicle electoral? És una altra de les incògnites que resoldrà l’escrutini d’aquesta nit.

La prova de foc de Sumar

En aquest sentit, també serà clau el resultat que hi obtingui Sumar. Al Principat, el País Valencià i les Illes, especialment, per a comprovar si Yolanda Díaz repetirà els resultats que havien assolit Compromís, Més i els comuns o no. I, evidentment, s’haurà de mirar també amb detall el resultat estatal espanyol, en relació amb els antics suports de Podemos. Serà la prova de foc de si l’intent de Díaz de capitalitzar el vot a l’esquerra del PSOE ha donat fruit, malgrat totes les renúncies que s’han vist forçats a fer alguns dels partits que s’han sumat a una candidatura especialment presidencialista. I, singularment, Podemos, que fins i tot ha hagut d’entomar el vet a Irene Montero a les llistes.