Manifestar-nos per a què?

Moltíssimes gràcies!!
Ho hem de fer, protestar!!
Avui quan llegia la proposta de la diada i pensava com cada any demanar festa a la feina per venir des de Navarra, no trobava la motivació i les ganes d’altres anys, i pensava, totes ens sentim aixi??
Segur que no, però moltes i molts si . Després de llegir l’editorial, torno a voler tornar-ho a fer, però aquesta vegada ha de ser diferent, és la nostra diada, la del poble que empeny i no ens aturarem.
Ens veiem l’11 de setembre!!

Els partits són intruments de poder. Cal que els partits vegin perillar les “cadires” per que reaccionin. Per a les eleccions espanyoles vaig proposar de fer un partit que digues “no” a qualsevol proposta al Congreso. El Front Republicà va acabar sorgint i va fer en certa manera aquest paper. Per al Parlament potser caldria un partit que permetés comptar independentistes descontents, que fos un vot de càstig a tots els partits fins que hi hagi una clara unitat estratègica. Els seus diputats s’abstindrien en totes les votacions, millor encara, ni anirien al Parlament per no fer gasto, i els seus sous anirien directes a la caixa de solidaritat.
Unitat estratègica (que no vol dir llista única) fins que tinguem un país independent i aleshores ja decidirem de quin color el pintem.

Vicent, demanes : “De manera que manifestar-nos per a què? Què us sembla per a dir que ja n’hi ha prou d’aquest color?”
Ras i curt. 1. Per insistir davant del món que es respecti l’exercici del dret d’autodeterminació que, com a poble català, van fee l’únic d’octibre de 2017.
2. Per subratllar la nostra profunda condició que els 12 jutjat, més la cúpula dels Mossos, més centenars de funcionaris I càrrecs electes, són del tot innocents.
3. Per recordar als nostres representants electes que només avançant junts assolirem l’objectiu.

Molt bé i molt d’acord en “tornar” a manifestar que n’estem ben farts de tanta ignomínia política i de que ens enganyin miserablement una colla de politiquets mediocres i egoistes, però…., com o combinem això amb el fet que molta de la mateixa gent que demana unitat al carrer després té els sants pebrots de votar als únics que ja han deixat claríssim que no la volen de cap manera, traïnt miserablement la voluntat del poble i que llavors se senten llegitimats per seguir amb aquest comportament tan fastigós, ( pels que encara van badant, llegim com a tals a la cúpula que perverteix les altra hora respectables sigles d’ERC).
No sé, si ens mereixem gaire res més que la porqueria on estem enfangats mentre siguem tan rucs tots!

Manifestar-nos, per a què?. Donçs se m’acudeixen algunes raons que poden omplir el buit de la resposta del benvolgut i admirat Partal:
1. Per a dir al món qui som, com sóm, què reclamem, per a què ho fem. En resum, mostrar al món que seguim existint.
2. Per a dir al món que en som molts, que ens rebelem davant la injustìcia, què som demòcrates a la recerca d’una eixida democràtica.
3. Per a recordar a l’estat assatjador que seguim dempeus, determinats, resilients, … perquè ens hi va el futur com a nació.
4. Per a mostrar a la resta d’habitants de l’estat que, malgrat tot el que estem patint, persistim davant la injustícia amb la dignitat d’un poble moralment net.
5. Per a mostrar-nos a tots els demòcrates, independentistes o no, que hi ha coses irrenunciables que ens fan i faran estar junts i determinats els anys que calgui, elecció darrera elecció, fins que la gota malaia democràtica i catalana erosione la ressistència autoriforme de l’estat.
6. Per a que cadascú ens anem a casa sabent quan necessari és persistir i ser resilients.

Els partits tenen gent a sou que malda per conservar-lo, tant si és de diputat com d’assessor o del què siga. I d’altra banda, la gent ja n’està tipa d’esperar. Cal posar en evidència els qui prefereixen un sou (un plat de llenties) a fer la seua feina (posar-se al davant de la gent. I si cal, com ja els ha passat a tants i tants d’altres, la gent els passarà per damunt i els deixarà enrere. Segur que a l’ANC tindran moltes iniciatives que ho deixaran molt i molt clar. Com l’editorial d’avui.

És molt trist que nosaltres haguem de protestar per aconseguir que els polítics catalans facin el que més els convé tant a ells com a nosaltres però que no ho volen fer.

En canvi els nostres enemics no necessiten protestar. En tenen prou amb entabanar-los, amb insinuar-los un indult, amb amenaçar-los amb que tenen fills o patrimoni, amb publicar enquestes falsejades, amb aconseguir que tinguin un sopar amb magnats que els diguin quatre xorrades, amb fer-los arribar a través de gent de «confiança» que els seus enemics són els altres independentistes. Amb això en tenen prou per aconseguir que facin amb entusiasme el contrari del que els convé tant a ells com a nosaltres i que fins i tot es creguin que estan jugant bé les seves cartes i que ho facin amb entusiasme resistint les nostres protestes.

Sincerament, crec que hem de protestar. Però mol més eficaç que protestar seria aconseguir que els màxims dirigents dels partits, de les organitzacions independentistes i del govern, se’n anessin a viure fora d’Espanya mentre Catalunya no sigui lliure. Només així tindrien el cap clar, només així podrien actuar sense por del que els pot passar a ells, als seus fills i al seu patrimoni, només així podrien fer el que més els convé tant a ells com a nosaltres.

Catalunya ha declarat ja la Independència. Aquest Onze no hem de tornar-nos a casa a dormir. Hem d’anar al Palau de la Generalitat i al Parlament de Catalunya i fer que els Presidents respectius ens rebin. Els transmetrem una ordre: l’Aixecament immediat de la Suspensió.
A continuació anirem també cap a les conselleries, TV3 i Cat-Ràdio, que envoltarem per a defensar-les. Farem torns les 24 hores de cada dia. Indefinidament 200.000 Segadors protegint les Institucions de Catalunya. Mentre, el President de Catalunya, Carles Puigdemont, ja serà a la plaça de Sant Jaume de BCN.
El 12 la bandera espanyola serà abaixada del parlament i del Palau en cerimònia oficial retransmessa en directe.

Estic d’acord amb l’Oriol Roig. “Per al Parlament potser caldria un partit que permetés comptar independentistes descontents, que fos un vot de càstig a tots els partits fins que hi hagi una clara unitat estratègica”.
Tanmateix, dubto que arreplegués tant vot descontent com n’hi ha (!?)
Als electors ens agrada triar entre tota l’oferta a la plaça, bo i creient (perquè és una qüestió de fe) que el nostre futur bé es mereix un cop de mà en positiu, acceptant allò que un grup d’experts (partits polítics) ens proposin. És una manera ingènua de fer, amb tot el dret a ser ingenus… fins que la bena cau del seu pes.
Siguem vius sense deixar de ser propositius. Ens cal fer un Front Republicà per alliberar els nostres presos polítics i declarar la República. Els partits es decantaran. La repressió haurà de tornar a ser violenta i acabarà amb la democràcia de titelles a Espanya. I Catalunya s’haurà guanyat el dret (una vegada més) a autodeterminar-se.

En la Secretariat Territorial del meu poble Solsona, un amb les galtes vermelles, noto una desillusió monumental com una casa de pages. No sé si tornarem a ajudar l’ANC per vendre les samaretes aquest any. Però no esperis massa dels ST. No només s’ha perdut la confiança en els partits polítics, però també en el Secretariat Nacional de l’ANC. Des de 2012 ja vam intentar massa vegadaes a protestar contre el partidisme i no va servir gaire, per no dir gens. Confiu en la gent, però en cap cas en els partits polítics ni en l’entitat ANC massa polititzat.

Les terres de l’Ebre cremen. El que volen els espanyols és això, ja que no ens poden bombardejar, que cremi Catalunya. I nosaltres preocupats per unes samarretetes i una manifestació. Perdoneu però no hi haurà país, de diada en diada, no hi haurà res a defensar.
Només ens queda la terra però som igual que ells, tan sols la volem explotar. La terra és l’origen, la fi, i el destí. Però la tractem com a una cosa només, on gaudir del temps de lleure.
Inconscients, irresponsables.
La llibertat la guanyarem al carrer, al bosc, als rius, fent front als qui la volen arrasar.

Manifestar-nos, evidentment, sempre i com més millor. No podem deixar de mostrar que persistim. Realment no se si veritablement per il·lusió: jo crec que és més el fet que no tinguem més remei que no pas altra cosa. No tenim més remei, perquè si deixem caure els braços, a l’altra banda no hi ha un moviment normal, d’un espanyolisme més o menys moderat, amb matisos, sinó la barbàrie més absoluta. Gent que tenen per missió a la vida anorrear tot allò que sigui català i convertir-nos poc menys en pàries sense cap mena d’opció política, cap mena de vida cultural, cap mena de dignitat, sense capacitat de crítica ni de discussió. Tal és la forma de ser de l’espanyolisme i dels partits dinàstics, de VOX al PSOE passant- ai l’as ! per bona part de Podem i dels Comuns. Per tant, si, a manifestar-nos i a persistir !! I quan toqui, ni un sol vot a l’espanyolisme.

Reclamar unitat ? Ben segur: jo crec que una forma prou espectacular seria fer la manifestació en silenci. Un silenci aclaparador, on no se sentís ni una mosca. O, en un moment determinat, girar-nos tots simultàniament d’esquena. Alguna cosa visible per fer palesa la indignació de la gent amb els que se suposa que ens representen.

Fins ací la part positiva.

Ara el bany de realitat.

Utilitat de tot plegat més enllà de donar-nos ànims i de fer cívicament pública la nostra indignació ? Dubtosa. I és dubtosa perquè els partits ja estan en una altra pantalla.

Jo crec que la majoria ja ho donen per perdut i tenen clar que anem a un neoautonomisme de durada indefinida.

De fet es dóna una situació curiosa perquè s’ha girat la truita i ara, nacionalment, l’espai PDECat és molt més radical que el d’ERC. Sovint amb postulats- cal dir-ho- encara d’independentisme màgic totalment irrealitzable, però que queda bé per atraure la població. Es diu sempre el què es vol fer, però no com fer-ho ni s’expliquen les dificultats ni els mitjans (més o menys el què anaven dient durant el procés tots, però que tots pensàvem que devia tenir alguna cosa al darrera). El mateix es pot dir de la versió revolucionària de pa sucat amb oli de la CUP.

Quant a ERC, s’està instal·lant en el possibilisme que bàsicament vol dir gestionar l’autonomia amb retòrica de república i maneres gens radicals, però amb una certa pàtina d’esquerres que aviat comprovarà que no serveix de res perquè amb prou feines podrem decidir el color dels uniformes dels revisors dels FGC (literalment- o plantegeu-vos, per exemple, si han millorat rodalies en 10 anys de gestió de la Generalitat, si continua essent RENFE qui controla els trens, o si hi ha alguna diferència més enllà del color dels trens i la web).

Amb aquestes premisses, és molt difícil que els partits vagin per la unitat, diguin el que diguin. La unitat electoral és impossible, perquè ERC abans anirà en coalició amb el PP que el PDECat, i la unitat estratègica és una expressió que ningú sap què vol dir. La protesta ciutadana els servirà per tirar-se els plats pel cap. I és que tots, també, saben molt bé que per aconseguir qualsevol cosa cal alguna cosa més que sortir al carrer i fer declaracions conjuntes: calen accions fortes i valentes, patiment de la població i probablement líders que se sacrifiquin i acabin a la presó un altre cop, aquest cop amb motiu.

Cal muntar un clima d’inestabilitat i esdevenir una autèntica pedra a la sabata per a Europa i per a Espanya. Pacífica, però pedra a la sabata. I aguantar molt sofriment, perquè sí: disparan contra la població que talli carrers i aeroports, i no dubtaran en tancar dirigents en camps de concentració si cal. El relat de terracremada.cat s’assembla malauradament molt més a la realitat que el que podria semblar.

I després de la decapitació efectiva (s’ha de dir: SSS tenia raó) de cadascun d’ells, les direccions que queden estan poc disposades a muntar res que pugui acabar amb la il·legalització o amb les cúpules a la presó, en un moment, a més, d’enorme feblesa política, institucional i fins i tot social (perquè, admetem-ho, molts estem realment fatigats per tot plegat).

Per tant, m’agradaria equivocar-me, però les sentències dures als presoners polítics comportaran una onada d’indignació que es traduirà en declaracions polítiques altisonants i pomposes, manifestacions multitudinàries i boicots de pa sucat amb oli i, tot seguit….arronsament d’espatlles i la vida segueix igual.

Tant de bo m’equivoqui, perquè una societat que normalitza la infàmia, esdevé infame.

Jo estic molt decebut amb els partits politics, però amb ERC en especial. Ja m’imaginava que els interessos de partit (interessos de cadascun de les persones que conformen els partits sense ofici ni benefici per ocupar cadires i viure del cuento), però mai hagués imaginat que Esquerra Republicana de Catalunya hi posés través… Ja és ben certa aquella frase castellana: Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces! Des del primer moment els partits polítics han estat el principal problema i que els diferents dirigents de l’ANC hagin acabat en mans dels partits ha estat un error colossal. ANC ha d’estar per denunciar les males pràctiques dels partits polítics, per tant, la relació ha de ésser la justa i necessària i no pas acabar a les files de ERC, en el cas de Forcadell, o en les files de JxCat, en el cas de Sánchez.

Celebro que, per fi, aquest editorial s’hagi deixat d’equidistàncies per a denunciar amb totes les lletres el mal que la cúpula d’ERC ha fet a la unitat I la movilització independentista, però temo que sigui masas tard: durant massa temps se’ns ha predicar que haviem d’evitar acusar de traidors cents partits perquè el que calia era defensar la unitat, i així, com tant sovint amb el lliri a la mà, ens trobem ara que ERC, el partit que ha estar més culpable de sectarisme, s’ha convertit en el pal de paller, el que té més representació arreu (excepte a Europa) de tots els independentistes. El cost per l’independentistme ha estat esgarrifós, perquè la manca d’unitat ens ha fet perdre una batalla darrera l’altre, i les últimes xifres (llegiu si us plau l’últim post d’en Francesco Abad a diesdefuria.blogspot.com ) indiquen clarament que no només no hi ha cap eixamplament de la base, sino que hi ha una abstenció i desmovilització cada cop més evident entre els indepentistes… Però per a la cúpula d’ERC ja està bé, perquè han aconseguir la centralitat política que no havien tingut des del temps de la Segona República… De retruc, l’actitut mesella I el foment actiu de la desmovilització els ha guanyat un recolzament gens menyspreable del mitjans espanyols I els catalans de la “tercera vía”, que els ha anat molt bé des d’un punt de vista electoral…. Aquesta és la raó per la que, malgrat les decepcions evidents a que ha portar aquesta estratègia sectària (l’última ha estat potser l’Ajuntament de Barcelona), no es vermú cap voluntat per la seva part de canviat l’estratègia – perquè ja els està bé, perquè han aconseguit el que volien, i ningú no canvia una estratègia que funciona…

Els que corrompen I manipulen una comunitat humana han de ser denunciats i d’alguna manera condemnats, perquè si no es fa el seu example estén la corrupció arreu i aviat tothom sembla igual. És el que ha començat a passar amb l’independentisme. Sento massa queixes contra els polítics en general (quan el cercle al voltant d’en Puigdemont està fent una feina excel.lent i extraordinàriament valenta, incloent-hi no només els de Waterloo sino també els presos com en Jordi Sánchez, Rull, Turull I Forn i gent que està fent una feina dificilíssima amb tot en contra com el President Torra) i massa tambécontra l’ANC i Òmnium, que ja estàn fent moltíssim, i també sota unes condicions dificilíssimes… I sento dir massa allò de que “només el poble salvarà el poble”, quan cap moviment revolucionari a la història, cap ni un, no ha tingut èxit sense tenir lideratge… En comptes de culpar tothom o no culpar ningú, que al final porten al mateix, ens cal distingir entre els que s’ho estan jugant tot per la libertat I els que fan servir l’empenta de l’onada per a afavorir els seus interessos sectaris.

Pel que fa a la manifestació de l’11-S d’enguany, naturalment cal fer-la un èxit i cal que sigui un clam de movilització pacífica però combativa, sens dubte, però és simptomàtic que el propi Vincent no pugui donar-nos una indicació de per on podría anar això… Cal seguir, perquè són les causes difícils I no les que ja estan guanyades que donen la veritable mesura de l’ésser humà… Però, sobretot, perquè la nostra capacitat de movilització és el que més por fa els poders unionistes, la raó per la que combinen la repressió desfermada de l’Estat amb el mesellisme I les homilies de resignació dels seus amics de la cúpula d’ERC – i els fa por perquè, malgrat si ara no és el moment, si la capacitat de movilització no es perd, a la propera situació de debilitat de l’Estat potser podrem aconseguir el que no vàrem poder aconseguir fa dos anys…

(1931) (1976) (2017)

Els pics representen el problema politicosocial colonial de les valls, de l’últim segle, d’un fenomen cíclic de més de tres segles entre Catalunya i Espanya.

L’estat s’ha comportat i reaccionat, en diferents formes de govern, de manera similar als partits catalans en aquests tres episodis generacionals successius. Uns envestint els altres acatant i traslladant al poble, tot acceptant el règim colonial imposat, contrari a la seva voluntat.

Cal destacar com la història oficial, tant espanyola com catalana, va emblanquir el no compliment de la voluntat popular, sense fer cap mena d’autocrítica, tant el 1931 com el 1976. Així com, el manteniment d’unes estructures clientelars incompatibles amb una societat justa i avançada.

Aquesta vegada, tot dependrà de la paciència, persistència i perspectiva del poble que és de manera individual independent i lliure. I de la seva capacitat per trencar amb el sistema colonial i imaginar com vol ser i comportar-se en la nova societat que ja ha votat de manera democràtica.

Així com; de possibles canvis internacionals, perquè els pics de Catalunya coincideixen habitualment amb canvis geo-estratègics continentals, com el Brexit actual, o globals.

Mentre quedi un sol partit quin únic objectiu sigui agradar al que l’oprimeix per a veure infantilment si en treu alguna almoina, mentre quedi un partit quina única finalitat sigui rescatar al seu líder, mentre quedi algun partit que proclami la independència però voti en contra de dur-la a terme, mentre quedi un sol partit quin major problema sigui com s’ha d’anomenar, els ciutadans tenim l’obligació d’oblidar-nos-en i defensar el país nosaltres sols, contradient-los públicament i avergonyint-los per tots els mitjans. Òmnium, ANC, CDR són les nostres úniques guies. Cap partit ens farà anar en sentit contrari allà on volem anar. Si són tan burros i inútils com per haver perdut aquesta oportunitat històrica, deixem que signin les seves sentències de mort, però que estiguin segurs que mai en una terra lliure tindran res a dir ni a fer.

Dono gràcies a VilaWeb per existir. Ser una de les poques finestres informatives on poder veure periodisme autèntic. TV3 està en les mans dels partits del 155 més l’equidistància, on avui hi tenim sumada a ERC pels fets, de paraula el seu relat és un altre. És vital que la resta de l’independentisme s’adoni ràpid que ERC ens ha trït definitivament i sense possibilitat, hores d’ara, de marxa endarrera.

El vot útil del’independentisme ERC en les darreres eleccions, ha estat un premi a la seva deserció de l’esperit del Primer d’Octubre.

Cal refundar a JuntsXSí. Jo ho tenim, no ens cal més invents. Aquesta vegada sense aparells de partit, només les persones. Sense ideologia d’etiquetes, només els valors republicans i la independència.

Si tardem tres mesos més, haurem fet tard per sempre…

No milito en cap partit, ho dic per endavant. Però simpatitzo amb ERC i sempre he estat de l’independentisme.
Segurament, tant ERC com els altres partits, no fan les coses bé del tot (Uns més que altres)
I vagi per devant que combrego amb la majoria del contingut d’aquest article.

Però no em deixa de resultar curiós, que la cançoneta de la “traicio” d’ERC, sempre vingui del mateix perfil d’opinador.
I cansa, francament.
Perquè vé a acusar a ERC dels fracasos del sistema post-convergent (que es de on vé majoritàriament aquesta corrent d’opinió)
Veiam senyor@s, on son aquelles majories abrumadores a les que ens tenia acostumats l’antigua CiU?
Si sou dels antics convergents, digueu-me on guardaveu l’independentisme aleshores?
Si sou dels nous… Amb quina autoritat questioneu l’estratègia d’ERC?
Perquè no es pregunteu el perquè d’aquesta deriva i perquè ara hi ha tantes corrents internes, tanta divisió i tanta traició (TRAICIO SI, amb majúscules)
Perquè tracteu de traidor a ERC?
Alguna cosa deuen de fer bé, si obtenen tant de recolzament. La gent que els votem els fem confiança no?
Que també som rucs, potser?

Si algú ha de fer net, potser es el que queda de CiU.
I tots aquests que ganyolen en contra d’ERC, millor faríen treballant pel seu UNIC president, l’ÚNIC President dels catalans (TOTS), que ben bé que se’n fot un fart ell de treballar per nosaltres.
I ver per on en Puigdemont ha estat de CiU de tota la vida.

Manifestar-nos sí, barallar-nos entre nosaltres per un partit polític, mai. Sóm llestos.

Manifestar-nos per dir que volem “ UNA SOLA LLISTA ELECTORAL DE L’INDEPENDENTISME”” fins que siguem lliures.

Qualsevol element subversiu i terrorista, infiltrat en forma d’animal racional dins un partit polític, cal que nosaltres l’eliminem.

Omnium, ANC, CDR i tots nosaltres, com diu l’Albert, sense cap mena de por d’anar a la presó (quants més millor, les parets no són tant altes) hem d’actuar amb fets, rés de paraules. Com diu l’Eva, és la terra. Després ja ens morirem, tranquils.

Em manifestaré amb desgana dubtant de l’eficàcia de l’acció totalment insuficient.

Crec quest tipus de manifestacions, com que són divertides, ens impedeixen veure la realitat del nostre pobrissim relat. Relat poc pràctic. Relat una mica infantil “Nosaltres som els democràtics” “Espanya és franquista”. Totalment insuficient.

Canviem el relat!!
Canviem-lo per “Espanya ens té sotmesos militarment fa segles” “Tots els cops d’estat els ha produït el poder espanyol-castellà” “El Decret de nova Planta encara ens vol obligar a reprimir l’escola catalana i tancar TV3” “Volem tenir les nostres lleis i Constitucions triturades pel poder central”.

Aniré a la manifestació pensada per a confluir precisament en la Plaza de ESPAÑA.
I em pregunto: per què, aquell dia, no li canviem el nom per el de ‘Plaça del primer d’octubre’ ?

Manifestar-nos per ser-hi, tossuts, pot considerar-se una virtut, en el sentit de potència, disposició d’ànim. També pot ser, únicament el dret a queixa davant la impotència davant la injustícia.
Amb tots els respectes, les manifestacions per declarar que som aquí, JA les hem fetes. A la Via Catalana, abans el juliol de 2010, posteriorment la resta de Diades, Brussel·les, i Madrid, en uns dies a Estrasburg. Les manifestacions per ratificar que som aquí i volem això, JA les hem fetes, des d’Arenys de Munt, el 2009, fins a les europees d’aquestl maig de 2019, passant per 9/N, 1/O, i 21/D.

Què més hem de demostrar? La partida no depèn ja de nosaltres, sinó de forces més poderoses que se’ns escapen, a nosaltres els representats. Només ho poden resoldre els representants. La més decisiva és Europa. Tot el que poguem fer queda en suspens fins aquest juliol, al Parlament. Si Puigdemont i Comín no poden esdevenir eurodiputats, és que els moviments reaccionaris guanyen la batalla en el cor de les institucions essencials. La resta, seran petites victòries o derrotes. On es juga l’escac guanyador és a Brussel·les, a Estrasburg.

Sempre ens quedarà Europa, pensàvem. És el moment de veure si la decència europeïsta s’imposa als interessos estatals.

Sr Josep Francesc Pèrez (27.06.2019 | 09:31):

Jo tampoc he militat, ni milito en cap partit i veig molt difícil que mai militi en cap i li asseguro que no he tingut , ni tinc, ni tindré res a veure amb l’espai convergent. Dit això, ERC és ara com ara, l’obstacle per a la unitat independentista. Però no és cap cosa nova. La història d’ERC en va plena de traicions al poble de Catalunya, des del pacte del Sr Heribert Barrera amb Aodolfo Suárez fins a la traició de l’actual president del Parlament en vetar la votació de nomenament del Sr Puigdemont. De mostra un botó: a partir del mencionat pacte amb Suárez, a ERC la coneixiem popularment com el partit de les tres mentides: ni era d’Esquerra, ni era Republicana ni era de Catalunya. I així continua comportant-se.

L’ANC ha demostrat de sobres que sap mobilitzar el País, penso en la Via Catalana que va ser un èxit enorme d’organització amb un resultat que no hauríem cregut quinze dies abans. Si no l’haguéssim fet, ara seria el moment per reivindicar la unitat de dalt a baix del País agafats de la mà. La responsabilitat de l’ANC és molt i molt gran, perquè és l’única organització que ens representa a tots i encarna la unitat. D’entrada trobo que la samarreta no és prou contundent, una imatge que vol representar confluència i les paraules “objectiu independència”, massa com sempre, poc trencador. Us imagineu una samarreta que es posi un milió o més de persones que digui de forma clara i explícita: “unitat de tots fins al final”, o “sinó hi anem junts no arribarem mai”. Bé, no soc publicista i segur que hi ha qui sabria trobar les paraules idònies. Està clar que la diada d’enguany l’hem de fer en clau interna i ha de marcar un camí que faci molt difícil alguns partits tornar al processisme, totes les consignes i els mítings han d’exigir el mateix, UNITAT UNITAT UNITAT, que faci caure la cara de vergonya alguns que jo sé.

“Combatiu”? Què vol dir “combatiu”? Ells sí que són combatius, exercint violència física, judicial i informativa contra l’independentisme. I nosaltres parlem de manifestar-nos silenciosament, o seleccionar els carrers on concentrar-nos per tal que els nostres partits (els nostres, no els d’ells) vegen com de cansats n’estem…però això sí: en acabant la cívica manifestació, ni un paper per terra. I Europa continuarà sense voler actuar, i Espanya rient, i després dictarà la sentència (no crec que siga abans de l’11-S, són bruts però no pas bovos). I Europa, dintre de sis anys, dirà que la sentencia és injusta. I Espanya rient, i els nostres partits ens cridaran a manifestar-nos una vegada més…sempre molt pacíficamente, sense tirar ni un paper per terra.
I jo recorde la lluita dels minaires de fa uns anys, lluitant (lluitant) per la seua feina, i recorde els armilles grogues, i recorde quan fa molts anys ens enfrontàvem a les restes del franquisme…
No estic parlant d’exercir violència a partir d’ara, no (tot i que ells ens n’acusaran, naturalment), sinò de mostrar a tothom , partits catalans i espanyols, Europa i el món, que defensem els nostres drets, que ens plantem, que arribem al límit, que n’estem realment cansats, que som combatius. Caram, que fins i tot els seguidors de Gandhi van deixar algun paper per terra…

Tots estem enfadats i decepcionats amb els partits que varen portar-nos a l’1 d’octubre i ara estan paralitzats.
Doncs per què no ens organitzem i els mostrem el nostre desacord amb la seva actuació davant les seves respectives seus?
Comencem per un dia, manifestació silenciosa d’una hora a cada seu, amb cartells exigint unitat i valentia.
Anem augmentant la durada, la freqüència i la pressió. Serem prou gent i prou persistents? Som molts els descontents, però som prou els disposats? I anem preparant una associació d’electors per preparar llistes amb primàries obertes pensant en les properes eleccions al Parlament?

UN 11-S UNITARI CONTRA ELS INDEPES QUE NO VOLEN SER-HO?

La pregunta de l’editorial és clara, però la resposta no és fàcil.

Trobo l’editorial un pèl espessa. “Els vots,… han estat l’expressió més indiscutible d’aquesta voluntat fèrria de la gent”. No entenc? Els vots han sigut l’expressió de la divisió entre els partidistes (que han tret moltíssims vots) i el de la unitat (que també n’han tret molts). La voluntat fèrria ni l’he vist enlloc si no és la de no rendir-nos a la repressió. “La gent” està ficada en aquest dos grups antagònics per això no podem parlar en general d’una sola voluntat.

Torno a l’editorial: “…sabem què hem de fer, si realment ho volem fer –que jo avui no puc estar segur que siga així. Si molta gent ho vol, cal simplement protestar…”

L’independentisme està dividit i això vol dir confrontació estratègica que s’ha de resoldre per la victòria d’una de les dues propostes: la d’ERC excloent i partidista; o la coalició transversal, la que sigui, per la Unitat republicana. L’esclat vindrà amb les sentències si no intervenim abans.

Resulta doncs paradoxal que si volem un 11-S de combat per la unitat, els que ho vulguem, haurà de ser un 11-S molt poc unitari perquè del contrari voldria dir que faríem un 11-S de protesta de consens i contra què? Contra els partits per igual? No respon a la realitat. A l’11-S hi hauran dues voluntats confrontades i això s’ha de manifestar en una protesta de força tenint en compte que tots som necessaris. No ho oblidem mai. Tasca difícil.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Estic molt en la línia del que ha dit Albert T:
“…
… ben farts de tanta ignomínia política i de que ens enganyin miserablement una colla de politiquets mediocres i egoistes, però…., com combinem això amb el fet que molta de la mateixa gent que demana unitat al carrer després té els sants pebrots de votar als únics que ja han deixat claríssim que no la volen de cap manera, traïnt miserablement la voluntat del poble i que llavors se senten llegitimats per seguir amb aquest comportament…. ”

La editorial no ho diu tan clarament com ho diuen alguns comentaris llegits a qui responsabilitzar de la aturada que tant encanta al PSOE i als pactistes.

Després de la submissió al Llarena el 31-G i al Juny de 2018, per part del President del Parlament, en Roger Torrent d’ERC, de la ERC de mossèn Junqueras, i les indignes declaracions d’en Tardà boicotejant l’esperit drl 1-O, per a mi va resultar incomprensible el vot majoritari a la ERC de Junqueras, la Esquerra “Repubkicsna” Convergent.

Tenim el que ha votat una majoria o enganyada o de convergents trespassats a la ERC de Junqueras.

Fins i tot la purista CUP ha fallat.

Unitat, és la solució, però si ERC i la CUP tenen interessos partidistes per sobre dels de País, no es que em generi gaire confiança.

Només el President Puigdemont manté un bri d’esperança.

Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús a l’ARA (25/06/19) abans de donar receptes, qui fa por de veritat és la força de tot l’independentisme, amb unitat si, però unitat estratègica ben definida, unitat electoral és una altra cosa. I perquè posem per davant la nostra impaciència sense conèixer a fons com canviar la situació d’un dia per l’altre? algú es pot imaginar com es pot gestionar tot per garantir-ne el resultat que volem? i encara més, no cal redescobrir la funció de la política, dels partits.. aquest embrió que sorgeix de la mobilització popular és imprescindible, i això ho sabem tots, però d’entrada s’ha de reconèixer que el formem gent de totes les tendències.
Qui té por de veritat és Ñ, d’una estructura política potent, (amb desencontres domèstics si, qui no els té a tots nivells?)) aquesta força organitzada i amb el recolzament massiu a les eleccions, és el què es detecta com una amenaça seriosa, no els milhomes que hagin optat per moviments armats, o amb valentia explosiva però fàcilment neutralitzable.. si cal fer passos endavant o enrere, no situem l’arrel problema a casa i pensem en la lluita sostinguda de segles, amb els poc recursos de cada moment. Mai haviem arribat tan lluny, i no pararem

Jo admeto que aquest Onze reposaré i agafaré forces. No veig que fer “performances” vagi a canviar res ni a Madrid ni a uns partits que són una decepció majúscula. Però aprofito per a avisar: si aquest Onze la mani no es espectacular, no és cap baixada de souflé, és que ja hem canviat de pantalla i la gent ens volem mobilitzar per coses que no siguin simbòliques, que tinguin un impacte polític real, intens i permanent. (De passada, pot ser bo que ens puguem significar tots i que es pugui significar qualsevol, sense que calgui ser un mediàtic per a poder-ho fer, un punt en el que fins ara hem fallat estrepitosament.)

Avui a les 17.30 h hi havia 58 comentaris a aquest article d’opinió del Vicent Partal. Una quarta part fan referència a ERC o a Esquerra (i m’havia semblat veure que algun usava l’expressió despectiva d’ER); 16 sobre 58. La major part d’aquests 16 comentaris per parlar malament d’ERC.
He vist algun comentari que mencionava PDeCat o JxCat i no cap que mencionés la Crida Nacional. Potser no saben identificar aquestes formacions amb precissió o se’n distreuen, especialment a l’hora de demanar la unitat d’ERC (que és diferent de l’unitat amb ERC).
Fa un temps que observo aquest esport d’atacar als erkis (com en diuen). Dic esport perquè els mateixos arguments destinats a atacar ERC podrien ser usats per atacar JxCat, o el PDeCat, o com es diguin.
El 21D 2017 sentí que ERC no s’unia a la llista de JxCat però, des de llavors, no he sentit mai que el PDeCat vulgués ajustar el programa electoral al d’ERC. Volen adhesió a uns líders sense el control a que segons quines formacions exigeixen.
El mateix article del Partal diu: “l’absència d’aquesta ‘unitat estratègica’ que Esquerra Republicana va contraposar en el seu moment a l’anatemitzada unitat electoral”. Per tant posa la unitat per sobre de l’acció del dia a dia. Molt bé si encara no haguessin acabat els 18 mesos de JxSí però ja fa mes de 2 anys que s’acabaren i no veig motiu perquè ERC pagui el cost polític de mantenir el independentisme.
No dic que ERC ho estigui fent tot bé, però no veig que el PDeCat i JxCat.
Penso que cal erradicar aquest esport d’independentistes criticant altres independentistes. Això no és compatible amb la reclamació d’unitat que diuen requerir. No són reclamacions honestes des del meu punt de vista.
La unitat s’assoleix recollint esforços, no criticant.
Que cal fer per assolir la independència? Això caldrà resoldre-ho abans de les properes eleccions autonòmiques… …perquè la ciutadania n’està farta de partits que fan de partits polítics amb interessos partidistes (no sempre confessables i de vegades corruptes).
Coratge!

Si la manifestació de la Diada conflueix a la plaça d’Espanya, proposo que aquell dia es canviïn tots els rètols i es substitueixin per un altres: Plaça 1 d’octubre de 2017. Aquesta acció simbòlica ha d’anar acompanyada per la corresponent proposició oficial de les forces independentistes a l’Ajuntament de Barcelona per fer efectiu el canvi. Ho acceptarà la Colau? Farà costat a les persones agredides que volien votar o a les forces unionistes, monàrquiques i repressores del 155? Que es mulli!

Totalment d’acord. Prou samarretes, performances i focs de camp. Amb tots els respectes, però aviat semblarem el Domund. M’indigna que el Parlament europeu menystingui els qui vam votar Puigdemont, Comín o Junqueras, però encara em va doldre més que això passés des del propi Parlament català, quan no es va investir Puigdemont, el president que havíem votat la majoria. Es va fer unilateralment des de la presidència i sense ni consultar la comissió. No ho vaig entendre i encara em dol. I em sembla que això va ser una escapada d’aigua al vaixell de la qual no ens refarem. La unitat és ara una quimera; ja es va veure prou quan vam passar de la manifestació d’un dilluns a plaça Catalunya que érem un milió, a la dels jardinets de Gràcia, on només vam ser 80.000. No deixarem de lluitar pels presos i exiliats, però més enllà d’això, tal com jo ho veig, el procés ha fet aigües.