Les mans tacades de Meritxell Batet per l’abús als presos polítics

La presidència del congrés espanyol de Meritxell Batet serà recordada pels seus abusos contra les llengües minoritzades –ha prohibit d’emprar el català, l’èuscar i el gallec a la tribuna–, però especialment per haver fet d’executora de la repressió judicial instigada pel Tribunal Suprem espanyol. En compte de defensar els diputats i la sobirania de la cambra, Batet va preferir d’agafar les tisores de podar drets i va retirar les actes dels presos polítics Oriol Junqueras, Jordi Turull, Jordi Sànchez i Josep Rull i del diputat d’Unides Podem Alberto Rodríguez.

El 21 de maig de 2019, abans de la repetició electoral del 10 de novembre, la dirigent del PSC va ser elegida presidenta del congrés. Tanmateix, l’atenció de la sessió no se la va emportar pas ella, sinó els presos polítics, que, després d’haver estat custodiats per la policia espanyola fins a la porta de l’hemicicle –era la primera volta que sortien de la presó de Soto del Real–, van participar en el ple de constitució i en les votacions.

Aquell mateix dia, Batet va enviar un requeriment al jutge Manuel Marchena per si podia suspendre els presos en aplicació l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, tal com demanava la fiscalia. Aquest article diu que s’ha de suspendre els càrrecs públics que siguin en presó preventiva i processats en ferm “per un delicte comès per una persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels”.

L’origen de tot plegat era un precedent que el jutge Pablo Llarena havia establert un any abans. En una interpretació molt forçada i esbiaixada del 384 bis –contrària a la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) en la sentència 199/1987–, el magistrat del Suprem va ordenar la suspensió de Puigdemont, Junqueras, Sànchez, Romeva, Rull i Turull com a diputats del Parlament de Catalunya.

L’endemà de la petició de Batet, Marchena se’n va rentar les mans i va respondre que la mesa del congrés tenia facultats per a suspendre els diputats processats, en referència a l’article 21.1.2 del reglament de la cambra: “El diputat quedarà suspès en els seus drets i deures parlamentaris quan, concedida per la cambra l’autorització objecte d’un suplicatori i amb la interlocutòria de processament ferma, es trobi en una situació de presó preventiva i mentre aquesta duri.”

El problema és que uns dies abans, en una interlocutòria del 14 de maig, Marchena mateix havia refusat de demanar un suplicatori al congrés i al senat –en el cas de Raül Romeva– per a suspendre la immunitat dels presos i continuar amb el judici de l’1-O. Amb quin argument? Que era un pas innecessari perquè el judici havia començat molt abans no fossin elegits.

En aquest punt, en compte de plantar-se i defensar els presos, Batet va provar de guanyar temps i va demanar un informe als lletrats del congrés. El 24 de maig, en un document esperpèntic, els lletrats van avalar l’abús contra els presos, tot i que no hi havia petició del Suprem i el reglament no ho preveia. Unes hores més tard, amb els vots del PSOE, el PP i Ciutadans, la mesa encapçalada per Batet donava una volta de clau més al pany del calabós dels presos.

El revés de l’ONU contra l’abús del 384 bis

Enguany, el Comitè dels Drets Humans l’ONU ha condemnat Espanya per haver vulnerat els drets polítics de Carles Puigdemont quan Pablo Llarena en va decretar la suspensió com a diputat el 2018 sense motius “raonables i objectius”. En aquest sentit, recorda que la suspensió excepcional de funcions públiques imposada abans d’una condemna judicial –en aquest cas, en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal– ha de complir unes exigències més estrictes que l’aplicada després de la condemna.

Segons el dictamen, l’estat espanyol va vulnerar l’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, és a dir, el dret de Puigdemont de presentar-se i de ser elegit en unes eleccions i d’exercir de representant públic. “És l’essència del govern democràtic”, diu el comitè, que afegeix: “Tots els ciutadans tenen el dret de participar en la direcció dels afers polítics directament o per mitjà de representants elegits lliurement.”

El cas d’Alberto Rodríguez

El 22 d’octubre de 2021, Batet va decidir de retirar l’acta al diputat d’Unides Podem Alberto Rodríguez, que havia estat condemnat pel Tribunal Suprem espanyol a una multa de 540 euros i una inhabilitació de sufragi passiu de 45 dies per un delicte d’atemptat contra l’autoritat. Concretament, per haver etzibat una puntada de peu a un agent de policia durant unes protestes a la Laguna (Tenerife).

Tres dies abans, la mesa del congrés, amb els vots del PSOE i Unides Podem –avalats per un informe dels lletrats– havia acordat de preservar-li l’acta, però va tornar a aparèixer la figura del jutge Manuel Marchena, que el 20 de maig va enviar una carta a Batet perquè l’informés sobre l’aplicació de la inhabilitació de Rodríguez.

La presidenta del congrés va contestar demanant un aclariment sobre la condemna, però Marchena li va respondre, amb un to desafiant, que la pena d’inhabilitació es mantenia intacta. I li va recordar que no li podia demanar cap aclariment perquè la llei tan sols permetia de demanar-lo a les parts i va afegir que ja havia fet l’aclariment pertinent a la defensa de Rodríguez i que, per tant, no hi havia cap dubte sobre aquesta qüestió.

Després d’aquest intercanvi, Batet va tornar a desistir i, en compte de defensar el diputat, va decidir de llevar-li tots els drets. La decisió va causar força indignació a Unides Podem, que va demanar-li que plegués, però no va tenir conseqüències reals dins el govern de coalició amb el PSOE. De fet, Rodríguez es va donar de baixa del partit, insatisfet de com havien gestionat el cas.