Manifestació personal

Dilluns, durant el lliurament dels premis de la Plataforma per la Llengua, entre els quals, els atorgats a aquesta casa i a Blanca Serra, que no dubto a fer-me una mica meus, una bona amiga que seia al meu costat em va fer saber que entre els militants de l’ANC circulava un document sobre la crisi interna de l’entitat l’autoria del qual m’és atribuïda. He pogut accedir a l’escrit i he de dir que el trobo més propi d’una reflexió llarga i col·lectiva que no pas l’obra d’una sola persona. En tot cas, aprofito aquesta plataforma, car no en tinc cap altra, per negar rotundament que jo l’hagi escrit, ja no per raons d’honestedat política –vaig dimitir molt d’hora del secretariat de l’organització en considerar que hi havia gent més capaç que jo per a enfrontar-se a la fase actual–, sinó perquè, tot i que puc coincidir amb els aspectes més aparents del text, n’hi ha que em semblen una mica reductius i d’altres més aviat ingenus: per exemple, arribat el moment, jo no faria fàstics tàcticament al fet que la “llista cívica” esdevingués un “quart partit”, si es basava en el resultat de noves experiències de lluita, organització i lideratge els pròxims dos anys per a dotar el moviment estratègicament d’una unitat superior que obligués a transformar-se, o a dissoldre’s, els partits instal·lats, descaradament o vergonyantment, en l’autonomisme. Hi concordo, en conseqüència, amb la tesi implícita que la crisi de l’ANC té com a causa manifesta i principalíssima la pèrdua de la dinàmica mobilitzadora, amb què la qüestió cabdal consistiria a treure del marasme allò que el document anomena “independentisme cívic”, si és que n’hi pot haver cap altre. Sigui com vulgui, penso que els soferts lectors i les pacients lectores que em segueixen en aquest mitjà –que, si d’independentisme cívic n’hi ha, en són part essencial com a transmissors d’opinió– tenen dret a conèixer el contingut de l’esmentat paper, perquè estic d’acord que  cal difondre el debat a tots els àmbits del moviment, i l’ofereixo a continuació sense cap voluntat apologètica ni especulació estratègica per la meva part:

«En uns moments que la política es vol reduir a l’àmbit de la representació institucional,  pensem que és l’hora que l’independentisme civil recuperi el protagonisme en la lluita per la independència del nostre poble. Un rol que dóna sentit a l’ANC, perquè és en els orígens de la nostra entitat, n’és la raó de ser i en garanteix la continuïtat.

Per trencar la inèrcia perdedora de les institucions, la submissió governamental a les estratègies de l’enemic i el cicle repressor sobre l’activisme de base, l’independentisme civil s’ha de mobilitzar amb objectius propis, que exigiran unes formes de lluita audaces, unes eines d’intervenció flexibles i una renovada capacitat organitzativa. En una paraula, caldrà endinsar-se en un nou procés de lluita per la independència que superi els límits de la fase anterior creant una nova relació entre el carrer i les institucions i forjant un poder sense fissures enfront de l’enemic. Només seguint aquesta estratègia sumarem més gent, recuperarem el pols de l’independentisme civil i remourem l’immobilisme institucional.

Ateses les circumstàncies descrites, indiscutibles a la llum dels últims esdeveniments entorn de la “interpretació” de la llei per part dels poders reals de l’estat espanyol, ens cal una interpretació correcta dels tempos, dels espais i de les formes d’intervenció per no tancar-nos en un carreró sense sortida, per mantenir una relació oberta amb la realitat viva del moviment, i per fer anàlisis justes de cada conjuntura a fi de no tancar-nos en formulacions massa generals i en actuacions massa parcials.

En aquest sentit, pensem que una relació viva amb el moviment consisteix a admetre la seva complexitat, evitar-ne polaritzacions, i refer la unitat entre acció i reflexió, entre mobilització i organització, entre espais de lluita i manteniment de poders. Per aquesta raó, creiem que, en primer terme, cal no defugir el debat intern i, alhora, difondre’l, amb la màxima honradesa i la màxima prudència, a tots els àmbits organitzats del moviment. D’aquesta manera, l’ANC complirà la seva tasca educadora, conservarà el rol civil dirigent que li escau, i garantirà la relació fluïda entre el carrer i l’organització.

En segon terme, caldrà posar al dia el debat intern entre la nostra responsabilitat amb la base del moviment i la nostra obligació dirigent. La nostra responsabilitat amb la base del moviment significa respectar-ne l’autonomia, estimular-ne la lluita i ajudar-ne l’organització. La nostra obligació dirigent és menar aquest poder de base a la seva realització efectiva en termes de sobirania nacional, de preservació de les seves arrels democràtiques, i de compromís per dirigir la nació catalana cap a la seva plenitud.

És, doncs, sobre aquestes premisses de claredat, honestedat i compromís que el debat sobre la llista cívica adquireix el relleu que li pertoca considerant-ne els avantatges i els límits que conté com a oportunitat tàctica. Els avantatges es poden resumir en:

1)  la sacsejada del sistema representatiu;

2)  la possibilitat d’oferir als que reivindiquem el Primer d’Octubre com a data fundacional un àmbit de representació sense hipoteques, submissions ni racons foscos;

3)  la frescor de nous plantejaments directament vinculats a la lluita del moviment organitzat;

4)  el compromís davant del país per a cavalcar a la vegada el corser de la mobilització permanent i l’euga de la representació formal;

5)  la forja de nous lideratges, capaços de circular amb decisió i sense traves entre el carrer i el poder instituït.

Ningú amb dos dits de front pot ignorar els límits de la intervenció institucional:

1) per l’ambivalència que implica donar llum a un mecanisme sobre el qual no es podrà tenir cap mena de poder directe, atès que l’ANC no pretén de fer-ne un instrument propi, sinó de propiciar-ne la naixença: la nostra organització, ras i curt, s’haurà de fer càrrec de la despesa (en un sentit ampli) sense recollir-ne els beneficis (en un sentit no menys ampli);

2) perquè l’ingrés als rangs institucionals produeix un miratge d’autonomia als nous representants que, a poc a poc, esdevé poder separat de la realitat viva del carrer, de la gent, i del propi moviment que l’ha propiciat. No cal dir si, com en els moments actuals, es viu una etapa reaccionària, un ús retort de la informació, i una opacitat dels poders que fa feredat;

3) perquè l’actual pantà institucional, ple d’arenes movedisses, amenaça d’engolir sense miraments les persones i les organitzacions més honestes, atès que els mitjans informatius, les fake news amigues i el lawfare enemic, els poders fàctics i la propaganda interessada no toleren ingerències al marge de la seva concepció de la política com a professió, com a ocultació dels poders reals, i com a amenaça sobre les alternatives sorgides de la pròpia gent.

Com és fàcil d’entendre, tot plegat significa un desplegament d’energies que xuclaran el moll de l’os de moltíssima gent, desviaran recursos de tota mena cap a un possibilisme enormement volàtil, i crearan susceptibilitats i divisions que poden fer més mal que bé tant a l’ANC com al moviment per la independència.

Cal, doncs, definir bé objectius, calcular adequadament forces, i actuar amb molt de seny i sense presses, per donar sortida a un debat que ens ultrapassa perquè posa damunt la taula la qüestió transcendental de conservar allò que som i que tenim, considerar-lo una eina col·lectiva al servei de la nació, i evitar que caigui de ple en les pràctiques que tant critiquem i que tant de mal ens han fet i ens fan.

Conscients de tot plegat, voldríem advertir que la llista cívica no pot esdevenir, en cap cas, un “quart partit” dins un sistema subordinat a l’enemic, aliè al batec de la gent més dinàmica i compromesa del país, i tancat dins el cercle viciós dels professionals de la política. Contràriament, significaria la fi dels nostres propòsits fundacionals, la negació de la nostra pràctica democràtica i la desorientació d’un moviment que necessita més claredat i fermesa que mai.»