20.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 20.09.2022 - 23:01
Despús-ahir, Girona Vota va organitzar un gran acte per a tancar les 259 setmanes consecutives en què ha convocat els ciutadans cada dilluns a la plaça del Vi per protestar contra la repressió i reclamar l’alliberament dels presoners polítics i el retorn dels exiliats. Durant 259 setmanes, tot de gent s’hi ha aplegat sense divisions de cap classe i sense preguntar-se mai què votava el del costat per donar suport a tots els represaliats, del primer al darrer. D’ençà del 2017 i fins aquesta mateixa setmana, amb una fidelitat i un compromís enormes, desafiant tots els obstacles, que mira que n’hi ha hagut i de tota mena.
L’acte final va comptar amb la presència, en directe o per vídeo, dels nou presos polítics alliberats després d’haver-ho demanat el Consell d’Europa. Però també de més represaliats a causa de diverses accions fetes per defensar aquests nou presos polítics, sobretot arran de la sentència. I una d’aquestes represaliades, Carla Costa, va tenir una intervenció especialment punyent i vibrant, fantàstica (la podeu veure en vídeo), en la qual va recordar a tothom que hi havia represaliats de primera i de segona i que no tots eren represaliats per l’estat espanyol, sinó que també hi havia represaliats per part de la Generalitat de Catalunya.
Mirant les imatges de l’acte, m’ha cridat l’atenció que en uns quants moments es veu clarament com, mentre Carla Costa llança veritats com punys des de l’escenari, la gent aplaudeix, amb la notable excepció de les primeres files. Hi ha moments en què les dues primeres files estan quietes del tot, amb les mans ertes, mentre darrere seu la gent no tan sols aplaudeix sinó que també alça les mans en un gest clar d’entusiasme, no sé si també de desafiament.
És una imatge colpidora, que m’ha portat al cap situacions semblants que molts de nosaltres hem viscut aquests darrers temps. I que són un reflex clar de la distància com més va més astronòmica que hi ha entre la gent del carrer i la classe política. Entre els represaliats de primera –tens més raó que un sant, Carla– i la gent de segona.
És trist que alguns dels represaliats de primera, i això no ho dic pel que va passar a Girona, bé que ho sabeu tots, aquella gent per qui vam fer tant com poguérem, ara ens retornen aquella mobilització amb egoisme, amb males cares, amb displicència i, fins i tot, arribant a insultar els qui simplement continuem dient avui allò que ells mateixos ens deien el 2017, aquells de nosaltres que continuem lluitant per allò que a ells els va dur a la presó o a l’exili.
És trist que no puguen ni acceptar una crítica. És lamentable que s’enutgen i salten indignats cada vegada que els diem que no és pas per això que ens ofereixen ara que vam fer el Primer d’Octubre. És lamentable que ens envien les esquadres de hienes digitals a mossegar amb ràbia redoblada. És lamentable que es guarden les mans en les butxaques, ertes, quan gent que té pendents anys de presó exactament iguals que els seus –i que els podrien passar en cel·les exactament iguals que les seues– els retreu que no fan per nosaltres allò que tanta gent va fer per ells. És lamentable que els Mossos continuen espiant gent i involucrant-la en persecucions. És lamentable que els serveis jurídics de la Generalitat continuen portant davant els tribunals gent amenaçant-la de presó. És lamentable que els diners que van eixir de les nostres butxaques per a defensar-los a ells no es facen servir ara per defensar els joves. Però, sobretot, és lamentable que no facen res per avançar en el camí de la independència, que al final és la raó de tot això que passa, repressió inclosa.
Més enllà de la tristor i la queixa, tanmateix, hi ha la constatació plena dels fets, gràcies al seu desvergonyiment que cada dia és més gran. I és amb això, i és gràcies a això, i és a partir d’això, que nosaltres hem de guanyar una precisió més gran a l’hora de comprendre què fem avui i per què, a l’hora també d’analitzar què vàrem fer malament aleshores i a l’hora finalment d’entendre què no hem de tornar a fer mai. I qui diu mai diu en aquesta nova fase il·lusionant que s’ha encetat després de la manifestació de l’Onze de Setembre.
VilaWeb necessita del vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem seguir creixent. Imagineu el que podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que tenim ara!
