“Em van dir: ‘No el pots abraçar. Aquí es mor gent cada dia i el protocol és així'”

“No el pots abraçar. Aquí es mor gent cada dia i el protocol és així.” Aquesta frase encara ressona al cap de Tais Mitjanas, el pare de la qual va morir el 18 de setembre per un càncer de pulmó a l’hospital de Manises de València. La Tais no va fer cas de l’advertiment i va abraçar el seu pare per acomiadar-se’n. Aquell dia, la família Mitjanas va sortir del centre sanitari sense que ningú els donés cap condol i amb la sensació d’haver-se acomiadat del seu pare de pressa i malament, obligats per les infermeres del centre. Encara afligida, denuncia un tracte que qualifica d’inhumà, vexatori i horrorós per part de l’hospital. Ara Tais Mitjanas es planteja de demandar Manises –públic, però privatitzat a Sanitas– i la Generalitat Valenciana. “Ho hem viscut amb molta pena i molta ràbia, pel maltractament, per acabar així la vida. És igual d’important l’atenció mèdica com un bon acompanyament a la mort, un acompanyament dolç”, reivindica.

Un calvari que comença amb un diagnòstic erroni

El calvari del seu pare va començar el juny passat, quan va notar un fort malestar respiratori. No podia menjar bé, no podia respirar bé. Tot li costava més. En aquell moment, el van portar a urgències de l’hospital de Manises. El van examinar, li van receptar Buscapina, un medicament que, entre altres malalties, tracta les secrecions respiratòries. Així doncs, el malalt va tornar a casa, tot esperant que millorés l’afecció.

Però no va millorar. El 22 d’agost, el van ingressar a Manises perquè encara es trobava malament i els símptomes s’havien agreujat. Allà, li van fer una radiografia i li van diagnosticar un broncoespasme respiratori i gasos. Li van receptar un broncodilatador, que es coneix comunament amb el nom de comercialització Ventolín. I tampoc va millorar.

Fa dues setmanes, el 7 de setembre, se’l van endur amb ambulància perquè la malaltia s’havia aguditzat. “Em va dir que no volia anar a Manises. Volia un altre hospital, perquè, segurament, sabia que allà alguna cosa no anava bé”, relata la filla. Per això, la família Mitjanas va portar el pare a l’Hospital Universitari Doctor Peset, de titularitat pública. Després de tres mesos de patiment, allà li van diagnosticar un càncer de pulmó amb metàstasi de ganglis i d’ossos. No van haver d’esperar, el diagnòstic va arribar el mateix dia que havia ingressat.

Però com que l’hospital que li corresponia era Manises, el van ingressar allà en contra de la seva voluntat. Onze dies després, l’home va morir.

Tracte humiliant a Manises

La seva filla va passar tot aquell cap de setmana amb el seu pare a Manises i va constatar que el maltractaven de moltes maneres.

Només d’arribar, va voler que algú li expliqués l’estat de salut del seu pare. Però denuncia que les infermeres del centre li van dir que havia d’esperar el metge, que el visitaria dilluns. Aquella nit, també va sentir com les sanitàries feien befa del fet d’haver de canviar els bolquers al seu pare. “Pensava que me’n deslliuraria, de canviar-li el bolquer”, va dir una de les infermeres, segons que detalla Mitjanas. “L’altra no li va picar el crostó, així que segur que era habitual entre elles. És molt humiliant veure que se’n riuen del teu pare quan està així”, lamenta. “Les sanitàries entraven a les sis del matí, sense dir ni hola, obrien la llum de cop, l’agafaven, el giraven i li canviaven el bolquer. Sempre que entraven, el meu pare feia un bot de l’ensurt.”

Tais Mitjanas critica que les treballadores del centre van ser molt antipàtiques i remarca que no anaven identificades: “No saps ni com es diuen. No pots fer-hi res.” A més, assegura que li van delegar tasques d’infermeria a ella, com ara posar la màscara d’oxigen al seu pare tres cops al dia. També retreu que van desatendre les dificultats per a menjar del seu pare. “No podia ingerir aliments sòlids i li posaven el menjar a una taula on no arribava. Jo mateixa li havia d’aixafar el menjar. Finalment, després de queixar-nos unes quantes vegades, li van canviar la dieta.”

La Tais continuava sense que cap metge li hagués explicat què li passava al seu pare, fins que dilluns, després d’insistir-hi, va entrar una metgessa a parlar-hi. “Me’n vaig anar a treballar amb una pena tan gran, de saber que el meu pare era maltractat”, assegura dolguda. Tant és així, que va contractar una cuidadora perquè s’estigués amb el seu pare a l’hospital quan ella no podia: “No me’n fiava, de deixar el meu pare a mercè d’aquestes bèsties.”

Aquell divendres, quan va arribar a Manises, la filla va veure que el seu pare tenia cremades a la pell, perquè li havien collat massa la cinta hospitalària identificativa. També va veure que hi ha sang als llençols, al cos, a la mà i als mobles del voltant, d’haver-li punxat la via unes quantes vegades.

L’endemà, l’home va empitjorar molt. Va deixar de parlar, s’ofegava més i tancava els ulls. La Tais va demanar que hi anés un metge i, novament, li van dir que havia d’esperar a dilluns. Es va plantar i va insistir-hi fins que hi va anar un metge. “El meu pare agonitzava. Patia. Després de molta insistència, va venir el metge i el van sedar amb morfina perquè marxés”, recorda.

El 18 de setembre va morir. La filla es va voler acomiadar d’ell amb una abraçada i la infermera no la va deixar. “Tenia pressa per acabar i em va dir: ‘Aquí es mor gent cada dia i el protocol és així’”. Tot i això, no en va fer cas. El va abraçar i li va fer un petó, abans que la fessin fora de l’habitació. La resta de familiars, que eren sopant al bar de l’hospital, van haver de córrer perquè els sanitaris els van dir que s’endurien el cos al cap de cinc minuts.

La Tais destaca que només una treballadora va ser amable a l’hospital: “La nit abans que morís el meu pare, va entrar a l’habitació i va dir-li: ‘Ciso, no t’espantis, et mouré i et canviaré el bolquer’. Em vaig emocionar davant un tracte que hauria de ser el normal en aquests casos.” Assegura que la mateixa treballadora li va reconèixer que les seves companyes no tractaven bé els pacients. “El meu pare va morir humiliat i mal acompanyat. Va ser un maltractament inoblidable per part de molts sanitaris”, rebla.

Emprendre mesures legals “perquè no passi a ningú més”

Ara Tais Mitjanas vol interposar una demanda contra l’hospital de Manises i la Generalitat Valenciana per la mort del seu pare, perquè no vol que això passi a ningú més, diu. “No li van diagnosticar el càncer i, a més, quan el van ingressar, el van maltractar durant els seus darrers dies. Som persones, no som números. Quina manera més inhumana de tractar la gent”, lamenta.

Per a ella, la qüestió més important és anar contra la institució i no pas contra persones concretes, perquè creu que la sanitat del país falla de dalt a baix. “Tot i que això no les justifica, segur que les treballadores estan explotades i mal pagades. És un desastre que un hospital públic funcioni així. Hi ha alguna cosa grossa a Manises.”

A conseqüència de la història del pare de la Tais, que s’ha fet viral a les xarxes aquests dies, s’han fet públics altres casos de maltractament a Manises. “A Twitter m’ha escrit gent dient que és l’hospital de la mort. Una dona m’ha explicat que la seva mare va entrar a urgències amb una aturada cardíaca i la van fer esperar quatre hores. Va morir al cap de poc.”

“S’aprofiten del teu patiment. Saben que estàs dolgut per la mort del familiar i que no posaràs cap denuncia. El meu pare és mort, sé que tenia un diagnòstic molt dolent, però m’hauria agradat no veure’l patir. Fa mal, veure com qui t’ha de cuidar et maltracta”, clou.