02.10.2015 - 06:45
Ara que ja ha passat el Dia del Traductor, Sant Jeroni, i els del meu gremi ens hem reivindicat del dret i del revés, va sent hora que se sàpiga quina una en portem de cap. Estem preparant un manifest, sí. Ens agrada anar a l’última, no hi podem fer més.
Mentre tothom compta escons, vots, sís, nos i sobres ‘perduts’ més enllà de les fronteres, els més grans traïdors del país, o sigui, nosaltres, estem a punt de fer el pas que fa anys que hauríem d’haver fet. I el volem fer bé, organitzadament, d’aquí ve el manifest.
Carreguem un sentiment de culpa immens. Ens hem estat aprofitant de la bona fe de la gent i és hora de donar la cara. Això s’ha d’acabar. Per fi ho hem vist. Bé, menteixo, feia anys que ho vèiem però no miràvem prim, ja ens estava bé alimentar la farsa i anar pel món fent peneta a tothom qui ens escoltava. Teníem la paella pel mànec: la nostra feina era sobrevalorada, el nostre nom sortia pertot, ens convidaven a les ràdios i a les teles a explicar fil per randa com traduíem Voltaire, Shakespeare, Paulo Coelho! Era un festival; ja deveu comprendre que ens hagi costat fer el pas que… encara no hem fet.
N’hi ha que encara volen viure una mica més de la gallina dels ous d’or, per això no s’ha fet públic el manifest. I com que me’ls conec, els del gremi, he decidit fer el primer pas i engaltar-vos-en la primícia en aquestes línies. El manifest està gairebé a punt, només l’hem de traduir a un centenar de llengües, revisar-ne totes les versions al més pur estil CE, i llestos. Alguns proposaven de fer un Verkami per pagar aquestes traduccions, però uns altres han protestat dient que això ens restaria coherència, que havíem de predicar amb l’exemple. El nostre manifest diu, ras i curt, el següent:
«A partir d’ara els traductors volem pagar per treballar.»
Vull aclarir que al principi era una mica més llarg, ple de matisos, aclariments, incisos, notes a peu de pàgina, enllaços, annexos i apèndixs. Però després d’una cinquantena de reunions on sempre faltava un col·lega o altre perquè havia d’acabar una novel·la o estava interpretant en un congrés o subtitulant una pel·lícula, l’hem reduït a l’essencial, perquè sigui aplicable en qualsevol dels camps en què diem que treballem, llibres, jocs d’ordinador, catàlegs d’art, pel·lícules, prospectes de medicaments, contractes d’assegurances, expedients acadèmics, estudis científics, notícies d’última hora, anuncis, i no segueixo perquè em sabria greu cansar-vos amb la mà de feina que tenim la barra de dir que fem sempre en poc temps i a sobre volent-hi guanyar diners.
Ens hem cansat de cobrar per la feina que fem, de ser tan ben tractats per tothom, de tenir els dissabtes i els diumenges lliures per passar-los amb la família com si nosaltres fóssim treballadors normals, de dormir de nit i treballar de dia, de dissimular que ens llevem tard i treballem en pijama, que ens passem el dia badant perquè traduir es fa en un moment, perquè si passes un parell d’estius a Dublín cangurant criatures rosses de nou a cinc en tornar a casa ja pots traduir l’obra de Joyce amb la ràdio posada, que això no té més secret, que tothom té diccionaris i avui dia amb internet a qui volem enganyar?
Si no s’aguanta per enlloc, això nostre. Serà més digne si ho confessem nosaltres que no pas si ens enxampen. Ho disfressem de manifest, de cosa acordada, de gest altruista, i avall que fa baixada. I qui vulgui guanyar-se la vida, que surti de casa, que treballi en una oficina, que mogui el cul i agafi el transport públic, i deixi d’amagar el cap sota l’ala o rere un diccionari i una gramàtica.
Però no voldrem una feina normal, ja estem espatllats, no hi ha res a fer. Preferirem, malgrat tot, seguir tancats a casa barallant-nos amb les paraules dels altres, parapetats rere una farsa que ja s’haurà fet pública, orfes de coartada, desarmats davant l’evidència que a partir d’ara haurem de pagar per treballar. I ja ens en vénen ganes i tot! Ens sobren els calés, tots aquests anys hem anat fent calaix, tenim estalvis en bancs d’aquí, d’allà i dels que diuen que se’n van però-no-però-sí-però-et-dic-el-que-vols-sentir, gairebé no tenim despeses, perquè el que paguem a la seguretat social és xavalla, i després hi ha la mina inesgotable dels drets d’autor, l’invent del segle, què us he de dir!
I una altra cosa, les traductores trobo que hauríem de reconèixer que el xou de la maternitat per a nosaltres ha sigut bufar i fer ampolles, estant a casa. I així i tot hem tingut la cara de portar els nens a la llar d’infants de seguida que se’ns han desenganxat de la teta, encara que això volgués dir llevar-se d’hora, treure’s el pijama i vestir-se per sortir al carrer a l’hora que els pencaires de debò aixecaven el país.
Per acabar, vull afegir que confiem que amb el nostre gest obrirem els ulls a totes aquelles persones que treballen sobretot en el camp de la cultura, xalen amb la seva feina i pretenen guanyar-s’hi la vida. És hora de ser valents i pagar per treballar!
