Una pregunta que us hauríeu de fer abans d’anar a la manifestació, dissabte

Deixar-los-hi clar que ja poden anar buscant feina, és el que hauríem de fer…
En Rufián no és més que un noningú, vanitós a més no poder. Com aquella del pp de València, la figa li ha fet ventosa. Canviarà de partit així li convingui.
La declaració d’en Mas és vomitiva.
Els de la CUP haurien de posar en primera línia algú de l’entitat d’en David Fernàndez o en Baños. Si no, tornaran a l’irrellevancia. Potser els és ben igual, no ho sé.
L’únic que hauria votat el 10 és en Fachín. Si hi ha alguna iniciativa per omplir les urnes de vots nuls, m’hi apuntaré.

En tot cas a cap guerra dirigeixen els exèrcits els generals que són presoners o ostatges de l’enemic ni els generals porucs o que no tenen massa interès a acabar la guerra.
Els nostres líders empresonats per Marchena o silenciats per Llarena no estan en condicions de conduir-nos ja que tenen una situació personal prou complicada, de la qual els deslliurarem. A més, malauradament no se’n van sortir abans i no tenim cap garantia que ara estiguessin més inspirats. Els nostres del Parlament no gosen fer gaire més que declaracions sense cap efecte pràctic o llençar-se la vaixella pel cap. Unes noves eleccions autonòmiques amb el personal que hi ha no sembla que reportin cap millora.
Per tant, és urgent que bastim òrgans alternatius que puguin articular l’acció política del moviment.

El crit principal ha de ser IN – INDE – INDEPENDÈNCIA.
Però també FORA LES FORCES D’OCUPACIÓ.
Per ventura EL REFERENDUM JA ESTÀ FET, CATALUNYA ÉS UN ESTAT.
També CDRs INNOCENTS, I ELS QUI ELS TANQUEN INDECENTS.
I podria esser-ne un altre “ESTAT CRIMINAL, VIOLÈNCIA POLICIAL”.
I, també, BUCH DIMISSIÓ
I també cridar els noms dels darrers detinguts i, especialment, els més emblemàtics, i els dels CDRs, especialment el d’aquest que sembla que han torturat fins a fer-li perdre una mica l’enteniment.
No sé si el de MASSA PERIODISTES, MENTIDERS I TERRORISTES seria contraproduent, tot i que a mi m’agradaria prou cridar-lo.

Aquesta manifestació s’ha de constatar el rebuig a un govern que, paralitzat per la por, ha donat l’esquena a un poble al qual li han trencat la cara per ells, per dignificar les institucions, un poble que s’ha buidat les butxaques per omplir la caixa de solidaritat, un poble que està pagant amb presó la repressió, un poble que va sortir al carrer per dir prou, que l’han deixat sense ulls i blaus al cos.
Ja no entro a valorar el què ha fet el gobierno de España, tothom ens ho esperaven, però el govern de Catalunya? I ja no diguem ERC…

Vergonya!

Llibertat pels 44 presos polítics!!

Crec que s’hauria d’acomiadar els polítics i posar treballadors públics, treballadors que siguin capaços de dur a terme el mandat del poble, de la ciutadania. Si a casa contractem un professional per fer una reparació a la casa, per millorar-la, obra nova, llanterneria, electricitat, fusteria, etc.; i no fa lo que li hem demanat, o ho fa molt malament, però cobra el mateix, tenim dret a denunciar-lo i reclamar danys i perjudicis pel seu treball. Per ventura ja és ben hora d’exigir el mateix als polítics.
Per posar treballadors públics a les ordres de la ciutadania, s’hauria de crear un partit polític nou basat en democràcia participativa, on tot s’hagues de consultar a la ciutadania, i on aquesta pogués fer suggeriments i la gent pugues escollir entre aquests suggeriments. Mentre tinguem la estructura tradicional dels partits, poc millorarem en democràcia. I molta suor i sang ens costarà poder millorar la societat per el benestar de tots.
La estructura tradicional dels partits es lo que fa que es pressioni molt damunt algunes persones, i que si no poden suportar la pressió, cometen errors o es traeixen a ells mateixos i a la ciutadania. De l’altra manera, la pressió, havent de sotmetre tot a votació, es repartiria a tota la ciutadania (que sempre serà molt més forta).

I tant que anem cap a la consecució de la independència. El que passa és que hi ha estratègies diferents i molta gent que no sap com s’ha de fer. I els que diuen que saben com s’ha de fer presenten uns plans que no resisteixen el mínim anàlisi seriós. Malgrat els errors dels polítics i d’altres que no són polítics hi ha una cosa que segur que no hem de fer, que és dividir-nos i enfrontar-nos entre nosaltres. I en canvi una que sí hauriem de fer que és guanyar les eleccions del dia 10N per golejada i deixar quasi sense representació PP i Ciudadanos (almenys) .Si fem aquestes dues coses estarem en una molt bona situació per continuar endavant. Si no les fem haurem perdut per una temporada.

Molt en desacord a mb l’editorial. Sembla que no sap que l’únic, únic objectiu és alliberar-nos d’estat criminal i fer nèixer un estat independent.
Si el jovent es manifesta per la sentència o la repressió i no per ser lliures, és que aquest jovent de l’amor de les mares, es tanoca.
De fet ho son bastant, no cal enlluernar-nos amb ells tnt com parlàvem dies enrera. Ens passaría el mateix com tiravem floretes als mossos. Que ens ajuden si, que encara no tenen idea de qui mana a espanya i que tot s això va diners, tampoc els ha arribat. Em faig un fart de preguntar-los on tenen els diners i em venen ganes d’insultar-los per burrus.

Dit això, m’agradaria, com diu el comentari del senyor Francesc Felip, que possessim més atenció al verdader líder MHP Puigdemont.

M’escama sempre que Vilaweb parli del conseller Buch i no del senyor Aragonés, autèntic mal del govern. Que no es parli de la Crida, o ben poc, i que sempre, sempre, sempre hagim de parlar d’en Mas com a dolent per emblanquinar la dolentaria dels d’ERC, duo de pallassos de Madrid, inclossos.

Ja n’hi ha prou. Tenim molt clar l’objectiu: lliures, independents i fer nèixer un estat sense els defectes d’una república/monarquia ba-na-ne-ra.

Quan ens trobem al carrer de la Marina, Vicent, hem d’anar a Via Laietana i d’allí tombar per Jaume I fins arribar a la plaça de Sant Jaume. I allà ens hem de quedar, fent un tap pels carrers circumdants i exigir la proclamació definitiva de la República Catalana, despenjar l’estanquera del Palau de la Generalitat i col•locar-hi l’estelada. Donarem l’oportunitat de fer el discurs de proclamació al MH President Quim Torra, i si s’hi nega el farà qualsevol altra persona. Això és el que s’hauria d’haver fet fa dos anys. I a continuació, podrà tornar com a President de la República Catalana el MH Carles Puigdemont.
Segur que Europa i el món haguessin actuat de manera molt diferent aleshores. Se’n diu teoria dels fets consumats, o de l’economia d’actuació -no complicar allò que encara no es coneix prou bé-.

Com sempre, mestre Vicent, t’avances i exposes clarament el que molts pensem. Per a concretar una mica, crec que en aquests moments hauriem de reivindicar el lideratge del nostre President a l’exili i del Consell per la República: son els únics que ens poden portar endavant. I en aquest sentit, caldria que els eslogans a cridar estiguessin en línia amb la proposta de la Consellera Ponsatí: “Pau, Llibertat, Autodeterminació”. I possiblement també hauriem de tornar a reclamar la investidura de Carles Puigdemont.

La reflexió de l’editorial va a fer-nos pensar què volem. Una reflexió que porta aparellada la idea de a què estem disposats. La resta: des de vídeos més o menys al·lucinats, a parers personals sobre un o altre lideratge; simplement no importen el més mínim. La resposta som nosaltres, el full de ruta som nosaltres. I els nostres líders sortiran de la nostra força. Aquesta és la part final d’un procés que és també el nostre procés. El marc mental, el discurs dominant, la zona de confort; vindrà just a manifestar allò que vulguem, i des del que necessitem.

Molt bona reflexió. Moltes vegades hem acudit a manifestacions sense saber-ne molt clar l’ objectiu de la mateixa. És òbvi que al final sempre hi ha la independència, però no es pot fer el cim, sense marcar-se trams i assolir aquests objectius intermitjos. I a vegades mirem tant el cim que ens cansem mentalment, perquè com a moviment fins fa poc hem estat pendents dels partits i entitats, que han estat massa enfeinats en fer partidisme uns, i en recuperar-se de la repressió els altres. Ara comencem a entendre, que o ho pilotem nosaltres, o no hi haurà independència. I noto que la gent ja s’ está organitzant més enllà de fer protestes. Avui he llegit una idea d’ organitzar-nos civilment per diferents coses. Per exemple per arreglar els desperfectes que es puguin produïr smb els alderulls, per a no perdre gent per culpa de les molèsties en tornar a la normalitat, entre altres. Fer una espècie de societat col.laborativa que vagi teixint una xarxa per totes les necessitats que puguin esdevindre en aquesta última etapa. A la vegada que anem fent el procés constituent. És interessant. Amb tot això vull dir que hem de donar sentit a tot el que fem, i saber exactament quin és l’ objectiu inmediat a assolir i no parar fins a assolir aquest, perquè si no ens auto-organitzem no farem res. Els partits no veuen la llum. Només els hi podem marcar nosaltres. I ara mateix, per a mí hi ha una clar objectiu: obligar a ER a no vetar la unitat i demanar la dimissió de Buch. Després ja ens encarragarem de Mas i Aragonès i les seves influencies que treballen en la foscor. Però principalment, crec el més urgent és assanyalar a qui veta la unitat, no demanar-la en general, perquè sinó qui la veta queda en el mateix grau de responsabilitat i pot seguir fent la viu viu. I per altra banda, no podem tolerar que segueixin reprimint d’ aquesta manera tant horrorosa a la nostre gent. Hem de consentir que la Xina amanaci als hongkonesos de reprimir com els Mossos i la PN??? Això hem de permetre que justifiqui Buch? Ni pensar-hi.

Un editorial de facultatiu per prendre el pols al país. Enhorabona!

Pel que fa a les persones i col•lectius:
A/ la societat civil de l’ANC i Òmnium col•laboren eficaçment amb la “generació de la sinceritat”.
B/ la joventut, els CDR, TSUNAMI democràtic, PÍCNIC, etc. són el futur fet present; que faig també meu.

Pel que fa als motius de la manifestació del dissabte 26 d’octubre de 2019:

Per dir NO:
1/ a les cúpules dels partits processistes catalans -ERC, CUP, PDeCAT que contamina Junts x CAT-. Els militants els haurien de canviar o fer desaparèixer com a partits. Com no fan res pel conjunt del país dir-los que no els votaré.
2/ als aparells colonials de la Generalitat, els Mossos -destitució del Conseller Buch- i tota l’estructura administrativa colonial espanyola a Catalunya.

Per dir SÍ:
1/ al MHP Torra i recolzar-lo per la seva dignitat i saber fer, enmig dels taurons processistes del govern.
2/ reclamar que s’activi el Consell per la República i treballar per la DUI efectiva.

CONCLUSIÓ
-Crec que és una repetició de les cinc marxes i de la vaga; per tant, un error.
-Com més aviat “la generació complaent” deixi pas a “la generació de la sinceritat” abans tocarem port! Després quaranta-tres anys de processisme tant els grans damnificats com els joves ho exigim!
(Dels partits colonials espanyols cap menció perquè estan per impedir tant la regeneració democràtica de l’estat com la independència de Catalunya)

Cal reconèixer una vegada més el treball i l’elegància de fer del Director de VilaWeb En Vicent Partal, per tal de reconduir i viure amb plenitud les oportunitats polítiques reals al Principat. Salut!

Penso que molts, quasi tots, tenim clar de que van aquestes tres polítics citats esmentats, benvolgut director. L’un però, i si més no, va posar les urnes tal com li va demanar Carme Forcadell, llavors presidenta de l’ANC. Els altres dos son les creus de la mateixa moneda, la que reben dels seus amos per a seguir fent paperots i amb responsabilitats que els assenyalen com a quinta columnistes dins del moviment d’alliberament de Catalunya. Ens hem fet la pregunta que es plantege …. i d’altres. La resposta, una volta més, dissabte. Ben alts i ben clars i …. prou!

“El caos portarà l’ordre”. Cal confiança plena, afegiria, perquè dubtar equivaldria a perdre.

“ No es tracta d’ocupar l’aeroport i bloquejar-lo, sinó d’ocupar-lo i fer-lo funcionar sota control català.”
Protestem molt però no se’ns acut empunyar el comandament.

Els nous líders sorgiran. Els que tenim estan cremats i pillats. I malgrat tot a mi no m’hi trobareu protestant al Parlament dissabte, perquè mentre el President Torra no emeti senyal de renúncia li faré costat I mentre ningú es declari més determinat.

No tenia una resposta a la seva pregunta sr. Partal, però llegint aquí i allà he trobat aquestes frases que he posat entre cometes.

Fa cinc anys, quan encara no havia passat res del que hem viscut després, en el meu llibre “Les ulleres de canviar el punt de vista”, ja avançava que els canvis revolucionaris els fan les preguntes revolucionaries, i no les respostes correctes.
Per això penso que t’he entès, Vicent, quan he llegit el títol de l’editorial d’avui.
En aquest sentit faig unes preguntes:
1. ¿Què ha de passar encara perquè Catalunya es separi del regne d’Espanya tant com el regne d’Espanya s’ha separat ja de Catalunya?
2. ¿Perquè els Mossos d’Esquadra no tenen encara el més alt comandament prou competent per satisfer només les necessitats i expectatives dels ciutadans de Catalunya?
3. ¿Què impideix aplicar des d’ara mateix un Concert Econòmic com el del Pais Basc però unilateral CEU, sense demanar-lo?
4. Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull, el 8 d’abril de 2014 van anar al Congrés a demanar poder fer un referèndum a Catalunya i el cap de l’oposició Alfredo Pérez Rubalcaba ho rebutjava amb l’argument literal que complir la llei és l’essència de la democràcia, quan tots sabem que en la dictadura de Franco ningú no podia defugir l’acompliment de les lleis. Contrariament, en democràcia les lleis s’adapten a les necessitats que demana la població, exactament el que estaven fent Herrera, Rovira i Turull en aquella ocasió.
¿Perquè no van respondre que complir les lleis és l’essència de les dictadures?
Les preguntes, només pel fet de formular-les, poden canviar el món des dels fonaments i són més importants que les respostes.
Per això cal anar dissabte, i cada vegada, amb preguntes revolucionàries.

Jo crec que ja ha arribat el moment de constituir un altre poder alternatiu a l’autonòmic encotillat i esporuguit per l’ofensiva i les lleis espanyoles. No li demanem al govern de la Generalitat el que no pot fer. Agombolem-lo perquè encara és qui té els recursos però assetjat des de dins (C’s/PSC/PP) I des de fora per l’Estat, ja no protagonitzarà ni liderarà res important. Cal imaginació. El Tsunami i el Consell per la República potser siguen els futurs protagonistes.

Estic convençut que la partida l’ha guanyada l’independentisme, perquè tota la policia espanyola, en números rojos en altres territoris, no ha pogut contra la força de la joventut. En la manifestació de dissabte no sols hi haurà la gent de Barcelona i voltants, sinó el país sencer. Jo crec que per poca valentia que s’hi projecte, es proclamarà la independència. Perquè si Espanya fes ús dels militars…no m’ho crec. El problema vindrà a la nit, quan calga una organització que ordene la gent.

Fets i opinions. Tot barrejat:
– Si volem la independència, és ara quan hem de fer la jugada.
– Efectivament, a la manifestació de juliol de 2010 la gent va arraconar el lema oficial. Un cas molt clar que ha tingut conseqüències positives.
– Cal canviar els lideratges i això no es pot fer amb el sistema actual d’eleccions i de partits.
– En relació al punt anterior, tenim dos exemples de com es poden generar lideratges: la gestió de les urnes i el Tsunami.
– El Consell de/per la República s’hauria de constituir en el líder del moviment independentista. Això em diu al cor. Però si no demostra la seva efectivitat…
– El capitalisme ens predica que l’economia està canviant i que els treballadors hem de reciclar-nos laboralment. En el procés de la independència, i en la República Catalana si funciona com cal, es perdran molts càrrecs ocupats per polítics professionals. A ells també cal aplicar-los el sermó esmentat.
– Fer accions per demanar la llibertat dels presos és perdre el temps i l’esforç. Els presos només els podrem alliberar amb la independència.
– Potser més que demanar la dimissió del conseller Buch, lo que cal és exigir la seva destitució. Cosa que de passada també qüestionaria el govern.
– Qui de cap manera ha de ser líder del moviment per la independència? Llegiu les dues primeres frases del comentari de Carles Balbastre, 22:27.
– Aquestes dues setmanes de protestes han deixat clar que l’estat espanyol té un important problema de logística si vol seguir emprant la força al Principat. Cal aprofitar-ho.

Benvolgut Vicent, avui ens has posat feina als suscriptors ja que “ara mateix sóc incapaç de discernir quin és el pols majoritari del país”. Encara que tots els 15.000 suscriptors de Vilaweb et donessim la nostra opinió, aquesta no seria representativa, ja que no estem triats aleatòriament en el conjunt del país. Tanmateix, sí que és l’opinió de gent que s’estima el país i lluita per defensar-lo.
Sintetitzant, proposo tres eslògans per cridar durant la manifestació:
– Independència ja!
– Buch destitució!
– President Torra, un pas endavant!

La mani del dissabte era per mostrar el refús ciutadà contra la sentencia. L’oposició a la sentència és molt amplia i permet la influència de l’independentisme més enllà dels seus límits directes, fet que ens dona més força i projecció a l’exterior i posa en dificultats a la monarquia. A més la mani seria llegida com la mostra de la capacitat de mobilització i suport de l’independentisme dins de la societat, tant aquí con al món.
El sr Partal, i crec que la direcció de l’ANC també, ho enfoca diferent i redueix a una qüestió tancada sobre l’ independentista i encara crida a una lluita hegemònica en el seu interior. Una lectura insurreccional, sinó sectarisme de twiteer que el pagarem i donarà més protagonisme a la mani de l’endemà.
De moment, la transformació de la mani ciutadana contra la sentencia en una mani independentista insurreccional ha facilitat l’allunyament d’organitzacions sindicals (molt pressionades per les organitzacions estatals) i el treball encontra, de Il’ex-ICV, dins dels Comuns. Caldrà veure quina incidència té sobre la assistència. L’assenyalament de gent concreta en la crida a la mani del sr Partal no ajuda a sumar. Ens trobarem a la mani.

Dubto que Gandhi i la seva revolta pacífica s’hagessin sortit si la relació de població entre Índia i UK hagué estat invertida. El mateix raonament s’aplica a Sudàfrica i el seu líder Mandela. Sí que se’n va sortir Irlanda, però no pacíficament. Nosaltres volem seguir el model de Gandhi però amb la relació de població d’Irlanda vs UK, podria ser, sempre pot haver-hi una primera vegada, però mai ho aconseguim sense una direcció política amb força cohesionadora i respecte social que pugui aglutinar les forces socials, polítiques, empresarials, etc. I això malauradament ni hi és ni se l’espera. Mentre tant farem manifestacions, i la “mala conllevaza” pot durar 150 anys més. Salut.

No sembla massa assenyat que, desprès de veure què ha passat amb els generals, es vulgui empènyer pel mateix camí als comandants, desprès els capitans… Sembla que, per a alguns, quan xoques contra un mur i surts malparat, la solució no és buscar una altra manera de passar-lo sinó tornar tot seguit a esclafar-s’hi.

Paradoxalment, és allò tan espanyol de que más vale honra sin barcos que barcos sin honra. Quan allò que cal és conservar els barcos que puguis, augmentar la flota, planificar com guanyar la guerra tenint en compte les experiències de les batalles perdudes i aleshores ja tindràs tota l’honra que dona la victòria.

Penso que és útil comparar les situacions generals, de país, que vivim amb la vida quotidiana. I en aquest cas, es pot comparar amb quan et falla la família amb qui confies quan tens un problema greu. Són situacions que costen d’empassar. Imaginem-nos que tenim un germà gran amb qui confiem moltíssim i amb qui hem anat de bracet tota la vida i, que aquest germà mira cap a una altra banda quan tens un problema personal greu i a més a més et critica per com gestiones la situació més sol que la una i enmig d’un context totalment hostil. Ens està passat això i el que ens cal és superar-ho, hem tingut dos anys per fer-ho, jo ho he fet, és un procés al qual he dedicat moltes estones de reflexió. Un cop veus que ja no és dels teus, que no hi pots confiar, malgrat que tu ho voldries fer encara, ja no costa fer la crítica obertament. I és el que hem de fer ara, criticar-los obertament, deixem-nos estar de criticar els polítics espanyols. Ara hem de fer la crítica dels nostres i escombrar-los si cal, el que és clar és que amb la classe política actual (tret d’alguna excepció) no anirem enlloc. Doncs cal interioritzar-ho i dir-ho obertament (és molt alliberador) i, de seguida, buscar solucions. Si no ho fem així, sempre estarem desanimats i queixosos i no avançarem, i només la il·lusió i creure que es pot aconseguir un objectiu fa pensar amb claredat. Som-hi, doncs!!!

Avui seré breu: no aconseguirem res si no es renova la classe política. No es renovarà la classe política si la societat no canvia de forma majoritària els marc mentals imperants (victimisme). No es canviaran els marc mentals sense més repressió i ofec econòmic i potser amb més anys de canvi generacional.

Ho tenim molt més a prop del que creiem i tanmateix perdem el nord quan la repressió (la més visible i massiva) entra en fases de replegament. El dia que deixem de voler reconeixement podrem voler la independència.

Totalment d’acord. Els polítics d’aquest país, i en general, són això, polítics. La diferència entre un polític i un estadista, és que el primer mira a les eleccions i el segon mira el benefici del país, té clar l’objectiu i el lidera. D’aquests ja no en queden.

Dissabte, el primer missatge ha de ser UNITAT de partits i INDEPENDÈNCIA. No serveix de res que atunyinen als nostres joves, que tanquem carreteres, aeroports, etc. si el nostre propi govern no sap cap a on ha de tirar. Per què, posats a imaginar, si hi ha una taula de negociació, saben què demanaran? Quin és el màxim que volem demanar i quin és el mínim que han d’acceptar? Crec que no tenen ni idea.

Complicat molt complicat, els politics son presoners de les seves promeses, de les que al seu dia van fer, i que avui encara resten com a promeses, tipic d’ells.
Veig que hi ha gent que es pensa que tot es redueux a sortir al balcó de la Generalitat, i proclamar la República… i voilà ja està. si, i sobretot si es vol tenir un altre pres polític.
Perquè si algú es pensa que els mossos el protegiran, després del que s’ha vist recentment, no se en quin mon viu, a part de que en un hipotètic enfrontament armat, que ningú crec que vol, en surtirien perdent.
Valent si, però intel·ligent i no suïcida, deixeu que els politics facin ara per ara la seva feina, per la qual suposadament els paguem, mentre la ciutadania fa la seva, pressionar i reivindicar, en la meva opinió, manifestada altres vegades, sense un canvi en el conjunt d’Espanya, en quan reivindicar la democràcia directa, llistes obertes etc es difícil un canvi en la política de l’estat que afavoreixi altres opcions com la independència o el pacte fiscal, doncs mentre això no passi, sempre i mentre el poder central no minvi, ens reprimiran, ja sabem que bona part del seu poder, passa per la nostra desunió, i sobretot per la nostra aportació a les finançes de l’estat, aquest es el nucli central, ho ha estat sempre.
Ara be i en el meu entendre, i amb la brutal repressió exercida al carrer, han comès un error estratègic també brutal, i es que molts dels joves que van ser durament reprimits, i que en teoria haurien de formar part “de este gran proyecto que es España”, els han perdut definitivament.

La majoria dels nostres polítics ja ens han demostrat que el seu interès per la independència és minúscul, i que la seva pretensió és la de sempre: mantenir la poltrona a costa del que sigui. I el que sigui, massa vegades acaba sent la venda a l’enemic més o menys dissimulada del poble que hauria de representar.
Qui ha de declarar la independència i re engegar la República és el President Puigdemont i obligar a la delegació d’aquí a obeir o anar-se’n cap a casa. De la resta ens n’encarreguem nosaltres, els peons polítics.
Després de dos anys durant els quals tots els indecisos han pogut reflexionar sobre el que volen per Catalunya, ja no cal esperar-ne res d’aquells que volen seguir sent espanyols, encara que per por diguin que també volen ser catalans. Si volguessin eixamplar les bases, ja ho hagueren fet, i han demostrat que l’únic que volien era eixamplar el cul fins als límits que permeten les poltrones.
Dels expolítics ja no cal ni parlar-ne més. Ens són inútils i cal que aprenguin que el seu temps ha passat i ja deixin d’emprenyar al personal. En canvi cal plantejar als medis que han de triar. Si volen continuar rient i celebrant les declaracions tòxiques de Madrid, o accepten transformar-se i posar al dia la seva informació i tornar a fer seriosos i creïbles serveis informatius per als catalans (els que no ens xarrupem el dit gros). Les posicions de comodí s’han acabat. Ja no les admetem ni posant rètols explicatius de perquè no es pot parlar de segons què. Si no parlen de segons què és per puta por, i cal deixar-ho clar. Ara ja tothom ha de triar si va endavant o endarrere, perquè ja estem finalitzant la carrera, i de fer el ridícul ja n’estem una mica tips.

ANC i Omnium han de tornar a dir clar i català com deien anys enrera que sense una majoria social ‘incontestable’ no anirem enlloc, i vigilar que ningú es ven la majoria independentista per un plat de llenties…

Mani de silenci, llum i reflexió, i sobretot el 10N a veure si finalment passem del 50% que es el que necesiten els polítics per començar a treballar bé el tema independència…

I dic començar, perquè som 2 milions i el cens és de 5,5 i si no som 2,75 milions a totes les eleccions ens podran fer trampa i perdrem…

Els qui tinguin pressa que es mudin a viure a una república, com la d’Irlanda o la de Burundi per exemple, i us aseguro que molts tornarieu amb la cua entre cames… O que es mudin a Suïssa…

Amb l’experiencia de les manis dels ultíms set anys, crec que la mani de dissabte sola serà poc eficient, independent el que demanem als polítics. Els nostres polítics no volen, no poden. Hem de fer una mani continuada, com estan fent les nostres joves, i contundent, molt contundent. L’ocupació de l’aeroport va ser un molt bon example, però calen moltes coses més. Ocupar i bloquejar els despatxos d’hisenda que ningù puguis a pagar les impostos, treure els diners de sau dels bancs i pagar les coses en efectiu (si cal sense IVA), bloquejar carreteres i fronteres (sobretot entre Espanya i Catalunya), tornar a ocupar l’aeroport però durant un temps més llarg i altres coses semblant que feria molt mal a Espanya i el mínim a nosaltres mateixos.

Per obtenir la independència calen tres coses:
– Control del territori (el delds carrers ja tenim per una part)
– Infraestructures (hisenda i banca Catalana, cosa que han de fer els polítics aquí o en Waterloo)
– Acceptació la República independent pels estats. Això només la fan si veuen més advantatges economic que protegir l’estat Espanyol.

És evident que els partits polítics, excepte comptades excepcions individuals, no estan a l’alçada de l’anhel i l’expressió majoritària de l’independentisme. Això ja s’ha dit prou. I encara que no hi ha cap deserció i tothom està dempeus, el govern de Catalunya no ofereix cap via, cap ruta ni cap meta. S’ha escrit també una pila de vegades que estem en “stand by”, esperant una nova generació de polítics o un líder valent, intel·ligent, integrador, capaç d’encapçalar i reunificar el moviment i que, quan això passi, tot es precipitarà ràpidament. Jo crec que el Consell per la República Catalana (CPR) no ha respòs al disseny original, no ha tingut el protagonisme ni la rellevància que molts esperàvem. Com és que no hi ha hagut una campanya prou reeixida, per part de ANC i Òmnium, per tal de buscar adhesions al CPR?. A hores d’ara els inscrits al CPR haurien d’equivaler als votants per la independència, com a mínim dos milions. Crec que la manifestació de demà passat al carrer de Marina l’hauria de convocar el CPR, així com altres convocatòries o accions rellevants. Les institucions autonòmiques han de perdre pes. No vull parlar més de polítics perversos, esporuguits i botiflers, deixem-los, fem-los irrellevants. Animo a tots els lectors, i que ho facin extensible fins on puguin, que s’uneixin al Consell per la República Catalana https://consellrepublica.cat/
També demano al President Puigdemont que sigui més actiu, que doni les instruccions a la gent mobilitzada, que el CPR publiqui un diari oficial que sigui accessible per internet. Per fer-ho encara més “guai” crec que seria molt i molt bo que el president Puigdemont es donés de baixa de PDcat com també Toni Comin de ERC per desempallegar-se de la “kriptonita” que ens paralitza. No creieu que en aquestes condicions i amb dos milions d’inscrits al CPR aniríem més rodats i ràpids a fer el cim?.

En resposta a la pregunta que ens fas, senyor director. 1er. De totes totes cal anar a la manifestació. 2on. Oblidar-nos d’allò amb el que no hi estem d’acord. Si no hi estem d’acord, per què ho hem de magnificar? 3er. Eslogan d’INDEPENDÈNCIA, i PER LA LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS i prou. Per mi aquest és el missatge únic Us imagineu, Vicent, un crit unànime d’INDEPENDÈNCIA I LLIBERTAT en resposta a la sentència? La gestió del com i del quan, per mi, no és aquest ni el lloc ni el moment. Si no volem donar la raó als nostres enemics (ells s’hi esforcen per ser-ho) oblidem-nos de les discrepàncies.

He estat veient el vídeo que ens proposa en Josep-Manel Príncep i, tot i que em genera un munt de dubtes, també m’ha aclarit moltes coses.
Dit això, cada cop tinc més clar que amb els polítics actuals no aconseguirem mai la independència.
Dissabte, cal deixar clares dues coses, que volem la independència i que els polítics escollits no ens representen.
No cal un referèndum, ja l’hem fet.
Ara ens cal algú que tingui prou coratge per aixecar la declaració d’independència feta l’octubre del 17 o bé que la torni a declarar.
No hi ha més.

TENIM EL PODER PER FER CAURE EL CONSELLER D’INTERIOR…

La reflexió que ens demana Vicent d’una situació amb tants paràmetres és molt complexa. La pregunta no tant.

Hem d’exhibir la nostra iniciativa. Penso que des del carrer s’ha d’aprofundir en esbombar la claudicació del sector autonomista que cada dia més es posiciona sense complexos al cantó de l’Estat (en el tema de la violència), tant dels partits com del parlament, i de reforçar i empènyer la determinació del president Torra que en la seva soledat aguanta la poca dignitat de les institucions catalanes en moments tan decisius.

Avui, això passa per la destitució d’en Buch i la depuració dins dels mossos, de la Brimo. Perquè la seva destitució és un acte de confrontació amb la repressió contra la revolta, i per tant, un acte de sobirania popular com a màxima expressió del poder de la ciutadania per la independència.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Buenas, totalment d’acord amb en Joan Maria Camprodon, tot col·lapsat a la plaça i a sortir tothom a bloquejar autopistes i aeroports… les forces d’ocupació estan cansades… ara es el moment… però sha d’executar amb fermesa i en Torra a ploclamar la Republica i en Puigdemont a guanyar-se el reconeixement dels altres estats… i si volen referèndum … com ERC… doncs ja ens el va convocar en Felipe VI pel 10N no? Llista única amb un únic punt… indepedència si o no?

Oportú i encertadíssim toc d’alerta, Vicent.
Som molts els que vam assistir, perplexos i decebuts, a la culminació de les Marxes de la Llibertat, una demostració extraordinària -una més!- de poder popular. Aquell moment exigia, si més no, una rèplica contundent dels partits independentistes de cara a l’estat.
I no es va produir res a l’altura.
Silenci.
Els partits i el Govern, altre cop, malbaratant la determinació, l’esforç, l’energia i les esperances de la gent
Doncs, els haurem de tornar a empènyer.
PROPOSO, des d’ara mateix, un exercici d’empoderament i de creativitat: inventem eslògans per advertir-los que no seguirem votant com si res i fent el joc, mansament, a l’statu quo, sigui aliè, sigui nostrat. Perquè no és el camí. I ho sabem.

Algú, en un moment gloriós, va inventar això de “Els carrers seran sempre nostres”. O aquell crit menys imaginatiu però ben potent de “in-inde-independència”
Inventem , ara, els crits que ens convenen.
I cantem-los-els dissabte. Ben fort.

Alguna cosa en aquesta línia:
“Si no avancem,
no us votarem”

(Aquest, m’ha sortit sobre la marxa. Però, d’aquí a dissabte, segur que en faré un de millor)
INVENTEM-NE i difonguem-los per les xarxes socials.
La intel·ligència col·lectiva farà seus els més potents.
SOM-HI!

Em sumo al comentari de Joan Rovira.

D’aquí estant, no haig de dir als manifestants què han de fer. A títol d’opinió, em sembla essencial que la independència estigui present, i molt present. No és moment d’afluixar.

Els polítics, uns més que uns altres, es mereixen el rebuig dels ciutadans, però ventilar-lo a una manifestació contra la repressió i a favor de la independència seria contraproduent des del punt de vista estratègic. Condemnar polítics que són a la presó, a l’exili i al govern enfortiria la imatge de divisió i donaria munició a l’estat espanyol per presentar el moviment independentista com una desferra. El descontent amb els nostres polítics s’ha d’expressar per via interna.

Sr. Partal gràcies per la seva reflexió/article. Com sempre ens ajuda a pensar, a decidir-nos, a actuar. Grácies de nou.

Jo penso que a la manifestació del dia 26 hi hem d’anar. Cadascú amb la seva pròpia opinió, però cal demostrar a Ñ i al món que anem a la una, tots plegats. Sens dubte hi ha matissos, diferències d’opinió i d’actuació.
Però per Catalunya, la nostra democràcia plena , la nostra llibertat (la dels presos i la de les preses), la de tothom (la de tots els habitants de Catalunya, pensin com pensin, siguin del color polític que siguin, hagin nascut aquí o a qualsevol indret del món. La LLIBERTAT de tots i de totes.

Hombre, la pregunta que hace usted Sr. Partal es sibilina y usted lo sabe. Y lo es porque responder a ella, es como responder a la pregunta ¿Qué pasó en Catalunya a partir del 27-0, cuando se declara la independencia en el Parlament, para que los representantes (insisto en el término) políticos independentistas se bajaran del coche y se subieran a una mula coja?

Llegados a este momento, la cosa va por barrios. Los hay que creen que es porque les entró el canguelo porque no se esperaban a la reacción que tuvo la Corte del Reino (lo cual me resulta de un ingenuo subido, pero bueno, de todo hay en la viña del Señor). Los hay que creen que nuestros políticos independentistas son débiles pero que hay que seguir apoyándolos porque “es lo que hay” y, los hay que piensan que todo fue una engañifa.

A mí me encantan las hemerotecas porque en ellas, a posteriori (obviamente), uno puede encontrar respuestas. En realidad, en este país en el que me ha tocado nacer sólo tengo como fuentes de información fidedignas el BOE y las hemerotecas. El resto es cuestión de análisis personal.

No citaré un sinfín de declaraciones (de los políticos) porque quien quiera recordarlas o quiera buscarlas para refrescarse la memoria, lo puede hacer perfectamente sin que yo de aquí la lata.

Los políticos catalanes independentistas juraron y perjuraron durante 10 años de que la cosa iba en serio. A saber, que convocarían un referéndum y que acatarían el resultado. No lo han hecho. Ni tan siquiera tuvieron el gesto de arriar la bandera española del Palau de la Generalitat. Menudo acatamiento de las narices.

Luego, respondiendo a su sibilina e interesante pregunta Sr. Partal, lo que toca en la manifestación del próximo sábado es decirles a nuestros políticos … y esto también va por barrios:

1. No pasa nada os queremos mucho. Nuestro enemigo es Madrit.
2. Pasa algo grave y os exigimos respuesta.
3. Sois unos poltroneros traidores.

Difícil elección, pero en los tiempos que vivimos hay que mojarse, y cuanto antes, porque el de enfrente juega con ventaja.

Yo elijo la 3.

Si yo contrato un seguro de coche a to

Benvolgut Vicent Parpal: Estic d’acord amb la divisió que feu entre el poble i el govern. Crec que aquesta sempre hi ha estat, i es veritat que fins el 1O el poble va presionar al govern. Ara el que veig es que la gent esta més per denunciar l’injusticia de la sentència, i reclamar els seus drets que la sentència escapça. Els crits “d’independència ja”, seguiràn perque es l’aspiració del poble. La realitat del govern es un altre. No la pot culminar per les raons que tots sabem, no per la seva falta de voluntat, sinó per la represió mateixa, i ara, no es extrany que aquesta es giri contra ciutadans, jovent, perquè es on hi ha la llavor de mantenir sostingudament les nostra ansia de llibertat: l’alliverament dels presos, tots, i exiliats, i el dret a la autodeterminació. En quan a la presió al govern se’n ha de fer per la unitat. El govern suposo fa el que pot, però l’espectacle el donen els partits que el composen i la Cup que va per lliure. El 1O tots sabem que es va aconseguir per l’unitat. El poble ha de exigir als partits aquesta unitat, sense ella no anirem lluny i els nostres enemics aconseguiràn la divisió que volen. Crec que les pancartes i moltes han d’exigir a tots els partits i citar-els pel seu nom, que exigim la unitat d’acció en front del govern central opressor. Un sol govern, i un sol poble determinat. Aconseguits els objectius, els que si arribi tant lluny com sigui possible amb un hipotètic diàleg amb l’Estat, que cadascun faci el que li plagui, pero ara el que no vulgui l’unitat que sigui recriminat pel poble. Si el govern pot ser també amb els Comuns pel dret a l’autodeterminació que pregonen, donçs també amb ells.