Un 8 d’octubre sis anys després: quan l’unionisme es mira de reüll

L’ex-vice-president del govern espanyol Alfonso Guerra voldria que fos un èxit la manifestació que Societat Civil Catalana ha convocat el 8 d’octubre a Barcelona, amb el lema “No en el meu nom. Ni amnistia, ni autodeterminació”. Al PSOE no manquen veus internes que qüestionen una hipotètica acceptació d’una amnistia en canvi de la investidura de Pedro Sánchez, fins i tot que voldrien sortir al carrer a manifestar-ho. Però el PSC es manté en la mateixa línia que el secretari general del partit i s’ha desmarcat de la iniciativa de l’entitat espanyolista. La mobilització unionista es vol vincular amb la del 8 d’octubre del 2017, que recorden com una fita històrica de l’espanyolisme. Pocs dies després del referèndum i de la gran mobilització i la vaga del 3 d’octubre, aquella vegada els socialistes van sortir al carrer al costat de Cs i del PP, per projectar una imatge d’oposició ciutadana contra la independència. Però el PSC ha restat al marge d’una protesta que pretén d’erosionar Sánchez i que, en canvi, aplegarà el PP i Vox, a més de Cs, un partit en hores baixes i probablement en camí de la desaparició. La protesta és un dels resultats de la crida de José María Aznar a “plantar cara” a un pla que creuen que vol liquidar la constitució espanyola. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha dit que hi assistirà.

Fa sis anys va ser Salvador Illa, aleshores secretari d’Organització del PSC, el que es va implicar en la manifestació antiindependentista. El partit no s’hi va adherir formalment, però va convidar els militants a assistir-hi, i Illa hi va ser com a major representant català del partit. El 29 d’octubre d’aquell mateix any n’hi va haver una altra, i aleshores va ser Miquel Iceta mateix, com a primer secretari del partit, qui hi va ser. En va sortir una famosa fotografia d’Iceta amb Enric Millo, Dolors Montserrat i Xavier Garcia Albiol. A la capçalera també hi eren Inés Arrimadas i Albert Rivera. “Tots som Catalunya. Per la convivència, seny”, deia el lema, dos dies després de la declaració d’independència al parlament. “Avui ens manifestem de manera pacífica perquè tots som catalans”, va dir Iceta. S’havia aplicat el 155 i el PSC vivia tensions internes per la suspensió de l’autonomia.

Però ara no hi ha cap previsió d’acció unilateral independentista i la manifestació convocada per Societat Civil Catalana s’arrenglera amb els partits de dreta i de l’extrema dreta, disposats a boicotar l’intent de Sánchez d’esdevenir president espanyol amb suposades concessions a Junts i ERC. Tanmateix, pretenen que sigui una protesta “unitària i transversal”. Els socialistes han sortit de la fotografia. El PSC defensa que Catalunya va votar “convivència” en les eleccions del juliol. La manifestació també serà una prova per a veure la capacitat de l’unionisme de mobilitzar-se sense l’aval del PSC i en un moment en què no hi ha tensió al carrer. També arribarà després del fracàs de la investidura d’Alberto Núñez Feijóo, i tot apunta que serà l’única manifestació en què els populars es concentraran amb Vox. El PP ha reconvertit la protesta de dos dies abans del ple d’investidura en un acte de partit. No volen una fotografia com la famosa de Colón que els retrati una altra vegada al costat de Santiago Abascal.

El PSOE insisteix que la seva proposta de convivència no surt del marc de la constitució espanyola. I, mentrestant, refusa de fer cap pas en públic fins que Feijóo no hagi engegat el compte enrere per a la repetició electoral. El PP ha ordenat als seus grups municipals que presentin mocions contra l’amnistia i els socialistes espanyols han contraatacat i n’han impulsat unes altres “per la convivència”. El text subratlla que el PSC va guanyar les eleccions a Catalunya, cosa que diuen que demostra que “el diàleg com a eina i la constitució com a marc” han fet millorar la convivència per preservar la unitat de l’estat espanyol. No s’hi esmenta l’amnistia. Una paraula que, de moment, desen al calaix. L’independentisme, tot esperant els resultats de les negociacions, es mira de reüll. Els autoanomenats partits constitucionalistes, també.