Es deia Emília Martínez i, necessàriament per a l’època, l’any 1940, amb el seu home donant nom, en castellà, a l’obrador artesà La Manual Alpargatera Juan Olivé, era la veritable ànima d’un negoci que vuitanta-quatre anys més tard encara batega al cor del barri Gòtic barceloní. Martínez va intuir que aquell calçat fet a mà a pagès, amb les fibres d’espart que tenia a l’abast la gent del camp, podia esdevenir una sabata moderna per a gent de ciutat. Afegint-hi brodats, cintes de diferents colors i falques que alçaven la sola en un taló elegant, va idear la transformació que avui es veu en tants aparadors, però que solament en el de La Manual Alpargatera mostra espardenyes fetes a mà a Barcelona seguint la mateixa tècnica de fa 7.000 anys. És tal com ho veiem fer a Jordi Molinos. Amb una gran agulla a la mà i uns quants protectors de la pell, com una mena de didal gegant, d’ençà de l’any 1982 cus espardenyes. És el mestre espardenyer que trobem a la botiga de La Manual Alpargatera, al número 7 del carrer d’Avinyó, un establiment que guarda un bon tros de la història del calçat artesanal barceloní, i el mobiliari i l’essència d’un ofici a què continuen donant corda els seus professionals.

Bancs i cadires de fusta originals i la taula on la senyora Emília Martínez va fer el seu primer parell d’espardenyes són en aquesta botiga, al tombant del carrer de Ferran, un regal per a la vista, una recreació del passat que encara manté tota la funcionalitat.

Entrant a la botiga ja veiem, al fons, una pantalla en què es projecta un audiovisual que mostra com fan les espardenyes en aquesta casa. I davant la pantalla ho podem veure en viu en mans de Jordi Molinos.

Les parets d’aquest local emblemàtic són plenes de prestatges amb capses d’espardenyes classificades per col·leccions que també podem veure exposades a l’aparador i en prestatges més avinents. I en una sala lateral de la botiga hi ha una taula, a sobre de la qual veiem els materials bàsics de la composició d’una espardenya: soles, cintes i la fibra vegetal que Asilde Sánchez pren amb les mans per ensenyar la diferència entre una fibra pura i el conglomerat que ajunta sobrants de diferents materials. Això és part de la seva dinàmica en els tallers que adrecen a petits grups que demanen, a la pàgina web, d’inscriure’s en un curset per aprendre no solament com es fa una espardenya de qualitat, sinó també a fer-se un disseny a mida triant el tipus de sola i taló que es prefereix i el color de les cintes que portarà.

Models històrics

Al costat de la taula on es fan els tallers, hi ha una vitrina que custodia l’evolució històrica dels diferents models d’espardenya d’aquesta firma, per mitjà d’un exemplar de les més significatives. També es veuen fotos a les parets de la botiga que mostren els models que fa més temps que fan i que han donat nom i prosperitat a aquest negoci familiar. Per exemple, el model conegut com a Pinxo, que és l’espardenya que duia Salvador Dalí, un disseny icònic de La Manual Alpargatera que mostra l’especialització de tota una vida d’artesans. “Anar de pinxo era una expressió d’anar mudat.”

La Manual també es va especialitzar en el model Valls, el que duen els Mossos d’Esquadra quan vesteixen de gala. De fet, tal com explica la propietària de la botiga, Asilde Sánchez, La Manual Alpargatera, com a pionera de la reinterpretació de l’espardenya tradicional de la gent del camp, també ho és de molts dels models que hem anat veient a tot arreu que fa elegant amb la base d’una senzilla sola d’espardenya que va començar essent d’espart, perquè era el material que tenia a l’abast la gent dels pobles. “Però era un calçat molt dur, incòmode, molt bàsic, que no tenia ni dreta ni esquerra”, comenta Sánchez. Després la sola es va començar a fer amb cànem, que era un material més lleuger i dolç, però el cànem és la planta de la marihuana. Les dones pentinaven la fibra seca a casa i la trenaven, i els homes feien la sola. “Ara el material de la sola és el jute, una fibra originària de l’Índia, la Xina i el Bangladeix”, explica la propietària de La Manual. “La majoria de soles es fan en fàbriques a la Rioja i Alacant. Nosaltres les comprem fetes i fem les espardenyes amb la mateixa tècnica d’abans. Cuidem molt que la trena de la sola tingui un bon material.” Explica que en diuen “trena amb ànima”, la que és feta tota de jute, perquè si es mulla, no passa res. De fet, diu que es pot rentar a la rentadora i torna a ser tal com era després d’haver-se eixugat. Amb doble sola o taló ja no és tan recomanable fer-ho, perquè són dues peces enganxades.

Ara reciclen molts dels models de la firma. Tenen una col·lecció anomenada Orígens, i una altra de Passeig. “Agafem els patrons i models tradicionals i els adaptem a les soles d’ara.” Així reinventen aquest origen que manté l’esperit. El taller de La Manual Alpargatera és al barri d’Horta.

Expliquen que exporten espardenyes al Japó perquè els japonesos són uns enamorats de la seva marca i fa molts anys que hi tenen un distribuïdor. Però per internet reben comandes de tot el món. Els qui saben la diferència d’una espardenya feta a mà i la feta amb màquina són els seus clients més fidels. “La flexibilitat es nota quan és feta amb bon material i cosida a mà”, diu Sánchez. Acompanya els tallers que imparteix d’un tast de productes de la terra, amb carquinyolis, cava i xocolata.

Origen al carrer de Brosolí del Born

L’origen d’aquest negoci va ser un petit taller artesanal d’espardenyes al carrer de Brosolí, al barri del Born, que Emília Martínez va adquirir l’any 1940. Un any després, ja obria la botiga del carrer d’Avinyó, on són ara. Allà, amb Martínez i el seu marit, Joan Olivé, treballava la Joana Martínez, que va esdevenir encarregada de la botiga i va acabant heretant el negoci perquè els propietaris no van tenir descendència. “Volien que hi donés continuïtat algú que ja el sabia portar, com la Joana”, diu Sánchez, vídua de Joan Carles Tasies, que va ser el següent hereu de la botiga. Ara és ella i un equip que és com una família qui dóna corda a aquest ofici que guarda tota l’essència autèntica i original. Entre els primers models d’espardenya, hi havia el batejat com a Manchester, que durant molts anys s’enviava al papa Joan Pau II perquè el pontífex apreciava la comoditat d’aquest calçat que li feien a mida a Barcelona.

També es van avançar creant la plataforma feta amb doble sola, als anys quaranta. Ara disposen de més de dos-cents models d’espardenya, alguns dels quals de vegades els fan descansar per tornar-los a treure amb robes diferents. “El nostre topall sempre és el compromís amb la qualitat, que no podem trencar”, sentencia la propietària.

La Manual Alpargatera té, a part de la botiga històrica al carrer d’Avinyó, una petita franquícia al número 13 del carrer de Montcada –oberta en plena pandèmia de la covid–, i fa unes quantes setmanes que han inaugurat una nova botiga al carrer dels Banys Nous, número 5, a molt pocs metres del comerç d’Avinyó en línia recta, travessant el carrer de Ferran.

En aquest nou establiment, hi podem trobar les espardenyes fetes a mà per La Manual Alpargatera inspirades en monuments i detalls del mobiliari urbà de Barcelona i tradicions catalanes. Hi veiem sabatilles decorades amb roses, dracs i poemes de Sant Jordi, els fanals del centre històric de la ciutat i els tancaments de l’entrada a les clavegueres que trepitgem sobre el paviment de les voreres barcelonines, els vitralls de la Sagrada Família i tot el seu colorit, passant per la flor del panot més famós de la ciutat que, evidentment, no hi podia faltar. També hi ha inspiració en tradicions de fora de Barcelona, com ara les fogueres de Sant Joan i la festa de la Patum de Berga. En aquesta botiga també es poden demanar les espardenyes bàsiques personalitzades a gust de consumidor, tot és qüestió de triar el color de les vetes i la sola, i en una mitja horeta les han enllestides.

La pròxima novetat serà l’obertura, prevista per a la tardor que ve, al pis de sobre del comerç dels Banys Nous, un espai dedicat al calçat per a nuvis i núvies, espardenyes pensades per a casaments.